diumenge, 8 de novembre de 2015

Truman

Cesc Gay
En Tomás viatja des del Canadà fins a Madrid per trobar-se amb el seu amic Julián, que passa per una situació especialment delicada. Junts passen quatre dies, amb la companyia d'en Truman, el gos de Julián.
No puc dir gaires paraules d'aquesta meravellosa història perquè, com sempre passa amb el bon cinema, només es pot explicar veient-la. Una impressionant reflexió sobre l'amistat i el sentit de la vida. Pel·lícula de pauses, silencis i ritme lent, però que té el tempo exacte que exigeix la història. Una pel·lícula on destaca el treball de la parella protagonista, justament premiats a Sant Sebastià. Ricardo Darín fa un recital interpretatiu en la línia que el caracteritza, i Javier Cámara fa un dels papers més difícils que mai he vist: un paper de silencis, de poques paraules, de contenció i que l'obliga a expressar-se amb la mirada, i amb el sol gest de la cara... Javier Cámara fa, sobretot, el paper de posar-se davant la cámera i no semblar un actor sinó en Tomás, aquell amic íntim que sempre tenim al costat quan cal. Però, atenció! Cap dels dos no brillaria tant si no s'haguessin fos completament amb el gran guió d'en Cesc Gay. Aneu al cinema i veieu-la; és la millor manera d'agrair-li al director aquest regal.
Ah! I una abraçada gegant per a la Marta, que ha tingut l'encert de produir-la.


dilluns, 2 de novembre de 2015

El triomf del color

Varis artistes
Sala Garriga -Nogués


El Museu d'Orsay és, sens dubte, una de les visites obligades quan es va a París. Fins i tot si s'hi va amb una certa freqüència convé, de tant en tant, tornar-hi a entrar; si es té aquesta oportunitat es pot ser selectiu i anar a gaudir d'aquelles obres que més s'adiguin amb el moment que estem vivint, deixant enrere la visita bulímica que es sol fer quan s'hi va per primer cop. Triar amb criteri és garantia de poder gaudir amb plenitud del que una gran col·lecció ofereix. Ara, a la Sala Garriga-Nogués de la Fundació Mapfre se'ns proposa una exposició que, si bé és extensa, ens porta una tria de l'extens catàleg del museu parisenc, vertebrada per la idea de l'evolució del paper expressiu que va anar adquirint el color a finals del segle XIX i inicis del XX.
Exposició magnífica, cal dir d'entrada, que ha estat magníficament comisariada. La selecció de les obres exposades s'ha supeditat a la idea del que es volia comunicar, i d'això en resulta una d'aquelles exposicions de les quals es surt amb la sensació d'haver après coses. Una exposició amb una forta càrrega pedagògica per tal com està organitzada i pels exemples triats. No hi manquen els grans noms de la història de l'art (Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet), però lluny de centrar-se en destacar-les per damunt de les altres, juguen un paper d'igualtat amb altres noms menys coneguts en aquest procés d'assoliment del color com a força expressiva per ell mateix. 
Si se'm permet la gosadia de destacar alguna de les obres exposades, jo em fixaria especialment en les obres de Léo Gausson (La Maison), Seurat (Port-en-bassin, avant-port, marée haute), Henri-Edmond Cross (L'après-midi a Pardigon), Van Gogh (Portrait de l'artiste), Gauguin (Les Meules jaunes i Marine avec vache), Émile Bernard (La Moisson), Paul Sérusier (Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour), Paul Ranson (La sorcière au chat noir), Édouard Vuillard (Le Sommeil i La Promenade dans le port), René Seyssaud (Les oliviers), Monet (Saule pleureur) i André Derain (Pont de Charing Cross).
L'entrada és de franc, però cal fer la gestió de les entrades per anticipat si es vol assegurar l'entrada: cal tenir en compte que l'espai no és ni ampli ni pensat com a museu, i hi ha un nombre restringit de visitants. Podeu fer-ho en aquesta adreça.
(Foto: El País)