dilluns, 27 de maig de 2013

Litoral

Wajdi Mouawad
Produïda per Sala Atrium
Dirigit per Raimon Molins
Teatre Romea
Litoral s'inicia quan en Wilfrid, mentre està fotent el clau de la seva vida, rep una trucada per comunicar-li la mort del seu pare. Comença així la llarga odissea d'en Wilfrid per enterrar el cos del seu progenitor, algú a qui gairebé no ha conegut perquè, quan va morir la mare d'en Wilfrid en néixer aquest, va marxar aclaparat pel dolor.
Litoral és una obra llarga, de dimensions i maneres de gran teatre clàssic, més encara pel complex, dens i bell llenguatge poètic de l'autor que Raimon Molins, alhora director de l'obra, ha traduït tan bé. Una obra farcida, sobretot a la segona part -al meu entendre, la millor- de monòlegs plens d'imatges poètiques. Característiques de teatre clàssic també per tal com ens parla de l'amor i de la mort, del somni, i de la recerca de la pròpia identitat. Deixeu morir els morts, deixeu-los descansar, com a única fórmula de poder salvar els vius. "Allà, on es creuen els camins, pots trobar l'altre". Raimon Molins ens explica, al text introductori, com l'obra de Mouawad crea la construcció del jo a partir de l'acceptació de l'altre; si a Sartre l'altre era el problema, aquí l'altre és la condició necessària perquè jo sigui jo. Només trenca aquesta estructura clàssica la inclussió del teatre dins el teatre, incloent l'aparició d'un equip de filmació que apareix des d'una altra magnitud.
L'autor, Wajdi Mouawad, és d'origen libanès, i tota l'obra és creuada transversalment per l'experiència traumàtica de la guerra, de l'èxode i la bogeria que duu associades; una situació que fa que Wilfrid no pugui trobar lloc on enterrar el seu pare, en el seu peregrinatge als origens, perquè els cementiris ja estan plens. 
Sembla com si l'autor tingués tantes coses per explicar -Litoral només és la primera part d'una tetralogia que inclou l'exitosa Incendis- que les volgués encabir totes en les tres hores de l'espectacle. Crec que això representa un llast per a l'obra, en el sentit que costa, a l'espectador, saber exactament què és el que ens vol dir, enmig de tantes històries laterals d'una llargària desproporcionada amb el cos principal. Al meu entendre, amb una esporgada milloraria. També m'ha resultat una mica atropellada la interpretació d'en Marc Rodríguez, que dificulta la comprensió del text -insisteixo: dens i bell-, amb un registre massa uniforme. A l'altre extrem, la pausa, la dicció perfecta i el domini escènic d'en Lluís Marco. També m'ha semblat irregular la selecció de la música: què hi fa Sakamoto aquí?
Brillant m'ha semblat l'escenografia i el ritme de l'obra. Una obra produïda per la Sala Atrium que el seu director dedica a M.LL. -Mercè Lleixà- que fou la qui li injectà el verí definitiu del teatre.



