diumenge, 25 de gener del 2015

Desig de xocolata

Care Santos
Ed. Planeta
Tres històries  situades en tres moments històrics diferents, tres històries unides pel fil conductor d'una peça de porcel·lana, una xocolatera.
La història -les histories- corren enrere en el temps: comencem situats en el moment actual amb la xocolatera feta miques i acabem a Sèvres, al segle XVIII, mentre una delicada mà aristocràtica selecciona els components necessaris per fer la peça.
Desig de xocolata està molt ben escrit, amb un bon domini de les descripcions i dels diàlegs, i amb paràgrafs que obliguen a una relectura atenta: "Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits com tu, però després es queden amb els avorrits i normalets com jo. Saps per què? perquè tard o d'hora descobreixen que durant la vida es passa més temps fora del llit que a dins"
Cadascuna de les tres histories podria ser una història independent, però Care Santos les ha sabut unir de manera que configuren una única història, la de la xocolatera, tot traçant un panorama ben documental i creïble de la historia de la xocolata i els seus secrets. (Tinc de veí en Cristian Escribà: li hauré de preguntar sobre la bondat del que la novel·la explica).
La novel·la no té pretensions de trascendència -si obviem el trascendent que pot ser trobar la trascendència a les coses intrascendents. Però, més enllà d'aquest desafortunat joc de paraules, Desig de xocolata és una novel·la tan deliciosa com la xocolata que l'amara.



dilluns, 19 de gener del 2015

La isla mínima

Alberto Rodríguez
Juan i Pedro són dos policies de Madrid que es desplacen fins la zona dels aiguamolls del Guadalquivir per investigar la desaparició de dues noies joves.
La isla mínima és un magnífic thriller que té el se punt mes fort en l'atmosfera que sap crear. Una atmósfera que es basa en les dues coordenadas d'espai i temps. L'espai és la zona dels aiguamolls del Guadalquivir, un espai d'aigua i terra, d'impossible cartografia i de camins laberíntics, un espai presidit per l'aigua, l'arròs i el canyissar, un espai asfixiant, on hi manca l'aire i d'on és gairebé impossible sortir. El temps és l'any 80, amb la presència constant del franquisme mai enterrat, en una societat tancada i presidida pels silencis, el clientelisme, el caciquisme, la misèria i la manca de cap horitzó vital. La combinació d'aquests dos eixos produeix a l'espectador, alhora que a la parella protagonista, la sensació d'haver anat a raure en un món inversemblant i on el més difícil és trobar algun desxifrador del codi pel qual es regeix aquella societat.
Per la similitud geogràfica i per la parella protagonista i la seva relació antagònica i alhora complementària, és impossible no pensar en True Detective, tot i que el pobre Alberto Rodríguez s'ha fet un fart d'explicar que la seva pel·lícula va néixer abans que la sèrie nordamericana. Però clar, la indústria d'un lloc i de l'altre i el seu impacte global no tenen res a veure. Ben interpretada, molt ben ambientada i molt ben fotografiada. Vaja, una pel·lícula excel·lent. I un especial esment a les extraordinàries imatges zenitals, d'una intrigant bellesa.

