dijous, 31 de juliol de 2014

The Big Bang Theory

Chuck Lorre
Bill Prady
El Leonard, en Howard, en Raj i en Sheldon són quatre brillants científics que viuen a Pasadena, on treballen a la prestigiosa Caltech. Tot el que tenen de brillants científics, però, els manca en habilitats socials, i la seva relació amb els altres segueix camins més aviat tortuosos i poc reixits. Aquesta mancança es fa encara més evident quan es posa en contrast amb el personatge de la Penny, la veïna d'en Leonard i en Sheldon, una noia sense cap mena d'inquietud intel·lectual però amb els peus molt ben posats a terra, que ha vingut d'una granja de Nebraska amb la idea de convertir-se en una estrella de Hollywood.
He acabat la setena temporada d'una de les séries còmiques que més m'han fet riure les darrers anys (malgrat l'irritant riure de llauna que es dispara cada cop que se suposa que algú ha dit quelcom graciós). Set temporades, repartides en capítols de vint minuts, que lògicament han tingut els seus alts i baixos, moments més encertats i d'altres que no tant, però mantenint sempre un to original, d'humor net jugant amb els dobles sentits. Al llarg de les set temporades s'han anat incorporant diversos personatges, sobretot femenins, que han estat els que han aixecat més polèmica per si feien perdre el sentit original a la sèrie o no. Jo crec que els guionistes s'han anat adaptant i han estat prou flexibles per deixar només aquells personatges que s'ha vist que no nonés no alteraven l'idea original sinó que obrien un ventall més ampli de possibilitats situacionals.
El pal de paller al voltant del qual s'articula la sèrie és el contrast entre el món en què viuen els quatre científics i el món real, encarnat pels personatges que els envolten. Ells són fanàtics dels còmics de super-herois, de la literatura fantàstica, dels videojocs, dels jocs de rol i d'Star Trek. El seu nirvana particular el tindrien en una eterna edició del Comic-con (convenció a la qual van més d'un cop al llarg de la sèrie). 
Aquest contrast de què parlava pren la seva màxima expressió amb el personatge d'en Sheldon Cooper, un brillant físic teòric especialitzat en la Teoria de Cordes afectat, però, per la Síndrome d'Asperger. Capaç de formular equacions tenint en compte un munt de variables alhora però incapaç de fer front a la més petita alteració de les seves rutines quotidianes, en Sheldon és un personatge capaç de fer emmalaltir dels nervis a qui l'envolta, però que alhora genera una tendresa que et duu a voler protegir-lo del món que li és hostil. Un personatge tractat amb humor però amb un profund respecte i coneixement (creieu-me: he conviscut amb persones amb Asperger). El personatge, a més, ve potenciat per la més que brillant interpretació que d'ell en fa Jim Parsons, un actor que ja ha rebut diversos premis per aquest treball, i no sé si al qual li serà gaire fàcil interpretar altres personatges.
Un altre dels punts forts de la sèrie és la seriositat dels plantejaments científics que s'hi exposen. L'assessorament que rep fa que qualsevol de les múltiples expressions (ja siguin parlades o escrites) estiguin contrastades i obeeixin a la més rabiosa actualitat en aquest camp. Potser per aquest tractament, amb humor però rigorós, que es fa de la ciència, per la sèrie ha passat una nòmina impressionant de persones relacionades amb la ciència i la tecnologia, George Smoot Steve Wozniak, Stephen Hawking, Buzz Aldrin, a més d'un munt d'actors que hi han fet diversos cameos per donar l'aval de l'altre món que dominen, el dels còmics i la ciència-ficció. 
Hi ha una certa incertesa sobre la continuïtat de la sèrie. Hores d'ara, hauria d'estar a punt de començar la gravació de la vuitena temporada, però no està clar que això sigui així. La pròpia dinàmica de la sèrie fa que el marge que tenen per crear situacions es vagi estrenyent, perquè els personatges segueixen una vida pròpia que els allunya d'aquell inicial món friki. Potser seria el moment de fer una mini-temporada de comiat. El record que en tindríem, si la sabessin acabar, seria fantàstic.

