diumenge, 26 d’octubre de 2014

Relatos salvajes

Damián Szifrón
Sis històries sense cap connexió entre elles se succeeixen en aquesta pel·lícula; sis històries, sis contes breus, en la millor tradició contista argentina. Un viatge en avió, una venjança amb mata-rates, una picabaralla entre conductors, una grua que s'enduu el cotxe, un accident a mitja nit i un casament. Aquests són es diferents escenaris, i es fa difícil destacar-ne cap, perquè totes les històries són boníssimes, amb un sentit de l'humor que de vegades frega el surrealisme i d'altres s'interna en el gore.
Sis històries el denominador comú de les quals és la pèrdua del control: tot d'una allò que discorre de manera rutinària, fins i tot plaent, agafa una velocitat de vertígen i uns viaranys de malson. No tenen desperdici -tot i que escurçar-les un parell o tres de minuts no els faria cap mal- i tenen, a més, una virtut essencial: l'autor les sap acabar, i ho fa de manera gens previsible, la qual cosa acaba d'arrodonir la bona sensació que es té del relat. Per l'espectador d'aquí, a més, un alicient afegit (almenys per a mi) és gaudir del castellà argentí, amb totes les floritures retòriques i els modismes que li són propis. 

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Happy Valley

Sally Wainwright
La Catherine és una sergent de policía que s'ha d'encarregar de resoldre el segrest de la filla d'un important industrial de la zona.
El valley del títol té tots els ingredients per tal de ser tan happy com promet: suaus turons coberts per verds prats, travessats per bucòlics rierols que, de tant en tant, són creuats per un medieval pont de pedra. Però al damunt d'aquest escenari s'hi ha desenvolupat una humanització industrialitzada que provoca un gest de rebuig a l'espectador; tots els qui coneixeu una mica el País Basc us heu trobat, segur, amb alguna d'aquelles meravelloses valls en les quals s'alça, tot d'una, un esgarrifós conjunt de blocs de pisos destinats a encabir la mà d'obra necessària per fer funcionar les fàbriques. Doncs el mateix, però a Anglaterra. I el que és pitjor, no es tracta d'un paisatge industrial, sinó post-industrial, amb el que això comporta d'atur, marginació i drogues. 
En aquest paisatge es desenvolupa la trama d'aquesta sèrie britànica -dic britànica com a sinònim de pulcritud i qualitat- que, si l'hagués de signar un director de cinema, segur que un dels noms que apareixerien seria el de Ken Loach.
Personatges complexos, plens de matisos, que sobreviuen com poden a les seves misèries i al seu passat, personatges reals, propers, en una història ben travada i que té la mesura justa (només sis capítols). Uns personatges complexos que es mouen en una societat també complexa, que no amaga les seves febleses. A diferència de sèries com Broadchurch, en que la història grata sota un idílic entorn natural i humà, aquí les misèries són evidents, estan a la vista. La realització és, com ja he dit, d'una extrema pulcritud. Cada capítol, a més, és una lliçó magistral d'interpretació, també en la més pura tradició britànica. Fa de mal dir posar-ne algun per davant dels altres però, sisplau, fixeu-vos en Steve Pemberton en el paper de Kevin. Uns sèrie desconeguda i per descobrir.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Boyhood

Richard Linklater
Crònica de dotze anys de la vida d'en Mason, des de que tenia sis anys fins que en fa divuit.
Si alguna coordenada té amoinat en Richard Linklater, aquesta és la temporal. A la meravellosa trilogia dels Before..., l'acció de cada pel·lícula, protagonitzada pels mateixos personatges, estava separada per intervals de nou anys; en total, des del començament fins el final, divuit anys que són divuit anys reals en els personatges. A Boyhood ho fa diferent: durant dotze anys ha anat filmant, any rere any, l'evolució dels personatges de la història, de manera que els veiem fer-se grans de debò. Un exercici que, com el mateix Linklater reconeix, suposava un risc enorme de cara a aconseguir qui ho financés. El resultat era un misteri per un projecte de dotze anys. Al cap i a la fi, les pel·lícules de l'anterior trilogia són unitats en sí mateixes i el risc és gairebé el que qualsevol pel·lícula; en canvi, a Boyhood t'hi jugues la feina de dotze anys.
Diguem-ho sense embuts: el resultat m'ha semblat formidable. I no només pel malabarisme de la seva producció sinó, sobretot, pel farcit de la pel·lícula: és una pel·lícula on oficialment no passa res, però on en realitat passa tot, ja que viatja al centre mateix del sentit de la vida. Del "De què va tot?. De què va tot? No ho sé! Però el que compta és que sentis" que confessa en Mason pare, vital i esbojarrat enmig de l'ultraconservadora Texas, fins al molt més pessimista clam de la lluitadora i infatigable Olivia, ja cap al final: " Jo em pensava que hi hauria molt més!"

Com en tota la filmografia d'aquest director, la història desprèn una naturalitat extraordinària; hi ha una escena en què es celebra l'aniversari d'en Mason i li regalen un pastís. Un cop ha bufat les espelmes, tota la familia aplaudeix: jo vaig estar a punt d'aplaudir, també, de tant endins de la història com et fa sentir. Insuperables Ethan Hawke i Patricia Arquette, insuperables els sorprenents Ellar Coltrane i Lorelei Linklater. I atenció a la música. 
Una història amb uns personatges dels que aviat et sents formant part del seu entorn. De fet, un cop acabada -potser amb un quart d'hora menys de metratge també se n'hagués sortit- i just en sortir del cinema, ja els trobava a faltar. Per treure's el barret.