Truman

Cesc Gay

En Tomás viatja des del Canadà fins a Madrid per trobar-se amb el seu amic Julián, que passa per una situació especialment delicada. Junts passen quatre dies, amb la companyia d'en Truman, el gos de Julián.

No puc dir gaires paraules d'aquesta meravellosa història perquè, com sempre passa amb el bon cinema, només es pot explicar veient-la. Una impressionant reflexió sobre l'amistat i el sentit de la vida. Pel·lícula de pauses, silencis i ritme lent, però que té el tempo exacte que exigeix la història. Una pel·lícula on destaca el treball de la parella protagonista, justament premiats a Sant Sebastià. Ricardo Darín fa un recital interpretatiu en la línia que el caracteritza, i Javier Cámara fa un dels papers més difícils que mai he vist: un paper de silencis, de poques paraules, de contenció i que l'obliga a expressar-se amb la mirada, i amb el sol gest de la cara... Javier Cámara fa, sobretot, el paper de posar-se davant la cámera i no semblar un actor sinó en Tomás, aquell amic íntim que sempre tenim al costat quan cal. Però, atenció! Cap dels dos no brillaria tant si no s'haguessin fos completament amb el gran guió d'en Cesc Gay. Aneu al cinema i veieu-la; és la millor manera d'agrair-li al director aquest regal.
Ah! I una abraçada gegant per a la Marta, que ha tingut l'encert de produir-la.

El triomf del color

Varis artistes
Sala Garriga -Nogués

El Museu d'Orsay és, sens dubte, una de les visites obligades quan es va a París. Fins i tot si s'hi va amb una certa freqüència convé, de tant en tant, tornar-hi a entrar; si es té aquesta oportunitat es pot ser selectiu i anar a gaudir d'aquelles obres que més s'adiguin amb el moment que estem vivint, deixant enrere la visita bulímica que es sol fer quan s'hi va per primer cop. Triar amb criteri és garantia de poder gaudir amb plenitud del que una gran col·lecció ofereix. Ara, a la Sala Garriga-Nogués de la Fundació Mapfre se'ns proposa una exposició que, si bé és extensa, ens porta una tria de l'extens catàleg del museu parisenc, vertebrada per la idea de l'evolució del paper expressiu que va anar adquirint el color a finals del segle XIX i inicis del XX.

Exposició magnífica, cal dir d'entrada, que ha estat magníficament comisariada. La selecció de les obres exposades s'ha supeditat a la idea del que es volia comunicar, i d'això en resulta una d'aquelles exposicions de les quals es surt amb la sensació d'haver après coses. Una exposició amb una forta càrrega pedagògica per tal com està organitzada i pels exemples triats. No hi manquen els grans noms de la història de l'art (Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet), però lluny de centrar-se en destacar-les per damunt de les altres, juguen un paper d'igualtat amb altres noms menys coneguts en aquest procés d'assoliment del color com a força expressiva per ell mateix. 
Si se'm permet la gosadia de destacar alguna de les obres exposades, jo em fixaria especialment en les obres de Léo Gausson (La Maison), Seurat (Port-en-bassin, avant-port, marée haute), Henri-Edmond Cross (L'après-midi a Pardigon), Van Gogh (Portrait de l'artiste), Gauguin (Les Meules jaunes i Marine avec vache), Émile Bernard (La Moisson), Paul Sérusier (Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour), Paul Ranson (La sorcière au chat noir), Édouard Vuillard (Le Sommeil i La Promenade dans le port), René Seyssaud (Les oliviers), Monet (Saule pleureur) i André Derain (Pont de Charing Cross).
L'entrada és de franc, però cal fer la gestió de les entrades per anticipat si es vol assegurar l'entrada: cal tenir en compte que l'espai no és ni ampli ni pensat com a museu, i hi ha un nombre restringit de visitants. Podeu fer-ho en aquesta adreça.

(Foto: El País)

El cant del cucut/ The Cuckoo's Calling

Robert Galbraith
Ed. Proa

En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal.
El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter. 

El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu.
Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.

