El cuento de Auggie Wren/ Auggie Wren's Christmas Story

Paul Auster
Lumen

Per mi s'ha convertit ja en un clàssic de Nadal, com els galets o Qué bello es vivir. Fa molt de temps que penso que la narrativa de Paul Auster és una narrativa en forma d'espina de peix, perquè tot avançant a través d'un eix principal, van apareixent una gran quantitat d'històries laterals, cadascuna de les quals té entitat per sí sola. És el cas d'aquest conte, integrat de manera brillant dins la pel·lícula Smoke, en una de les grans actuacions de Harvey Keitel, sol, de cara a la càmera, en un zoom gairebé imperceptible, explicant amb paraules una de les millors històries del realisme màgic novaiorquès d'Auster. Per acabar l'escena, a la pel·lícula, la veu prodigiosa de Tom Waits.
Bon Nadal!

Homeland (3)

Gideon Raff, Howard Gordon, Alex Gansa

Confirmant les sospites que ja tenia després de la segona temporada, aquesta tercera ha resultat definitivament erràtica. Probablement el millor ha estat tot l'entramat ideat per en Saul per tal de colocar a la cúpula iraniana algú a qui tenen ben lligat, un "actiu", com en diuen. El protagonisme d'aquesta temporada el té, bàsicament, la Carrie, amb un guió que permet a la Claire Danes desenvolupar tot el seu potencial interpretatiu. També en Saul -Mandy Patinkin- manté el to, i la presència, d'anteriors temporades. En canvi baixa moltíssim la presència d'en Brody, un personatge que, de ser principal, ha passat a ser només una peça de tot l'entramat: aquesta és la mostra de que l'eix sobre el qual s'articula el guió ha passat de centrar-se en la lluita psicològica i moral, interna dels personatges a fer-ho sobre la intriga d'històries d'espies. Pel camí van quedant històries laterals, paral·leles, que no se sap ni cap on van, ni en què queden: la filla d'en Brody, la iraniana que treballa a Langley, la història de Veneçuela...

Un altre apartat és la pèrdua dels matisos ideològics que caracteritzava les primeres temporades, per desembocar en un discurs on els bons i els dolents estan perfectament delimitats, tenint en compte que l'argument principal és tant primari com el d'afirmar que els meus són els bons perquè són els meus. Aquest discurs arriba al seu punt més àlgid al darrer capítol: està plenament justificat assassinar un dels principals capitostos del règim iranià, mentre que quan el govern d'aquest captura i condemna l'assassí, pretenen recórrer a Amnistia Internacional o Human Rights Watch. En un altre moment, la decisió iraniana de negociar  el tema de l'arsenal nuclear no ve donat perquè hi hagi cap iranià amb voluntat negociadora, sinó perquè el principal responsable iranià de prendre aquesta decisió rep ordres de Washington. Tot plegat m'ha semblat força indecent, i ratifica que, excepte comptades i honroses excepcions, quan una sèrie funciona, se l'estira fins arribar a deformar l'esquema inicial i perdre tot el que la feia atractiva; és com aquella teoria que explica que, a nivell professional, tothom va ascendint a l'escalafó fins arribar al nivell de la seva incompetència: quan arriba a aquest punt ja no fa mèrits per seguir ascendint, i s'hi queda. 
I atenció! M'ha semblat llegir que tenen emparaulada una quarta temporada. En què quedarà el Homeland inicial? 

Canadà

Richard Ford
Empúries

"Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard". Així, sense concessions, sense deixar lloc a les sorpreses, s'inicia Canadà. En Dell Parsons explica en primera persona com, quan tot just ell i la seva germana bessona Berner tenien quinze anys, varen veure com la policia s'enduia els seus pares, acusats d'haver atracat un banc i com, a partir d'aquell moment, la seva vida va emprendre un rumb inesperat, fugint la Berner a Califòrnia i anant ell a parar al Canadà per evitar que els Serveis Socials l'internessin en un Centre de Menors. Allà haurà d'aprendre a agafar la vida tal i com ve, fent cas dels fets i deixant de costat les grans declaracions: "(...) fixa't només en el present. No descartis res i procura aconseguir sempre coses que després no t'importi perdre". I li imposa un aprenentatge encara més dur: "Si bé no tothom cometia delictes, tothom enganyava".

Un relat ple de detallisme, amb una enorme capacitat d'observació dels petits gests i detalls que configuren el paisatge de la memòria. Sempre cercant imatges que fan que les sensacions s'entenguin no tant amb la raó com amb la pell. "En realitat, durant aquelles primeres hores, quan vaig pensar en els nostres pares , no va ser per preguntar-me si havien robat el banc o no ho havien fet; sinó que més aviat era com si haguessin travessat un mur o una frontera i com si la Berner i jo ens haguéssim quedat a l'altre costat". Tot expressat amb una distància emocional, que no és exempta de melangia, fins i tot de tendresa, però que li dóna la pausa necessària per poder-ho assumir. Al cap i la fi, tal i com explica: "Hi ha persones que volen ser presidents de bancs. D'altres volen robar bancs". Amb el temps, la perspectiva li permet destriar allò que realment va ser important d'allò altre que, malgrat semblar-ho, en realitat només era accessori.