dissabte, 25 de maig de 2013

Ars combinatoria

Chema Madoz
La Pedrera
Després de la darrera exposició que es va fer a casa nostra, al Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet, retrobem el treball de Chema Madoz, aquest cop a La Pedrera.
Quan et poses al davant de l'obra de Chema Madoz el pensament et va de Joan Brossa a René Magritte. Poesia visual i surrealisme en perfecte equilibri. 
El propi Chema Madoz explica -en un video de molt recomanada visió- que en el seu procés creatiu ha passat de captar una imatge en un espai i un temps que adquireix una nova realitat, a situar directament l'objecte com a centre del seu treball. Podem dir que hi ha tres nivells en l'elaboració de les imatges per part de Chema Madoz: en un primer nivell troba els objecte i, a través de la seva esmoladíssima i peculiar mirada, el dota d'un nou significat; en un altre nivell, el fotògraf manipula l'objecte per tal de donar-li aquest nou significat. Per últim, hi ha una tercera possibilitat, i és que l'artista crei directament l'objecte. El fotògraf explora la polisèmia dels objectes. Aprofundeix en ella i, descontextualitzant-los, els situa en un nou marc conceptual: va a l'essència del surrealisme, creant paradoxes, aprofundint en les seves obsessions. Luís Arenas, a la pàgina web de Madoz, ho defineix, esplèndidament, com a "poètica de la transsubstanciació".
A través de la nova disposició dels objectes crea imatges insòlites. Imatges en què es combinen a la perfecció el conflicte de significats i l'equilibri. Imatges que, sovint, ens deixen amb un somriure als llavis, però que mai trapassen el límit del grotesc, al contrari: són contingudes i fins austeres, sensació, aquesta, que ve reforçada per la seva extraordinària pulcritud.
En paraules del propi autor, "la bellesa, si és que apareix a la meva obra, no és un objectiu primordial. El que sí que persegueixo és la reflexió que el públic pot fer sobre l'entorn en què vivim a partir d'unes imatges". 
Una exposició imprescindible d'un dels grans artistes contemporanis.

dilluns, 20 de maig de 2013

Spring Breakers

Harmony Corine
Quatre adolescents planegen anar de vacances a Florida, i faran el què calgui per aconseguir-ho.
High School Musical en versió gore. Viatge al fons del no-res. La buidor i la superficialitat del paradís adolescent. El costat fosc i salvatge del món Disney. Gandia Shore a Florida. O potser Saloufest a l'americana.
Totes aquestes expressions se m'acudeixen en pensar en la pel·lícula. Una pel·lícula que, com llegia en alguna crítica, més que una pel·lícula és una experiència. Més encara per com està filmada, com un llarg videoclip, amb moltes repeticions i anades endavant i endarrera, amb un tractament del color i la definició de la imatge que hipnotitza. De fet, narrativament, hi ha ben poca cosa, però és la manera com està filmada, l'opció fílmica del director el què crea una immersió de l'espectador en la història. També el text, repetitiu fins a semblar la lletra d'una cançó, augmenta aquesta sensació. En aquest sentit, Spring Breakers pot causar admiració, però s'entèn que pugui generar rebuig (jo estic dins el primer grup).
La pel·lícula és plena d'escenes memorables, però em quedo sobretot amb la de la cançó de Britney Spears, interpretada en un piano blanc a la vora de la piscina, a l'horabaixa, per un James Franco en el paper d'un modern Tony Montana, mentre les adolescents ballen al seu costat, amb el cap cobert amb passamuntanyes de color rosa i metralladores a la mà.
Brutal i hipnòtica, poc a poc, a mesura que avança la pel·lícula, es té la sensació que allò que semblava que començava com una superficial explosió colorista de l'univers pop va adquirint una trascendència cada vegada més profunda. 

