dijous, 31 de maig de 2012

Liebeslied

Toti Soler
No entenc ni un borall d'alemany, però suposo que deuria ser a partir de la història aquesta dels premis Liebster que, per ressonàncies fonètiques, em va venir al cap la paraula Liebeslied
Liebeslied -cançó d'amor- és el nom d'un disc gravat el 1972 per un joveníssim Toti Soler -aleshores encara signava Jordi Soler. Ve a tomb parlar-ne, doncs, perquè ara fa quaranta anys de la seva aparició. 
Es tracta d'un recull d'onze composicions fetes a partir de poemes de Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre, Marià Manent, Rabindranath Tagore i, sobretot, Joan Vergés, amb un dotzè tema que és la versió en català de Suzanne, de Leonard Cohen.
Són temes compostos i executats amb una sensibilitat extraordinària, amb una total fidelitat musical al sentit poètic del text. Els acords, que ja inclouen algunes tensions inusuals en la cançó d'aquell moment i, sobretot, l'arpegiat, brillant, precís, fan de tots els temes petites joies musicals. La veu de Toti Soler és lluny dels registres i els timbres habituals en els cantants; ell no és cantant, i ho sap, però canta el just que ha de cantar per a reverenciar els textos triats. 
Vaig veure en Toti Soler per primer cop a Mataró, en un concert d'Om. Érem una colla de l'agrupament -sí, jo també vaig ser escolta- i un dels que venia, una mica més gran i amb més coneixement del panorama musical del moment, va identificar Toti Soler: "És el guitarrista de Pic-Nic"-va dir. De Pic-Nic sí que 'havia sentit alguna cosa; si més no, aquell "Cállate niña" que cantava la Jeanette. Tot això deuria ser a principis dels setanta.
L'estiu del 72 vaig tornar a veure Toti Soler. Aquest cop era a un dels primers festivals de Canet. Encara l'organitzava l'Agrupament Escolta de Canet i es feia al camp de futbol. En aquest ocasió Toti Soler va interpretar les cançons de Liebeslied i me'n vaig enamorar a l'instant. Per un guitarrista incipient com jo veure tocar en Toti era estar a l'Olimp dels guitarristes. Posteriorment, la carrera de Toti va agafar una embranzida que l'ha convertit en un dels millors músics que ha donat aquest país, un país que, fidel a la seva tendència (la del país) a l'enveja i la mesquinesa, ha trigat massa en reconèixer-l'hi. Pel que fa a l'incipient guitarrista, doncs això, m'he quedat tota la vida en incipient. Tornant a la història de Liebeslied, aquell any, per Reis, me'l varen regalar, i sempre més ha estat un dels meus discos de capçalera.
Posteriorment, l'any 2000, Toti Soler gravà el disc "Cançons" que inclou una bona part dels temes de Liebeslied així com d'altres poemes musicats pel seu pare.

 

dilluns, 28 de maig de 2012

And the winner is....

