L'última nit a Twisted River /Last night in Twister River

John Irving

Ed. 62

Quan en Daniel decideix salvar el seu pare del que ell creu que és l'atac d'un ós, no pot imaginar-se les conseqüències tràgiques que tindrà aquest acte. A partir d'aquella nit -l'última nit que passen a Twisted River- en Daniel i el seu pare es convertiran en fugitius i la seva vida esdevindrà una fugida constant.
Fa unes setmanes vaig acabar de llegir la darrera novel·la de John Irving, En una sola persona. A la ressenya que en vaig fer i en els posteriors comentaris ja vaig expressar la meva devoció per aquest autor. Novel·les d'una extensió considerable que, en acabar-les creen un buit difícil d'omplir. L'orfandat creada en aquell moment em va dur a recuperar l'anterior novel·la d'Irving, L'última nit a Twisted River, una novel·la que, quan la vaig llegir, em va agradar però que va rebre crítiques no gaire favorables.
Un cop rellegida, haig de dir que L'última nit a Twisted River m'ha agradat encara més que el primer cop que la vaig llegir. Potser és el fet de saber de què va que m'ha permès gaudir-ne amb més profunditat (li comentava a una amiga que jo sóc dels que, encara ara, em miro amb un no amagat plaer el dos a sis del Bernabeu). Tot adquireix molts més matisos, la realitat es multiplica en fractals... És, com li deia, com si passés de veure una obra en dues dimensions a veure-la en 3D.

L'última nit a Twisted River manté algunes de les constants de les obres d'Irving (l'ofici d'escriptor del protagonista, la relació de nois amb dones més grans, la localització a Nova Anglaterra, la pèrdua d'algú estimat i el dolor que se'n deriva), però no entra en temes d'identitat sexual, o només de refilada en el tema de la recerca del pare. Sí que apareix la visió polièdrica de la realitat, exposada de manera que anem descobrint noves visions -i noves interpretacions- d'aquesta. Per a fer-ho estructura la narració de manera que va endavant i endarrera en el temps, i és el lector el qui va col·locant les peces que li permeten arribar a la visió global de la història. Causalitats amagades -Irving és un mestre en demostrar que l'aleteig d'una papallona en un indret del món pot provocar un huracà a les antípodes d'aquest- però també deixa lloc a l'atzar com a un dels elements determinants a les nostres vides ("era un món d'accidents") 

Tot i que l'eix de la novel·la s'estructura a partir de la vida d'en Daniel i el seu pare, l'autèntic protagonista de l'obra és un amic seu, en Ketchum, un vell llenyataire rude i primari, que es converteix en un dels personatges més entranyables d'Irving. Un personatge, en Ketchum, que es sent desplaçat per l'acceleració dels temps, com aquells personatges de les pel·lícules de Sam Peckinpah ("Un llenyataire dels temps dels cavalls com en Ketchum s'adonava que, a mesura que s'estenien les màquines amb rodes de cautxú, els arbres es talaven a una velocitat més elevada. I en Ketchum no era home de velocitats elevades"). I no només es refereix als canvis tècnics; també dóna la seva càustica visió política del país: "Iowa també és un nom pell-roja, oi? Abans eren per tot arreu, aquests pell-roges. I mireu què els va fer, el nostre país! Fa pensar en la nostra idea de nació, no trobeu?" o "Hem estat un imperi en declivi des que tinc memòria (...). Som una nació perduda". I encara: "A parer seu, l'únic que justificava l'existència de lleis -i l'acceptació de qualsevol tipus de norma- era que els imbècils eren més nombrosos que els sensats". Un Ketchum llibertari :"Agafen el que estava bé i ho engeguen a fer punyetes amb normes i regles!". 
La dimensió política va més enllà de les opinions d'en Ketchum. La presència dels atemptats de l'11-S com a teló de fons en un moment de la història dóna peu a Irving a llençar-s'hi de ple: "...opinava que el president (George W. Bush) era un imbècil llefiscós i un fill de papà curt de gambals". Idees que s'exposen de manera explícita ("la treia de polleguera la ignorància dels nordamericans sobre la resta del món, o la seva manca de voluntat per vèncer-la"), però que apareixen de manera més subliminal en diverses escenes, amb una especial menció de l'escena genial de la paracaigudista nua aterrant en una cort de porcs, i el seu paracaigudes, amb els colors de la bandera nordamericana, arrossegant-se pel fang i la porqueria. 

