L'Andrew vol arribar a ser el millor bateria del seu temps. Per fer-ho estudia a l'escola més prestigiosa, on es troba amb un despòtic professor. Haig de dir, d'entrada, que no m'ha agradat la pel·lícula. No per si està ben feta o no, sinó pel missatge final que crec que dóna. La pel·lícula dóna molt de sí per a parlar dels conceptes d'èxit, de ser "el millor" -aquest concepte tant arrelat a la societat nordamericana- i sobretot del sentit de la música. El director, en el fulletó explicatiu que es dóna a l'entrada del cinema, explica com ell, quan estudiava música, es va sentir traumatitzat i aterrit per l'exigència cruel, per la por a perdre el tempo, el ritme, la pulsació. Una vivència musical basada en la por és antitètica a l'essència de la música, i diu molt (en contra) de la societat en què vivim i en com una expressió vital com és la música s'ha convertit en un producte i en com només el qui està al davant de tot se'n surt.
I si no m'agrada la pel·lícula és justament perquè malgrat el director tingui clares totes aquestes qüestions, a l'hora de la veritat sembla que l'assoliment del l'èxit justifiqui tot aquest camí de tortura i la conclusió final de la història sigui beneir tot aquest procés cruel: en comptes de fotre-li les baquetes pel cap, li dedica un somriure de complicitat. Ell mateix -el director- afirma que malgrat la seva carrera acabés amb premis, reconeixement i distincions, mai ha pogut treure's de sobre els malsons ni els terrors que encara ara l'assetgen. És justificable? I atenció, perquè no en faig tant sols responsable al professor; el protagonista jove de la pel·lícula, obsedit per ser el millor, participa d'aquest procés, i no dubta en desbancar els altres competidors ni dubta en afirmar que no li calen els amics per a res, mentre assoleixi l'èxit. I de tots els alumnes no n'hi ha ni un que s'aixequi i es rebel·li. Aquella aula és un fidel reflex de com la societat ens ha fet mesells. No dubto de que darrere de grans músics -o dansaires, o acròbates- hi hagi moltes hores d'esforç i de patiment, però jo entenc, vull entendre la música d'una altra manera. Ah! Excepcional J.K. Simmons en el paper d'odiós professor.
Tres històries situades en tres moments històrics diferents, tres històries unides pel fil conductor d'una peça de porcel·lana, una xocolatera. La història -les histories- corren enrere en el temps: comencem situats en el moment actual amb la xocolatera feta miques i acabem a Sèvres, al segle XVIII, mentre una delicada mà aristocràtica selecciona els components necessaris per fer la peça.
Desig de xocolata està molt ben escrit, amb un bon domini de les descripcions i dels diàlegs, i amb paràgrafs que obliguen a una relectura atenta: "Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits com tu, però després es queden amb els avorrits i normalets com jo. Saps per què? perquè tard o d'hora descobreixen que durant la vida es passa més temps fora del llit que a dins". Cadascuna de les tres histories podria ser una història independent, però Care Santos les ha sabut unir de manera que configuren una única història, la de la xocolatera, tot traçant un panorama ben documental i creïble de la historia de la xocolata i els seus secrets. (Tinc de veí en Cristian Escribà: li hauré de preguntar sobre la bondat del que la novel·la explica). La novel·la no té pretensions de trascendència -si obviem el trascendent que pot ser trobar la trascendència a les coses intrascendents. Però, més enllà d'aquest desafortunat joc de paraules, Desig de xocolata és una novel·la tan deliciosa com la xocolata que l'amara.
Juan i Pedro són dos policies de Madrid que es desplacen fins la zona dels aiguamolls del Guadalquivir per investigar la desaparició de dues noies joves. La isla mínima és un magnífic thriller que té el se punt mes fort en l'atmosfera que sap crear. Una atmósfera que es basa en les dues coordenadas d'espai i temps. L'espai és la zona dels aiguamolls del Guadalquivir, un espai d'aigua i terra, d'impossible cartografia i de camins laberíntics, un espai presidit per l'aigua, l'arròs i el canyissar, un espai asfixiant, on hi manca l'aire i d'on és gairebé impossible sortir. El temps és l'any 80, amb la presència constant del franquisme mai enterrat, en una societat tancada i presidida pels silencis, el clientelisme, el caciquisme, la misèria i la manca de cap horitzó vital. La combinació d'aquests dos eixos produeix a l'espectador, alhora que a la parella protagonista, la sensació d'haver anat a raure en un món inversemblant i on el més difícil és trobar algun desxifrador del codi pel qual es regeix aquella societat.