Vaig entrar en això dels blocs farà uns tres anys, a partir de la curiositat que em despertà el bloc d'en Sorro, un company de coral i, com he anat descobrint amb el temps, company també d'altres inquietuds. Fins aquell moment no sabia ben bé per a què deuria servir això dels blocs, però a partir d'aquell moment vaig començar a interessar-m'hi. El primer bloc que vaig fer, i que encara funciona, el vaig fer amb finalitats professionals. És un bloc a través del qual pretenia -i pretenc- que els meus alumnes i jo poguéssim seguir en contacte més enllà de l'horari estricament escolar, donant-los una eina per treballar a casa i comunicar-se; alhora, serveix per donar a conèixer algunes de les coses que fem en el nostre quefer diari escolar. 
Més endavant va venir un segon bloc. En aquest cas va néixer per a donar a conèixer les excursions que, amb una colla d'amics, intentem fer d'una manera més o menys sistemàtica. Volíem difondre-les de manera que es convertís en una eina per tal que qualsevol persona interessada pogués realitzar-les pel seu compte, oferint cartografia, imatges i descripcions com a nosaltres ens hauria agradat trobar.
Finalment va néixer aquest bloc que llegiu ara. Se'm va ocórrer de fer-lo com a extensió d'aquells comentaris i recomanacions que es fan amb els amics i els companys de llibres, pel.lícules, obres de teatre...
Fa cosa d'un mes vaig veure, visitant altres blocs, que corrien uns premis anomenats Liebster, que atorguen els blocaires a d'altres blocaires. De primer me'n vaig malfiar: quina mena de rerefons hi deuria haver? Si entraves dins d'aquest joc piramidal, estaries controlat per l'MI6, per Spectra, per Maxwell Smart? Per altra banda, em feia pensar en aquells terribles correus que temps enrere arribaven irremeiablement i que acabaven amb amenaces apocalíptiques: Fulanet va seguir la cadena i l'endemà li va tocar la rifa; en canvi, a Menganet, que no en va fer cas i la va trencar, li va caure una pedregada a l'ull de poll. Malgrat aquesta desconfiança, però, hi havia un raconet on pensava, encara que no m'ho vulgui reconèixer, que, ostres, a veure si algú es recorda de mi. Diguem-ne que les prevencions anteriors tenien una mica d'allò de la faula, aquella que diu allò de que com que no les puc haver, dic que són verdes.
En fi, que resulta que des del bloc Cine Fòrum l'amic Albert ha tingut la gentilesa de nomenar Estació de Servei com a bloc premiat. Abans que res, moltes gràcies.
No ens enganyem: escrivim blocs per a ser llegits, i ens agrada agradar. No hi ha millor compensació pel blocaire que rebre comentaris (i veure que el nombre de visites augmenta). Així, doncs, res de fer-me l'estret. Ara, seguint les bases de l'original premi, haig de triar cinc blocs més a qui, des del nostre, concedir el premi. No és tasca fàcil: uns ja el tenen; uns altres depassen el màxim de 200 seguidors que la convocatòria exigeix. Pot ser fins i tot que algú se senti incòmode davant d'una nominació d'aquest tipus. Si aquest és el cas, espero que em sabreu disculpar i que ningú se senti obligat a res. 
Els blocs als quals m'agradarà atorgar el premi són:
. La bitàcola de Xavier Díez. Perquè, tal com diu ell, és una eina de resistència passiva davant l'autoritat incompetent.
. Lectures de l'Espolsada. Bloc literari des de la llibreria, de la passió per la literatura, per difondre, per llegir.
. Macondo, perquè, tal i com diu el subtítol, és literatura de la vida.
. Pensaments de colors de mestr@. Perquè és un bloc amic des del qual una mestra, una mare, una dona, obre el cor amb sinceritat i sensibilitat.
. Afotografias. Per la seva originalitat i qualitat, en relacionar imatge i text. Hi ha aquelles fotografies que a mi m'agradaria fer.
Les bases són:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.
2.- nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