L'última nit a Twisted River té una especial càrrega poètica; com en les seves anteriors - i la posterior- novel·les, arrenca del dolor i la presència de la mort :"No hi puc fer res, si les persones que conec no deixen de morir, papa". La mort fins i tot com a motor creatiu: "un escriptor hauria de saber que, de vegades, costa molt de morir". En aquest cas, també vull destacar una escena ben especial: la manera - que no desvelaré- com s'escampen les cendres del cuiner al riu. 
De les moltes lectures que admet la novel·la, cal destacar la dedicada al propi procés creatiu, a la feina de l'escriptor; en aquest cas Irving aprofita que el seu protagonista és escriptor, per desvetllar les seves reflexions sobre l'ofici : "Com sempre, va començar la història pel final. No només n'havia escrit el que creia que seria la darrera frase, sinó que ja tenia una idea força definida de l'argument del nou llibre". "Quan sorgien dues d'aquelles frases consecutives, una immediatament després de l'altra, l'escriptor experimentava una fascinació especial pel procés creatiu". "Als mitjans de comunicació la vida real era més important que la ficció; els elements d'una novel·la que, com a mínim, es basaven en l'experiència personal, eren més interessants per al públic general que els trossos de 'pura' invenció (...) Aquella era una creença habitual, tot i que la tasca d'un escriptor de ficció era imaginar una història completa (...) ja que les històries reals no eren mai tan completes com ho podrien ser les novel·les". Tot i que ens adverteix dels perills de vincular allò que s'escriu amb la pròpia experiència: "En qualsevol novel·la hi ha zones que són perillosament properes per al novel·lista". John Irving fa aparèixer Kurt Vonnegut i Salman Rushdie a la novel·la, i fins es cita a ell mateix i s'hi refereix citant els crítics "Els crítics també van puntualitzar que l'autor, tal vegada sobrevalorat, es repeteix". 
Tot un exercici metaliterari que es va cargolant sobre sí mateix per arribar a un final sorprenent i que, al meu parer, arrodoneix un llibre excel·lent. A destacar, també la traducció, de Francesc Rovira.

Liquidación final/ Pereosi

Petros Márkaris
Ed. Tusquets

Darrera entrega de la trilogia dedicada a la situació grega actual, intervinguda i controlada per la Troika, amb un progressiu empobriment de la població, la pràctica desaparició dels serveis públics i el deteriorament de la democràcia, amb l'auge de l'extrema dreta. Un panorama gens fictici i que treu l'orella, i alguna cosa més, per casa nostra.
En aquest cas, el comissari Kharitós s'enfronta a un seguit de crims protagonitzats per un autoanomenat Recaptador Nacional, que liquida persones que s'han enriquit i que no han pagat els impostos que els corresponien, o han desviat fora del país els seus guanys. Un personatge, aquest recaptador, que aviat és considerat com un heroi per bona part de la població, que el considera com un justicier que fa la feina que l'Estat no és capaç de fer:" Aquest país és així, col·lega (...) Quan creus que ja és mort, apareix un heroi. Per això no ens enfonsarem, diguin el que diguin la Merkel, Sarkozy i Olli Rehn. Grècia mai morirà, perquè sempre apareix un heroi al darrer instant". (He llegit la novel·la en la seva versió castellana, però tradueixo les citacions. Traduïr el traductor, és una doble traició?). 
Fins i tot el cap de la policia s'expressa en termes semblants: "Fins ara, els maníacs assassinaven a dones soles, a prostitutes i a parelletes d'enamorats. Ara maten a defraudadors. Anem progressant". Tampoc el comissari s'escapa del dilema moral que se li presenta: detenir un assassí o aplaudir que algú doni un cop de puny damunt la taula?

Poca subtilesa literària en el llibre de Márkaris. Narració força plana i diàlegs sovint mancats d'una major varietat de registres: gairebé tots els personatges acaben expressant-se amb el mateix to cínic (altrament, un to que s'escau per fer front a la situació del país, però que no crec que tothom utilitzi de la mateixa manera). En aquest cas, com en les anteriors entregues, Márkaris abusa de l'exhaustiva descripció de les rutes que fa per Atenes (deu ser un autèntic caos, conduir per aquella ciutat) que, en aquest cas, a més, li serveix per subratllar el desori causat per les constants protestes d'una població indignada i extorquida. També, com en anteriors novel·les, té una especial dedicatòria a la premsa carronyaire: "Abans ens deien:' Aneu a cercar la notícia' i ara els diuen 'Aneu a cercar l'escàndol'".
Tampoc l'entramat policíac és especialment reeixit: el cas es resol sense cap lògica, per atzar, fora de tota credibilitat.

