The Grand Budapest Hotel

Wes Anderson

Història, a través de diversos flaixbacs, de com Zero Moustafa va arribar a ser el propietari del Grand Hotel Budapest.
A l'escola, quan érem petits, ens encantaven les aventis. Històries fantàstiques on nosaltres érem els protagonistes i que passaven d'un escenari a un altre sense solució de continuïtat. Històries sovint mancades de coherència, però que ens tenien fascinats. Qui les explicava millor era en Brun (en aquella època, a l'escola ens coneixíem pel cognom). Tenia una capacitat de fabulació desbordant, i ens tenia a tots fascinats. 

Grand Hotel Budapest és, en part, una aventi filmada. Segons diu als crèdits inicials, es basa en narracions escrites per Stefan Zweig; clar que també podria ser una història basada en guions de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo y Filemón), o una història de Tintín, o un conte d'animació, d'aquells que s'acaben amb la paraula koniek, però amb uns quants efectes dignes de Meliès. Una història situada en un lloc indeterminat de l'Europa central, amb reminiscències d'imperi austrohongarès, una Freedonia de Duck's Soup, amb escenografies pròpies de l'expressionisme. Realisme fantàstic, García Màrquez entre els Alps i els Càrpats.

N'hi ha prou amb els cinc primers minuts de la pel·lícula per veure per on va: un tsunami visual del món estètic i plàstic de Wes Anderson. Moviments de càmera inversemblants, colors saturats, explosius, escenografia recarregada, simetries, travellings laterals... No hi ha ni una sola imatge que no pugui ser una sensacional foto fixa per sí sola. Planificació meticulosa, tota al servei de la idea que Anderson té al cap. 

Justament aquesta preponderància de la forma per damunt de la història és a la base de les crítiques que ha rebut la pel·lícula. Se l'ha acusat de buida, d'haver disfressat la buidor d'idees amb una apoteosi visual. Francament, entenc que es pugui viure així, però no ho comparteixo. A mi m'ha encantat, potser perquè no n'esperava cap trascendència. O és que els contes de Cortázar són tots tractats filosòfics? 
A la prodigiosa enginyeria narrativa i visual cal afegir-hi el treball formal. El protagonisme el té un magnífic Ralph Fiennes, a qui és una meravella sentir declamar el seu paper -i quina veu!- Al seu costat, un també magnífic Tony Revolori i després una nòmina d'actors i actrius que fa perdre l'alè; alguns amb més paper, altres com a simples cameos d'encara no trenta segons. Però fixeu-vos: Edward Norton, Jeff Goldblum, Willem Dafoe, Jude Law, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Tilda Swinton, Bill Murray, Léa Seydoux, Mathieu Amalric, Owen Wilson, Harvey Keitel...Si s'han decidit a participar en aquest joc és perquè el deurien trobar divertit. 
Que ningú es perdi tampoc la banda sonora, a càrrec d'Alexandre Desplat, amb una música protagonitzada per les balalaikes que reforça encara més el caràcter inversemblant i màgic de la pel·lícula.

Moonrise Kingdom

Wes Anderson

La Suzy i en Sam són dos joves que tot just enceten l'adolescència. La Suzy viu a la petita illa on en Sam està de campament amb els boy-scouts. Ningú no ho sap, però fa temps que planegen fugir junts.
Moonrise Kingdom és una pel.lícula escrita en clau de conte que es veu amb un somriure però amb un cert punt de patiment per quin serà el destí final dels protagonistes, uns protagonistes que no tenen cabuda en el món on viuen i que cerquen, amb la seva fugida, de poder-ne crear el seu propi. En Sam és orfe i tots els companys el tenen per estrany. La Suzy viu en una família de bojos i es mira el món a través d'uns prismàtics; ella diu que és per veure les coses de més a la vora, però probablement aconsegueix veure l'interior de les coses.
La dedicació extraordinària als aspectes formals de la pel.lícula podria fer que aquests es mengessin el contingut argumental d'aquesta, però crec que el director sap establir un equilibri total entre uns i altres i aconsegueix que la seva peculiar manera de narrar reforci encara més la potència de la història que explica. Fins i tot hi incorpora la figura d'un narrador extern per ajudar a explicar aquesta personalíssima història.

 

Malgrat tractar-se d'una pel.lícula amb personatges reals és el més semblant a un film d'animació que es pot trobar (l'anterior pel.lícula de Wes Anderson ho era: la lloada El Fantàstic Senyor Guillot). Els moviments de càmera i els plans són estudiadíssims, com ho són també tots els elements que apareixen en pantalla, tots els detalls, el color i fins el revel.lat. A cada pla Wes Anderson pren una opció estètica (hi ha una preponderància enorme de plans simètrics) obtenint unes imatges amb una forta personalitat (cadascuna d'elles podria convertir-se en un cartell del Sònar). Un exemple d'això és la meticulositat emprada en la tria de les cobertes que la nena protagonista s'enduu en la seva fugida. Tot plegat dóna lloc a una successió d'escenes memorables. Posats a triar-ne una, el ball dels protagonistes a la platja, vestits en roba interior i escoltant la música... de Françoise Hardy! 

Pel que fa als actors, la sola llista de la nòmina d'actors fa feredar: Bill Murray, Frances Mc Dormand, Edward Norton, Bruce Willis, Tilda Swinton, Harvey Keitel, tots encoixinant l'excel.lent treball de la parella protagonista, Jared Gilman i Kara Hayward. La música és un altre dels elements importants en la narració, i és capaç d'alternar Benjamin Britten i Hank Williams, amb pinzellades de Mozart, Schubert o Saint Saëns.


(He seguit la recomanació de l'Albert i li ho agraeixo profundament: gràcies!. I tens raó: al final de la pel.lícula, tothom segueix assegut amb els crèdits).