divendres, 25 de maig de 2012

Un cor aixanti

Jordi Tomàs
Ed. Proa
La Clara, musicòloga i professora a la Universitat de Barcelona, rep un misteriós encàrrec: esbrinar qui va ser l'autor d'una obra musical començada a Barcelona a finals del segle XIX, amb el títol de Rèquiem Aixanti.
Des del primer moment es pot comprovar que Jordi Tomàs coneix i domina els fonaments de la música, no només les beceroles de la solfa sinó que pot aprofundir en els viaranys de l'harmonia i l'orquestració, la forma i la tonalitat. També és evident que coneix les característiques de la música de, com a mínim, el segle XIX, i que la viu amb intensitat, podent identificar autors per les seves composicions, per les solucions musicals que adopten i fins pel caràcter que tenen.
Posats a buscar evidències, també és clar que coneix la cultura i la història dels pobles africans als quals dóna protagonisme en el seu llibre. Segur que en coneix moltes coses de primera mà (hi ha viscut, ho ha estudiat, és antropòleg) i que, a més, no li ha fet gens de mandra de documentar-se amb rigor. Nascuda la novel.la a partir d'un fet històric verídic, n'ha buscat tota la documentació possible, l'ha fonamentada històricament i l'ha contextualitzat de manera paussible.
L'ordit, doncs, és sòlid, però per fer un bon teixit ens hi falta la trama, i aquí és on falla la cosa. Amb tot el que he esmentat abans no n'hi ha prou per fer una novel.la, i això és el que ha passat. El resultat és una narració plana, gens flexible, sense riquesa de registres de llenguatge, que és el mateix per la narració, que per les cartes que apareixen com pels diàlegs. Es tracta d'un text farcit de tòpics, on una de les característiques més destacables és la manca de sentit de l'humor, en la narració i, sobretot, en els personatges, uns personatges que apareixen hieràtics, unidimensionals i encarcarats, previsibles. Certament dóna a conèixer uns fets que per a la majoria de nosaltres són desconeguts, i que fa sentir la música amb intensitat, però per fer-ho cal estar avesat a un seguit de conceptes musicals; en cas contrari, hi ha un bon reguitzell de pàgines que es poden fer aspres pel lector desconeixedor dels fonaments de l'harmonia. Un treball benintencionat però poc reeixit.

diumenge, 20 de maig de 2012

Aventuras de Pickwick / The Posthumous Papers of the Pickwick Club

Charles Dickens
Ed. Ramon Sopena
Aventures del senyor Samuel Pickwick i els seus excèntrics companys, Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, en els seus viatges per tal d'aprofundir en el coneixement de la naturalesa humana.
Primera novel.la escrita per Charles Dickens, que ja en el seu moment va ser tot un esdeveniment i es va convertir en un gran èxit. Dotada d'un gran sentit de l'humor, la novel.la retrata els protagonistes de la història com si es tractés d'uns peculiars antropòlegs que recorren els voltants de Londres talment fossin uns territoris remots. Allunyats de qualsevol sentit de la realitat, els quatre amics són presa fàcil de timadors i aprofitats. Sovint s'ha comparat aquesta novel.la amb el Quixot, amb la que s'han establert nombrosos paral.lelismes, el més evident dels quals és la presència, com a contrapunt terrenal, del criat de Pickick, Samuel Weller. També s'hi poden trobar semblances en el recurs d'incorporar històries laterals, explicades per altres personatges o llegides en diferents indrets.
Cap estament s'escapa de la ironia de Dickens: advocats, eclesiàstics, cotxers, jutges, polítics...Se'n fot del mort i de qui el vetlla i fa un retrat de la societat britànica ple de sarcasme i, com faria en novel.les posteriors, ple de crítica social. Si algú surt reforçat a la novel.la són les classes populars, contràriament a les classes altes, que en surten escarnides.
El recurs utilitzat per Dickens és la imaginària transcripció dels diaris i actes dels protagonistes. Això li permet contraposar la grandiloqüència de les intencions que apareixen en aquests papers amb la molt menys èpica realitat amb què es troben, i és amb aquest recurs utilitzat magistralment que Dickens aconsegueix el to humorístic que impregna tota l'obra. 
Dickens té una capacitat enorme per a la descripció, i a través d'ell podem gairebé trepitjar hostals, tavernes i mansions rurals, o veure, i apreciar, la textura dels vestits, de les indumentàries de l'època. És, a més d'una gran obra literària, un excel.lent document històric.   
Ara fa dos-cents anys del naixement de Dickens i, per celebrar-ho, s'ha publicat una nova traducció catalana de l'obra. Haureu vist, però, que el títol d'aquesta entrada és "Aventuras de Pickwick", en castellà i sense ser fidel a l'original anglès. Això és així perquè l'he llegit en una edició d'Editorial Ramón Sopena dels anys 30 ( l'edició no en diu la data) dins la col.lecció "Biblioteca de Grandes Novelas". Pàgines esgrogueïdes, tacades, amb regust de pols gairebé centenària. A través d'aquesta col.lecció vaig conèixer, en llargues i xafogoses tardes d'estiu, a Jules Verne, Victor Hugo o, com en aquest cas, Charles Dickens. Per això ara m'he estimat més triar aquesta opció. La lectura d'un clàssic feta a través de l'olor i el tacte multipliquen l'efecte sobre el lector. 

