La Birgitte Nyborg és una política danesa que arriba al càrrec de primera ministra. Fa ja unes quantes setmanes que he acabat de veure Borgen, i els motius per a parlar-ne han anat en augment amb el pas dels dies. La primera raó és per la pròpia sèrie. Borgen em sembla una sèrie magnífica. Una sèrie sobre política, sobre polítics i sobre els danys colaterals que aquella infringeix. Sense histrionisme, mesurada alhora que punyent, amb una realització i unes interpretacions sòbries i discretes, que li saben donar un to de realisme complert. Els cops d'efecte són mínims, just els necessaris per mantenir la tensió narrativa, però sense trampes. És un perfecte exemple de la pulcritud i la intel·ligència d'una certa manera de fer de moltes produccions europees, en general, i escandinaves en particular. Tot gira al voltant del triangle format pels tres personatges principals: la Birgitte, en Kasper i la Katrine, envoltats per un estol de secundaris imprescindibles. Però res d'això no s'aguantaria sense un guió valent, intel·ligent, que posa l'espectador en la tesitura d'aproximar-se a les qüestions polítiques i ètiques (per què ho he separat?) que s'hi plantegen, exposant sempre tota la gamma de matisos que van del blanc al negre. I atenció, perquè les qüestions que es plantegen no són gens irrellevants (em va impressionar vívament el capítol dedicat a Grenlàndia). Cada capítol en planteja alguna, i més d'una vegada m'he preguntat si no valdria la pena utilitzar Borgen a les classes de Ciències polítiques o de Filosofia, aturant l'emissió de cada capítol just quan la temàtica que s'hi planteja està oberta, per fer que els alumnes debateixin entre ells què farien en cada cas per, un cop debatut, veure com ho resol la sèrie. Aquí deixo la proposta.
La segona raó ve donada per aquest caràcter netament polític de la sèrie i m'ha anat apareixent de manera recurrent durant tot el procés de negociacions i estira-i-arronses que hi ha hagut a Catalunya d'ençà de les eleccions. M'ha vingut al cap sobretot en escoltar opinions de més d'un suposat politòleg, llegir comentaris d'analistes i públic en general i adonar-me'n de l'escassíssima cultura democràtica que hi ha al nostre país -ja no cal ni parlar de la del país veí. Que poc que se'n sap del què vol dir negociar, representativitat, consens, sentit de país... En més d'una ocasió he anat apostil·lant alguna notícia amb el comentari de "vegeu Borgen!", però crec que no m'han fet gaire cas.
La tercera raó és més recent, i m'entristeix profundament: és la recent notícia de les mesures adoptades pel govern danès en contra dels refugiats, en la línia de l'onada xenòfoba i racista que recorre Europa. Un país que durant la II Guerra Mundial va ser envaït pels nazis i el rei del qual va voler lluïr ell mateixa l'estrella de David que els invasors obligaven a dur a la població jueva. Poc a poc, i amb l'ajut de la també recomanable sèrie danesa 1864, he anat veient com n'és d'arrelat el sentiment nacional entre els danesos. Un sentiment que pot servir per projectar-se i obrir els braços al món des de la pròpia identitat, o per relegar l'existència de l'altre a un pla inferior i atribuir a una superior voluntat divina la creació d'allò que es considera propi. O potser simplement es tracta de no voler cedir ni un dit en el propi benestar a favor de ningú. Jo m'ho he guanyat i els altres que s'ho resolguin, però que no em toquin els nassos. Racisme i xenofòbia per acció i per omissió.Després de veure Borgen, on justament aquest, el tema de la immigració i dels refugiats és una tema innegociable per a la protagonista, obrir el diari em remou per dins.
L'Abe és un reconegut professor de filosofia que arriba en plena crisi existencial a una petita però prestigiosa universitat. "No sé si és que hem aconseguit crear un estil propi o és que ens estem repetint". No recordo ben bé de quin grup de música era el membre que va dir la sentència anterior, però crec que la finíssima línia que separa una visió de l'altra és la que separa també els seguidors i els detractors d'Allen. Deixeu-me aclarir que jo pertanyo al primer grup, però que puc entendre perfectament els segons. L'autoria d' Irrational Man és indiscutible des del primer moment. Pel·lícula d'intensos diàlegs al voltant de l'existència, de la filosofia, de la culpa, de l'amor i de la mort. Això sí: sense ni una engruna, aquest cop, de comèdia, sense cap acudit. Ja s'ha dit, però corroboro que es tracta d'una pel·lícula emparentada amb Match Point, amb Delictes i faltes, amb El somni de Cassandra. Filmada amb el to clàssic, la llum i els espais -interiors i exteriors- que fan també tant identificable l'autor. Tot això es col·loca a la columna de l'"haver".
