dissabte, 30 de gener de 2016

Borgen

Adam Price

La Birgitte Nyborg és una política danesa que arriba al càrrec de primera ministra.
Fa ja unes quantes setmanes que he acabat de veure Borgen, i els motius per a parlar-ne han anat en augment amb el pas dels dies. La primera raó és per la pròpia sèrie. Borgen em sembla una sèrie magnífica. Una sèrie sobre política, sobre polítics i sobre els danys colaterals que aquella infringeix. Sense histrionisme, mesurada alhora que punyent, amb una realització i unes interpretacions sòbries i discretes, que li saben donar un to de realisme complert. Els cops d'efecte són mínims, just els necessaris per mantenir la tensió narrativa, però sense trampes. És un perfecte exemple de la pulcritud i la intel·ligència d'una certa manera de fer de moltes produccions europees, en general, i escandinaves en particular. Tot gira al voltant del triangle format pels tres personatges principals: la Birgitte, en Kasper i la Katrine, envoltats per un estol de secundaris imprescindibles. Però res d'això no s'aguantaria sense un guió valent, intel·ligent, que posa l'espectador en la tesitura d'aproximar-se a les qüestions polítiques i ètiques (per què ho he separat?) que s'hi plantegen, exposant sempre tota la gamma de matisos que van del blanc al negre. I atenció, perquè les qüestions que es plantegen no són gens irrellevants (em va impressionar vívament el capítol dedicat a Grenlàndia). Cada capítol en planteja alguna, i més d'una vegada m'he preguntat si no valdria la pena utilitzar Borgen a les classes de Ciències polítiques o de Filosofia, aturant l'emissió de cada capítol just quan la temàtica que s'hi planteja està oberta, per fer que els alumnes debateixin entre ells què farien en cada cas per, un cop debatut, veure com ho resol la sèrie. Aquí deixo la proposta.
La segona raó ve donada per aquest caràcter netament polític de la sèrie i m'ha anat apareixent de manera recurrent durant tot el procés de negociacions i estira-i-arronses que hi ha hagut a Catalunya d'ençà de les eleccions. M'ha vingut al cap sobretot en escoltar opinions de més d'un suposat politòleg, llegir comentaris d'analistes i públic en general i adonar-me'n de l'escassíssima cultura democràtica que hi ha al nostre país -ja no cal ni parlar de la del país veí. Que poc que se'n sap del què vol dir negociar, representativitat, consens, sentit de país... En més d'una ocasió he anat apostil·lant alguna notícia amb el comentari de "vegeu Borgen!", però crec que no m'han fet gaire cas. 
La tercera raó és més recent, i m'entristeix profundament: és la recent notícia de les mesures adoptades pel govern danès en contra dels refugiats, en la línia de l'onada xenòfoba i racista que recorre Europa. Un país que durant la II Guerra Mundial va ser envaït pels nazis i el rei del qual va voler lluïr ell mateixa l'estrella de David que els invasors obligaven a dur a la població jueva. Poc a poc, i amb l'ajut de la també recomanable sèrie danesa 1864, he anat veient com n'és d'arrelat el sentiment nacional entre els danesos. Un sentiment que pot servir per projectar-se i obrir els braços al món des de la pròpia identitat, o per relegar l'existència de l'altre a un pla inferior i atribuir a una superior voluntat divina la creació d'allò que es considera propi. O potser simplement es tracta de no voler cedir ni un dit en el propi benestar a favor de ningú. Jo m'ho he guanyat i els altres que s'ho resolguin, però que no em toquin els nassos. Racisme i xenofòbia per acció i per omissió.Després de veure Borgen, on justament aquest, el tema de la immigració i dels refugiats és una tema innegociable per a la protagonista, obrir el diari em remou per dins. 

dijous, 7 de gener de 2016

Irrational Man

Woody Allen
L'Abe és un reconegut professor de filosofia que arriba en plena crisi existencial a una petita però prestigiosa universitat.
"No sé si és que hem aconseguit crear un estil propi o és que ens estem repetint". No recordo ben bé de quin grup de música era el membre que va dir la sentència anterior, però crec que la finíssima línia que separa una visió de l'altra és la que separa també els seguidors i els detractors d'Allen. Deixeu-me aclarir que jo pertanyo al primer grup, però que puc entendre perfectament els segons.
L'autoria d' Irrational Man és indiscutible des del primer moment. Pel·lícula d'intensos diàlegs al voltant de l'existència, de la filosofia, de la culpa, de l'amor i de la mort. Això sí: sense ni una engruna, aquest cop, de comèdia, sense cap acudit. Ja s'ha dit, però corroboro que es tracta d'una pel·lícula emparentada amb Match Point, amb Delictes i faltes, amb El somni de Cassandra. 
Filmada amb el to clàssic, la llum i els espais -interiors i exteriors- que fan també tant identificable l'autor. Tot això es col·loca a la columna de l'"haver".
Però com ja fa uns quants anys, també és identificable la columna del "deure": Irrational Man no és una gran pel·lícula perquè està inacabada; si de cas, és un bon esborrany d'una gran pel·lícula, però en l'afany de signar una obra cada any, Allen es queda a mitges. Voluntat pròpia, pressió de les productores? Em produeix una sensació semblant a la dels darrers amb un altre artista admirat meu com és en Paul Auster. S'obren tants possibles camins a la pel·lícula, podrien haver-hi tants nous matissos, que el resultat final em sembla matusser, poc el·laborat, com aquells textos que no es reescriuen ni, sobretot, no es deixen reposar. Al final, de la pel·lícula, el record que em quedarà serà la interpretació d'en Joachim Phoenix.