dimecres, 16 de maig de 2012

Mad Men

Matthew Weiner
Sèrie centrada en un grup de publicistes en el Nova York dels anys 50 i 60.
Cinquena temporada de Mad Men, i tot segueix en la mateixa tònica de les anteriors. No hi ha persecucions, ni bufetades (bé, gairebé no n'hi ha), ni històries de lladres i serenos, sinó històries de relacions creuades, de canvis en la visió del món, d'espectatives personals. Històries d'insatisfacció, d'ambició, d'engany i de soledat, en temps pausat i una ambientació que ens xucla en el temps i ens transporta de manera hipnòtica al Manhattan dels seixantes. Històries de dones en un món contundentment mascle. De fons, els esdeveniments històrics que es situen com a fars temporals: l'enfrontament entre Nixon i Kennedy; la victòria, primer, i l'assassinat, després, d'aquest darrer; la guerra del Vietnam. I travessant totes les històries, els profunds canvis socials que es van produïnt, centrats sobretot en qüestions racials i de canvis en el rol de la dona i en la temàtica de l'alliberament sexual. Canvis en un món on es va imposant el model de societat de consum , amb la progressiva implantació de l'electrodomèstic com a element més paradigmàtic. Els crèdits inicials ja són tota una exposició: una figura masculina, un executiu, caient al buit entre gratacels a les parets dels quals hi podem veure imatges publicitàries.
Les històries es centren tant en el món de l'agència com en les vides privades dels protagonistes, amb totes les connexions que s'hi poden establir. De nou el pes principal recau en el personatge de Don Draper el director creatiu de Sterling, Cooper, Draper & Price, l'agència publicitària de Madison Avenue. Un Don Draper (serà difícil veure Jon Hamm fent un altre paper) en el paper d'home dur, atractiu, amb un passat que vol deixar enrere.( Em fa gràcia posar-lo de costat a l'altre publicitari dels anys seixanta que tinc enregistrat a la memòria televisiva: el Darrin d'Embruixada). Amb Draper, un cínic Roger Sterling, un miserable Pete Campbell, una solitària Peggy Olson, una lluitadora Joan Harris, i tota la corrua de personatges perfectament tipificats que componen el microcosmos de la sèrie i que estan encarnats per uns actors i actrius que fan un treball excepcional i li donen credibilitat a tot el què fan. Tots lluitant en solitud contra l'evidència que la vida no s'assembla en res al què s'havien imaginat i que el temps els devora en forma de canvis que no controlen ni entenen. Una escena reveladora: en un viatge en tren des de la seva llar als afores fins Manhattan, Campbell parla amb un company de viatge que l'ha vist acomiadar-se de la seva dona. Somrient, i indulgent, aquest l'adverteix: "hi haurà un punt, quan deixis d'anar a casa a les 5:25 per anar-hi a les 7:05". 
Amb aquest panorama, què ens atrau, de Mad Men? Algú ha apuntat els petits detalls: els cigarrets que es fumen sens parar (Lucky sense filtre), els vestits emmidonats, els pentinats, els pantalons per damunt el turmell, que deixen veure el mitjó, els volums i les mides de la Joan, els llums de peu, l'interiorisme de les oficines, el bourbon (sol, o com a Old fashioned),que està sempre present... Perquè, i aquesta és una pregunta que també em faig: treballen, aquesta gent, o només fumen, beuen i busquen amants? 
Potser Mad Men és la gran novel.la americana. 

