La paix impossible

Don McCullin
Église des Dominicains, Perpinyà
Visa pour l'Image 2013

Don McCullin. Sensesostre irlandès

Retrospectiva del treball d'un dels darrers mites del fotoperiodisme, que mai abans havia exposat a Perpinyà. La selecció, organitzada per Robert Pledge, aplega des dels primers treballs de McCullin, a la seva Anglaterra natal, fins els darrers treballs a Síria, passant per tots els grans escenaris dels conflictes del darrer terç del segle XX i del que portem del XXI: Xipre, Irlanda del Nord, Berlín, Vietnam, Líban, Biafra, Bangladesh..., i encara amb una mirada als seus veïns anglesos més marginats i desposseïts. 
Tal i com es presenta l'exposició, a Don McCullin se l'ha anomenat "el Goya de la fotografia", per tal com és capaç de mirar directament als ulls dels éssers atrapats per l'horror. Susan Sontag digué d'ell que feia un "recorregut heroïc a través de les regions marcades per l'horror i el patiment". I aquest viatge no deixa intacte el fotògraf, que malgrat que un cop i un altre es sent atrapat pel xuclador vertiginós que el porta a reflectir en imatges allò del què hem de fugir, allò que hem de rebutjar, arriba a plantejar-se, davant la reiteració de la barbàrie humana, si de debò serveix per a res, el seu esforç i el seu compromís. Potser per això, per trobar una llacuna de pau en el seu esperit, fotografia, també -i l'exposició ho recull- el suau paisatge anglès. Però la crida és massa forta i McCullin, amb 78 anys, tornava el desembre passat a Síria!

Don McCullin. Anglaterra

Don McCullin. Vietnam

Don McCullin. Xipre

Don McCullin

Vint-i-cinquena edició de Visa pour l'Image. Puc dir, orgullós, que n'he estat fidel seguidor des de la primera edició i que només he fallat, en contra de la pròpia voluntat, en dues o tres edicions. Crec fermament que, per aprendre a fotografiar, s'han de veure moltes fotografies i el festival aplega, cada any, obres dels mestres, i els qui som aficionats a la fotografia, o considerem la fotografia el nostre mitjans d'expressió tenim al Visa una oportunitat única per fer una immersió en aquest llenguatge visual.
Al llarg d'aquests anys el festival s'ha consolidat fermament, malgrat uns temps actuals en què l'ofici de fotoperiodista es troba en una autèntica cruïlla davant la realitat digital i l'esclat de les xarxes socials. Recordo encara com havíem de descobrir on era el Convent dels Mínims, un espai que queia a trossos, literalment, i el descobríem al capdamunt del barri de Sant Jaume, aquells carrers en pujada on escoltàvem parlar en català a les famílies gitanes que l'habiten. Ara Perpinyà s'ha endreçat, s'ha rentat la cara i ha anat guanyant espais rehabilitats any rere any.

La capital del Rosselló se'ns presenta amable i acollidora, tant si anem a veure un partit de l'USAP com si anem al Visa.
Vint-i-tres exposicions repartides majoritàriament per un radi relativament petit. La pluja torrencial que va caure el dia que hi vàrem anar va impedir que en veiéssim algunes que havíem destacat, però tot i així en vàrem veure un bon gruix. Per qui hi estigui interessat, destaco els treballs de Pascal Maitre sobre Kinshasa, la de Michael Nichols sobre els lleons del Serengeti, la de Majid Saeedi sobre l'Afganistan, la de John G. Morris sobre l'avenç aliat a França el 1944 i una gran retrospectiva sobre Joao Silva, a més de la ja esmentada de Don McCullin.
Com ja he dit, una de les exposicions d'aquest any és la que recupera un treball -inèdit fins ara- de John G. Morris realitzat l'estiu de 1944, acompanyant l'avenç de les tropes aliades per França. Un treball impecable emmarcat dins del més gran conflicte bèl·lic que ha patit la humanitat. Precisament pensant en la magnitud d'aquesta barbàrie em va fer pensar molt un comentari del meu fill, fet com aquell qui no diu res: malgrat la brutalitat que va representar la II Guerra Mundial, les imatges mostrades, tot i no estar exemptes de l'horror de la guerra, no li provoquen -deia ell- l'efecte de crueltat i de violència desfermada d'imatges de conflictes actuals, sigui a Síria, a l'Iraq o a on sigui. Què és el que ho fa, això, em pregunto: la guerra és diferent? És diferent la mirada dels fotògrafs que la documenten? O és l'exigència de l'espectador, cada vegada més insensibilitzat per l'abundància d'imatges, la que demana del fotògraf unes imatges cada cop més cruentes?. Jo no sé respondre.