diumenge, 11 de gener del 2015

El Senyor dels anells/ The Lord of the Rings

Howard Shore
Dir. Shih Hung Young
L'Auditori
No, no es tracta de comentar ni el llibre ni la pel·lícula, sinó del concert de la banda sonora d'aquesta, interpretada per l'OBC a l'Auditori, tot acompanyant la projecció del film. Ja havíem viscut l'experiència de posar música al Maquinista de la General, de Buster Keaton, i fa poc Pegasus va fer el mateix amb Berlín, simfonia d'uan gran ciutat, de Ruttman. 
En aquesta ocasió es tracta d'una gran obra simfònica al servei d'una trilogia de dimensions colossals. Una banda sonora d'un fort caràcter èpic, però plena de matisos segons les escenes s'esdevinguin en un indret o un altre: així tenim tons bucòlics, d'aire cèltic, quan els fets passen a La Comarca, o forts obstinats rítmics amb mètrica d'amalgama quan ens endinsem a les mines d'Ísengard. La partitura adquireix un fort protagonisme, i subratlla amb contundència les imatges. Es tracta d'una gran partitura contemporània, però que s'inscriu dins d'uns paràmetres tonals i de música descriptiva que la posa a l'abast d'un públic molt ampli, malgrat la seva complexitat. A més, és plena de leitmotivs que ajuden a situar en cada moment on i qui protagonitza aquell fragment. El desplegament instrumental que li cal és enorme, amb especial esment de la secció de percussió i de la massa coral, composta per un cor mixte i un cor de veus blanques, a més de dues solistes. Tot plegat, espectacular. A més, es tracta d'una obra d'una durada considerable ja que, de les tres hores de pel·lícula, gairebé totes tenen acompanyament musical.
L'experiència viscuda a l'Auditori és molt bona; l'orquestra i els cors funcionen a la perfecció i es sincronitzen com un rellotge amb les imatges. A més, una proposta d'aquest tipus permet acostar a un espectacle de música simfònica a un públic que no el sol tenir a l'agenda. Ja fa anys que, per acostar públic a la música simfònica, l'Auditori programava música de cinema, convidant els més prestigiosos autors a dirigir l'OBC. Però l'experiència d'afegir-hi la projecció de la pel·lícula va més enllà. I des de l'Auditori ens prometen futures experiències semblants.

diumenge, 4 de gener del 2015

Terra Baixa

Angel Guimerà
Dir. Pau Miró
Revisitació del drama clàssic d'Àngel Guimerà, de la mà d'en Lluís Homar, que interpreta ell sol els quatre papers principals de l'obra.
No em posaré jo ara aquí a disertar sobre l'obra de Guimerà; recordar només el paper simbòlic d'enfrontament entre el costat fosc i corrupte, ple d'engany i males intencions, representat per la "terra baixa", en contrast amb el costat lluminós, pur i innocent representat per la muntanya, allà on el torb i la tramuntana fan lliure el qui s'hi està.
He dit revisitació perquè no és una relectura. Pau Miró i Lluís Homar es mantenen fidels al text original; això sí, el despullen de brancatge i en deixen només el tronc principal, la qual cosa permet a Homar passar pels quatre personatges a qui dóna veu -la Nuri, la Marta, en Sebastià i en Manelic- sense haver d'agafar viaranys laterals accessoris. Va de pet al tronc de l'obra. He dir quatre personatges, perquè malgrat hi hagi un sol actor, no es tracta d'un monòleg. Lluís Homar salta de l'un a l'altre de vegades canviant de situació a l'escenari, de vegades a través d'un objecte i de vegades senzillament amb un lleu canvi en l'expressió de la cara i en la inflexió de la veu. Un autèntic recital interpretatiu que dóna en tot moment la sensació de que l'actor es troba comodíssim dalt de l'escenari fent el que fa. I li surt rodó. Com deia encertadament Bernat Puigtobella a Núvol, Homar no homareja ni fa teiatru; Homar ha mort el teiatru, en la recuperació del potencial poètic d'un text que, així despullat de tot l'acompanyament de centre parroquial -amb tots els respectes- mostra una força enorme.
La força d'un text que, per no interferir, es mou també en el terreny de l'austeritat en el muntatge escenogràfic que amb una cortina en té prou per emmarcar els tres actes -no m'agrada la il·luminació del primer: massa fredor de florescent- i amb alguns tocs de so, de vegades sons indefinits i d'altres amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz cantant, tot, però, molt minimal.
Alguna pega? Doncs sí: jo li trobo a faltar, encara que només sigui com a homenatge al muntatge d'en Puigserver del 90, més contundència en el crit final. No ha mort el llop? Doncs que ho digui ben fort, cony!