dijous, 16 de maig de 2013

L'última nit a Twisted River /Last night in Twister River

John Irving
Ed. 62
Quan en Daniel decideix salvar el seu pare del que ell creu que és l'atac d'un ós, no pot imaginar-se les conseqüències tràgiques que tindrà aquest acte. A partir d'aquella nit -l'última nit que passen a Twisted River- en Daniel i el seu pare es convertiran en fugitius i la seva vida esdevindrà una fugida constant.
Fa unes setmanes vaig acabar de llegir la darrera novel·la de John Irving, En una sola persona. A la ressenya que en vaig fer i en els posteriors comentaris ja vaig expressar la meva devoció per aquest autor. Novel·les d'una extensió considerable que, en acabar-les creen un buit difícil d'omplir. L'orfandat creada en aquell moment em va dur a recuperar l'anterior novel·la d'Irving, L'última nit a Twisted River, una novel·la que, quan la vaig llegir, em va agradar però que va rebre crítiques no gaire favorables.
Un cop rellegida, haig de dir que L'última nit a Twisted River m'ha agradat encara més que el primer cop que la vaig llegir. Potser és el fet de saber de què va que m'ha permès gaudir-ne amb més profunditat (li comentava a una amiga que jo sóc dels que, encara ara, em miro amb un no amagat plaer el dos a sis del Bernabeu). Tot adquireix molts més matisos, la realitat es multiplica en fractals... És, com li deia, com si passés de veure una obra en dues dimensions a veure-la en 3D.
L'última nit a Twisted River manté algunes de les constants de les obres d'Irving (l'ofici d'escriptor del protagonista, la relació de nois amb dones més grans, la localització a Nova Anglaterra, la pèrdua d'algú estimat i el dolor que se'n deriva), però no entra en temes d'identitat sexual, o només de refilada en el tema de la recerca del pare. Sí que apareix la visió polièdrica de la realitat, exposada de manera que anem descobrint noves visions -i noves interpretacions- d'aquesta. Per a fer-ho estructura la narració de manera que va endavant i endarrera en el temps, i és el lector el qui va col·locant les peces que li permeten arribar a la visió global de la història. Causalitats amagades -Irving és un mestre en demostrar que l'aleteig d'una papallona en un indret del món pot provocar un huracà a les antípodes d'aquest- però també deixa lloc a l'atzar com a un dels elements determinants a les nostres vides ("era un món d'accidents"
Tot i que l'eix de la novel·la s'estructura a partir de la vida d'en Daniel i el seu pare, l'autèntic protagonista de l'obra és un amic seu, en Ketchum, un vell llenyataire rude i primari, que es converteix en un dels personatges més entranyables d'Irving. Un personatge, en Ketchum, que es sent desplaçat per l'acceleració dels temps, com aquells personatges de les pel·lícules de Sam Peckinpah ("Un llenyataire dels temps dels cavalls com en Ketchum s'adonava que, a mesura que s'estenien les màquines amb rodes de cautxú, els arbres es talaven a una velocitat més elevada. I en Ketchum no era home de velocitats elevades"). I no només es refereix als canvis tècnics; també dóna la seva càustica visió política del país: "Iowa també és un nom pell-roja, oi? Abans eren per tot arreu, aquests pell-roges. I mireu què els va fer, el nostre país! Fa pensar en la nostra idea de nació, no trobeu?""Hem estat un imperi en declivi des que tinc memòria (...). Som una nació perduda". I encara: "A parer seu, l'únic que justificava l'existència de lleis -i l'acceptació de qualsevol tipus de norma- era que els imbècils eren més nombrosos que els sensats". Un Ketchum llibertari :"Agafen el que estava bé i ho engeguen a fer punyetes amb normes i regles!"
La dimensió política va més enllà de les opinions d'en Ketchum. La presència dels atemptats de l'11-S com a teló de fons en un moment de la història dóna peu a Irving a llençar-s'hi de ple: "...opinava que el president (George W. Bush) era un imbècil llefiscós i un fill de papà curt de gambals". Idees que s'exposen de manera explícita ("la treia de polleguera la ignorància dels nordamericans sobre la resta del món, o la seva manca de voluntat per vèncer-la"), però que apareixen de manera més subliminal en diverses escenes, amb una especial menció de l'escena genial de la paracaigudista nua aterrant en una cort de porcs, i el seu paracaigudes, amb els colors de la bandera nordamericana, arrossegant-se pel fang i la porqueria. 
L'última nit a Twisted River té una especial càrrega poètica; com en les seves anteriors - i la posterior- novel·les, arrenca del dolor i la presència de la mort :"No hi puc fer res, si les persones que conec no deixen de morir, papa". La mort fins i tot com a motor creatiu: "un escriptor hauria de saber que, de vegades, costa molt de morir". En aquest cas, també vull destacar una escena ben especial: la manera - que no desvelaré- com s'escampen les cendres del cuiner al riu. 
De les moltes lectures que admet la novel·la, cal destacar la dedicada al propi procés creatiu, a la feina de l'escriptor; en aquest cas Irving aprofita que el seu protagonista és escriptor, per desvetllar les seves reflexions sobre l'ofici : "Com sempre, va començar la història pel final. No només n'havia escrit el que creia que seria la darrera frase, sinó que ja tenia una idea força definida de l'argument del nou llibre". "Quan sorgien dues d'aquelles frases consecutives, una immediatament després de l'altra, l'escriptor experimentava una fascinació especial pel procés creatiu""Als mitjans de comunicació la vida real era més important que la ficció; els elements d'una novel·la que, com a mínim, es basaven en l'experiència personal, eren més interessants per al públic general que els trossos de 'pura' invenció (...) Aquella era una creença habitual, tot i que la tasca d'un escriptor de ficció era imaginar una història completa (...) ja que les històries reals no eren mai tan completes com ho podrien ser les novel·les". Tot i que ens adverteix dels perills de vincular allò que s'escriu amb la pròpia experiència: "En qualsevol novel·la hi ha zones que són perillosament properes per al novel·lista". John Irving fa aparèixer Kurt Vonnegut i Salman Rushdie a la novel·la, i fins es cita a ell mateix i s'hi refereix citant els crítics "Els crítics també van puntualitzar que l'autor, tal vegada sobrevalorat, es repeteix"
Tot un exercici metaliterari que es va cargolant sobre sí mateix per arribar a un final sorprenent i que, al meu parer, arrodoneix un llibre excel·lent. A destacar, també la traducció, de Francesc Rovira.


