En Frank Bascombe és un agent de la propietat immobiliària que es prepara per a celebrar el Dia d'Acció de Gràcies. Tercera novel·la dedicada a Frank Bascombe. Habitualment, els personatges que protagonitzen sèries de novel·les solen ser homes d'acció, soldats, detectius, policies,... El que no és gens habitual és que el protagonista de la sèrie sigui un discret agent de la propietat immobiliària. I és que la literatura de Richard Ford no ho és gaire, de convencional. Com si es tractés de l'Ulisses de Joyce, l'acció -per dir-ho d'alguna manera- té lloc durant les quaranta-vuit hores prèvies a la celebració del gall dindi. Només un final en què Richard Ford recorre a un esdeveniment imprevist i exterior fa que es trenqui la dinàmica adquirida fins aleshores. Pel camí qualsevol gest, qualsevol objecte, pot transportar al protagonista -està escrit en primera persona- als racons més remots de la memòria, com si es tractés de Proust (abans Joyce, ara Proust, déu n'hi do!) I tot per bastir una profunda, sincera i descarnada reflexió sobre el sentit de l'existència, molt propera a l'existencialisme. I, per més que Ford miri cap al passat, no fa més que insistir en la seva inutilitat i en el poder únic que conté el present ("Les coses que no arribaràs a fer no es decideixen al final de la vida, sinó en algun punt de la prolongada i grisa etapa intermèdia, quan no pots veure la llumeneta de cap dels dos extrems")
La prosa és extraordinària, i té un to d'un humor irònic, gens exempt de mala bava, que endolceix el profund dolor que amaga : "potser ella m'envejava per estar malalt, per com la malaltia t'ajuda a enfocar i a veure més clara la teva vida, i ho redueix tot a un sol tema que no pots qüestionar. En podríem dir la casella gran, a l'exterior de la qual ja no n'hi ha cap altre". Un lloc destacat l'ocupen les descripcions, tant de persones ("Tot i tenir els braços i les mans secs i coriacis com els d'un caiman, té un cap rodó a mig camí entre el rosa i el carbassa, com si l'haguessin bullit. Porta els cabells blancs pentinats cesàriament, de darrere cap endavant, fent un serrell que (en funció del barber on vagi) pot ser un trist i simple serrell d'avi o bé una cabellera de llargària Beatle que li dóna una aparença d'uns setanta anys, que és més o menys la pinta que fa ara. Si a tot això hi afegeixes que quan es treu les ulleres l'ull esquerre se li desvia estràbicament, que porta un gran audiòfon en forma de bola a cada orella, que s'afaita la cara matusserament i que sempre s'acosta massa quan parla (ruixant-te de gotetes de Listerine), obtens un producte humà que no sempre és atractiu") com si es tracta de llocs o de moments: "Una olor acre i dolça de fulles cremades flota en l'aire, procedent dels jardins del darrere de l'altra banda de la carretera Mullica, on un propietari somia despert repenjat al seu rascle, amb la mànega preparada, escrutant les flames impassibles i les volutes de fum..." Richard Ford és minuciós i detallista, i la seva escriptura no és gens mandrosa, ans al contrari: recargola tots els rínxols que troba, un per un. Sap circular per l'entramat soterrani de la vida de les persones, de les seves motivacions profundes a través dels seus símptomes externs. Llibre de solituds, Acció de Gràcies és també un extraordinari quadre de Hopper.
L'Anja Niedringhaus era una fotoperiodista "valenta, talentosa i consumada", tal com diu el fulletó del festival. Va morir l'abril del 2014 assassinada per un policia afganès. El festival Visa pour l'Image li ofereix un homenatge tot recollint una selecció de les seves millors obres. Un any més (i van...) Visa pour l'Image recull a Perpinyà una selecta tria del fotoperiodisme mundial, i un any més dóna peu no només a l'exposició dels reportatges sinó, sobretot, a la reflexió sobre el paper del fotoperiodisme en el món actual. He triat com a capçalera d'aquesta entrada el recull dedicat a l'Anja Niedinghaus perquè crec que les seves imatges acompleixen el manament que en Jean-Paul Griolet, president de l'Associació Visa pour l'Image, prescriu com a responsabilitat del fotoperiodista: "despertar la nostra consciència, promoure la tolerància i el respecte mutu, enaltir la bellesa del món, condemnar les barbàries així com tots els racismes, fanatismes i degradacions d'aquest planeta, el llegat del qual deixarem als nostres fills..." Les fotografies de l'homenatge triat defugen la facilitat obscena de la imatge crua, descarnada i impactant i amb una saviesa enorme travessen el discurs immediat per explicar-nos les fondàries del que exposen. La imatge d'en Bush amb el gall dindi rostit enmig de les tropes de l'Iraq és més eloqüent que centenars de paraules que se'n pugui escriure; l'escorcoll d'un nen per un soldat, la pregària dels metges vestits de verd al terra de l'hospital...L'Anja Niedringhaus tenia, sens dubte, el talent de captar l'instant precís que deia en Cartier-Bresson.
