El professor /The Teacher Man

Frank McCourt
Ed. Bromera

Frank McCourt fa un repàs als seus trenta anys de dedicació a la docència en diferents instituts de Nova York. Alhora fa també una crònica dels seus anys d'infantesa a Irlanda, uns anys i unes experiències que sovint li han servit per motivar als seus alumnes en el camp de la literatura.
Feia temps que anava al darrere d'aquest llibre, i l'experiència ha valgut la pena. El professor està tot ell impregnat d'un gran sentit de l'humor, un humor molt àcid, que l'acosta al Wilt de Tom Sharpe però, a diferència d'aquest, incorpora la reflexió sobre els pilars de l'educació i no s'estalvia, si cal, moments més crus. De vegades la seva crítica és indirecta ("El bolígraf vermell per a les coses dolentes és l'arma més poderosa del professor.") i d'altres va per la directa ("Per a que són les escoles, doncs? Jo pregunto: la tasca del professor és proporcionar carn de canó al complex militar industrial? Donem forma als paquets per a la línia de muntatge industrial?"). 

No és una crònica pormenoritzada. Frank McCourt selecciona aquella moments que li serveixen per il·lustrar com s'ha anat conformant la seva idea d'educació, cada vegada més allunyada de les pràctiques més tradicionals, i ho demostra a través de les seva pràctica a l'aula, que deixa en evidència la buidor i la inutilitat d'aquest concepte tan encarcarat i tradicional. Brillen especialment els capítols dedicats a la creació literària feta a partir dels justificants falsificats d'absències, i la feta a partir de les receptes de cuina.
Encara que no es sigui del ram, El professor és una lectura estimulant; si a més s'és de la professió, hauria de ser lectura obligada.

Se sabrà tot

Xavier Bosch
Ed. Proa

En Dani Santana, director del tercer diari més important del país, el Crònica, pronuncia el seu discurs de comiat, quan amb prou feines fa un any que havia acceptat el càrrec.
Si hagués de triar quin és el tema que recorre la novel·la d'en Xavier Bosch, diria que és el referit a la relació entre premsa i poder. Aquesta temàtica el duu a escriure una narració que constantment desperta en el lector les preguntes fonamentals respecte del codi deontològic del periodisme.
Amb maneres de novel·la negra, Se sabrà tot -un títol que em sembla una cacofonia poc afortunada - fa un retrat del món de la premsa i de la Barcelona actual, una Barcelona reconeixible en els referents triats, una Barcelona actual, on té un pes fonamental el canvi en l'estructura demogràfica degut a la immigració i on apareix com una amenaça real el fonamentalisme islàmic.

M'ha sorprès positivament la traça narrativa d'en Bosch, que munta una història amb un ritme força àgil, amb un llenguatge directe, que es fa llegir, farcida de frases contundents, gairebé sentències, d'aquelles que es fan subratllar: "Mai no et creguis res fins que ho neguin oficialment". Dispara contra els periodistes sense compromís "Mai no preguntaven res perquè no tenien res a preguntar", i fa una encesa defensa del periodisme compromès amb la veritat, alhora que carrega contra el periodisme dirigit per la lògica del mercat (tot i els matisos amb què relativitza les conclusions contundents: "Tu escriu el que vegis, que la història ja dirà què ha passat"). 
Es fa difícil no relacionar Se sabrà tot amb el breu pas d'en Xavier Bosch per la direcció del diari Avui. No cal que hi volguem veure una correspondència exacta -cadascú que pensi el què vulgui- però sí que, sens dubte, moltes frases, gestos i moments els ha viscut en pròpia pell.
El millor que en puc dir és que m'han vingut moltes ganes de llegir la resta de la trilogia protagonitzada per en Dani Santana. M'hi poso. 