Un altre element de pes en la narració és el paisatge natural, que com en els casos de Wallace Stegner o Peter Mathiesen hi juga un paper protagonista molt important.
Una història que insisteix en que, malgrat totes les circumstàncies que ens envolten, el camí que hom segueix és el que un mateix es traça : "... adaptar-se, passar d'una manera de viure que no va bé a una altra que hi vagi". Què està bé i què no, on és la frontera entre la voluntat i el determini, quina és la consciència que es té de cap on ens mena el camí que estem seguint? "El que trobo fascinant és com s'anaven acostant al punt sense retorn (...) No eren delinqüents. És extraordinari fins on abasta la normalitat; com encara l'albires, com si fossis en un rai i t'anessis endinsant en el mar mentre el tros de terra es va fent cada vegada més petit." O, en un altre paràgraf: "El esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són".
Una novel·la on res no és gratuït, que s'ha de llegir a poc a poc. Una novel·la que, des del primer moment, ja dóna la sensació que s'està llegint quelcom important.

  

Concert de Nadal

Barnouche
Farmàcia Costa i Codina

Barnouche és una contracció de Barcelona i manouche, i d'aquesta manera fa referència a l'origen del grup i també a les seves arrels musicals. L'anomenat jazz manouche, variant del swing, nasqué a França durant els anys 30 impulsat sobretot pel guitarrista Django Reinhardt i fussionava la influència del swing nordamericà amb les seves arrels gitanes.
El concert que va oferir ahir vespre el grup Barnouche va ser en format reduït, una guitarra i un violí, talment com Django Reinhardt i Stéphane Grapelli, tot i que, a mig concert, s'hi afegí una segona guitarra. Música molt ben interpretada, suada, amb molt de swing, de les que fan moure el peu i esculpeixen un somriure a la cara.
Però el que va fer més especial el concert va ser que es fes...en una farmàcia! Allà, a la rebotiga, on s'hi amaguen les fórmules magistrals, s'hi fan les anàlisis o es pren la pressió, allà es va fer el concert, gentilesa de la casa. Amb prou feines vint persones, frec a frec amb els músics, un fet que em fa pensar en quins són els autèntics motors de l'activitat cultural, en temps en que tots esperem que siguin els dinosaures institucionals els qui engeguin les màquines. Doncs no: gent amb empenta i ganes de passar-ho bé, i de fer-ho passar bé, i fot-li canya!

En Ricard

Sense que fos exactament el mateix, no podia deixar de pensar en l'anomenada "música de barberia", aquella música feta per músics aficionats, amics que es trobaven després de treballar, sovint a les rebotigues, pel pur plaer de tocar junts. Fa anys que em dedico a això de l'ensenyament de la música, i reivindico amb fermesa la "música per a no músics", lluny de cotilles acadèmiques. Quantes vegades he sentit dir a moltes persones que elles no en saben, de música, quan en realitat volen dir que no en saben de solfa. La solfa és molt útil, però abans de la solfa hi ha la música, i només s'hi ha d'arribar quan se'n veu la necessitat. La nostra societat no admet el terme mig: o ets músic i et gradues al conservatori, o, directament, no en saps, i només pots aspirar a ser-ne consumidor. Només surten d'aquest estret encarcarament les corals i les bandes, i encara gràcies. 

En Fran

Ahir el marc de la farmàcia suggeria que, després del concert, la pressió i el colesterol dels assitents hauria baixat considerablement. Us imagineu el benefici per a la salut que seria que, cadascú armat de l'instrument que li més li plagués, es trobés un cop a la setmana amb qui li vingués de gust per encarar-se amb Bach, Duke Ellington o la música de la festa major?

Himmelweg

Juan Mayorga
Sala Atrium
Dir. Raimon Molins

Himmelweg vol dir "camí del cel", i és com amb un cruel eufemisme s'anomenava el tram de camí que anava des de les andanes on desembarcaven els deportats fins les cambres de gas.
Crec que va ser en un viatge que va fer Caterina la Gran pels seus immensos dominis, que al seu pas s'aixecaven pobles de mentida, façanes sense casa al darrere, i s'omplien els carrers de figurants.
Això és el que fa el comandant del camp de concentració on es situa l'obra -atenció: basada en un fet real- per fer veure a la delegació de la Creu Roja que els visita que tot el dolent i esgarrifós que es diu dels camps nazis no són més que enraonies producte de la campanya anti-alemanya. I, com a actors d'aquesta immensa mentida, els propis presoners, al front dels quals hi ha el qui ell anomena "l'alcalde", també ell un presoner que es troba atrapat entre col·laborar -i mirar de salvar com més gent, millor; si més no, els seus- i assumir les decisisons esgarrifoses que ha de prendre -qui hi participarà, qui sobra?-.