El més interessant del llibre, i el que crec que sap descriure amb més habilitat, és el teló de fons sobre el que discorre la trama (en aquest cas, el teló forma part ja de la pròpia trama), la descripció de com el daltabaix financer, la brutal atzagaiada neo-lliberal i un sistema polític endèmicament corrupte i al servei dels poderosos oprimeix, aixafa, anihila una població que l'únic que voldria és tenir una feina i viure amb dignitat. Una població a la qual només li queda agafar-se a la ironia. Davant d'un embús de cotxes en el qual ningú s'escridassa, afirma l'ajudant del comissari: "La gent ha tirat la tovallola i ha caigut en el fatalisme, comissari. Si no hi ha res que vagi cap endavant, per què ho haurien de fer els cotxes?". Ironia que no amaga que s'està al límit ("ja no suporto tanta desesperació"), sense oblidar una permanent visió negativa del propi país: "Els alemanys s'espanten molt aviat. Es pensen que ens els menjarem vius. No saben que els grecs no ens mengem als estrangers: ens devorem entre nosaltres". O la reflexió que fa Adrianí, la muller del comissari:"...en aquest país, els homes íntegres són també els dissortats, Kostas (...). Tu pertanys a la categoria dels íntegres i dissortats. Dels que corren sols i arriben segons a la meta". Una visió negativa contundent i desesperada: "L'Estat grec és l''unica mafia del món que ha fet fallida. Totes les altres evolucionen i prosperen". I un crit, també desesperat, al futur: "Aquest país no es pot permetre una altra generació perduda".

Searching for Sugar Man

Malik Bendjelloul

Sixto Rodríguez era un cantant de Detroit. Un dia que cantava en un antre ple de fum"al costat del riu Detroit", el varen anar a veure un parell de productors que es varen quedar sorpresos de la qualitat de l'artista. "Com a mínim, com en Dylan". I varen gravar un disc en el qual es varen dipositar moltes esperances, i que va ser un fracàs de vendes. La desfeta comercial del segon disc de Rodríguez va dur-lo a abandonar la carrera artística. Corria la veu que s'havia suicidat dalt d'un escenari, després d'una actuació desafortunada; el que ningú no sabia era si ho havia fet disparant-se un tret o calant-se foc. Rodríguez havia desaparegut del mapa.

Però, mentrestant, a Sudàfrica, Rodríguez s'havia convertit en el músic més popular del país. Les seves cançons, que reflectien el desesper de la classe treballadora de la castigada Detroit, eren preses com a cants d'alliberament a la Sudàfrica de l'apartheid, fins el punt que les autoritats d'aquell estat feixista feien malbé les pistes del disc que consideraven subversives, abans que arribessin a les botigues.
Aquesta popularitat, afegida al misteri que envoltava la persona de Rodríguez (i no només la persona, sinó les circumstàncies de la seva desaparició), varen dur dos fans seus, un periodista i un venedor de discs, a investigar sobre què se n'havia fet, de Rodríguez.

Fascinant documental, que va guanyar el Festival In-Edit, que barreja la investigació gairebé detectivesca amb el retrat de les duríssimes condicions dels desheretats de Detroit, i dels oprimits de Sudàfrica. Tot amb unes imatges, sovint fetes amb càmeres casolanes, documents de l'època, i amb enormes dosis de poesia i d'honestedat. I amb un final sorprenent, que ara no desvetllarem, però que ens  exemplifica tant el conte de la Ventafocs com l'existència de realitats paral·leles.  

