dilluns, 25 de novembre de 2013

Limónov

Emmanuel Carrère
Anagrama
Biografia d'Eduard Limónov, poeta, delinqüent, polític de conviccions feixistes i comunistes, nostàlgic de la URSS, mercenari amb els serbis, sense-sostre prostituït als parcs de Manhattan, majordom de multimilionari, fundador del partit nacional Bolxevic, presoner als camps de treball acusat de terrorisme, escriptor de culte entre l'elit parisina,...
Emmanuel Carrère ja ens adverteix d'entrada: Limónov existeix, i jo l'he conegut. Un personatge com aquest, que desperta repugnància alhora que fascinació per la vida que duu, sembla sorgit de la imaginació d'algun escriptor amb vocació hipster. Un personatge amb una biografia tal que desborda qualsevol límit imaginable, en un constant exercici de més difícil encara, penetrant progressivament en una espiral que el duu als abismes més foscos del món actual per arribar a completar, com ell mateix diu, "una vida de merda", en un món de merda. Viatge a les clavegueres del món, provocant a tothom, des dels benpensants als abanderats de la correcció política, envoltat d'skinheads que duen creus gammades i demanen el retorn de l'antiga Unió Soviètica. Contracultura a la russa, desbordada, esquarterada, alcoholitzada... Limónov es converteix en el més punk dels punks. Podria ser matèria per a Bukovski, però, pel que sembla, la història que ens explica Carrère és real, i el propi autor s'hi fica enmig, intentant debades dissimular, a través del discurs raonat, l'admiració que li desperta irracionalment el personatge biografiat que té vocació d'heroi i que, si ha de triar entre el diner i la glòria, tria aquesta darrera.  
Escrit amb una contundència i una precisió d'obra major, manté en tot moment un ritme que fa difícil interrompre'n la lectura. Perquè, a més, Emmanuel Carrère fa un retrat impressionant de la Rússia que va del final de la Segona Guerra Mundial fins avui mateix, dels temps d'Stalin als de Putin, una realitat que se'ns escapa segons la nostra lògica occidental.
En aquest enllaç trobareu una interessant entrevista amb l'autor del llibre.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Blue Jasmine

Woody Allen
La Jasmine, acostumada a una vida de luxe sens fre veu com, tot d'una, el seu món s'ensorra, i va a cercar refugi a casa de la seva germana, que viu a San Francisco.
Woody Allen va aquest cop a California. L'anterior vegada havia estat a Annie Hall, i el màxim que n'havia dit era que la principal aportació californiana a la cultura consistia en poder girar a la dreta amb els semàfors en vermell. Aquest cop s'ho mira amb molt més carinyo, potser perquè l'indret triat és San Francisco que, tal i com fa dir a un dels personatges, té un to molt més europeu que la resta de ciutats. I, malgrat ser el primer cop que hi filma, no cau en la temptació de fer una postal, com havia fet amb Barcelona, París o Roma. Hi surt, sí, el Golden Gate Bridge, i es veuen Chinatown i Alcatraz, però no passeja per les corbes de Lombard St., ni agafa el cablecar, ni surt la torre Transamerica ni tant sols fa una llambregada a la City Lights Bookstore. 
He sentit dir que Woody Allen és un gran director d'actrius. No crec que sigui una qüestió de direcció, sinó que els seus personatges femenins estan dotats d'una profunditat i d'una gamma de matisos que permet lluïr-se de debò a les actrius que els interpreten (i, tot i així, no puc deixar de recordar com em varen impressionar Colin Farrell i Ewan McGregor a Cassandra's Dream). En qualsevol cas, i sigui per la raó que sigui, el principal actiu de Blue Jasmine és la extraordinària interpretació de la Cate Blanchet, protagonista absoluta des del primer fins a l'últim moment, capaç d'expressar amb el cos, amb el gest, amb la cara o amb la paraula l'amplíssima paleta de matisos que el progressiu enfonsament moral del seu personatge requereix. És capaç de llençar-se al buit, de viure en un món progressivament allunyat de la realitat, i de fer-ho aguantant uns primers plans que no la incomoden gens ni mica, i que fins i tot sembla que l'estimulin en els seus monòlegs delirants. Al seu costat, excel.lents interpretacions de tota la resta d'actors. Destacar la Sally Hawkins en el paper de Ginger, la germana, i l'afecte amb què tracta tant el nòvio actual com l'ex d'aquesta, personatges primaris, senzills però que desprenen honestedat.