divendres, 10 de maig de 2013

Liquidación final/ Pereosi

Petros Márkaris
Ed. Tusquets
Darrera entrega de la trilogia dedicada a la situació grega actual, intervinguda i controlada per la Troika, amb un progressiu empobriment de la població, la pràctica desaparició dels serveis públics i el deteriorament de la democràcia, amb l'auge de l'extrema dreta. Un panorama gens fictici i que treu l'orella, i alguna cosa més, per casa nostra.
En aquest cas, el comissari Kharitós s'enfronta a un seguit de crims protagonitzats per un autoanomenat Recaptador Nacional, que liquida persones que s'han enriquit i que no han pagat els impostos que els corresponien, o han desviat fora del país els seus guanys. Un personatge, aquest recaptador, que aviat és considerat com un heroi per bona part de la població, que el considera com un justicier que fa la feina que l'Estat no és capaç de fer:" Aquest país és així, col·lega (...) Quan creus que ja és mort, apareix un heroi. Per això no ens enfonsarem, diguin el que diguin la Merkel, Sarkozy i Olli Rehn. Grècia mai morirà, perquè sempre apareix un heroi al darrer instant". (He llegit la novel·la en la seva versió castellana, però tradueixo les citacions. Traduïr el traductor, és una doble traició?). 
Fins i tot el cap de la policia s'expressa en termes semblants: "Fins ara, els maníacs assassinaven a dones soles, a prostitutes i a parelletes d'enamorats. Ara maten a defraudadors. Anem progressant". Tampoc el comissari s'escapa del dilema moral que se li presenta: detenir un assassí o aplaudir que algú doni un cop de puny damunt la taula?
Poca subtilesa literària en el llibre de Márkaris. Narració força plana i diàlegs sovint mancats d'una major varietat de registres: gairebé tots els personatges acaben expressant-se amb el mateix to cínic (altrament, un to que s'escau per fer front a la situació del país, però que no crec que tothom utilitzi de la mateixa manera). En aquest cas, com en les anteriors entregues, Márkaris abusa de l'exhaustiva descripció de les rutes que fa per Atenes (deu ser un autèntic caos, conduir per aquella ciutat) que, en aquest cas, a més, li serveix per subratllar el desori causat per les constants protestes d'una població indignada i extorquida. També, com en anteriors novel·les, té una especial dedicatòria a la premsa carronyaire: "Abans ens deien:' Aneu a cercar la notícia' i ara els diuen 'Aneu a cercar l'escàndol'".
Tampoc l'entramat policíac és especialment reeixit: el cas es resol sense cap lògica, per atzar, fora de tota credibilitat.
El més interessant del llibre, i el que crec que sap descriure amb més habilitat, és el teló de fons sobre el que discorre la trama (en aquest cas, el teló forma part ja de la pròpia trama), la descripció de com el daltabaix financer, la brutal atzagaiada neo-lliberal i un sistema polític endèmicament corrupte i al servei dels poderosos oprimeix, aixafa, anihila una població que l'únic que voldria és tenir una feina i viure amb dignitat. Una població a la qual només li queda agafar-se a la ironia. Davant d'un embús de cotxes en el qual ningú s'escridassa, afirma l'ajudant del comissari: "La gent ha tirat la tovallola i ha caigut en el fatalisme, comissari. Si no hi ha res que vagi cap endavant, per què ho haurien de fer els cotxes?". Ironia que no amaga que s'està al límit ("ja no suporto tanta desesperació"), sense oblidar una permanent visió negativa del propi país: "Els alemanys s'espanten molt aviat. Es pensen que ens els menjarem vius. No saben que els grecs no ens mengem als estrangers: ens devorem entre nosaltres". O la reflexió que fa Adrianí, la muller del comissari:"...en aquest país, els homes íntegres són també els dissortats, Kostas (...). Tu pertanys a la categoria dels íntegres i dissortats. Dels que corren sols i arriben segons a la meta". Una visió negativa contundent i desesperada: "L'Estat grec és l''unica mafia del món que ha fet fallida. Totes les altres evolucionen i prosperen". I un crit, també desesperat, al futur: "Aquest país no es pot permetre una altra generació perduda".

