diumenge, 23 de març de 2014

Dallas Buyers Club

Jean-Marc Vallée
En Ron Woodroof és un cowboy texà, que es busca la vida treballant en rodeos i fent d'electricista. Aficionat al mam, les drogues i les faldilles, primari i busca-raons, la seva vida dóna un tomb quan li diagnostiquen que té la sida i que tant sols li donen un mes de vida.
Al cinema nordamericà li agrada molt fer pel·lícules d'herois solitaris que s'han d'enfrontar als grans poders del país. Pot ser la lluita contra una nuclear, contra la indústria del tabac o, com aquest cas, contra l'agència de salut estatal. El cas és presentar un heroi que lluita contra tot i tothom -en la línia del missatge de "si tu vols, pots" o del de "un home empaitant el seu somni". La revolta individual és possible en el país de les llibertats -diuen- i a més, d'aquesta manera, es deixen al racó les respostes col·lectives que, posats a fer, farien molt més mal perquè qüestionarien tot el sistema. Ai!
És el cas de Dallas Buyers Club, que presenta la lluita d'en Ron Woodroof contra una agència de la salut manipulada, i subornada, per la indústria farmacèutica.  A favor de la pel·lícula cal dir que en cap moment pretèn donar una visió d'heroi super-home del protagonista, ni és especialment maniquea. En Woodroof se'ns presenta amb totes les seves contradiccions tant quan el coneixem per primer cop com més endavant; desafia la llei i es converteix en contrabandista de fàrmacs, però això no el fa ni més bo ni més simpàtic. A més, tot es desenvolupa a l'ambient ultra-conservador i reaccionari del món dels rodeos a Texas. Lluny de la progressista San Francisco o Nova York, que ho fari tot més fàcil. Quedi clar que, malgrat el to crític que pugui donar a entendre el primer paràgraf d'aquest escrit, crec que val la pena explicar històries d'aquestes i sobretot tenint en compte que nosaltres encara estem a molts eons endarrerits respecte del que se'ns explica des de l'altre costat de l'Atlàntic. Vaja, que no m'imagino una pel·lícula sobre l'alcalde de Marinaleda o l'Ada Colau.
Em fa gràcia el recurs que, cada vegada més, s'utilitza de dir que una pel·lícula és "basada en fets reals". Deu funcionar, perquè és dels primers advertiments que hom et fa quan te la comenta. Ho trobo paradoxal, perquè l'essència del cinema és que és ficció i, posats a fer, la gran majoria de les grans obres de la literatura -i del cinema- no es basen, en absolut, en fets reals. Però si s'afegeix aquesta apostil·la -basada en fets reals- sembla que ens ho mirem amb més seriositat, més concentrats, amb les celles lleument més juntes.
La troca de la història està en el paper de la indústria farmacèutica -ho havia fet ja The constant gardener- però el tema adquireix un major impacte en tractar-se de la sida. En sortir del cinema recordava aquells primers anys en què la malaltia va sortir a la llum, i l'impacte que tenien en nosaltres casos com els d'en Rock Hudson o en Freddie Mercury o, molt més aprop, els d'en Fabià Puigserver, en Joaquim Cardona o en Joan Miralles. Ara semblen lluny aquells temps de desconcert i de pànic (què havíem de fer a les escoles si un nen es feia sang?). Una lluita com la d'en Woodroof va aconseguir iniciar el camí per posar a l'abast dels malalts de sida nous fàrmacs que permetessin, si més no, donar-los esperances de supervivència. Un camí que ha moderat les conseqüències de la malaltia al món occidental, però que encara no ho ha aconseguit als països del sud, especialment a l'Àfrica, on encara fa estralls amb percentatges esgarrifosos d'incidència a la població. La indústria farmacèutica té clar qui paga i qui no.
La història és tractada sense l'ensucrament d'altres pel·lícules que s'han volgut acostar al tema i manté una distància emocional que s'agreeix. Amb tot, no passaria de ser una bona pel·lícula si no fos pel plus que li dóna el treball dels actors, i particularment dels merescudament premiats Matthew McConaughey i Jared Leto, impressionantment ficats dins dels seus personatges fins donar-los un to d'autenticitat que fa que es vegi la pel·lícula amb una intensitat diferent.