Bona gent

David Lindsay-Abaire
Daniel Veronese (direcció)
Teatre Goya 

La Margaret viu en un dels barris més deprimits del sud de Boston. Tota sola s'ha de fer càrrec de la seva filla deficient. Quan es queda sense feina, va a trobar Michael, originari també del barri, però que ara és metge i viu en una situació acomodada.
Tenim llibertat per triar, o estem lligats a tants condicionants socials que la possibilitat de triar és gairebé irrellevant? Dibuixem el nostre destí, o aquest ens ve ja donat pel lloc i la circumstància amb què naixem, com si la nostra vida no fos més que un esbòs a llapis i nosaltres només poguéssim acolorir-lo, sense sortir dels marges? Poden establir-se mecanismes, no ja tant sols d'ajuda, sinó de comunicació, entre persones que comparteixen un mateix origen però als qui el decurs de la vida ha portat a estrats socials diferents? Podem dir que, probablement, totes i cadascuna de les decisions que ha pres la Margaret a la seva vida han estat equivocades, però, li podem recriminar res si aquestes decisions les ha pres sota la pressió de lluitar per tenir una vida només una mica digna?

De fet, la resposta, o l'actitud que prenguem davant qüestions com aquestes són les marquen la frontera per dir-ho a la manera de Norberto Bobbio, entre la dreta i l'esquerra: les persones són lliures per triar el seu destí, i només les seves capacitats i el seu esforç fan que aquest sigui un o un altre, o, per contra, hi ha uns condicionants socials -per tant, històrics- que fan que aquesta hipotètica tria no sigui tant lliure; que es jugui amb les cartes marcades, per entendre'ns.
Aquestes reflexions em vénen al cap després de veure Bona gent. Una intensa i dramàtica obra que, per contra, fa riure, i molt, l'espectador. Per què? No sé si és per l'obra tal i com està escrita, o per la direcció, però crec que, en algun moment, li falta un punt de pausa, algun silenci sobtat, d'aquells que fan que se't glaci el somriure a la cara i t'enfronti a tot el dramatisme de la situació. Si no és així, tot plegat adquireix un to de comèdia -ep, res en contra de les comèdies- que li resta profunditat. De fet, ja a la primera aparició de la Mercè Arànega, el públic esclata en una gran riallada, i jo que em quedava amb cara de babau: osti, sí que fa riure, però això que està explicant és molt bèstia! I més si tenim en compte el moment que estem vivint: fa tanta gràcia veure com estan despatxant algú?

He parlat de la Mercè Arànega. M'ha semblat extraordinària. Deu acabar baldada, perquè es passa l'hora i mitja de la funció parlant, però és capaç d'omplir el seu personatge de molts matissos: mireu quin subtil canvi experimenta la seva expressió quan, a l'escena del bingo, sent a parlar d'en Michael. Fantàstica. Ella porta el pes de l'obra, però cal destacar també l'Àlex Casanovas, en el paper de Michael. 

Broadchurch

Chris Chibnall

Broadchurch, un petit poblet de la costa sud d'Anglaterra, es veu sacsejat per l'assassinat del petit Danny Latimer. De la investigació del cas se n'encarregarà l'inspector Alec Hardy, a qui ajudarà la sergent Ellie Miller, de la policia local.
Broadchurch, una població imaginària localitzada als espectaculars penya-segats de Dorset, ens apareix al començament com un indret idíl·lic on pels matins tothom somriu i es saluda (recorda fins i tot el poble irreal de El Show de Truman). Però a mesura que la investigació avanci aniran apareixent els secrets, les misèries, les mentides que s'amaguen darrere aquesta aparença. Res d'especial, no hi ha ni vampirs ni zombies, simplement allò que és comú a tota comunitat humana, una condició de la qual no se'n lliuren, naturalment, ni els mateixos policies encarregats del cas.

La ressolució del cas és sorprenent, però al llarg de tots els capítols tampoc no hi ha cap voluntat de donar pistes en un sentit o en un altre; hi ha picades d'ullet, senyals, que ens fan pensar que si fulanet o menganet, però no és un joc detectivesc el que proposa la sèrie, sinó l'evidència del que comentava abans, la presència, a la vida de tothom, de llums i ombres, i la necessitat de conviure amb això. De fet el final del cas es produeix per l'entrega voluntària de la persona culpable, incapaç de sobreviure arrossegant el pes de la culpa. Un culpable dostoievsquià, que porta un dels protagonistes de la història a dir-li:"Jo venia disposat o odiar-te, però ara només et compadeixo". 

La temporada -se n'ha anunciat ja una segona- dura vuit capítols, centrats tots en aquest únic cas. La realització és sòbria, amb un excel·lent treball d'actors i una fotografia molt expressiva, reforçada per un tractament de color també molt expressiu (diria que augmentant la temperatura de color).