dijous, 2 de maig de 2013

Searching for Sugar Man

Malik Bendjelloul
Sixto Rodríguez era un cantant de Detroit. Un dia que cantava en un antre ple de fum"al costat del riu Detroit", el varen anar a veure un parell de productors que es varen quedar sorpresos de la qualitat de l'artista. "Com a mínim, com en Dylan". I varen gravar un disc en el qual es varen dipositar moltes esperances, i que va ser un fracàs de vendes. La desfeta comercial del segon disc de Rodríguez va dur-lo a abandonar la carrera artística. Corria la veu que s'havia suicidat dalt d'un escenari, després d'una actuació desafortunada; el que ningú no sabia era si ho havia fet disparant-se un tret o calant-se foc. Rodríguez havia desaparegut del mapa.
Però, mentrestant, a Sudàfrica, Rodríguez s'havia convertit en el músic més popular del país. Les seves cançons, que reflectien el desesper de la classe treballadora de la castigada Detroit, eren preses com a cants d'alliberament a la Sudàfrica de l'apartheid, fins el punt que les autoritats d'aquell estat feixista feien malbé les pistes del disc que consideraven subversives, abans que arribessin a les botigues.
Aquesta popularitat, afegida al misteri que envoltava la persona de Rodríguez (i no només la persona, sinó les circumstàncies de la seva desaparició), varen dur dos fans seus, un periodista i un venedor de discs, a investigar sobre què se n'havia fet, de Rodríguez.
Fascinant documental, que va guanyar el Festival In-Edit, que barreja la investigació gairebé detectivesca amb el retrat de les duríssimes condicions dels desheretats de Detroit, i dels oprimits de Sudàfrica. Tot amb unes imatges, sovint fetes amb càmeres casolanes, documents de l'època, i amb enormes dosis de poesia i d'honestedat. I amb un final sorprenent, que ara no desvetllarem, però que ens  exemplifica tant el conte de la Ventafocs com l'existència de realitats paral·leles.