dimecres, 9 de maig de 2012

La sal de la vida /Le sel de la vie

Françoise Héritier
Aguilar
L'estiu del 2011 Françoise Héritier, antropòloga francesa, rep des d'Escòcia la postal d'un amic que diu que està gaudint d'una setmana que "ha robat"de vacances.
Aquesta formulació -temps "robat"- feta per un persona entregada en cos i ànima a la seva feina li fa plantejar qui és que roba què a qui. I li escriu la resposta: és vostè qui roba cada dia a la vida allò que n'és la sal, allò que la distingeix, allò que, en definitiva, fa que siguem qui som. I comença una llarga llista d'aquelles coses que són aquesta sal: fer el mandra al llit, prendre un cafè en una terrassa, dur un paraigües just quan el necessites, menjar-se un bombò d'una mossegada, llegir les novel.les de Robert Graves, sentir una esgarrifança veient el love i el hate als punys de Robert Mitchum,...
No és un pamflet. No és una novel.la, clar. Tampoc és, estrictament, una carta, encara que en prengui la forma. No és un manual d'autoajuda, ni un tractat de filosofia. Però, sense que sàpiga ben bé a quin calaix posar-lo, és encantador i suggerent. Per un costat, perquè vas trobant coses que comparteixes i et fan dibuixar un somriure; però, sobretot, perquè hi ha un moment en què deixes aquesta llista de costat i comences a pensar què hi posaries tu en el seu lloc i, així, poc a poc, te'n vas adonant que tots tenim, més enllà dels grans projectes, petits granets d'aquesta sal que fan que cada dia valgui la pena d'haver estat viscut. Una exaltació dels sentits, de veure, escoltar, observar, escoltar, tocar, olorar, assaborir, tenir afició per tot, tenir afició -diu- per la vida., de manera que es va elaborant un corpus de memòria sensorial que constitueix, en definitiva, el què som.
Just quan parla, al final, dels records com d'allò que ningú no ens podrà robar mai, és quan, malauradament, haig de discrepar. Massa d'aprop he viscut l'experiència de l'Alzheimer i la seva parentela, la tipologia de malaltia més cruel de totes perquè és precisament aquesta la que és capaç de robar-nos la memòria, l'únic capital vital que posseïm i l'únic que ens resta quan ja no resta res més. Però aquesta consideració no ha de restar ni un bri de valor al llibre que, altrament, es devora en un parell de queixalades i deixa un pòsit optimista a qui el llegeix.  