dilluns, 28 de juliol de 2014

La solitud dels nombres primers/ La solitudine dei numeri primi

Paolo Giordano
Ed. 62
Els nombres primers són uns nombres que només són divisibles per u, o per ells mateixos. Aquesta peculiaritat els fa especials, uns nombres que destaquen d'entre l'infinit. I encara, entre ells, n'hi ha que són encara més especials: són aquells que són gairebé consecutius l'un amb l'altre, només separats per un nombre parell. El disset i el dinou, posem per cas. O en Mattia i l'Alice.
Tot i un començament un xic desconcertant, que pot arribar a semblar forçat, La solitud dels nombres primers es converteix en una narració plena de poesia i tendresa, trista. Dos personatges que són a la vora, ells també únics, peculiars, "ell rebutjant el món i ella sentint-se rebutjada pel món". Una història de solitud i també d'amor "vivien la lenta i invisible compenetració dels seus universos, com dos astres que graviten al voltant d'un eix comú, en òrbites cada vegada més properes el destí de les quals és clarament el de fusionar-se en algun punt de l'espai i del temps". L'autor utilitza un llenguatge precís,  de traces científiques, fruit potser de la seva formació com a físic, però alhora ric en imatges d'una gran riquesa expressiva: "La seva mare sovint abandonava les frases a la meitat, com si n'oblidés el final mentre les pronunciava. Aquelles interrupcions deixaven a l'aire i en els seus ulls bombolles de buit, i en Mattia cada vegada s'imaginava que les feia esclatar amb la punta del dit".  
Una història absorbent i escrita amb una enorme sensibilitat.

dijous, 24 de juliol de 2014

Cels

Wajdi Mouawad
Dir. Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya
Cinc agents del Servei Secret estan tancats, en un lloc aïllat del Canadà, pendents de seguir la pista del que pot arribar a ser un brutal atac terrorista.
Cinc personatges que amb prou feina saben res l'un de l'altre, però que tenen, cadascú d'ells, un fil que els vincula al món exterior. Cinc experts que intenten esbrinar quin terrible descobriment va dur a llevar-se la vida al sisè personatge. 
Una obra que per moments és un thriller fascinant on, això sí, s'hi barregen la poesia i Tintoretto. "Si la poesia i la matemàtica estan tan relacionades, pot ser que el terrorisme i la poesia també ho estiguin?". Obra densa, d'aquelles en les que caldria aturar-se un moment a cada frase, o tenir el text per poder-lo païr. Així com en el seu moment Jackson Pollock i la seva generació varen voler posar punt i final a l'art d'un món la construcció cultural del qual no havia evitat els horrors de les guerres del segle XX, així també els joves actuals dinamiten el corpus artístic d'aquest món que ha seguit sense oferir esperança a la humanitat.
Wajdi Mouawad ens presenta un món al llindar de l'apocalipsi, un món contra el qual només hi pot fer front la poesia feta ràbia en el cos dels joves que es revolten. I, malgrat tot, un punt final d'esperança clou l'obra.
Una obra molt exigent amb els actors, que es veuen llençats a enfrontar monòlegs tots ells carregats de trascendència. Cadascú d'ells té un moment o altre per ell -o ella. Tots fan un treball excel·lent, malgrat que potser el focus interpretatiu recau sobretot en un Eduard Farelo en estat de gràcia, completament identificat amb el seu personatge i el seu paper. 
Ja és una pauta que Wajdi Mouawad vulgui, a cada obra, explicar-ho tot, i això les densifica i fins, en determinats moments, les allarga en excés. Obra, a més, d'una gran complexitat tècnica, on les pantalles i les gravacions hi juguen un paper cabdal.

dijous, 17 de juliol de 2014

Homes d'honor

Xavier Bosch
Ed. Proa
Segona entrega de les històries protagonitzades per en Dani Santana. Un cop abandonat el diari, el trobem ara a la televisió. 
En Xavier Bosch no pretèn endinsar-se en les profunditats de l'essència humana, ni vol fer un tractat sobre la trascendència. Escriu sobre el que coneix, i ho fa bé. Però, noi, a mi no deixa de produir-me un cert regust de quelcom impostat. Potser és perquè em sembla que a la novel·la li falta frescor, naturalitat. Tota ella està molt calculada, fins el punt que dóna la sensació de ser un producte de laboratori. Frases curtes i contundents, cadascuna d'elles una sentència. Sap trobar, és innegable, descripcions precises i enginyoses ("Quatre operaris- bata blava, guants i la modèstia desl qui es lleven d'hora"). 
Un protagonista individualista, que va a la seva, amb el seu particular codi ètic i un episodi del passat que li fa de llast. Hi afegeix unes dosis de sexe, un poc de violència -no gaire, la creïble pel context en què passa l'acció- i ho diposita tot sobre un llit de denúncia, social i política en general, i del món periodístic en particular ("A tu ja t'estaria bé, suposo, aquest periodisme d'aparador que es porta ara, majoritari, més pendent de la forma que del fons"). Els lectors sempre ens sentit més predisposats a que ens agradi una novel·la si aquesta fot algun calvot al poder. I que toqui l'actualitat: aquest cop és l'incendi del Liceu i la presència de la màfia a casa nostra. Potser ha escrit la novel·la perquè era l'única manera d'endinsar-se en aquest terreny? Sembla, pel que deixa escrit, que es pot entendre així:
"...el Santana va tornar a casa adolorit de cos i amb l'ànima a les fosques.
-Potser sí que ha arribat el moment d'escriure tot això.- La raquel mirava de col·locar-li el coixí sota l'espatlla embenada- Escriu la novel·la sobre el que no es pot explicar a la televisió".
És així? En tot cas, acaba tancant el cercle deixant-ho just on havia començat. Però no és un cercle. És una cinta de Moebius.