dilluns, 17 de març de 2014

La dona a 1000º/ Konan við 1000º

Hallgrímur Helgason
Ed. 62
La Herra és una dona ja gran, malalta de càncer, que viu en un garatge de Reykjavík. Gairebé no es pot moure del llit, però amb l'ajut del seu portàtil es manté connectada amb el món. Decidida a acabar amb el patiment que la malaltia li provoca, ha demanat hora ja al crematori. Mentre no arriba la data estipulada, la Herra fa un repàs a tota la seva vida, des d'Islàndia fins l'Argentina, passant per l'Alemània de la II Guerra Mundial.
No sé qui s'encarrega de redactar les frases que apareixen a les faixes dels llibres, però quan llegeixo el què diu la que duu La dona a 1000º no em puc estar de pensar que qui l'ha escrit ha llegit un altre llibre. Una novel·la per riure tot l'estiu? La dona a 1000º té, certament, moments puntuals d'un humor subtil, corrosiu però, per damunt de tot, és una novel·la extraordinàriament dramàtica, d'una gran duresa, colpidora, esborronadora, diria. I increïblement bona. Molt.
Podríem dir que són tres els grans blocs temàtics que van apareixent i desgranant-se a la novel·la. Per un costat, Islàndia. Aquest país, paradís ara dels hipster era, fins la meïtat del segle XX, una de les zones més pobres i desolades d'Europa. Amb un clima inhòspit i una terra incapaç de donar gairebé cap fruit, tota la vida s'acumula a la franja litoral i els elements de supervivència s'havien de cercar al mar. Per acabar-ho d'adobar, de tant en tant una erupció volcànica amaneix la rutina (això encara passa ara, clar) i, estant com estan els volcans sota inmenses masses glacials, es desfermen unes rierades que ho arresseguen tot. En aquest marc físic, ens presenta una Islàndia del passat poblada per gent molt pobre, primària, amb estructures familiars més pròpies de clans, amb un únic horitzó senyalat per l'emigració. En contraposició, la Islàndia d'ara, amb la que l'autor tampoc no és gaire benèvol, enriquida sobtadament i habitada per voltors financers que no dubten en dur-la arrossegant a la ruïna.
El segon gran tema del llibre és el que fa referència a la dona, així en genèric, i ho aconsegueix adoptant en tot moment el punt de vista de la protagonista, amb una fantàstica capacitat d'entrar no només al cos de la dona sinó dins el seu pensament i encara més enllà, dins la seva cosmogonia. Aquesta és una de les millors sorpreses del llibre, perquè està escrit per un home amb prou sensibilitat per fer-ho, i que té el valor i l'honestedat de carregar sense cap mena de condescendència contra els homes, l'argumentari dels quals sovint no va més enllà de l'ús de la violència. 
El tercer gran tema és el que fa referència a la II Guerra Mundial i a la relació, sovint ambígua, entre Islàndia i els nazis. Aïllada pel mar i per la seva climatologia, Islàndia va ser vista pels fact`tums nazis com el gressol on encara es servaven intactes les essències germàniques. Els islandesos, aleshores encara sota la sobirania del rei danès, no van fer gaires escarafalls als afalacs que venien d'Alemània. Iniciada la guerra, anglesos i nordamericans varen decidir envaïr-la per assegurar-se aquest important enclavament i evitar que fossin els alemanys els qui es situessin dominant l'Atlàntic Nord, a quatre passes d'Amèrica.
L'autor fa una descripció impressionant del que representà la guerra i el nazisme tot situant a la protagonista a Alemània durant la guerra, arrossegada per un pare enlluernat pels nazis i que acaba vestint l'uniforme de les SS. L'horror i l'abim que és capaç de reflectir a través de les pàgines més crues de la novel·la la situen, al meu entendre, al mateix nivell que Les benèvoles, de Jonathan Littell, o de passatges de Vida i destí, de Vassily Grossman. 
Per aconseguir transmetre tot aquest univers l'autor utilitza un llenguatge poètic d'una gran riquesa, amb un gran domini de l'el·lipsi i ple d'imatges que creeen en el lector una atmosfera que fa que allò que es llegeix no entri només pel significat literal de les paraules sinó per tot aquest univers de suggestió. El text està dividit en una gran quantitat de capítols sovint molt breus, que van i vénen en el temps, per configurar un constant anar i venir entre el passat rememorat i el present que es viu. 
Una novel·la extraordinària. Només un retret, en aquest cas adreçat a l'editorial: la versió catalana és una traducció de l'espanyol. És a dir, traducció de traducció. No hi havia l'opció de traduïr-ho directament de l'islandès? 