L'obra s'estructura a partir dels vèrtex formats pels tres personatges: la delegada de la Creu Roja, que recorda la seva visita i intenta justificar -sense aconseguir calmar la seva consciència- no haver vist res que no fos un camp modèlic, amb presos ben cuidats i fins i tot contents. En segon lloc, el responsable jueu del camp, de qui ja hem explicat la cruïlla moral on es troba. Finalment el comandant del camp, gairebé un humanista, que cita Corneille, Calderón i Shakespeare, que cita, també, Spinoza, que considera que aquesta guerra és un gran error inevitable que donarà lloc a un món millor. Un comandant que portat al paroxisme d'haver de representar el paper que ha de representar es va desquiciant, es desmunta, es contorsiona, xiscla, enfolleix, en un huracà interpretatiu d'en Raimon Molins que, per sí sol, ja justifica anar a veure l'obra. Una obra duríssima, esplèndida, de les que queden a la memòria.

Pissarro

Camille Pissarro
Caixaforum

Potser sí, que quan es fa un llistat de pintors impressionistes el nom de Pissarro no és el primer que apareix, però seria injust pensar que el seu rescat de la memòria ve només donat per una audaç operació propagandística dels organitzadors de l'exposició. L'obra de Pissarro es mereix captar l'atenció per sí sola, i l'exposició de Caixaforum és una magnífica oportunitat per a fer-ho.

El poble d'Evagny

Una exposició que, al meu entendre, té un dels principals valors en el fet de poder presentar una mostra de l'obra del pintor prou àmplia com per veure-la com un procés, el que el va dur a cercar noves formes expressives que el fessin anar més enllà del correctíssim academicisme dels seus primers anys. Podem veure, a través dels treballs realitzats a la seva estada a Anglaterra, juntament amb Monet, l'impacte del coneixement de l'obra de Turner -cada vegada crec més que és imprescindible per entendre l'art del segle XX- i com poc a poc els contorns perden nitidesa i el conjunt guanya en lluminositat i capacitat expressiva per anar més enllà de la pura descripció. Certament, hi ha un punt a partir del qual comprovem que Pissarro no va gosar donar el salt definitiu, no es va arriscar més del que ja ho havia fet formant part del moviment impressionista i trobem a faltar aquell toc de genialitat que va permetre al seu amic Monet catapultar-se un pas més enllà. 

Però Pissarro va experimentar, i no només en la seva etapa puntillista, sinó també descomposant el color, com en algun cel pintat a Evagny, o en la pintura dedicada a la Rue des Voisins. Potser on més es pot veure la seva recerca és en els paisatges més urbans, sobretot els paisatges portuaris de les ribes dels rius, passats pel filtre de la boira, en imatges que són més suggerents que no detallistes. Fins la temàtica, que en el cas de les obres realitzades en l'àmbit rural pot semblar ensucrada, feta de vaques i pastoretes, adquireix en aquestes pintures urbanes un to més atrevit, fins diria més d'acord amb la ideologia anarquista del pintor. 

Llibreria La Memòria

Ahir vaig assistir a un fet insòlit, gairebé heroïc: la inauguració d'una llibreria. Es tracta de la Llibreria La Memòria, situada al número 19 de la Plaça de la Vila de Gràcia.
Jo vaig estudiar història de gran, quan el meu devenir professional ja estava traçat per altres camins, de manera que vaig matricular-me a la Universitat perquè sí, perquè em venia de gust; a una edat en la qual ja no havia de demostrar res, podia triar i destriar assignatures en funció ben bé del que m'agradava i, sobretot, en funció del professorat. Un dels professors que vaig tenir va ser en Julio Miñambres, i recordo especialment com, més enllà de la bibliografia estrictament historiogràfica, citava desenes i desenes de novel·les, còmics, pel·lícules... relacionats amb el tema que estava treballant. Així va ser com vaig arribar al fons de la Revolució Francesa de la mà de Víctor Hugo, o veient La nuit de Varennes, posem per cas. Va ser la millor manera d'explorar el passat de la tota la seva polièdrica complexitat.