dilluns, 14 de juliol de 2014

El zoo de vidre

Tennessee Williams
Dir. Josep Maria Pou
Teatre Goya
L'Amanda Wingfield viu amb els seus dos fills al Saint Louis dels anys 30. L'Amanda viu en un món irreal, ancorada en un passat idealitzat, i crea una atmosfera asfixiant, que fa que l'ambient a la seva llar es converteixi en irrespirable. En Tom es refugia en el món fictici del cinema, mentre la Laura ho fa en el seu món de figuretes d'animals de vidre, en el seu zoo de vidre. L'arribada d'en Jim sacsejarà la familia aportant-hi una dosi de realitat. Tot plegat, amb el rerefons de  la gran depressió i la guerra civil espanyola.
Segons llegeixo, El zoo de vidre (The Glass Menagerie) va ser el primer gran èxit teatral de Tennesse Williams. En ell s'hi troben, sens dubte, aquell ambient d'ofec del sud -to i estar situada a Saint Louis- que coneixem d'altres obres de l'autor. El treball plantejat per Josep Maria Pou és fidel al text original i a la seva intencionalitat. Fins i tot l'escenografia, molt ben resolta, ens situa en el temps just allà on Tennessee Williams va situar l'acció. Però planteja una dramatúrgia una mica plana, amb una excessiva distància entre escenari i públic. A mi, personalment, m'ha costat entrar-hi. I no pel treball dels actors, que es fan seus els personatges, -amb el però d'una certa manca de matís en el treball de la Míriam Iscla, massa propera a la comèdia.
M'ha agradat especialment l'escena entre en Jim i la Laura, en què el primer intenta ajudar-la i ajudar la seva autoestima, i el moment àlgid de dramatisme que té com a protagonista l'unicorn i el simbolisme que carrega: en trencar-se-li la banya, es converteix, només, en un cavall. És el moment en què el món de la Laura passa, també, de la ficció a la dura realitat. 
Una frase que m'ha quedat gravada: "el temps és la distància més larga entre dos punts".

dijous, 10 de juliol de 2014

La mala dona

Marc Pastor
La Magrana
A la Barcelona de principis del segle XX, l'inspector Moisès Corvo mira d'esbrinar què hi ha de cert en les enraonies que parlen d'un vampir que segresta criatures.
Una de les històries més terribles, fascinant i encara massa desconeguda, és la d'Enriqueta Martí, la "vampira del Raval", aquella assassina en sèrie que va terroritzar els sectors més humils del proletariat barceloní pels voltants del 1910. En Marc Pastor, de ben segur també fascinat per la història i el personatge, en fa l'eix central de la seva novel·la, una novel·la que ens passeja amb una enorme traça narrativa per aquella Barcelona, i que ens la mostra amb tota la seva misèria, en un moment en què la distància entre les classes socials, entre els que ho tenien tot i els que no tenien res, era abismal. Retrat d'una ciutat i una societat ben documentat, com ben documentada està tota la història criminal que conté. En Marc Pastor sap de què parla -forma part de la policia científica dels mossos- i ho explica amb un llenguatge ric, fluid i directe, utilitzant una gran varietat de recursos narratius per explicar tota la història amb rigor periodístic i fer-la, alhora, lleugera i de lectura absorbent. 
El seu personatge, en Moisès Corvo - a qui rescataria en una posterior novel·la, Bioko, però situant-lo temporalment abans que aquesta- és un anti-heroi individualista, un personatge que es fabrica el seu propi codi ètic i la seva moral ("Ja no és el defensor de la bona gent, perquè ja no creu en la bona gent"). I, tot i així, el seu cinisme queda molt lleuger comparat amb l'amoral codi d'aquells que estan al darrere dels crims més horrorosos:
"(...) Algú ha de proveïr als consumidors del que busquen. Algú els ha de donar el perill. És tan lícit com vendre pa o carn. Els humans el necessitem per viure, perquè si no ens moriríem d'avorriment. I jo sóc el venedor. Jo dono el que els meus clients busquen.
- Hi ha uns límits.
- Quins? La meva clientela no els coneix. La llei? Les lleis es poden canviar. De fet, els meus clients es dediquen a canviar-les quan els convé."
 Segona aproximació a aquesta història en un altre registre: l'altra havia estat un musical, La vampira del Raval, que ja m'havia atrapat. Segona novel·la que llegeixo d'aquest autor, i també m'ha atrapat.