dilluns, 16 de febrer de 2015

Whiplash


Damien Chazelle
L'Andrew vol arribar a ser el millor bateria del seu temps. Per fer-ho estudia a l'escola més prestigiosa, on es troba amb un despòtic professor.

Haig de dir, d'entrada, que no m'ha agradat la pel·lícula. No per si està ben feta o no, sinó pel missatge final que crec que dóna. La pel·lícula dóna molt de sí per a parlar dels conceptes d'èxit, de ser "el millor" -aquest concepte tant arrelat a la societat nordamericana- i sobretot del sentit de la música. El director, en el fulletó explicatiu que es dóna a l'entrada del cinema, explica com ell, quan estudiava música, es va sentir traumatitzat i aterrit per l'exigència cruel, per la por a perdre el tempo, el ritme, la pulsació. Una vivència musical basada en la por és antitètica a l'essència de la música, i diu molt (en contra) de la societat en què vivim i en com una expressió vital com és la música s'ha convertit en un producte i en com només el qui està al davant de tot se'n surt. 
I si no m'agrada la pel·lícula és justament perquè malgrat el director tingui clares totes aquestes qüestions, a l'hora de la veritat sembla que l'assoliment del l'èxit justifiqui tot aquest camí de tortura i la conclusió final de la història sigui beneir tot aquest procés cruel: en comptes de fotre-li les baquetes pel cap, li dedica un somriure de complicitat.  Ell mateix -el director- afirma que malgrat la seva carrera acabés amb premis, reconeixement i distincions, mai ha pogut treure's de sobre els malsons ni els terrors que encara ara l'assetgen. És justificable? I atenció, perquè no en faig tant sols responsable al professor; el protagonista jove de la pel·lícula, obsedit per ser el millor, participa d'aquest procés, i no dubta en desbancar els altres competidors ni dubta en afirmar que no li calen els amics per a res, mentre assoleixi l'èxit. I de tots els alumnes no n'hi ha ni un que s'aixequi i es rebel·li. Aquella aula és un fidel reflex de com la societat ens ha fet mesells. No dubto de que darrere de grans músics -o dansaires, o acròbates- hi hagi moltes hores d'esforç i de patiment, però jo entenc, vull entendre la música d'una altra manera.
Ah! Excepcional J.K. Simmons en el paper d'odiós professor.