Terra Baixa

Angel Guimerà
Dir. Pau Miró

Revisitació del drama clàssic d'Àngel Guimerà, de la mà d'en Lluís Homar, que interpreta ell sol els quatre papers principals de l'obra.
No em posaré jo ara aquí a disertar sobre l'obra de Guimerà; recordar només el paper simbòlic d'enfrontament entre el costat fosc i corrupte, ple d'engany i males intencions, representat per la "terra baixa", en contrast amb el costat lluminós, pur i innocent representat per la muntanya, allà on el torb i la tramuntana fan lliure el qui s'hi està.

He dit revisitació perquè no és una relectura. Pau Miró i Lluís Homar es mantenen fidels al text original; això sí, el despullen de brancatge i en deixen només el tronc principal, la qual cosa permet a Homar passar pels quatre personatges a qui dóna veu -la Nuri, la Marta, en Sebastià i en Manelic- sense haver d'agafar viaranys laterals accessoris. Va de pet al tronc de l'obra. He dir quatre personatges, perquè malgrat hi hagi un sol actor, no es tracta d'un monòleg. Lluís Homar salta de l'un a l'altre de vegades canviant de situació a l'escenari, de vegades a través d'un objecte i de vegades senzillament amb un lleu canvi en l'expressió de la cara i en la inflexió de la veu. Un autèntic recital interpretatiu que dóna en tot moment la sensació de que l'actor es troba comodíssim dalt de l'escenari fent el que fa. I li surt rodó. Com deia encertadament Bernat Puigtobella a Núvol, Homar no homareja ni fa teiatru; Homar ha mort el teiatru, en la recuperació del potencial poètic d'un text que, així despullat de tot l'acompanyament de centre parroquial -amb tots els respectes- mostra una força enorme.

La força d'un text que, per no interferir, es mou també en el terreny de l'austeritat en el muntatge escenogràfic que amb una cortina en té prou per emmarcar els tres actes -no m'agrada la il·luminació del primer: massa fredor de florescent- i amb alguns tocs de so, de vegades sons indefinits i d'altres amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz cantant, tot, però, molt minimal.
Alguna pega? Doncs sí: jo li trobo a faltar, encara que només sigui com a homenatge al muntatge d'en Puigserver del 90, més contundència en el crit final. No ha mort el llop? Doncs que ho digui ben fort, cony!

Adreça desconeguda

Kathrine Kressmann Taylor
Dir. Lluís Homar
La Villarroel

Som al 1932. Max i Martin són dos amics alemanys que regenten una galeria d'art a San Francisco. Quan Martin decideix retornar a Alemània amb tota la família, els dos amics es fan promeses d'amistat eterna, i es comprometen a mantenir el contacte a través de l'intercanvi de correspondència.
Poc a poc, però, els canvis que es van produïnt a la convulsa societat alemanya van aflorant a la superfície i van enterbolint la relació entre els dos amics, un dels quals, en Max, que s'ha quedat als Estats Units, és jueu. La degradació de la relació i l'amistat, que es pot seguir fins i tot a través de l'encapçalament i les fórmules de comiat, desemboca en tragèdia, tragèdia que inclou una subtil venjança.

A través de la lectura de la correspondència anem veient com va creixent l'ou de la serp, i anem veient la subtil transformació que els dos protagonistes experimenten en el seu posat, en la seva expressió, en la seva mirada. Anem assistint a la progressiva seducció que el nazisme exerceix sobre Martin, com aquest es va veient absorbit per l'imparable remolí de les promeses de glòria i orgull racial amb què el nou règim alemany captivava un poble moralment i econòmicament enfonsat. Només recordo una sensació semblant en la descripció d'aquest procés, quan vaig llegir Les benignes, la novel·la de Jonathan Littell. En aquell moment, i ara també, em produïa un especial vertigen veure com és de difícil percebre quan poc a poc es va entrant a les arenes movedisses de l'horror percebut com no obstant com a far alliberador. Pel que fa a Max, poc a poc va manifestant primer la incredulitat i després el dolor de perdre el que creia que era l'amistat més intensa.

Kathrine Kressmann Taylor, l'autora de l'obra, es va inspirar en una cas real que va conèixer directament, quan dos alemanys que vivien als EUA i que havien estat a Alemània, ignoraven i menyspreaven un tercer alemany, jueu, quan varen retornar a Amèrica. Aquell fet la va colpir tant que li va donar forma d'obra teatral. Fa anys la varen portar als nostres escenaris Ramon Madaula i Jordi Bosch. Ara, a La Villarroel, amb una mínima escenografia i una estudiada i precisa coreografia, Lluís Homar i Eduard Fernàndez reprenen la història i ens permeten viure una estona, breu, de teatre intens.

Fotografia: Marga Ramon