diumenge, 29 de juny de 2014

Plens de vida / Full of Life

John Fante
Ed. de 1984
En John i la seva dona, la Joyce, són a punt de tenir el seu primer fill. Les coses els van força bé: els xecs per la feina d'en John com a guionista arriben puntualment, i han pogut comprar-se una casa a Los Angeles. Però els tèrmits els fan una mala passada, i demanen ajuda al pare d'en John.
Plens de vida és un llibre ple de vida. En un llibre on no hi passa res del que sol passar als llibres, hi trobem el traç de la senzillesa, de les coses quotidianes, de l'amor. L'estil de Fante és sec i directe, sense floritures, i això no és obstacle per trobar-hi un text ple de tendresa i amb un gran sentit de l'humor.
En aquest cas, l'autor beu de la seva pròpia memòria, la d'un fill d'un immigrant italià, d'un home dels Abruzzi que en algun moment recorda aquell Bonasera de The Godfather, aquell que comença la pel·lícula dient "I believe in America". En aquest cas Fante ha deixat enrere els moments més crítics, aquells que recorden la font de la literatura beatnik ("Havia dormit a la Sunshine Mission i em fumava les burilles que agafava dels cendrers de sorra que hi ha a la porta dels ascensors. Hi havia dies que anava sense mitjons"). Però estem a la meïtat dels anys cinquanta, a les portes de l'American Way of life i la situació econòmica ha millorat. Semblaria que la matèria narrativa s'ha esvaït, però John Fante sap narrar i fer literatura a partir de les coses més senzilles, com Wallace Stegner, com tants autors nordamericans, els textos dels quals sovint podrien convertir-se en lletres de cançons.  L'enfrontament -entranyable, però- entre pare i fill, el neguit de l'avi per viure prou com per a conèixer el seu nét, l'estupor d'un futur pare davant els sobtats i, per ell incomprensibles, canvis d'humor de la seva dona ("l'embaràs de la dona era una mala època per a l'home"), les pors, dubtes, fins i tot les contradiccions entre el seu passat catòlic i el recent fervor religiós de la seva dona, tots aquests blocs temàtics van configurant aquesta breu novel·la. Tot, escrit amb aquest llenguatge directe que li dóna aquesta sensació de naturalitat, de senzillesa. Però, és tant difícil fer-ho senzill!!

divendres, 27 de juny de 2014

El professor /The Teacher Man

Frank McCourt
Ed. Bromera
Frank McCourt fa un repàs als seus trenta anys de dedicació a la docència en diferents instituts de Nova York. Alhora fa també una crònica dels seus anys d'infantesa a Irlanda, uns anys i unes experiències que sovint li han servit per motivar als seus alumnes en el camp de la literatura.
Feia temps que anava al darrere d'aquest llibre, i l'experiència ha valgut la pena. El professor està tot ell impregnat d'un gran sentit de l'humor, un humor molt àcid, que l'acosta al Wilt de Tom Sharpe però, a diferència d'aquest, incorpora la reflexió sobre els pilars de l'educació i no s'estalvia, si cal, moments més crus. De vegades la seva crítica és indirecta ("El bolígraf vermell per a les coses dolentes és l'arma més poderosa del professor.") i d'altres va per la directa ("Per a que són les escoles, doncs? Jo pregunto: la tasca del professor és proporcionar carn de canó al complex militar industrial? Donem forma als paquets per a la línia de muntatge industrial?"). 
No és una crònica pormenoritzada. Frank McCourt selecciona aquella moments que li serveixen per il·lustrar com s'ha anat conformant la seva idea d'educació, cada vegada més allunyada de les pràctiques més tradicionals, i ho demostra a través de les seva pràctica a l'aula, que deixa en evidència la buidor i la inutilitat d'aquest concepte tan encarcarat i tradicional. Brillen especialment els capítols dedicats a la creació literària feta a partir dels justificants falsificats d'absències, i la feta a partir de les receptes de cuina.
Encara que no es sigui del ram, El professor és una lectura estimulant; si a més s'és de la professió, hauria de ser lectura obligada.


dissabte, 21 de juny de 2014

Se sabrà tot

Xavier Bosch
Ed. Proa
En Dani Santana, director del tercer diari més important del país, el Crònica, pronuncia el seu discurs de comiat, quan amb prou feines fa un any que havia acceptat el càrrec.
Si hagués de triar quin és el tema que recorre la novel·la d'en Xavier Bosch, diria que és el referit a la relació entre premsa i poder. Aquesta temàtica el duu a escriure una narració que constantment desperta en el lector les preguntes fonamentals respecte del codi deontològic del periodisme.
Amb maneres de novel·la negra, Se sabrà tot -un títol que em sembla una cacofonia poc afortunada - fa un retrat del món de la premsa i de la Barcelona actual, una Barcelona reconeixible en els referents triats, una Barcelona actual, on té un pes fonamental el canvi en l'estructura demogràfica degut a la immigració i on apareix com una amenaça real el fonamentalisme islàmic.
M'ha sorprès positivament la traça narrativa d'en Bosch, que munta una història amb un ritme força àgil, amb un llenguatge directe, que es fa llegir, farcida de frases contundents, gairebé sentències, d'aquelles que es fan subratllar: "Mai no et creguis res fins que ho neguin oficialment". Dispara contra els periodistes sense compromís "Mai no preguntaven res perquè no tenien res a preguntar", i fa una encesa defensa del periodisme compromès amb la veritat, alhora que carrega contra el periodisme dirigit per la lògica del mercat (tot i els matisos amb què relativitza les conclusions contundents: "Tu escriu el que vegis, que la història ja dirà què ha passat"). 
Es fa difícil no relacionar Se sabrà tot amb el breu pas d'en Xavier Bosch per la direcció del diari Avui. No cal que hi volguem veure una correspondència exacta -cadascú que pensi el què vulgui- però sí que, sens dubte, moltes frases, gestos i moments els ha viscut en pròpia pell.
El millor que en puc dir és que m'han vingut moltes ganes de llegir la resta de la trilogia protagonitzada per en Dani Santana. M'hi poso. 

