dijous, 30 d’agost de 2012

Prometheus

Ridley Scott
Uns científics troben el que els sembla que són indicis ferms que expliquen l'origen extraterrestre de la humanitat. La nau Prometheus salpa a la recerca de la prova definitiva d'aquesta tesi.
Al meu entendre, la darrera pel.lícula de Ridley Scott ( Sir Ridley Scott) és una pel.lícula irregular. Al costat d'una posada en escena espectacular, hi ha un guió amb massa alts i baixos, estantís per moments. Enmig d'una història prou potent, és ridícul, tòpic i previsible el capítol dels dos científics que es perden. Sense que el justifiqui, probablement a Ridley Scott l' amoina menys el què passa - i aleshores deixa molts forats a la història, fils que no saps d'on surten ni com es resolen- que el sentit general de la història, que és el de preguntar-se sobre l'orígen de la humanitat i les diferents actituds davant aquesta pregunta. A la pel.lícula se li ha retret que no doni respostes, però crec que aquest és un dels seus millors valors perquè, amb aquest tema entre les mans, podria haver elaborat un producte pretensiós i crec que no ho és. Si la humanitat porta milers d'anys  preguntant-se sobre el seu origen, no podem pretendre que ara, en una mica més de dues hores, Ridley Scott ens doni la resposta.
Tenint en compte aquesta idea que la recorre, la pel.lícula, malgrat presentar-se com la història que precedeix Alien, és totalment deutora de 2001, a Space Odyssey, de Kubrick.  Hem de tenir en compte que hi ha, per part de Scott, una manifesta admiració pel mestre Kubrick. Ja la seva primera pel.lícula, The duellists, retia homentge a Barry Lindon, i fins i tot Kubrick va ser un dels primers candidats a dirigir Blade Runner. Tornant a Prometheus, la imatge inicial de la sortida de sol rere un planeta ens remet a 2001 (fins i tot la música, que en aquest cas no és de Richard Strauss). La següent seqüència, visualment impressionant, sobrevolant Islàndia, ens recorda, també la seqüència final de la pel.lícula de Kubrick ( i la final de Blade Runner).  El misteriós monòlit de 2001 és aquí substituït per les pintures que els arqueòlegs troben a la cova. Unes pintures, per cert, que són un calc de les de Chauvet, recentment filmades de manera magistral per Werner Herzog.
Obviament, també hi ha moltes referències a Alien: des de la pròpia història, fins a l'escena (una de les millors) on Noomi Rapace, gairebé nua, s'extreu el monstre que duu dins i que ens fa pensar en aquella altra on la tinent Ripley corria en roba interior per la nau Nostromo.
Vull destacar el personatge del cyborg David, interpretat per Michael Fassbender, un personatge a mig camí entre el Data d'Star Trek i el replicant de Blade Runner. Charlize Theron interpreta molt bé el seu personatge hieràtic i fred, fins el punt de semblar ella també un cyborg, sensació que trenca de manera molt forçada (un altre dels forats negres del guió) amb la seva aventura amb el capità de la nau, interpretat per Idris Elba, un altre actor pel qual, des de The Wire, tinc debilitat.
Jo l'he vist en format bidimensional; suposo que, en 3D, algunes escenes, com les de l'holograma que representa l'univers, deuen ser increïbles. Ridley Scott filma en aquests ambients claustrofòbics plens de blau i de pols en suspensió que tant li han criticat i que, alhora, tant li han envejat. Sense estar ni molt menys a l'alçada de les seves obres mestres - Alien i Blade Runner- ni d'altres grans pel.lícules com The Duelist o Thelma & Louise, crec que és una pel.lícula prou interessant, tant per l'impacte visual que produeix com per les preguntes que genera.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Torres i gratacels: de Babel a Dubai