diumenge, 6 de maig de 2012

Adiós a la reina/ Les adieux à la reine


Benoît Jacquot
Crònica dels quatre primers dies de la Revolució Francesa, vistos des de Versalles, a través dels ulls de la lectora de la reina.
Amb una impressionant mise-en-scène, i aprofitant la possibilitat de filmar en els escenaris reals on varen passar els fets, la pel.lícula té el gran actiu d'acostar-nos als esdeveniments que varen anar del 14 al 17 de juliol de 1789 des d'un punt de vista inusual, el d'una de les serventes de la reina, la seva lectora, que apareix com un element provinent de les classes populars enmig del desori cortesà. He dit que ens acosta als fets i no que els explica, perquè un altre dels punts a favor de la proposta de Jacquot (o de la novel.la en la qual s'inspira, de Chantal Thomas), és el d'intentar ser fidel a la percepció atropellada i plena d'imprecissions que es tenen dels fets quan es viuen des de dins. Ningú no sap massa bé què passa, hi ha notícies contradictòries i els fets avancen més de pressa que la capacitat d'entendre'ls o d'analitzar-los. Una sola cosa està clara: n'està passant una de grossa i la por es llegeix en l'expressió dels privilegiats. Aquesta percepció es veu augmentada per un interessant ús de la càmera i per la il.luminació, tan mínima com deuria ser en realitat.
Si els ulls que miren els fets són els de la lectora de la reina, el personatge que serveix de contrapunt és, precisament, el de la reina. Un cop més, ens apareix una Maria Antonieta capriciosa, allunyada de la realitat, immadura (com sempre, impecable Diane Kruger). No és la Maria Antonieta de videoclip indie de Sofia Coppola, ni pretèn ser la de Stefan Zweig. No li sentim dir allò de "No tenen pa? Doncs, que mengin pastissos!!" però no cal per fer-nos veure com era el personatge, i ho fem a través de la progressiva decepció que envers la seva admirada reina va tenint Sidonie Laborde, la lectora protagonista. Una narració d'emocions que passa que petits gestos, mossegades de llavi, mirades robades, carícies, batecs accelerats... 
I, malgrat el bon treball cinematogràfic, un es queda amb la sensació que la pel.lícula, o la història que conté, podria haver anat més enllà. No cal que intenti explicar la Revolució Francesa (per això ja tenim La nuit de Varennes, d'Etore Scola), però sí que crec que podria haver aprofundit més jugant justament amb les relacions, tant personals com socials, que la situació aporta. El triangle que es forma entre la reina, Sidonie i Gabrielle de Polignac, o el paper de veu de consciència històrica de Moreau podrien donar una mica (només una mica, no cal molt) més de joc. I, en canvi, alguns fets tangencials, com la relació amb Paolo, són totalment prescindibles. Al meu entendre, una mica malaguanyat esforç de producció.

dissabte, 5 de maig de 2012

Un adiós especial /Special exits

Joyce Farmer
Ed. Astiberri
Crònica dels darrers anys de la vida de Lars i Rachel, el pare i la madrastra de Laura, que fa el que pot per fer més suau el pendent cap a la decrepitud i la mort als quals estan abocats irremeiablement.
Crònica punyent, sincera, que defuig heroïsmes i que està amarada d'amor i d'impotència, de dubtes i fracassos i, alhora, de petites victòries, de moments emotius. Lars i Rachel viuen sols, a South Los Angeles, un barri que amb els anys s'ha anat deteriorant. A mesura que passa el temps la seva capacitat de ser autònoms es va perdent, tant si es tracta de tenir una alimentació adequada com si es tracta d'una qüestió de salut, mèdica. Van perdent mobilitat, capacitat de desplaçament, i la seva llar és cada dia més un magazem d'andròmines i un cau de pols. I Laura ho veu, i dubta, i no sap si els ha de forçar a anar a una residència, o se'ls ha d'endur a casa, o hi ha de posar una persona que els cuidi. I faci el que faci sempre tindrà el dubte de si ha fet bé, i patirà perquè malgrat tingui el marit que li faci costat, a l'hora de la veritat un sempre està sol quan cal prendre decisions. Una situació que a molts ens pot ser molt propera. I malgrat la duresa i el patetisme de la història, sempre hi ha un punt de tendresa i alhora un cert volgut distançament que evita el posicionament fàcil (la mateixa Joyce Farmer ho justifica en aquesta entrevista).
L'autora, Joyce Farmer, és una de les pioneres del còmic underground i aquest treball, que li va costar tretze anys, es pot considerar l'obra de la seva vida. El dibuix és detallista i carregat, en la línia de Robert Crumb, però una mica tosc. Fins i tot la disposició de les vinyetes (totes iguals, sempre vuit per pàgina) li dóna una certa fredor i fa que es vegi com un documental, sense elements que n'augmentin l'expressivitat. Particularment, no és el tipus de dibuix que m'agrada, però aquest fet queda, al meu entendre, superat per la intensitat de la història, una història que ens fa pensar també, inevitablement, en un altre gran treball: Arrugas, de Paco Roca.