Ida

Pawel Pawlikowski

L'Ida és una novícia que ha passat tota la vida en un convent, on va anar a parar com a òrfena. Abans de fer els vots, la superiora li aconsella que vagi a conèixer la seva tia, l'únic familiar viu que té.

No estem gaire acostumats a pel·lícules com Ida. Una pel·lícula que recorre la recerca que la protagonista fa de sí mateixa, i que ho fa pausadament, amb silencis i plans llargs, amb delicadesa i pocs elements explícits -la qual cosa exigeix de l'espectador una actitud activa: potser és això, al que no estem acostumats. Una història que ens porta a la Polònia dels anys seixanta, un país fred, cansat, deprimit. Una història, a més, especialment incòmoda pels polonesos, per tal com remena el paper que aquests varen tenir en la persecució i extermini dels jueus durant la invasió nazi. 

Pawel Pawlinowski ha filmat aquesta història en un expressiu blanc i negre, amb una fotografia delicada i magnífica -cada fotograma és, per ell mateix, una foto fixa excel·lent. Alguna imatge podria ser fins i tot, una pintura de Vermeer en blanc i negre. El director, a més, utilitza un format que l'allunya de la gran producció i l'acosta al documental.

Molt important, també, la música. D'aquesta, un detall molt especial: la porta a través de la qual l'Ida fa el primer pas al món l'obre John Coltrane.