diumenge, 16 de març de 2014

True Detective

Nic Pizzolatto
En Rust i en Marty són dos policies de Lousiana encarregats, el 1995, d'investigar un cas d'assassinat  amb traces de pràctiques rituals. Disset anys més tard ambdós són investigats per un cas que pot tenir relació amb aquell.
"És només una història, la més antiga de totes: llum contra foscor". Aquesta frase, dita per en Rust gairebé al final del vuitè i darrer capítol de la sèrie, sintetitza d'una manera precisa el què s'ha anat desenvolupant al llarg de tota ella. Una sèrie aparentment policíaca que es centra tota ella en un sol cas, però l'interès de la qual va més enllà de la resolució d'aquest i creix en tractar de la relació entre els dos personatges protagonistes i, sobretot, l'aportació filosòfica que el personatge d'en Rust hi afegeix a través de les seves reflexions. Un personatge, en Rust, interpretat de manera extraordinària per l'actor de moda, en Matthew McConaughey, en una recital interpretatiu només a l'abast dels més grans. Al costat d'aquest personatge sembla que el seu oponent, interpretat també de manera brillant per Woody Harrelson, no tingui tanta força, la qual cosa no és certa ja que l'un no té sentit sense l'altre, cadascun d'ells fa l'altre, en una relació que passa d'un rebuig total a l'inici fins a una profunda amistat al final, necessitats l'un de l'altre.
Certament, però, el personatge d'en Rust és el que fa que el guió vagi més enllà d'un thriller. Nihilista, desenganyat, misàntrop, en una escala nietchziana profunda. Nihilisme aplicat tant a la seva professió ("És clar que sóc perillós, sóc policia. Podria fer coses terribles a la gent amb total impunitat") fins al sentit de la vida en general ("A l'eternitat, on no existeix el temps, res no pot créixer, res no pot arribar a ser, res no canvia. Per això la mort va crear el temps, per conrear tot allò que després matarà").
Tota la sèrie manté una absoluta unitat estètica i formal, element afavorit pel fet que tots els capítols han estat dirigits pel mateix director -Cary Fukunaga- i els guions estan signats tots per Nic Pizzolatto, el creador de la sèrie. Unitat estètica i narrativa, amb salts temporals i flashbacks que ens permeten, poc a poc, anar reconstruïnt tota la història passada durant aquest disset anys fins arribar al moment del present de la pel·lícula. Una unitat que fa que, més que d'una sèrie, poguem parlar d'una pel·lícula de vuit hores.
L'ambient retratat remet a les narracions de Lovecraft, i ens presenta el rerepaís d'una Lousiana molt miserable, sense dimensió temporal, amb l'únic teló de fons dels pantans i les indústries fumejants, plena  d'esclats pseudo-religiosos endèmics, infiltrats d'integrisme cristià, satanisme i paganisme. Tot tractat amb una fotografia amb una paleta cromàtica que augmenta la fascinació per la imatge i una banda sonora fantàstica a càrrec de T. Bone Burnett (a més de la hipnòtica veu d'en McConaughey).
Al final, i paradoxalment, és en Rust el qui dóna el to esperançat: "Poc a poc la llum va guanyant". Així era el guió original, o és una imposició de la productora?
HBO ha optat, aquest cop, per una sèrie curta -vuit capítols- centrada en un sol cas, i no caure en l'error de la major part de sèries que s'allarguen innecessariament fins a la seva complerta degradació. Esperem que sàpiguen mantenir aquest to en les anunciades properes temporades.  


dijous, 6 de març de 2014

The americans

Joe Weisberg
Els Jennings són una familia de classe mitja-alta. Viuen a Washington, en un veinat de nivell acomodat  i tenen una agència de viatges. Els Jennings són una família constituïda pel matrimoni i dos fills adolescents. Els Jennings doncs, serien una família d'allò més normal si no fos perquè tant el pare com la mare són...espies russos!
Situada als anys 80, en plena guerra freda, amb Reagan al front del món occidental i una Unió Soviètica que encara no ensumava la seva propera ensulsiada, The Americans retrata una època i un món des d'una visió ben original. Encara que centrada en els tripijocs propis de l'espionatge, molt sovint la sèrie s'articula al voltant de la història familiar dels protagonistes, i la tensió moltes vegades ve més donada pels dubtes, tensions i contradiccions interns dels personatges que no pas per les batusses de la guerra freda. Curiosament, i subvertint els papers que apriorísticament se'ls podria atribuir, són el matrimoni rus el qui malda per convertir-se veritablement en una família, mentre, en paral·lel, als seus veïns americans -i agent de l'FBI- se'ls desfà la vida en comú entre les mans. 
La sèrie té, a més, el to pervers que fa que pateixis i et posicionis a favor dels protagonistes que, vistos fredament, són uns assassins despiatats (en aquest sentit, la sèrie escombra una mica cap a casa: els americans no ho són tant). Anem sentint pena per Martha i patim també per Nina. Amb tot, el millor personatge -i la millor interpretació- és per Margo Martindale, en el paper de cap del KGB en territori americà.
Molt ben ambientada -els gadgets d'espionatge de l'època ens semblen ara pre-històrics- la primera temporada ha deixat un molt bon gust de boca. Ara comença la segona, i veurem si segueixen la tendència d'allargar les sèries fins a desvirtuar-les del tot, o saben mantenir el to i acabar quan cal. Per si de cas, veurem si aquesta temporada la Martha descobreix, per fi, que en Philip porta perruca. Sembla mentida que, amb tanta acrobàcia sexual com han dut a terme, encara no li hagi caigut a terra el postís.