El cant del cucut/ The Cuckoo's Calling

Robert Galbraith
Ed. Proa

En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal.
El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter. 

El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu.
Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.

La crisi de la vivenda a Espanya i els desnonaments

Andrés Kudacki
Visa pour l'Image
Perpinyà

Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística.
Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). 
Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).

Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298

Canciones de amor a quemarropa/ Shotgun lovesongs

Nickolas Butler
Libros del Asteroide

En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble.
Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva.
Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.

Fotografia: Dennis Knuth

Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. 
"Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo.
Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia".
Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.

Libros del Asteroide

La formació d'una identidad. Una història de Catalunya

Josep Fontana
Eumo Ed.

El darrer treball de Josep Fontana té un títol que és prou explícit, i que resumeix a la perfecció quin és el seu fil conductor: la formació d'una identitat. Fontana vol, conseqüent amb la seva feina d'historiador, cercar en les arrels històriques les raons per interpretar el moment que estem vivint ara mateix. I ho fa amb el rigor i la saviesa que li són propis. Successor i deixeble de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar, Josep Fontana desplega el que l'historiador francès qualificava d'història total, i recull tota la polièdrica varietat d'elements que expliquen el devenir de la història, cercant els fets i explicant-ne les causes. Es tracta d'una obra de caràcter divulgatiu, però això no es contradiu amb el rigor i el volum de documentació utilitzada: només cal veure les notes bibliogràfiques finals, que ocupen 51 pàgines d'una lletra menuda, menuda...
Josep Fontana posa de bracet els eixos nacionals i socials- el gran tema de debat d'avui en dia- i subratlla, per damunt de tot, que si algú ha preservat al llarg dels segles la identitat catalana han estat les classes populars, desmuntant, per un costat, el fals binomi que unes preteses esquerres, maniquees i dogmàtiques, han associat entre catalanisme i burgesia i, per l'altre, l'autoatribució d'un sector d'aquesta burgesia com a dipositària de les essències nacionals.

Ningú millor que el propi Fontana per explicar el què pretèn: "En aquest moment en que sembla propera la fallida d'una democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d'uns partits, l'interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual. 
Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d'analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d'uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d'un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle."
Fent un barreig entre l'historiador cubà Manuel Moreno Frajinals i el poeta basc Gabriel Celaya, podem dir que la història és una arma carregada de futur.

Fotografia: Jot Down Magazine

Better Call Saul

Vince Gilligan, Peter Gould.

Primera de les branques que neixen a partir del magistral tronc de Breaking Bad. L'spin-off -sembla que aquestes coses s'anomenen així- explora el passat de l'impagable Saul Goodman, en realitat James McGill. No sé què és el que va decidir Vince Gilligan a triar aquest personatge per treure aquesta branca: el personatge en sí mateix, o el potencial interpretatiu de Bob Odenkirk. Fos quin fos l'origen, el resultat és formidable. Però, atenció! Si a Breaking Bad tot agafava un cert to còmic, d'una comicitat tarantiniana, aquí tot és molt fosc, més trist, sense deixar gaire espai al somriure. És una història que emociona i fa que l'espectador tingui una immediata empatia amb el personatge d'en Saul/James. És tracta d'una bona persona que vol sortir de la vida de timador de poca monta que duu i  seguir les traces del seu germà gran, advocat de prestigi. Però en Saul és un perdedor, i aquesta història és una història de perdedors (i ja no explico res més per no esguerrar la sorpresa a qui encara no l'hagi vist). Només comentar que també hi apareix en Mike, des d'una faceta que fa que aviat tinguem també simpatia per ell.

Com a la sèrie mare, cada pla està estudiadíssim i es busca el punt de vista impossible, la imatge que no deixa indiferent, la fotografia que s'explica per sí sola. 

La interpretació d'Odenkirk és excel·lent; ja ho havia demostrat en una altra sèria, Fargo. Aquí fa tot un recital, però no li van gaire al darrere tota la munió de secundaris que completen la nòmina.
Només hi ha una cosa que em faci una certa por: que, com moltes vegades passa, vulguin allarga-ho tant -ja està contractada una segona temporada- que acabin desdibuixant el to original de la sèrie. Esperem que tinguin contenció!!  

Océano África

Xavier Aldekoa
Península

"En Àfrica nunca nada está roto, está esperando a ser reparado". Océano África és un recull d'escrits, d'imatges, més que no pas d'articles, centrats en diferents paisos d'Àfrica, d'un extrem a un altre. Escriptor i periodista, Xavier Aldekoa reflecteix en tots els seus escrits el profund amor i alhora la seva enorme empatia amb el dolor d'un continent tan castigat. Aquest amor i aquesta empatia neixen del profund coneixement que n'ha anat obtenint a força d'anys, de quilòmetres i d'hores i hores de conviure amb els seus habitants des d'una posició de respecte absolut. 

"Ser periodista es una profesión fascinante porque te brinda el privilegio de interesarte por los demás". En la linia del millor Ryszard Kapuscinski, el llibre presenta un paisatge natural però, sobretot, un paisatge humá. Res miloor que aquesta definició: "...cada lugar es su gente, y sólo es posible conocerlo si uno se mezcla con sus habitantes. África no existe, pero sí existen los africanos". És un llibre de viatges que no és un llibre de viatges, sinó de persones. 

Crímenes que no olvidaré

Alicia Giménez Barlett
Destino

Recull de nou narracions breus protagonitzades per la inspectora Petra Delicado i el sots-inspector Fermín Garzón. Són històries escrites durant un interval de disset anys, potser històries d'aquelles que un bon dia varen quedar en un apunt com a possible esborrany d'una novel·la o potser directament històries que ja varen néixer breus, amb voluntat de conte. En qualsevol dels casos són històries molt ben escrites, amb una protagonista que progressivament va adquirint un to cada cop més escèptic respecte de la humanitat, i que impregna la narració d'un aire de cinisme ben equilibrat, que defuig qualsevol espurna de maniqueïsme. 

Històries distretes, variades, ben escrites, d'una novel·lista que ha sabut crear un personatge que cada vegada dóna la sensació que sap trobar el seu camí de manera independent, per sí sola, i que l'escriptora només ha de deixar que flueixi.