Per la similitud geogràfica i per la parella protagonista i la seva relació antagònica i alhora complementària, és impossible no pensar en True Detective, tot i que el pobre Alberto Rodríguez s'ha fet un fart d'explicar que la seva pel·lícula va néixer abans que la sèrie nordamericana. Però clar, la indústria d'un lloc i de l'altre i el seu impacte global no tenen res a veure. Ben interpretada, molt ben ambientada i molt ben fotografiada. Vaja, una pel·lícula excel·lent. I un especial esment a les extraordinàries imatges zenitals, d'una intrigant bellesa.
No, no es tracta de comentar ni el llibre ni la pel·lícula, sinó del concert de la banda sonora d'aquesta, interpretada per l'OBC a l'Auditori, tot acompanyant la projecció del film. Ja havíem viscut l'experiència de posar música al Maquinista de la General, de Buster Keaton, i fa poc Pegasus va fer el mateix amb Berlín, simfonia d'uan gran ciutat, de Ruttman. En aquesta ocasió es tracta d'una gran obra simfònica al servei d'una trilogia de dimensions colossals. Una banda sonora d'un fort caràcter èpic, però plena de matisos segons les escenes s'esdevinguin en un indret o un altre: així tenim tons bucòlics, d'aire cèltic, quan els fets passen a La Comarca, o forts obstinats rítmics amb mètrica d'amalgama quan ens endinsem a les mines d'Ísengard. La partitura adquireix un fort protagonisme, i subratlla amb contundència les imatges. Es tracta d'una gran partitura contemporània, però que s'inscriu dins d'uns paràmetres tonals i de música descriptiva que la posa a l'abast d'un públic molt ampli, malgrat la seva complexitat. A més, és plena de leitmotivs que ajuden a situar en cada moment on i qui protagonitza aquell fragment. El desplegament instrumental que li cal és enorme, amb especial esment de la secció de percussió i de la massa coral, composta per un cor mixte i un cor de veus blanques, a més de dues solistes. Tot plegat, espectacular. A més, es tracta d'una obra d'una durada considerable ja que, de les tres hores de pel·lícula, gairebé totes tenen acompanyament musical.
L'experiència viscuda a l'Auditori és molt bona; l'orquestra i els cors funcionen a la perfecció i es sincronitzen com un rellotge amb les imatges. A més, una proposta d'aquest tipus permet acostar a un espectacle de música simfònica a un públic que no el sol tenir a l'agenda. Ja fa anys que, per acostar públic a la música simfònica, l'Auditori programava música de cinema, convidant els més prestigiosos autors a dirigir l'OBC. Però l'experiència d'afegir-hi la projecció de la pel·lícula va més enllà. I des de l'Auditori ens prometen futures experiències semblants.
Revisitació del drama clàssic d'Àngel Guimerà, de la mà d'en Lluís Homar, que interpreta ell sol els quatre papers principals de l'obra. No em posaré jo ara aquí a disertar sobre l'obra de Guimerà; recordar només el paper simbòlic d'enfrontament entre el costat fosc i corrupte, ple d'engany i males intencions, representat per la "terra baixa", en contrast amb el costat lluminós, pur i innocent representat per la muntanya, allà on el torb i la tramuntana fan lliure el qui s'hi està.
He dit revisitació perquè no és una relectura. Pau Miró i Lluís Homar es mantenen fidels al text original; això sí, el despullen de brancatge i en deixen només el tronc principal, la qual cosa permet a Homar passar pels quatre personatges a qui dóna veu -la Nuri, la Marta, en Sebastià i en Manelic- sense haver d'agafar viaranys laterals accessoris. Va de pet al tronc de l'obra. He dir quatre personatges, perquè malgrat hi hagi un sol actor, no es tracta d'un monòleg. Lluís Homar salta de l'un a l'altre de vegades canviant de situació a l'escenari, de vegades a través d'un objecte i de vegades senzillament amb un lleu canvi en l'expressió de la cara i en la inflexió de la veu. Un autèntic recital interpretatiu que dóna en tot moment la sensació de que l'actor es troba comodíssim dalt de l'escenari fent el que fa. I li surt rodó. Com deia encertadament Bernat Puigtobella a Núvol, Homar no homareja ni fa teiatru; Homar ha mort el teiatru, en la recuperació del potencial poètic d'un text que, així despullat de tot l'acompanyament de centre parroquial -amb tots els respectes- mostra una força enorme.
La força d'un text que, per no interferir, es mou també en el terreny de l'austeritat en el muntatge escenogràfic que amb una cortina en té prou per emmarcar els tres actes -no m'agrada la il·luminació del primer: massa fredor de florescent- i amb alguns tocs de so, de vegades sons indefinits i d'altres amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz cantant, tot, però, molt minimal. Alguna pega? Doncs sí: jo li trobo a faltar, encara que només sigui com a homenatge al muntatge d'en Puigserver del 90, més contundència en el crit final. No ha mort el llop? Doncs que ho digui ben fort, cony!