En una sola persona /In one person

John Irving
Ed. 62

Des de la perspectiva dels seus més de seixanta anys, en William Abbott fa un recorregut per la seva vida, per la seva formació com escriptor i, sobretot, per la recerca de la seva identitat sexual.
Com deia fa poc l'Empar Moliner, la publicació d'un llibre de John Irving és, per a mi, un motiu de festa. En alguns fòrums he llegit que hi ha qui la considera la millor novel·la d'Irving des d'Una dona difícil. No ho sé; no m'agraden aquesta mena de classificacions ni sé quins criteris es poden objectivar per justificar-les. En qualsevol cas, crec que es tracta d'una obra magistralment escrita amb l'estil que és propi de l'autor, amb un registre de llenguatge que amb una naturalitat abassagadora tant pot fer una anàlisi minuciosa de Madame Bovary com descriure una felació, i amb un catàleg de personatges tant inoblidables com entranyables, des de la senyoreta Frost a l'avi Harry. També, com en els seus anteriors treballs, la línia narrativa va i ve, es desvia -aparentment- de la traça iniciada i dilata volgudament la resolució d'allò que vol explicar. Fins el final no acabes de copsar tota la magnitud del què explica, i entens per què ho explica com ho explica. A mi m'ha passat que, un cop acabat, l'he tornat a començar!! La traça narrativa és extraordinària i -almenys en el meu cas- enganxa irremeiablement. I també per l'excel·lència del llenguatge -i de la magnífica traducció de Marta Pera Cucurell-. Mireu quina descripció: "Fa una olor de llevat i, alhora, afruitada-com de mató, o de floridura, o d'orelles de gos molles". O aquesta altra: "El senyor Bovary portava els cabells pulcrament tallats, ben blancs, igual que les cerres curtes del seu bigotet circumspecte. Portava una camisa blanca ben planxada, de màniga curta, amb dues butxaques al pit -l'una per les ulleres i l'altra equipada de bolígrafs. Els pantalons de color caqui portaven la ratlla ben marcada; potser l'únic element modern de la imatge antiquada d'aquell vell primmirat eren les sandàlies. Eren la mena de sandàlies que porten els aventurers per travessar rius turbulents i remuntar corrents impetuosos -aquella mena de sandàlies que tenen la forma i la sola serioses d'unes sabates d'atletisme". Classicisme i riquesa de llenguatge, amb un ús magistral de les frases subordinades -tant com dels diàlegs (no és d'estranyar que Irving renegui de Hemingway). 

A En una sola persona apareixen, un cop més, alguns dels temes recurrents de l'autor, des de la iniciació sexual del protagonista a càrrec de persones més grans, fins a la sempiterna recerca del pare. També és habitual la localització a Vermont. John Irving en estat pur, en un llibre que crec que, per damunt de tot, és un contundent discurs a favor de la llibertat, de manera explícita de la llibertat de cadascú de triar l'opció de la seva sexualitat i, de manera implícita, de la llibertat en general. "Mira noi, no em posis cap etiqueta, sisplau; no em converteixis en una categoria abans de coneixe'm". Tota l'obra és plena de frases que conviden a aturar-se i reflexionar-hi. "Abans de poder escriure res, s'ha d'haver observat alguna cosa", diu, citant Auden : explica Irving en una entrevista que el que el va acabar de decidir a escriure la novel·la va ser el fet que el seu tercer fill fos homosexual. És especialment punyent la descripció que fa del procés i dels estralls causats per la sida, i carrega durament contra els dirigents -Reagan, especialment- que van girar el cap cap un altre costat aferrant-se al conservadurisme més ferreny. "Volen saber quan podria prendre'm seriosament, potser, la idea de servir el meu país?- vaig començar-. Quan es rebutgi la legislació local, estatal i federal que actualment criminalitza els actes homosexuals entre adults que hi consenten; quan s'eliminin les lleis arcaïques anti-sodomia; quan els psiquiatres deixin de diagnosticar-me, a mi i als meus amics com a clínicament anormals, monstres mèdicament incompetents que necessiten 'rehabilitació'; quan els mitjans de comunicació deixin de donar una imatge de nosaltres com a efeminats, marietes, mariques, pervertits que abusen dels nens!"