diumenge, 15 de juny de 2014

L'altra

Marta Rojals
Ed. La Magrana
L'Anna, dissenyadora gràfica amb trenta-set anys repicats, comparteix vida amb en Nel però s'embolica amb en Teo, un skater sord de vint-i-un anys.
Era molt difícil, gairebé impossible, no tenir al clatell el record de Primavera, estiu, etc, mentre es llegeix L'altra. Jo no me n'he sortit, i suposo que això m'ha condicionat la lectura i la valoració que en faig.
L'altra està molt ben escrit. La Marta Rojals té una capacitat d'observació privilegiada i una fluidesa a l'hora d'escriure que desprèn una naturalitat encomanadissa, que et fa entrar a la novel·la com si fos un xuclador. Crec que té la capacitat enorme d'explorar els tres nivells en què García Márquez deconstruia la vida d'una persona: la vida pública, la vida privada i la vida secreta. De fet, per buscar el referent a la seva increïble capacitat d'escriure amb aquesta naturalitat, no cal ni remetre's a la seva anterior novel·la: seguint els seus magnífics escrits a Vilaweb n'hi ha prou per a no perdre'n l'hàbit.
L'altra, però, desprèn un aire més sever:"Al cap i a la fi, la batalla de la vida va de perdre". Molt dura aquesta frase, que ens retrata, també, la duresa d'un personatge, l'Anna, que carrega una motxilla pesadíssima a les seves espatlles, una motxilla feta d'unglades de gos en una cisterna, d'alès al clatell en un túnel, d'unes cames que s'endevinen estirades darrere un sofà. 
L'Anna ho vol tenir tot sota control. S'estima en Nel, algú a qui ens dibuixa més aviat maldestre però amb la capacitat de rescatar-la quan més ho necessita. S'estima en Nel, però li pesa la rutina, l'hàbit. "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d'un tacte regular?" I el món, a més, trontolla en una crisi per a la qual ningú no l'havia preparat: "La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava".  En aquest context, i amb aquesta motxilla, tot gira al voltant de la comunicació, o de la incomunicació. No és casual que en Teo, el noiet per qui perd l'oremus, sigui sord. Fins i tot quan estan junts es comuniquen pel mòbil. I la tecnologia li permet a l'Anna refugiar-se: "El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil (...) No cal ni passar per la feinada de sentir-ho (...) Delegar l'empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica 'M'agrada' perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L'Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d'un simulador de vol". Trobo genial aquesta analogia amb el simulador de vol.

La Marta Rojals no se n'està, com ja havia fet abans, de reservar-se una sorpresa final, una sorpresa que explica molt del que ha anat passant, una sorpresa de la qual ens ha donat pistes però que no hem sabut interpretar, una sorpresa, en definitiva, que ens revela qui és "l'altra". 
L'altra reuneix també tots els elements per tal que sigui considerada una novel·la "generacional". Abans era la música, ara la tecnologia, les Brompton, un món hipster, de lectors de Time Out (potser hi falta alguna referència a Banksy?). Crec de debò que L'altra és una molt bona novel·la. I, malgrat tot, no puc deixar de tenir una certa sensació de déjà vu, de fórmula d'èxit, de...no sé què. Però deuen ser manies meves. Marta, si llegeixes això, disculpa'm-ho.

diumenge, 1 de juny de 2014

Ida

Pawel Pawlikowski
L'Ida és una novícia que ha passat tota la vida en un convent, on va anar a parar com a òrfena. Abans de fer els vots, la superiora li aconsella que vagi a conèixer la seva tia, l'únic familiar viu que té.
No estem gaire acostumats a pel·lícules com Ida. Una pel·lícula que recorre la recerca que la protagonista fa de sí mateixa, i que ho fa pausadament, amb silencis i plans llargs, amb delicadesa i pocs elements explícits -la qual cosa exigeix de l'espectador una actitud activa: potser és això, al que no estem acostumats. Una història que ens porta a la Polònia dels anys seixanta, un país fred, cansat, deprimit. Una història, a més, especialment incòmoda pels polonesos, per tal com remena el paper que aquests varen tenir en la persecució i extermini dels jueus durant la invasió nazi. 
Pawel Pawlinowski ha filmat aquesta història en un expressiu blanc i negre, amb una fotografia delicada i magnífica -cada fotograma és, per ell mateix, una foto fixa excel·lent. Alguna imatge podria ser fins i tot, una pintura de Vermeer en blanc i negre. El director, a més, utilitza un format que l'allunya de la gran producció i l'acosta al documental.
Molt important, també, la música. D'aquesta, un detall molt especial: la porta a través de la qual l'Ida fa el primer pas al món l'obre John Coltrane.