L'altra

Marta Rojals
Ed. La Magrana

L'Anna, dissenyadora gràfica amb trenta-set anys repicats, comparteix vida amb en Nel però s'embolica amb en Teo, un skater sord de vint-i-un anys.
Era molt difícil, gairebé impossible, no tenir al clatell el record de Primavera, estiu, etc, mentre es llegeix L'altra. Jo no me n'he sortit, i suposo que això m'ha condicionat la lectura i la valoració que en faig.
L'altra està molt ben escrit. La Marta Rojals té una capacitat d'observació privilegiada i una fluidesa a l'hora d'escriure que desprèn una naturalitat encomanadissa, que et fa entrar a la novel·la com si fos un xuclador. Crec que té la capacitat enorme d'explorar els tres nivells en què García Márquez deconstruia la vida d'una persona: la vida pública, la vida privada i la vida secreta. De fet, per buscar el referent a la seva increïble capacitat d'escriure amb aquesta naturalitat, no cal ni remetre's a la seva anterior novel·la: seguint els seus magnífics escrits a Vilaweb n'hi ha prou per a no perdre'n l'hàbit.
L'altra, però, desprèn un aire més sever:"Al cap i a la fi, la batalla de la vida va de perdre". Molt dura aquesta frase, que ens retrata, també, la duresa d'un personatge, l'Anna, que carrega una motxilla pesadíssima a les seves espatlles, una motxilla feta d'unglades de gos en una cisterna, d'alès al clatell en un túnel, d'unes cames que s'endevinen estirades darrere un sofà. 

L'Anna ho vol tenir tot sota control. S'estima en Nel, algú a qui ens dibuixa més aviat maldestre però amb la capacitat de rescatar-la quan més ho necessita. S'estima en Nel, però li pesa la rutina, l'hàbit. "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d'un tacte regular?" I el món, a més, trontolla en una crisi per a la qual ningú no l'havia preparat: "La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava".  En aquest context, i amb aquesta motxilla, tot gira al voltant de la comunicació, o de la incomunicació. No és casual que en Teo, el noiet per qui perd l'oremus, sigui sord. Fins i tot quan estan junts es comuniquen pel mòbil. I la tecnologia li permet a l'Anna refugiar-se: "El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil (...) No cal ni passar per la feinada de sentir-ho (...) Delegar l'empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica 'M'agrada' perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L'Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d'un simulador de vol". Trobo genial aquesta analogia amb el simulador de vol.

La Marta Rojals no se n'està, com ja havia fet abans, de reservar-se una sorpresa final, una sorpresa que explica molt del que ha anat passant, una sorpresa de la qual ens ha donat pistes però que no hem sabut interpretar, una sorpresa, en definitiva, que ens revela qui és "l'altra". 
L'altra reuneix també tots els elements per tal que sigui considerada una novel·la "generacional". Abans era la música, ara la tecnologia, les Brompton, un món hipster, de lectors de Time Out (potser hi falta alguna referència a Banksy?). Crec de debò que L'altra és una molt bona novel·la. I, malgrat tot, no puc deixar de tenir una certa sensació de déjà vu, de fórmula d'èxit, de...no sé què. Però deuen ser manies meves. Marta, si llegeixes això, disculpa'm-ho.

Ida

Pawel Pawlikowski

L'Ida és una novícia que ha passat tota la vida en un convent, on va anar a parar com a òrfena. Abans de fer els vots, la superiora li aconsella que vagi a conèixer la seva tia, l'únic familiar viu que té.

No estem gaire acostumats a pel·lícules com Ida. Una pel·lícula que recorre la recerca que la protagonista fa de sí mateixa, i que ho fa pausadament, amb silencis i plans llargs, amb delicadesa i pocs elements explícits -la qual cosa exigeix de l'espectador una actitud activa: potser és això, al que no estem acostumats. Una història que ens porta a la Polònia dels anys seixanta, un país fred, cansat, deprimit. Una història, a més, especialment incòmoda pels polonesos, per tal com remena el paper que aquests varen tenir en la persecució i extermini dels jueus durant la invasió nazi. 

Pawel Pawlinowski ha filmat aquesta història en un expressiu blanc i negre, amb una fotografia delicada i magnífica -cada fotograma és, per ell mateix, una foto fixa excel·lent. Alguna imatge podria ser fins i tot, una pintura de Vermeer en blanc i negre. El director, a més, utilitza un format que l'allunya de la gran producció i l'acosta al documental.

