dijous, 24 de setembre de 2015

El cant del cucut/ The Cuckoo's Calling

Robert Galbraith
Ed. Proa
En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal.
El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter. 
El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu.
Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.

diumenge, 6 de setembre de 2015

La crisi de la vivenda a Espanya i els desnonaments

Andrés Kudacki
Visa pour l'Image
Perpinyà

Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística.
Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). 
Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).

Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298

dimecres, 2 de setembre de 2015

Canciones de amor a quemarropa/ Shotgun lovesongs

Nickolas Butler
Libros del Asteroide
En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble.
Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva.
Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.
Fotografia: Dennis Knuth
Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. 
"Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo.
Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia".
Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.
Libros del Asteroide