Però com ja fa uns quants anys, també és identificable la columna del "deure": Irrational Man no és una gran pel·lícula perquè està inacabada; si de cas, és un bon esborrany d'una gran pel·lícula, però en l'afany de signar una obra cada any, Allen es queda a mitges. Voluntat pròpia, pressió de les productores? Em produeix una sensació semblant a la dels darrers amb un altre artista admirat meu com és en Paul Auster. S'obren tants possibles camins a la pel·lícula, podrien haver-hi tants nous matissos, que el resultat final em sembla matusser, poc el·laborat, com aquells textos que no es reescriuen ni, sobretot, no es deixen reposar. Al final, de la pel·lícula, el record que em quedarà serà la interpretació d'en Joachim Phoenix.
En Tomás viatja des del Canadà fins a Madrid per trobar-se amb el seu amic Julián, que passa per una situació especialment delicada. Junts passen quatre dies, amb la companyia d'en Truman, el gos de Julián.
No puc dir gaires paraules d'aquesta meravellosa història perquè, com sempre passa amb el bon cinema, només es pot explicar veient-la. Una impressionant reflexió sobre l'amistat i el sentit de la vida. Pel·lícula de pauses, silencis i ritme lent, però que té el tempo exacte que exigeix la història. Una pel·lícula on destaca el treball de la parella protagonista, justament premiats a Sant Sebastià. Ricardo Darín fa un recital interpretatiu en la línia que el caracteritza, i Javier Cámara fa un dels papers més difícils que mai he vist: un paper de silencis, de poques paraules, de contenció i que l'obliga a expressar-se amb la mirada, i amb el sol gest de la cara... Javier Cámara fa, sobretot, el paper de posar-se davant la cámera i no semblar un actor sinó en Tomás, aquell amic íntim que sempre tenim al costat quan cal. Però, atenció! Cap dels dos no brillaria tant si no s'haguessin fos completament amb el gran guió d'en Cesc Gay. Aneu al cinema i veieu-la; és la millor manera d'agrair-li al director aquest regal. Ah! I una abraçada gegant per a la Marta, que ha tingut l'encert de produir-la.
El Museu d'Orsay és, sens dubte, una de les visites obligades quan es va a París. Fins i tot si s'hi va amb una certa freqüència convé, de tant en tant, tornar-hi a entrar; si es té aquesta oportunitat es pot ser selectiu i anar a gaudir d'aquelles obres que més s'adiguin amb el moment que estem vivint, deixant enrere la visita bulímica que es sol fer quan s'hi va per primer cop. Triar amb criteri és garantia de poder gaudir amb plenitud del que una gran col·lecció ofereix. Ara, a la Sala Garriga-Nogués de la Fundació Mapfre se'ns proposa una exposició que, si bé és extensa, ens porta una tria de l'extens catàleg del museu parisenc, vertebrada per la idea de l'evolució del paper expressiu que va anar adquirint el color a finals del segle XIX i inicis del XX.
Exposició magnífica, cal dir d'entrada, que ha estat magníficament comisariada. La selecció de les obres exposades s'ha supeditat a la idea del que es volia comunicar, i d'això en resulta una d'aquelles exposicions de les quals es surt amb la sensació d'haver après coses. Una exposició amb una forta càrrega pedagògica per tal com està organitzada i pels exemples triats. No hi manquen els grans noms de la història de l'art (Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet), però lluny de centrar-se en destacar-les per damunt de les altres, juguen un paper d'igualtat amb altres noms menys coneguts en aquest procés d'assoliment del color com a força expressiva per ell mateix. Si se'm permet la gosadia de destacar alguna de les obres exposades, jo em fixaria especialment en les obres de Léo Gausson (La Maison), Seurat (Port-en-bassin, avant-port, marée haute), Henri-Edmond Cross (L'après-midi a Pardigon), Van Gogh (Portrait de l'artiste), Gauguin (Les Meules jaunes i Marine avec vache), Émile Bernard (La Moisson), Paul Sérusier (Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour), Paul Ranson (La sorcière au chat noir), Édouard Vuillard (Le Sommeil i La Promenade dans le port), René Seyssaud (Les oliviers), Monet (Saule pleureur) i André Derain (Pont de Charing Cross). L'entrada és de franc, però cal fer la gestió de les entrades per anticipat si es vol assegurar l'entrada: cal tenir en compte que l'espai no és ni ampli ni pensat com a museu, i hi ha un nombre restringit de visitants. Podeu fer-ho en aquesta adreça.
En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal. El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter.
El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu. Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.
Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística. Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).
Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298
En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble. Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva. Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.
Fotografia: Dennis Knuth
Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. "Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo. Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia". Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.