Molt important, també, la música. D'aquesta, un detall molt especial: la porta a través de la qual l'Ida fa el primer pas al món l'obre John Coltrane.

Southcliffe

Tony Grisoni

Soutcliffe és una petita localitat de la costa anglesa que es veu sacsejada per una matança inexplicable.
Precedida per crítiques que la valoraven com una petita joia, aquesta petita minisèrie (4 capítols) defuig els vessants policíac o judicial per endinsar-se d'una manera molt més subtil, i evitant fer judicis de valor, en el rastreig dels signes que podien fer preveure la tragèdia i que, d'alguna manera, porten a explicar-nos que la violència a la societat no té nom i cognoms, que no cal esperar a que aparegui un psicòpata, sinó que, com la boira que impregna el poble on passen els fets, és present en tot moment a la vida quotidiana. Ambiciosos objectius que no sé si s'acompleixen del tot. Per un costat l'estructura narrativa, que fa constants salts temporals, ajuda a reconstruir la història com si fos un mosaïc, però no sempre afavoreix la comprensió del que es vol explicar. Per altra banda trobo que falta una mica més de penetració en els diferents elements que formen el microcosmos de Southcliffe, i tot plegat queda una mica massa difós. Cadascú acaba per fer-se la seva pròpia versió del què ha passat, i això m'agrada, però m'hi falta algun ingredient. Però cal veure-la, perquè surt del comú de les sèries.

Lawrence of Arabia

David Lean

Si alguna vegada el cinema ha estat espectacle, Lawrence of Arabia n'és un dels seus màxims exponents. Espectacle visual construit no sobre la pirotècnia d'efectes especials -en contra dels quals, tot sigui dit, no tinc res- sinó sobre la història d'un personatge fascinant i, sobretot, construit sobre la creença total en la potència d'un paisatge. 
Certament, T.E. Lawrence és un personatge fascinant, però em fa l'efecte que el grau de coneixement que tenim d'ell és desproporcionat respecte de la importància històrica que va tenir. La responsable d'aquest fet és, sens dubte, la pel·lícula de David Lean. Com Bentley, el periodista de la història, que buscava un heroi per poder confegir una història, també Lean el va saber trobar. I és que el personatge, sobredimensionat o no, no deixa indiferent:
- Ep, això fa mal!
- Clar, que fa mal.
- I quin és el truc?
- El truc és que no t'importi que faci mal.
Amb aquesta guia, Lawrence es llença on d'altres ni tant sols s'haurien imaginat, i capgira el mandrós devenir dels fets.
- Per a alguns res no està escrit fins que no ho escriuen ells mateixos.

Un Lawrence a qui dóna vida un Peter O'Toole en un dels papers de la seva vida, i que sap dotar al seu personatge d'una profunditat psicologica extraordinària, amb una interpretació on es posa a la pell d'un Lawrence (Orens, que li deien els beduïns) shakespearianament torturat i que constitueix, al meu parer, i malgrat tenir un bri d'histrionime, una de les grans interpretacions de la història del cinema.
Lawrence of Arabia és també tot un manual sobre els efectes del colonialisme. De manera subtil, anem veient com es desfila el cabdell de la conxorxa de les potències europees, com es reparteixen el món, com traeixen les expectatives d'alliberament dipositades en elles. Entre Lawrence of Arabia i Queimada, de Gillo Pontecorvo, es podria fer una tesi doctoral sobre colonialisme. A més, veiem perfectament la impossibilitat de sobeposar unes estructures polítiques i administratives de motlle occidental damunt unes altres estructures tribals. A Lawrence of Arabia queden més clares que mai les divisions i disputes d'uns grups tribals que després han col·lapsat la possibilitat de tirar endavant tot l'aglomerat d'estats en què s'ha dividit el mitjà orient. En un pla anecdòtic, alguns personatges, especialment el d'Auda (el personatge interpretat per Anthony Quinn) semblen sortits de Tintín al país de l'or negre. En un pla més seriós, els qui han volgut impedir que el món àrab esdevingués una potència només han hagut d'alimentar la seva divisió. D'això, l'estat d'Israel n'ha fet magisteri.