A la Llibreria La Memòria han decidit, i crec que és formidable, agrupar els llibres seguint un esquema semblant, de manera que es pot trobar Maus, i Joaquim Amat-Piniella al costat d'estudis acadèmics sobre els camps nazis. Els llibres estableixen una xarxa de connexions, en una mena d'extensió d'arbre conceptual. És com si, en tocar-ne un, n'hi hagués uns quants que, per simpatia -en termes musicals diríem que per harmònics- comencéssin també a vibrar, i així en una successió de fractals infinits. 
Ahir, a la presentació, l'Eduard Màrquez capgirava l'aforisme que diu que quan tanca una llibreria desapareix un món per afirmar que, quan en neix una de nova, és un món nou el que neix. Doncs això:  llarga vida a La Memòria.
Vegeu aquí una entrevista amb la Mireia i en Xavier, els dos heroïcs fundadors de la llibreria

Altars Profans

Toni Catany
Galeria Trama

Obra pòstuma sense saber-ho, Altars Profans presenta un treball fotogràfic ple de bellesa i poesia, de mirada íntima a través de bodegons tractats amb una textura pictòrica i una llum que va de Caravaggio a Velàzquez, una llum barroca que subratlla encara més la delicadesa de les imatges i el seu potencial expressiu. Flors seques, nines, gerres i cargols, objectes que suggereixen, amb l'entorn que els acull, el pas del temps, la fugacitat de les coses. 

Limónov

Emmanuel Carrère
Anagrama

Biografia d'Eduard Limónov, poeta, delinqüent, polític de conviccions feixistes i comunistes, nostàlgic de la URSS, mercenari amb els serbis, sense-sostre prostituït als parcs de Manhattan, majordom de multimilionari, fundador del partit nacional Bolxevic, presoner als camps de treball acusat de terrorisme, escriptor de culte entre l'elit parisina,...

Emmanuel Carrère ja ens adverteix d'entrada: Limónov existeix, i jo l'he conegut. Un personatge com aquest, que desperta repugnància alhora que fascinació per la vida que duu, sembla sorgit de la imaginació d'algun escriptor amb vocació hipster. Un personatge amb una biografia tal que desborda qualsevol límit imaginable, en un constant exercici de més difícil encara, penetrant progressivament en una espiral que el duu als abismes més foscos del món actual per arribar a completar, com ell mateix diu, "una vida de merda", en un món de merda. Viatge a les clavegueres del món, provocant a tothom, des dels benpensants als abanderats de la correcció política, envoltat d'skinheads que duen creus gammades i demanen el retorn de l'antiga Unió Soviètica. Contracultura a la russa, desbordada, esquarterada, alcoholitzada... Limónov es converteix en el més punk dels punks. Podria ser matèria per a Bukovski, però, pel que sembla, la història que ens explica Carrère és real, i el propi autor s'hi fica enmig, intentant debades dissimular, a través del discurs raonat, l'admiració que li desperta irracionalment el personatge biografiat que té vocació d'heroi i que, si ha de triar entre el diner i la glòria, tria aquesta darrera.  

Escrit amb una contundència i una precisió d'obra major, manté en tot moment un ritme que fa difícil interrompre'n la lectura. Perquè, a més, Emmanuel Carrère fa un retrat impressionant de la Rússia que va del final de la Segona Guerra Mundial fins avui mateix, dels temps d'Stalin als de Putin, una realitat que se'ns escapa segons la nostra lògica occidental.
En aquest enllaç trobareu una interessant entrevista amb l'autor del llibre.

Blue Jasmine

Woody Allen

La Jasmine, acostumada a una vida de luxe sens fre veu com, tot d'una, el seu món s'ensorra, i va a cercar refugi a casa de la seva germana, que viu a San Francisco.
Woody Allen va aquest cop a California. L'anterior vegada havia estat a Annie Hall, i el màxim que n'havia dit era que la principal aportació californiana a la cultura consistia en poder girar a la dreta amb els semàfors en vermell. Aquest cop s'ho mira amb molt més carinyo, potser perquè l'indret triat és San Francisco que, tal i com fa dir a un dels personatges, té un to molt més europeu que la resta de ciutats. I, malgrat ser el primer cop que hi filma, no cau en la temptació de fer una postal, com havia fet amb Barcelona, París o Roma. Hi surt, sí, el Golden Gate Bridge, i es veuen Chinatown i Alcatraz, però no passeja per les corbes de Lombard St., ni agafa el cablecar, ni surt la torre Transamerica ni tant sols fa una llambregada a la City Lights Bookstore. 

He sentit dir que Woody Allen és un gran director d'actrius. No crec que sigui una qüestió de direcció, sinó que els seus personatges femenins estan dotats d'una profunditat i d'una gamma de matisos que permet lluïr-se de debò a les actrius que els interpreten (i, tot i així, no puc deixar de recordar com em varen impressionar Colin Farrell i Ewan McGregor a Cassandra's Dream). En qualsevol cas, i sigui per la raó que sigui, el principal actiu de Blue Jasmine és la extraordinària interpretació de la Cate Blanchet, protagonista absoluta des del primer fins a l'últim moment, capaç d'expressar amb el cos, amb el gest, amb la cara o amb la paraula l'amplíssima paleta de matisos que el progressiu enfonsament moral del seu personatge requereix. És capaç de llençar-se al buit, de viure en un món progressivament allunyat de la realitat, i de fer-ho aguantant uns primers plans que no la incomoden gens ni mica, i que fins i tot sembla que l'estimulin en els seus monòlegs delirants. Al seu costat, excel.lents interpretacions de tota la resta d'actors. Destacar la Sally Hawkins en el paper de Ginger, la germana, i l'afecte amb què tracta tant el nòvio actual com l'ex d'aquesta, personatges primaris, senzills però que desprenen honestedat.