Però, al marge d'aquesta, que em serveix d'excusa per iniciar l'entrada, volia fer esment de tres altres exposicions que ens obliguen especialment a reflexionar sobre el paper del fotoperiodista. La primera és la de Jorge Silva, titulada La Torre de David. La Torre de David és una gratacels de 45 pisos, situat en ple centre de Caracas. A mig construir, el seu constructor, David Brillembourg va fer fallida, i la torre ha estat progressivament ocupada per gent sense sostre, okupes que poc a poc l'han anat omplint fins arribar a les 3000 persones. Tot i semblar que podria tractar-se d'un infern sense control i cau de violència (la sèrie Homeland hi va situar una part de la història), la torre és regida per diferents comités i assemblees fins el punt que el fotògraf, Jorge Silva, explicava que es sentia més segur dins la torre que al carrer. La reflexió proposada ve del fet que, lluny de robar furtivament les imatges, o d'infiltrar-se a l'estil del periodisme gonzo, Jorge Silva va demanar permís als habitants de la torre i va conviure obertament amb ells per tal de fer el reportatge. El fotògraf que es submergeix en el món que retrata.
La segona exposició que em fa reflexionar és el resultat d'un treball coordinat pel fotògraf Christophe Simon. Volent documentar la passió que es viu al Brasil pel futbol, va facilitar càmeres fotogràfiques i quatre rudiments tècnics a un grup de 18 adolescents d'una favela de Río per tal que fossin ells els qui, a través de la seva mirada, fotografiessin la passió pel futbol. El resultat és magnífic i combina les fotografies dels nois i noies amb les del propi Simon. El fotògraf que obre camins a d'altres mirades.
Finalment el Festival proposava una exposició que pretenia justament posar sobre la taula com ha canviat la producció i l'intercanvi d'imatges amb la generalització de dispositius amb capacitat per fotografiar: imatges del tsunami preses amb mòbils, el cadáver de Gaddafi o, la primera de totes, les de Zapruder el día que varen assassinar Kennedy. Surts de Perpinyà amb els ulls plens d'imatges i el cap vinga donar-hi voltes. Ben mirat, objectiu acomplert.
La Grace treballa en un centre d'acollida per a joves amb dificultats. Al centre també hi treballa en Mason, la parella de la Grace. Als cartells promocionals de la pel·lícula hi diu, sota el títol, "una bonica història de generositat i esperança". I sí, ho és, i mira que aquesta mena de subtítols sovint distorsionen el contingut real de les pel·lícules a les quals es refereixen. Però en aquest cas l'encerten. Perquè és una història bonica, malgrat la tremenda duresa del què s'hi narra, una duresa augmentada per una opció de moviment de càmera que ens acosta a la intimitat dels personatges sense però violentar-los.
Una història plena de generositat, una generositat augmentada per l'empatia que els vetlladors d'aquest centre creen amb els nois i noies interns. Aquesta capacitat d'empatitzar ve reforçada de manera dramàtica per la pròpia càrrega emocional que porten tots els personatges, una càrrega que en el cas dels treballadors del centre els permet acostar-se als nois i noies però que també els bloqueja en les seves pròpies vides.
I d'esperança, perquè si bé la pel·lícula comença amb la narració d'una anècdota que, al final, acaba malament, acaba amb una altra que acaba bé. I tot això sense gens de sucre ni de recurs a la llàgrima fàcil que un tema com aquest podria suggerir. El director ha sabut trobar camins paral·lels per explicar-nos situacions molt dures evitant l'exhibicionisme fàcil i obscè. Dues escenes sobresurten en aquest sentit: el conte d'un pop i un tauró que volen ser amics, i el rap que un dels nois del centre composa. No hi ha paraules per a descriure-ho -i així ho manifesten els personatges- però posen la pell de gallina. Una pel·lícula magnífica, vaja.