Caldria canviar Nova Orleans per San Francisco, i la calor humida del sud per la boira i el vent fred del Pacífic, però no he pogut evitar pensar en el tramvia anomenat desig, sense la tensió sexual de l'obra de Williams però amb el mateix desballestament psicològic de la protagonista, que vol seguir creient que viu en un món de mentida, irreal, tant de mentida i irreal com el seu propi nom, mentre sonen les notes de Blue Moon. Al final, la conclusió és senzilla: millor entomar la vida tal i com et ve. Crec que el Woody Allen de les grans ocasions ha tornat.




dijous, 14 de novembre de 2013

Cançons d'amor i de pluja

Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Encara que només fos pel conte "El nínxol", ja valdria la pena llegir aquest recull. Però és que tota la resta, els altres vint-i-cinc, justifiquen plenament la seva lectura. A través de l'exageració, de portar a l'absurd les situacions, de la contraposició entre el sentit literal i el figurat, Sergi Pàmies planta un mirall davant les relacions entre les persones i entre les persones i el món, a més de la relació entre les persones i la memòria. Perquè el recull conté, també, algunes pàgines d'arrel autobiogràfica, on l'autor es despulla, se'ns mostra amb tota la seva vulnerabilitat, construïda de contradiccions que només es poden assumir a partir de l'exercici exorcisador de rescatar-es de la memòria profunda: "Ara, sense rancúnia, reprodueix mentalment els comentaris i les crítiques que imagina que ella faria, revivint el to -intimidador, categòric-, l'accent -d'una pulcritud fonètica que convertia les frases en ventades d'aire sec- i l'argumentació -desafiant-."  
Així com la novel·la té característiques de cursa de resistència, creant pacientment i lentament la teranyina on el lector anirà quedant atrapat, el conte precisa d'una espurna immediata, una descàrrega elèctrica que sacsegi qui el llegeixi des del primer paràgraf. Si no és així, si s'adorm, si triga gaire, ja ha passat, s'ha acabat, oportunitat perduda. Per això l'art del conte precisa d'unes habilitats escriptores especials, i crec que en Sergi Pàmies les té totes. De vegades ens hem trobat amb contes que fan valer, sobretot, el recurs d'epatar, de sorprendre tot recorrent a mal·labarismes lingüístics, sovint utilitzant l'absurd com a bastiment de l'entramat. A Cançons d'amor i de pluja no hi ha focs d'encenalls, ni prosa brillant però buida; tots els recursos estan més que justificats. Cadascun dels relats deixa un pòsit que retorna, que fa pensar, que fa recordar.
La lectura de Cançons d'amor i de pluja deixa un doble plaer: el que proporciona l'entramat, l'originalitat, el desenvolupament de les històries explicades, i el plaer que produeix llegir una prosa tan ben escrita, d'una riquesa de vocabulari exhuberant, d'una precisió en l'adjectivació que es fa admirar, de trobar descripcions tan enginyoses i precises com ara "Era un dia típicament parisenc, d'un gris gavardina de Jean Gabin" o, més endavant: "Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata"