Caldria canviar Nova Orleans per San Francisco, i la calor humida del sud per la boira i el vent fred del Pacífic, però no he pogut evitar pensar en el tramvia anomenat desig, sense la tensió sexual de l'obra de Williams però amb el mateix desballestament psicològic de la protagonista, que vol seguir creient que viu en un món de mentida, irreal, tant de mentida i irreal com el seu propi nom, mentre sonen les notes de Blue Moon. Al final, la conclusió és senzilla: millor entomar la vida tal i com et ve. Crec que el Woody Allen de les grans ocasions ha tornat.

Cançons d'amor i de pluja

Sergi Pàmies
Quaderns Crema

Encara que només fos pel conte "El nínxol", ja valdria la pena llegir aquest recull. Però és que tota la resta, els altres vint-i-cinc, justifiquen plenament la seva lectura. A través de l'exageració, de portar a l'absurd les situacions, de la contraposició entre el sentit literal i el figurat, Sergi Pàmies planta un mirall davant les relacions entre les persones i entre les persones i el món, a més de la relació entre les persones i la memòria. Perquè el recull conté, també, algunes pàgines d'arrel autobiogràfica, on l'autor es despulla, se'ns mostra amb tota la seva vulnerabilitat, construïda de contradiccions que només es poden assumir a partir de l'exercici exorcisador de rescatar-es de la memòria profunda: "Ara, sense rancúnia, reprodueix mentalment els comentaris i les crítiques que imagina que ella faria, revivint el to -intimidador, categòric-, l'accent -d'una pulcritud fonètica que convertia les frases en ventades d'aire sec- i l'argumentació -desafiant-."  

Així com la novel·la té característiques de cursa de resistència, creant pacientment i lentament la teranyina on el lector anirà quedant atrapat, el conte precisa d'una espurna immediata, una descàrrega elèctrica que sacsegi qui el llegeixi des del primer paràgraf. Si no és així, si s'adorm, si triga gaire, ja ha passat, s'ha acabat, oportunitat perduda. Per això l'art del conte precisa d'unes habilitats escriptores especials, i crec que en Sergi Pàmies les té totes. De vegades ens hem trobat amb contes que fan valer, sobretot, el recurs d'epatar, de sorprendre tot recorrent a mal·labarismes lingüístics, sovint utilitzant l'absurd com a bastiment de l'entramat. A Cançons d'amor i de pluja no hi ha focs d'encenalls, ni prosa brillant però buida; tots els recursos estan més que justificats. Cadascun dels relats deixa un pòsit que retorna, que fa pensar, que fa recordar.
La lectura de Cançons d'amor i de pluja deixa un doble plaer: el que proporciona l'entramat, l'originalitat, el desenvolupament de les històries explicades, i el plaer que produeix llegir una prosa tan ben escrita, d'una riquesa de vocabulari exhuberant, d'una precisió en l'adjectivació que es fa admirar, de trobar descripcions tan enginyoses i precises com ara "Era un dia típicament parisenc, d'un gris gavardina de Jean Gabin" o, més endavant: "Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata". 

Pan, educación, libertad/ Psomi, Paideia, Eleftheria

Petros Márkaris
Tusquets Editores

Gener de 2014: una gentada festeja el retorn de Grècia al dracma i la seva sortida de l'euro. Una mesura, aquesta darrera, que Grècia comparteix amb Espanya, i a la qual no trigarà en afegir-se Itàlia. Enmig d'aquest desori, i de la consciència col·lectiva de que la pobresa va ensenyorint-se de la situació, el comisari Kharitos ha d'intentar resoldre l'assassinat d'un ric contractista, un antic heroi de la lluita contra la dictadura dels coronels i destacat en els anomenats fets de la Politècnica, fets durant els quals els estudiants revoltats cridaven la consigna: "Pa, educació, llibertat".

Un cop més, Petros Màrkaris ens ofereix una novel·la que s'ha de llegir en diferents plans, com si d'una música de complexes textures es tractés. En primer pla, com a línia melòdica, apareix la trama estrictament policial que lliga i dóna continuïtat a tota la història. Al darrere, omplint tot l'espai sonor, la pel·lícula de la Grècia actual -en aquest cas, futura-, retrat de la crisi que assota el país, i que suma, a la crisi global que tenalla tot el món, la particular crisi grega, que té el seu particular punt de partida en les olimpiades de 2004, que varen servir per enriquir una minoria i va llençar Grècia a un deute absolutament irrecuperable, amb les elits que no només n'han sortit reviscolades sinó que en són les responsables, i la classe política absolutament desacreditada. També com a mur sonor, i exercint de contrapunt de l'anterior, la referència a la història de la Grècia de la segona meïtat del segle XX, des de la Segona Guerra Mundial i la lluita dels partisans contra els nazis, fins a la foscor de la dictadura dels coronels. És sobretot en aquesta darrera etapa en la qual Màrkaris centra bona part de l'origen de la corrupció política i el desassossec social, i carrega especialment contra aquells que es varen enfrontar a la dictadura i que, un cop caiguda aquesta, es varen instal·lar en el poder i es varen erigir en una mena d'aristocràcia disposada, sense cap escrúpol, a cobrar els serveis prestats. 