La crisi de la vivenda a Espanya i els desnonaments

Andrés Kudacki
Visa pour l'Image
Perpinyà

Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística.
Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). 
Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).

Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298

Canciones de amor a quemarropa/ Shotgun lovesongs

Nickolas Butler
Libros del Asteroide

En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble.
Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva.
Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.

Fotografia: Dennis Knuth

Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. 
"Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo.
Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia".
Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.

Libros del Asteroide

La formació d'una identidad. Una història de Catalunya

Josep Fontana
Eumo Ed.

El darrer treball de Josep Fontana té un títol que és prou explícit, i que resumeix a la perfecció quin és el seu fil conductor: la formació d'una identitat. Fontana vol, conseqüent amb la seva feina d'historiador, cercar en les arrels històriques les raons per interpretar el moment que estem vivint ara mateix. I ho fa amb el rigor i la saviesa que li són propis. Successor i deixeble de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar, Josep Fontana desplega el que l'historiador francès qualificava d'història total, i recull tota la polièdrica varietat d'elements que expliquen el devenir de la història, cercant els fets i explicant-ne les causes. Es tracta d'una obra de caràcter divulgatiu, però això no es contradiu amb el rigor i el volum de documentació utilitzada: només cal veure les notes bibliogràfiques finals, que ocupen 51 pàgines d'una lletra menuda, menuda...
Josep Fontana posa de bracet els eixos nacionals i socials- el gran tema de debat d'avui en dia- i subratlla, per damunt de tot, que si algú ha preservat al llarg dels segles la identitat catalana han estat les classes populars, desmuntant, per un costat, el fals binomi que unes preteses esquerres, maniquees i dogmàtiques, han associat entre catalanisme i burgesia i, per l'altre, l'autoatribució d'un sector d'aquesta burgesia com a dipositària de les essències nacionals.

Ningú millor que el propi Fontana per explicar el què pretèn: "En aquest moment en que sembla propera la fallida d'una democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d'uns partits, l'interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual. 
Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d'analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d'uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d'un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle."
Fent un barreig entre l'historiador cubà Manuel Moreno Frajinals i el poeta basc Gabriel Celaya, podem dir que la història és una arma carregada de futur.

Fotografia: Jot Down Magazine

Better Call Saul

Vince Gilligan, Peter Gould.

Primera de les branques que neixen a partir del magistral tronc de Breaking Bad. L'spin-off -sembla que aquestes coses s'anomenen així- explora el passat de l'impagable Saul Goodman, en realitat James McGill. No sé què és el que va decidir Vince Gilligan a triar aquest personatge per treure aquesta branca: el personatge en sí mateix, o el potencial interpretatiu de Bob Odenkirk. Fos quin fos l'origen, el resultat és formidable. Però, atenció! Si a Breaking Bad tot agafava un cert to còmic, d'una comicitat tarantiniana, aquí tot és molt fosc, més trist, sense deixar gaire espai al somriure. És una història que emociona i fa que l'espectador tingui una immediata empatia amb el personatge d'en Saul/James. És tracta d'una bona persona que vol sortir de la vida de timador de poca monta que duu i  seguir les traces del seu germà gran, advocat de prestigi. Però en Saul és un perdedor, i aquesta història és una història de perdedors (i ja no explico res més per no esguerrar la sorpresa a qui encara no l'hagi vist). Només comentar que també hi apareix en Mike, des d'una faceta que fa que aviat tinguem també simpatia per ell.

Com a la sèrie mare, cada pla està estudiadíssim i es busca el punt de vista impossible, la imatge que no deixa indiferent, la fotografia que s'explica per sí sola. 

La interpretació d'Odenkirk és excel·lent; ja ho havia demostrat en una altra sèria, Fargo. Aquí fa tot un recital, però no li van gaire al darrere tota la munió de secundaris que completen la nòmina.
Només hi ha una cosa que em faci una certa por: que, com moltes vegades passa, vulguin allarga-ho tant -ja està contractada una segona temporada- que acabin desdibuixant el to original de la sèrie. Esperem que tinguin contenció!!