dilluns, 11 de novembre de 2013

Pan, educación, libertad/ Psomi, Paideia, Eleftheria

Petros Márkaris
Tusquets Editores
Gener de 2014: una gentada festeja el retorn de Grècia al dracma i la seva sortida de l'euro. Una mesura, aquesta darrera, que Grècia comparteix amb Espanya, i a la qual no trigarà en afegir-se Itàlia. Enmig d'aquest desori, i de la consciència col·lectiva de que la pobresa va ensenyorint-se de la situació, el comisari Kharitos ha d'intentar resoldre l'assassinat d'un ric contractista, un antic heroi de la lluita contra la dictadura dels coronels i destacat en els anomenats fets de la Politècnica, fets durant els quals els estudiants revoltats cridaven la consigna: "Pa, educació, llibertat".
Un cop més, Petros Màrkaris ens ofereix una novel·la que s'ha de llegir en diferents plans, com si d'una música de complexes textures es tractés. En primer pla, com a línia melòdica, apareix la trama estrictament policial que lliga i dóna continuïtat a tota la història. Al darrere, omplint tot l'espai sonor, la pel·lícula de la Grècia actual -en aquest cas, futura-, retrat de la crisi que assota el país, i que suma, a la crisi global que tenalla tot el món, la particular crisi grega, que té el seu particular punt de partida en les olimpiades de 2004, que varen servir per enriquir una minoria i va llençar Grècia a un deute absolutament irrecuperable, amb les elits que no només n'han sortit reviscolades sinó que en són les responsables, i la classe política absolutament desacreditada. També com a mur sonor, i exercint de contrapunt de l'anterior, la referència a la història de la Grècia de la segona meïtat del segle XX, des de la Segona Guerra Mundial i la lluita dels partisans contra els nazis, fins a la foscor de la dictadura dels coronels. És sobretot en aquesta darrera etapa en la qual Màrkaris centra bona part de l'origen de la corrupció política i el desassossec social, i carrega especialment contra aquells que es varen enfrontar a la dictadura i que, un cop caiguda aquesta, es varen instal·lar en el poder i es varen erigir en una mena d'aristocràcia disposada, sense cap escrúpol, a cobrar els serveis prestats. 
Hi ha escriptors que intenten penetrar a l'interior de l'ésser humà, amb les seves misèries i els seus racons més foscos; no és el cas de Màrkaris. El que ell fa és endinsar-se en les misèries col·lectives, de tota una societat, que és el que l'interessa de retratar. Des del punt de vista literari és més aviat poqueta cosa: correcte, i ja està. En canvi, des del punt de vista sociològic té molt més interès. De fet, totes aquelles persones que volen viatjar a Grècia haurien de llegir, a més de la Lonely Planet, les novel·les de Màrkaris.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Sukkwan Island

David Vann
Empúries
En Jim, un dentista que no acaba de trobar el seu lloc al món, convenç en Roy, el seu fill de quinze anys, per passar tot un any en una remota illa de la costa d'Alaska, lluny de tot i de tothom.
Ja des del primer moment la potència de la natura s'imposa sobre els personatges, empetitint-los. Amb aquestes coordenades, un pare i un fill aïllats al nord salvatge, depenent només d'ells mateixos, la història podria adquirir un to èpic jacklondonià. Però el camí que segueix l'autor és tot un altre: immadur, fràgil, sense trobar el sentit de la seva vida, irreflexiu i fins i tot inconscient, en Jim emprèn una fugida cap endavant que el portarà cada vegada més cap a un pou més i més fons. Allò que multiplica el drama de la història és que arrossega el seu fill amb ell, després d'un seguit de males decisions: "senzillament, no havia entès res prou a temps".

Escrit de manera purament descriptiva, auster de recursos literaris i de brodadures -que fa que l'efecte dramàtic sigui més intens, per la fredor com se'ns presenta-, Sukkwan Island representa un viatge cap a les tenebres de les clavegueres de l'ànima. Poc a poc va endinsant-se en l'interior dels dos personatges i en les seves relacions. "Ara que tenia aquella ombra fosca al davant, li semblava que allò era el que havia sentit durant molt de temps: que el seu pare era un ésser insubstancial i que si n'apartava la mirada un instant, o se'n descuidava, o no el seguia amb prou velocitat i desitjant amb força que hi fos, es podia esfumar, com si només existís gràcies a la seva voluntat". I dolor, molt dolor. 
Una novel·la colpidora, dura. I ara ve la qüestió: fa uns dies comentava el llibre amb una amiga; li explicava, en parlàvem i, tot d'una, em va fer la pregunta clau: realment, et calia llegir-lo, aquest llibre, tant dur? T'ha aportat res? Encara no ho sé.