Hi ha escriptors que intenten penetrar a l'interior de l'ésser humà, amb les seves misèries i els seus racons més foscos; no és el cas de Màrkaris. El que ell fa és endinsar-se en les misèries col·lectives, de tota una societat, que és el que l'interessa de retratar. Des del punt de vista literari és més aviat poqueta cosa: correcte, i ja està. En canvi, des del punt de vista sociològic té molt més interès. De fet, totes aquelles persones que volen viatjar a Grècia haurien de llegir, a més de la Lonely Planet, les novel·les de Màrkaris.

Sukkwan Island

David Vann
Empúries

En Jim, un dentista que no acaba de trobar el seu lloc al món, convenç en Roy, el seu fill de quinze anys, per passar tot un any en una remota illa de la costa d'Alaska, lluny de tot i de tothom.
Ja des del primer moment la potència de la natura s'imposa sobre els personatges, empetitint-los. Amb aquestes coordenades, un pare i un fill aïllats al nord salvatge, depenent només d'ells mateixos, la història podria adquirir un to èpic jacklondonià. Però el camí que segueix l'autor és tot un altre: immadur, fràgil, sense trobar el sentit de la seva vida, irreflexiu i fins i tot inconscient, en Jim emprèn una fugida cap endavant que el portarà cada vegada més cap a un pou més i més fons. Allò que multiplica el drama de la història és que arrossega el seu fill amb ell, després d'un seguit de males decisions: "senzillament, no havia entès res prou a temps".

Escrit de manera purament descriptiva, auster de recursos literaris i de brodadures -que fa que l'efecte dramàtic sigui més intens, per la fredor com se'ns presenta-, Sukkwan Island representa un viatge cap a les tenebres de les clavegueres de l'ànima. Poc a poc va endinsant-se en l'interior dels dos personatges i en les seves relacions. "Ara que tenia aquella ombra fosca al davant, li semblava que allò era el que havia sentit durant molt de temps: que el seu pare era un ésser insubstancial i que si n'apartava la mirada un instant, o se'n descuidava, o no el seguia amb prou velocitat i desitjant amb força que hi fos, es podia esfumar, com si només existís gràcies a la seva voluntat". I dolor, molt dolor. 
Una novel·la colpidora, dura. I ara ve la qüestió: fa uns dies comentava el llibre amb una amiga; li explicava, en parlàvem i, tot d'una, em va fer la pregunta clau: realment, et calia llegir-lo, aquest llibre, tant dur? T'ha aportat res? Encara no ho sé.

Gravity

Alfonso Cuarón

Una missió espacial que té com a finalitat reparar el telescopi Hubble es veu alterada quan una pluja de deixalles espacials impacta la seva nau i deixa a la deriva els dos únics supervivents.
Ho tenia tot de cara: el Barça acabava de guanyar al Madrid, i totes les crítiques de la pel·lícula li eren favorables. Així que m'hi vaig posar ben arrepapat, amb la tranquil·litat addicional de saber que, en la foscor de la sala, ningú no veu la cara d'alienígena que es fa amb les ulleretes del 3D. I no, no va resultar tant com m'esperava. M'hauria d'haver alertat el fet que el Barça tampoc té el joc excels d'un temps enrere, o que calia espigolar, a les crítiques, el que es referia a la història del que feia referència a l'espectacle.