Caixafòrum
Recorregut històric per la pretensió humana de superar els límits del possible en la seva fascinació per la verticalitat i l'apropament al més enllà. Comença l'itinerari amb la Torre de Babel, paradigma de la inassolible ambició dels humans d'acostar-se a la divinitat, una Torre de Babel situada hipotèticament en terres de l'Orient Mitjà, i es clou al mateix indret, a Dubai, amb la torre Burj Khalifa que, amb els seus 828 metres d'alçada (dues vegades el World Trade Center de Nova York!!), és, en la seva desproporció enmig del desert, el màxim exponent del no-límit actual i, qui sap, si d'un cert despropòsit. Pel camí visitem primer catedrals i mesquites que, amb agulles i minarets, competeixen per veure qui arriba més amunt, una pretensió que des del punt de vista laïc també pretenen les grans torres dels ajuntaments o dels palazzos. Una dualitat que retrobem a la Barcelona actual, on la Torre Agbar de Jean Nouvel posa, en l'skyline barceloní, el contrapunt laïc a la Sagrada Família de Gaudí. 
La Torre Eiffel dóna pas al món contemporani i als primers gratacels que evidencien que la supremacia es trasllada d'Europa als Estats Units. Un camí, però, que és d'anada i tornada, ja que els gratacels són deutors primer de l'art déco francès però que es racionalitzen posteriorment sota la influència de l'escola de la Bauhaus alemanya i de Mies Van der Rohe en particular. 
Arribem finalment a l'expansió a nivell planetari dels gratacels que deixen de ser patrimoni nordamericà per assolir un paper primordial a l'Extrem Orient (Hong Kong, Tòquio, Xangai, Kuala Lumpur) i a l'Orient Mitjà.
L'exposició està composta de gravats, pintures, dibuixos, fotografies i, sobretot, moltes maquetes, en un magnífic equilibri que la fan alhora amena i profitosa, didàctica i visualment atractiva. És una exposició que agrada no només a amants de l'arquitectura sinó a tot el públic en general. Llàstima que aquesta ressenya sigui tant tardana i quedin pocs dies per gaudir-ne!!
Per completar la jornada arquitectònica, es pot visitar l'exposició dedicada als cellers modernistes o, simplement, dedicar-se a gaudir del propi edifici de la Fàbrica Ramoneda (quina entrada més fantàstica que té!). Travessant l'avinguda, què més voleu, el Pavelló alemany per a l'Exposició de 1929, de Mies Van der Rohe. El que es fa pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que, a casa nostra, arquitectònicament parlant, hi passen coses, com ho demostra l'exposició "Vogadors", present a la Biennal de Venècia.
(Un apunt personal: tinc una foto a casa que té un regust especial. És del dia 14 d'agost de 2001 i en ella se'ns veu a la meva dona, el meu fill i a mi dalt de la torre 2 del World Trade Center de Nova York. El meu fill llueix orgullós una espasa de samurai que havíem comprat als comerços xinesos del voltant de Canal Street per "txúdola". Havíem fet tres quarts d'hora de cua al vestíbul, sota l'esguard de l'immens tapís de Joan Miró que ens feia sentir una mica com a casa. Un cop a l'ascensor vàrem trigar un minut i set segons en arribar dalt. A la foto, que ens varen fer uns catalans que vàrem trobar a dalt, fem tots la cara de turista satisfet que es fa en aquest casos. Menys d'un mes més tard, la cara se'ns havia baratat a una altra d'incredulitat davant del que estàvem veient pel televisor. És una cara que crec que no se'ns ha esborrat del tot, en algun lloc de dintre nostre. Avui, en veure les fotos de les torres altre cop m'ha rebrotat aquesta sensació, com aquell regust agre que ens deixa allò que no s'ha acabat de païr bé.)

diumenge, 26 d’agost de 2012

Amb l'aigua fins al coll/ Lixiprothesma Dania

Petros Màrkaris
Tusquets Editors
Un seguit d'assassinats de persones relacionades amb el món de les finances porten de bòlit la policía d'Atenes, que no sap si es tracta d'alguns tipus d'acció terrorista o no hi tenen cap connexió. 
La més recent de les novel.les protagonitzades pel comissari Kharitos es desenvolupa a la Grècia actual, en plena crisi, intervinguda i assatjada pels poders econòmics europeus i amb unes polítiques de retallades que duen la població a sortir constantment al carrer. Com passava amb les novel.les de Vàzquez Montalbán, també en aquest cas l'entramat policíac de la novel.la serveix d'excusa per dibuixar un fresc de fons de la realitat en què es situa l'acció, presentant, ja sigui per la descripció, ja sigui a través dels diàlegs, la visió de l'escriptor sobre la realitat política, econòmica, cultural i social de la Grècia d'ara mateix.
Escrit en primera persona, té un humor cínic i un pòsit de desencant, que, juntament amb el marc mediterrani, de sud, on es desenvolupa l'acció, fa pensar en el Montalbano de Camilleri. Kharitos és un home que ja n'ha vist de tots els colors, però que s'aferra a la llei per poder tirar endavant la seva feina, i la seva vida. Màrkaris, l'autor, es serveix hàbilment de la dona del comissari per posar el contrapunt de realisme al conjunt, i per buscar la dialèctica entre el que és la llei i el que és la justícia. En aquest cas, a més, té prou habilitat per no justificar els assassinats d'uns personatges que se'ns apareixen com a odiosos, però tampoc estableix una rotunda condemna moral de l'autor dels crims: simplement, aplica la llei i deixa que siguem nosaltres els que fem els judicis corresponents. Una cita d'Adrianí, l'esposa de Kharitos exemplifica la seva filosofia i marca el to que desprèn la novel.la: " El pitjor són els primers vuitanta anys; després et mors, i ja tot és més tranquil".
Aquesta entrevista amb l'autor ens permet conèixer millor el rerefons que el portà a escriure aquesta novel.la, la primera d'una trilogia centrada en la crisi actual i que té a Grècia com una de les principals víctimes. També, en aquest video, es reprodueix part de l'entrevista feta a Catalunya Radio