Lawrence of Arabia és també una banda sonora, prodigiosa, de Maurice Jarre. Una banda sonora que ja forma part de la memòria musical col·lectiva. Fa uns quants anys vaig veure en directe el propi Jarre dirigint l'OBC a l'Auditori de Barcelona; era tant gran el poder d'evocació d'aquella banda sonora que, tancant els ulls, l'Auditori es convertia d'immediat en Wadi Rum. 
Wadi Rum, el desert d'Arabia, Aqaba... La potència extraordinària del desert i la meravellosa fotografia de la pel·lícula són els altres grans protagonistes de la història. Impossible quedar-se indiferent. I això que els propis beduïns li deixen ben clar a Lawrence que a ells no els agrada el desert, i se'n foten d'ell:
- No deus ser un d'aquests anglesos romàntics enamorats del desert?
Potser sí, però també s'acaba enamorant de la gent que l'habita.

Fa uns anys -massa: de tot fa massa anys!- vaig tenir l'oportunitat meravellosa d'anar pel desert del Sinaí, a lloms de dromedari, per uadis i oasis, i dormint al ras. Érem quatre blanquets i tres beduïns. Els beduïns ens explicaven que el seu somni era anar algun dia... a Dinamarca! S'imaginaven -amb raó- que allà tot era verd. Nosaltres, pel nostre costat, des de dalt del dromedari -res d'anar eixarrancat: cama dreta plegada sota l'esquerra- de tant en tant deixàvem que la mirada es perdés infinit enllà i, aixecant el braç tot assenyalant-lo, dèiem, emocionats: "Aqaba!"

House of cards

Beau Willimon

En Francis Underwood és el cap de la majoria demòcrata al congrés nordamericà. Molest per no haver estat nomenat Secretari d'Estat, inicia una llarga i recargolada estratègia per tal d'anar escalant llocs en la piràmide del poder. En aquest camí tindrà el suport i la inspiració de la seva dona, la Claire, tant o més ambiciosa que ell.
"La democràcia està sobrevalorada". Amb aquesta contundent declaració de principis en Frank Underwood retrata perfectament quina és la seva guia ètica. A mig camí entre Game of Thrones, West Wing i Yes, Minister, House of cards és un manual contundent de quins són els mecanismes de poder, i de fins on pot arribar l'ambició. 
En Frank i la Claire Underwood tenen una especial habilitat en percebre quin és el punt feble dels seus oponents i, a partir d'aquí, establir l'estratègia per a deixar-los fora de joc. Cal aplaudir el treball de direcció i d'interpretació que permeten descobrir, de manera molt subtil, els canvis en la mirada dels protagonistes que expressen, d'una manera clara, com s'han activat els seus sensors de febleses alienes. Formidables Kevin Spacey i Robin Wright, i genial l'estratègia narrativa de trencar el discurs linial per adreçar-se directament a l'espectador. 

Tots dos saben com i quan administrar la informació, que tant pot ser real com falsa, i d'aquesta manera van deixant que els seus adversaris es vagin enredant en la teranyina que ells mateixos van teixint. És un treball pacient, calculat, fred, sense escrúpols, i estan disposats a sacrificar a qui sigui per tal d'assolir els seus objectius. Són molt, molt dolents. Em resisteixo a ser més explícit per no fer allò que en anglès s'anomena spoiler, i que aquí traduiríem per tocada-de-pebrots-per-haver-explicat-el-final. Res, només indicar que, excepte algunes solucions una mica matusseres i el dibuix d'un president més aviat tòtila, el guió és precís i manté constantment l'atenció de l'espectador. 

A més dels referents televisius esmentats, caldria posar com a inspiradora de la sèrie l'obra de Maquiavel, El príncep. Hi ha un detall, però, que li falla: per a Maquiavel, el príncep ha de ser temut però no odiat; jo crec que al final de la segona temporada, en Frank Underwood és temut, però també odiat. Ara, a esperar la tercera.