Perquè el que em va deixar més fred és la història, (a partir d'aquí hi ha spoilers; si us els voleu estalviar, aneu al següent paràgraf) una història absolutament inversemblant, amb uns recursos dramàtics dignes del Disney més pla, amb allò del ai, ai, ai, que estic a punt de morir, però no, al darrer moment em salvo, i així una darrere l'altra. El toc final el dóna la darrera heroïcitat de la protagonista, entrant a l'últim instant a la nau xinesa que ja ha iniciat la seva inexorable caiguda cap a la Terra, obeïnt, vès si no, a les lleis de la termodinàmica i de la gravitació universal. Hi ha un Bond, ara no recordo quin, però crec que protagonitzat per en Pierce Brosnan, en què en 007 és expulsat d'un avió, que inicia un picat cap a terra, però que en Bond aconsegueix, gràcies a la seva caiguda lliure en una posició ultra-aerodinàmica, encalçar-lo, entrar-hi, redreçar-lo i volar cap a casa. Doncs per aquí anaven els trets. Una altra de les històries de per riure és la consulta dels manuals per a pilotar una nau. Jo no tinc cotxe i, quan n'haig de fer servir un, el llogo, de manera que els models que porto solen ser sempre diferents. Us asseguro que consultar el manual d'un Toyota per esbrinar, posem per cas, com funciona la climatització o l'equip de so, requereix més estona que la que la Doctora Stone esmerça en saber com es pilota una nau...en xinès!! De la història en salvo les picades d'ullet a la Sigourney Weaver quan, fent de tinent Ripley, passeja per la nau amb només una samarreta i unes calces, i l'homenatge lacustre final a Planet of the Apes. Pel que fa a la meva dona, va opinar que li hauria agradat més que, posats a salvar algú, en Clooney i la Bullock s'intercanviessin els papers; ella, clar, és més d'en Clooney, tant si passeja per l'espai com si compra Nespresso.

Una altra cosa és l'espectacle. Aquí sí que em trec el barret, perquè és tant meravellós com al·lucinant -i també marejant. Crec que haver vist Gravity -ep, en 3D!!- és el més aprop que he estat de passejar per l'espai exterior. Més d'un cop vaig girar el cap i tancar els ulls per esquivar algun fragment de ferralla espacial que venia cap a mi. Uns efectes increïbles, i una decisió, pel que fa al punt de vista de la càmera, fantàstica, sobretot quan ens convertim en la Doctora Stone i giravoltem, ens asfixiem i ens maregem amb ella. Més que una pel·lícula, és una experiència virtual.
Són pocs els directors que han explorat les possibilitats -parlo de cinema comercial- del visionat en tres dimensions. Els millors referents que tenia fins ara eren els de Wim Wenders, amb Pina, i el de Werner Herzog, a Cave of Forgotten Dreams. Alfonso Cuarón també s'ha llençat de cap en l'exploració del món que obre el 3D i, almenys des del punt de vista visual, el resultat és extraordinari. Una altra cosa és la història. 

Sweet Jane

Lou Reed

No estava previst aquest post. Podria haver-ne fet molts d'altres, parlant del Berlin, Del Rock'n Roll Animal, del Live... Però en un altre moment, i per un altre motiu. Però no perquè s'hagi mort Lou Reed. Acabo de llegir-ho, i he trobat aquesta filmació, i d'aquí el títol. Jo, que no sóc bon lector de poesia, tinc a mà els seus poemes i cançons. Si algú ha d'anar a Nova York, a més de la Lonely Planet, també hauria d'escoltar Lou Reed. Algú que ha caminat pel costat salvatge amb Warhol i ha recitat els poetes catalans amb Laurie Anderson.
Mireu aquest video, que són els crèdits de Berlin The Movie, de Julian Schnabel. Hi canta Sweet Jane, i l'acompanya Steve Hunter, segurament el guitarrista que millor l'ha entès.  

August

John Williams
Ed. 62

Retrat de l'emperador Octavi Cèsar August, confegit a partir de suposats (i ficticis) documents, que van des de fragments de memòries de diferents personatges, a intercanvi epistol·lar, passant per lleis i decrets.
Se'm fa difícil dir res d'una obra mestra com aquesta sense semblar pedant. Què puc dir jo, pobre mortal, davant un treball d'aquesta categoria? Per més fictici que pugui ser, i això ja ho adverteix l'autor al pròleg, llegir el primer paràgraf suposa ja una immersió al fascinant món de la Roma imperial. Tot i algunes concessions (referències topogràfiques, sistemes de mesures) de les quals també ens adverteix, l'efecte de salt en el temps és immediat, i amb un llenguatge precís, gens barroc, d'una bellesa extrema, l'autor ens fa tornar dos mil anys enrere, des de la perspectiva privilegiada del qui s'ho mira sabent el final del guió. No he pogut -ni he volgut- evitar que el cap viatges fins a dues altres referències literàries  que s'ocupen del mateix univers romà: el Claudi de Robert Graves, i l'Adrià de Marguerite Yourcenar.
En aquest cas, però, l'autor defuig la proposta narrativa clàssica per presentar el retrat d'August a través de les múltiples mirades d'aquells que varen estar amb ell -o contra ell, amb un equilibri perfecte entre l'àmbit públic i el privat.

