Història, a través de diversos flaixbacs, de com Zero Moustafa va arribar a ser el propietari del Grand Hotel Budapest. A l'escola, quan érem petits, ens encantaven les aventis. Històries fantàstiques on nosaltres érem els protagonistes i que passaven d'un escenari a un altre sense solució de continuïtat. Històries sovint mancades de coherència, però que ens tenien fascinats. Qui les explicava millor era en Brun (en aquella època, a l'escola ens coneixíem pel cognom). Tenia una capacitat de fabulació desbordant, i ens tenia a tots fascinats.
Grand Hotel Budapest és, en part, una aventi filmada. Segons diu als crèdits inicials, es basa en narracions escrites per Stefan Zweig; clar que també podria ser una història basada en guions de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo y Filemón), o una història de Tintín, o un conte d'animació, d'aquells que s'acaben amb la paraula koniek, però amb uns quants efectes dignes de Meliès. Una història situada en un lloc indeterminat de l'Europa central, amb reminiscències d'imperi austrohongarès, una Freedonia de Duck's Soup, amb escenografies pròpies de l'expressionisme. Realisme fantàstic, García Màrquez entre els Alps i els Càrpats.
N'hi ha prou amb els cinc primers minuts de la pel·lícula per veure per on va: un tsunami visual del món estètic i plàstic de Wes Anderson. Moviments de càmera inversemblants, colors saturats, explosius, escenografia recarregada, simetries, travellings laterals... No hi ha ni una sola imatge que no pugui ser una sensacional foto fixa per sí sola. Planificació meticulosa, tota al servei de la idea que Anderson té al cap.
Justament aquesta preponderància de la forma per damunt de la història és a la base de les crítiques que ha rebut la pel·lícula. Se l'ha acusat de buida, d'haver disfressat la buidor d'idees amb una apoteosi visual. Francament, entenc que es pugui viure així, però no ho comparteixo. A mi m'ha encantat, potser perquè no n'esperava cap trascendència. O és que els contes de Cortázar són tots tractats filosòfics? A la prodigiosa enginyeria narrativa i visual cal afegir-hi el treball formal. El protagonisme el té un magnífic Ralph Fiennes, a qui és una meravella sentir declamar el seu paper -i quina veu!- Al seu costat, un també magnífic Tony Revolori i després una nòmina d'actors i actrius que fa perdre l'alè; alguns amb més paper, altres com a simples cameos d'encara no trenta segons. Però fixeu-vos: Edward Norton, Jeff Goldblum, Willem Dafoe, Jude Law, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Tilda Swinton, Bill Murray, Léa Seydoux, Mathieu Amalric, Owen Wilson, Harvey Keitel...Si s'han decidit a participar en aquest joc és perquè el deurien trobar divertit. Que ningú es perdi tampoc la banda sonora, a càrrec d'Alexandre Desplat, amb una música protagonitzada per les balalaikes que reforça encara més el caràcter inversemblant i màgic de la pel·lícula.
L'Amaia i dues amigues seves han anat des del País Basc fins a Sevilla a celebrar el seu comiat de soltera. El comiat, però, no és gaire reeixit, perquè el nuvi l'ha plantat. A Sevilla, a més, l'Amaia coneix en Rafa. Ocho apellidos vascos és una pel·lícula de tòpics. O, més aviat, de tòpics sobre tòpics, feta de tal manera que els tòpics s'acaben anul·lant i en resulta una comèdia molt divertida, simpàtica, d'aquelles que deixen un somriure a la cara que dura una bona estona. Típica comèdia d'embolics, de suplantació de personalitats, està construïda seguint fil per randa el mestratge dels clàssics, a l'estil de Billy Wilder. La gràcia de l'autor ha estat dotar-la d'un guió fresc, d'uns diàlegs molt ben travats i d'un bon ritme. I això que ha de lluitar contra dos enemics interns molt poderosos: un muntatge força dolent, i una mediocre direcció de fotografia, que no sap treure profit ni de la llum de Sevilla ni dels colors del País Basc. Però la pel·lícula funciona molt i molt bé (només cal veure les xifres de taquillatge) malgrat aquestes pegues, i és que, a més del guió, compta amb una molt bona interpretació, destacant Dani Rovira en el paper més còmic, amb una gran habilitat pels canvis de registre i una gesticulació facial més continguda que la de l'insoportable Jim Carrey, i destacant també Karra Elejalde, aquest sí, tot un actoràs.
La pel·lícula no pretèn aprofundir ni molt menys en la realitat basca, però tampoc no amaga res i enfoca, sense complexos, les manifestacions per la independència, els cartells a favor dels presos, la kale borroka, com també la guàrdia civil i els espanyolistes. Hi són, actuen de decorat de la història, i ja està. I no hi ha millor teràpia que poder riure de tot el que faci falta. La pel·lícula té un fort component costumbrista, i caldria veure com pot ser rebuda, o entesa, més enllà de les fronteres de l'estat. Però em fan notar que això també passava amb la francesa Bienvenidos al norte, i bé que vàrem xalar.
Seria possible una pel·lícula així on el que s'enfoqués per desmuntar tòpics fos Catalunya? Sempre he pensat que, malgrat tota la violència que hi ha hagut, la distància entre Espanya i País Basc és menor que l'existent entre Espanya i Catalunya. Bascos i espanyols han compartit, en un percentatge elevat, un argumentari testosterònic: les coses es fan per collons. L'itinerari històric català s'ha aproximat més a la negociació, al pacte, i aquí on nosaltres hi veiem virtut, ells hi veuen feblesa. Com ho entomaríem? Una cosa és riure amb Polònia i l'altra que vingui un de fora a explicar-te com et veu. Perquè els tòpics s'han de trencar però, si cal, també assumir; al cap i a la fi en molts casos no són més expressions conductuals estadístiques. El que no s'han de convertir és en pre-judicis. Però estaria bé fer l'exercici, o almenys, intentar-ho.