El planeta terra es troba amenaçat per violentes tempestes de pols i per plagues que acaben amb els conreus. La NASA envia naus a explorar més enllà de la galàxia per tal de trobar algun planeta on sigui possible reprendre la vida humana. Quan Christopher Nolan s'hi posa, no s'hi posa per poc. Faci una pel·lícula sobre Batman o una de ciència ficció sempre busca llençar un missatge trascendent, explorar les contradicciones filosòfiques i morals que el tema li aporta. Se'n sortirà mes o menys, però ho intenta. Jo crec que, a Interstellar, se'n surt més que menys. Només té un problema i és que, com tots els novel·listes nordamericans que porten anys intentant escriure La Gran Novel·la Nordamericana, Nolan cerca fer La Gran Pel·lícula Definitiva Que Ho Expliqui Tot, i en aquest intent toca tants temes que es crea un inevitable desequilibri entre el resultat de cadascun d'ells. Tot i així, probablement a Interstellar és on millor se n'ha sortit.
Es podria pensar que el leitmotiv d'Interstellar és el de la paradoxa temporal que la Relativitat i les més recents teories de la Física Quàntica posen sobre la taula ("sóc físic: no temo la mort; temo el temps", diu un dels personatges); però també, en un pla molt més proper, es pot adduir que el tema principal de la pel·lícula sigui el de les relacions entre un pare i la seva filla ("els pares estem aquí per construir records pels nostres fills", diu un altre personatge). O, potser, sobre el bé individual enfrontat al col·lectiu. O potser es tracta només d'una pel·lícula d'aventures, aventures, això sí, més properes a Conrad que a Verne.
En qualsevol cas, és una llarguíssima pel·lícula a la qual no li fa por ser lenta i reflexiva quan li cal, evitant el recurs trepidant que sí que utilitza en una segona part que ho exigeix, per arribar a un final en el qual l'habitació blanca de 2001 es converteix en el darrere d'una biblioteca. Magnífic espectacle visual, i unes interpretacions igualment magnífiques, amb un Matthew McConaughey a qui ja li ha quedat la cara -i la veu, quina veu!- de True Detective, encapçalant un repartiment on tothom brilla a una gran alçada.
El periodista deportivo és la primera de les tres noveles dedicades a Frank Bascombe, un ex-aspirant a escriptor que després de renunciar a la literatura fa, com indica el títol de la novel·la, de periodista esportiu (a la tercera novel·la de la sèrie, Acció de Gràcies, el trobem fent d'agent immobiliari). Richard Ford deu ser l'escriptor més existencialista de tots els novel·listes actuals ("en la mayoria de los casos, todos podríamos ser otro"); encara que sigui un periodista esportiu ("lo único que pido es participar fugazmente en las vidas de otros, hablar con una voz llana y sincera, no tomarme a mi mismo demasiado en serio, y luego distanciarme. Porque, al fin y al cabo, una cosa es escribir de deportes y otra cosa muy distinta es vivir la vida"), no deixa de sentirse com l'escritor que, en realitat, és. I ho deixa ben clar: "Los escritores, todos los escritores, necesitan pertenecer a algún sitio. Solo que los escritores de verdad, desgraciadamente, son socios de un club de un solo miembro".
Bascombe té una mirada al món que podria semblar resignada però que, en realitat, obvia -o ho pretèn- el passat ("para mi, no hay esperanza a menos que olvidemos las cosas que han pasado y que se han dicho") i no planteja cap interès en el futur, convençut que aquest és imprevisible i atzarós, i que no paga la pena amoinar-s'hi ("en la vida no hay temas trascendentales. Las cosas suceden, y luego se acaban, y eso es todo"). El que passa és que, a més, tot s'esdevé en un context social, i cultural , hiper-individualista, ("No llames. La amistad es una mentira de la vida. No llames"), enmig d'un Nova Jersey creuada per autopistes i plena de ciutats de vacances abocades al mar. Colpit per la mort prematura del seu fill, en Frank va d'un costat a l'altre com podria anar-hi una bola de pinball. Res a fer, res a pensar, només ara i aquí. ("La tristeza, la verdadera tristeza es relativamente breve, pero el duelo puede ser muy largo").Aquesta primera novel·la de la sèrie no té, a diferència de la tercera, el punt de sentit de l'humor que faria més païble el llarg discurs sobre la soledat que, en el fons, és. Fins es podria arribar a pensar que es tracta d'un llarg elogi de la mediocritat, i sense cap esperança. Fins i tot en alguns moments pot semblar que tingui la visió reaccionària que associem al seu origen al sureny Mississipi.