El primer bloc, o llibre primer, abasta des de l'assassinat de Juli Cèsar i les posteriors intrigues per fer-se amb el poder, fins a la consolidació d'Octavi, un cop derrotat Marc Antoni. Un periode en què Octavi, menystingut pels seus contrincants, troba la seva força justament en la seva hipotètica feblesa: "mai no he presumit de ser més fort ni més savi que cap altre home. Aquest coneixement ha esdevingut una de les meves fonts de poder". El segon plana damunt el llarg cicle d'estabilitat política, no exempta d'intrigues i lluites per la seva successió, amb un especial èmfasi en la relació amb la seva filla Júlia. Tots dos llibres desemboquen en un tercer, fantàstic, cim de tot l'anterior, en que és el propi August el qui, mitjançant una carta al seu amic Nicolau Damascè fa un repàs de la seva vida, així com una reflexió sobre el sentit d'aquesta: "...la meva decisió de canviar el món no va ser per idealisme fàcil ni perquè em considerés moralment superior -raons que, tot sigui dit, estan irremissiblement condemnades al fracàs-. Tampoc no ho vaig fer per ser més ric ni més poderós, perquè la riquesa que ultrapassa la comoditat pròpia sempre m'ha semblat la més avorrida de les possessions, i el poder que ultrapassa la utilitat, la més menyspreable. El que em va venir a buscar a Apol·lònia aquella tarda de fa gairebé seixanta anys va ser el destí, i senzillament vaig optar per no esquivar-ne l'abraçada". Un destí que el lligarà a Roma per sempre, i que marcarà la seva vida: "...Octavi Cèsar és Roma, i aquesta és, probablement, la tragèdia de la seva vida".A més, conclou amb una projecció de quin creu que pot ser el futur de Roma quan ell hagi desaparegut: "No puc evitar que Tiberi em provoqui altra cosa que no sigui menyspreu. Al bell mig de la seva ànima hi ha una amargura que ningú no ha desxifrat, i posseeix una crueltat inherent que no persegueix cap objectiu. Malgrat tot, no és un home feble ni estúpid, i en els emperadors la crueltat és un defecte menys greu que la feblesa o l'estupidesa. Així doncs, he deixat Roma a mercè de Tiberi i de les circumstàncies del temps. No tenia alternativa".

Una novel·la que, per tal com està escrita, és model d'escriptors (i, per com està traduïda per Albert Torrescasana, model de traductors!). Però, per contingut, va molt més enllà de la simple crònica històrica i cerca en el sentit de la vida. Llegiu aquesta portentosa reflexió "L'home jove, com que encara no sap el futur que l'espera, veu la vida com una mena d'aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L'home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somiar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l'atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l'home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n'hi ha cap que representi un motiu d'orgull o de vergonya superior a l'altre, i ell no és ni l'heroi que s'enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l'actor que va ser, s'adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell".
Hi ha autors que, no sé perquè, triguen molt en arribar a les nostres llibreries, malgrat tinguin una qualitat literària indiscutible. Penso ara en els casos de Wallace Stegner o de Robertson Davies. Amb John Williams ha passat tres quarts del mateix. Mort el 1994, no va ser fins l'any passat que va arribar Stoner, una novel·la extraordinària, i aquest 2013 ha aparegut August. També aquest he vist que s'ha publicat la tercera de les novel·les de John Williams, Butcher's Crossing. Ens hi haurem de posar.

Breakfast at Tiffany's

Blake Edwards

Crec que mai no l'havia vist en pantalla gran i, ni molt menys, en versió original. Potser sí, que no és tan rodona com jo la recordava, però em sembla que encara hi ha un bon grapat de raons que la fan memorable:
L'Audrey Hepburn. Sens dubte, l'argument principal. No hi ha cap altra persona al món que pugui portar aquells barrets, aquelles ulleres de sol i aquell collaret de perles i que segueixi essent tan meravellosa. No cal ni parlar, ja, dels guants, del vestit negre i de la boquilla més llarga de la història del cinema. Definitivament, tothom s'enamora d'Audrey Hepburn.

La música. Moon River deu formar part ja del Patrimoni Sonor de la Humanitat. La parella Edwards-Mancini començava a donar uns fruits que, poc després, es repetirien a The Pink Panther. 
La història. Una història dura, un Truman Capote directe -tot i que amb final feliç- . Història de perdedors, o de perduts. Una història que també és una història de Nova York i la superficial i frívola societat de l'Upper East Side. Una història on la protagonista, la Holly, és una supervivent que no pot ajudar-se a sí mateixa i només pot deixar descansar el seu neguit enmig del món irreal i fictici dels diamants de Tiffany's. Una història on la Holly fuig de la possibilitat de poder estimar, sota la ficció que és lliure. Una història on Paul (George Peppard) ha de fer valer els seus ulls blaus per arribar on no arriba com a escriptor. Una història on potser l'únic que grinyola és l'excessivament apallassat personatge interpretat per Mickey Rooney.

El gat. Poques vegades un animal ha representat tant, encara que simbòlicament, en una història. Per cert, amb una magnífica interpretació.
El títol. Un cop més reivindico la traducció que Ramón Folch i Camarasa va fer del títol original: "Desdejuni a Can Tiffany".
Una nova i fantàstica proposta de Phenomena, completada, en programa doble, amb Singin' in the Rain, que va proporcionar una sessió cinematogràfica inoblidable.