Segons Irving, tots tenim, a la nostra adolescència, en el moment del nostre despertar sexual, un ampli ventall de fantasies i pulsions, la majoria de les quals són considerades socialment i cultural com a inadequades de manera que, la majoria de vegades, les soterrem per enfilar els camins d'allò que s'anomena "normalitat". "Ens forma allò que desitgem", escriu. I afegeix. "La majoria de llocs que abandonem durant la infantesa esdevenen menys fantàstics, i no pas més". A En una sola persona, John Irving, de manera expressa, el que fa és no frenar -en els seus personatges- aquestes pulsions i deixar que es desenvolupin plenament. Per això el protagonista és bisexual; una condició, la bisexualitat, que és vista com a doblement perillosa pels qui no ho són: pels heteros, perquè un bisexual et pot deixar tant per una dona com per un home; pels homosexuals, perquè consideren que un bisexual no és més que un homosexual amb un peu encara dins l'armari. Una condició que incomoda durant molt de temps el protagonista, fins que no aconsegueix acceptar-se: "sempre m'he sentit sol, però l'odi a un mateix és pitjor que la soledat".
Tot elaborant una mena de paràbola genial, Irving trasllada el transvestisme, com a evidència de l'ambigüitat sexual, al camp del teatre i la literatura, on els diferents personatges poden adquirir identitats que no els són pròpies sense que això estigui censurat socialment. En aquest recorregut, l'escriptor fa unes lectures acuradíssimes i amb punts de vista poc habituals de les obres de Dickens, Shakespeare, Ibsen, Williams o Flaubert. 
Aquesta tarda he intentat anar a la biblioteca Jaume Fuster, a escoltar John Irving parlant amb Antonio Orejudo. No ho he aconseguit; la quantitat de gent que volia assistir a l'acte depassava, de molt, la capacitat del local i els organitzadors s'han vist obligats a tancar l'accés un cop omplert l'aforament. M'he frustrat, clar, però també m'he alegrat en pensar que hi havia tanta gent interessada en el tema. El que deia, una festa.

TV3 - Telenotícies - Entrevista amb John Irving per TV3

Los últimos días

Alex Pastor, David Pastor

Una misteriosa epidèmia d'agorafobia s'escampa per tot el món. Al principi només es tracta d'uns quants casos aïllats; més endavant, el nombre d'afectats va creixent fins abastar la totalitat de la població. Les persones que es troben en un espai obert pateixen un sobtat atac d'ansietat que els duu, si no es refugien en un lloc tancat, a la mort. Per això tota la vida de la ciutat es concentra a l'interior dels edificis, i les úniques vies de comunicació són les xarxes subterrànies, ja siguin de transport com de clavegueram. 
En aquesta situació, en Marc, un enginyer informàtic, inicia un periple subterrani per tal d'anar a trobar la Júlia, i ho fa acompanyat d'Enrique, un tipus aparentment dur i sense escrúpols que, abans de l'epidèmia, es dedicava a liquidar personal d'empreses com a especialista en aquest eufemisme que s'anomena "recursos humans".

Estem acostumats a veure Nova York, Los Angeles o Tokyo sota els efectes de desastres apocalíptics, però allò que més ens sobta de Los últimos días és veure en aquest estat Barcelona.

La pel·lícula admet moltes lectures metafòriques. La més evident és la de que ens trobem en un món que s'aboca directament al desastre i que només un xoc de dimensions apocalíptiques pot donar lloc a un renèixer, a un reset que permeti començar de nou, sota uns altres paràmetres, sota uns altres paradigmes. Des d'aquest punt de vista, és una pel·lícula que manté la flameta de l'esperança, igual que la manté Enrique, que va recollint llavors pensant en un hipotètic futur.
La narració em feia pensar, inevitablement, en el Mecanoscrit d'en Pedrolo, i encara en l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, per tal com la vida es converteix en una lluita despietada per la supervivència. Amb aquest darrer comparteix el descens als inferns de l'abominació humana, però també l'explosió de moments -pocs- on apareix la solidaritat i la cooperació.

Filmada amb una certa estètica d'spot publicitari, els protagonistes van passant per un circuit ple de dificultats: han de fugir, d'empaitar, de fer punteria, de córrer, de saltar, de lluitar; si fos una producció americana el llençament de la pel·lícula vindria acompanyat del llençament del videojoc corresponent.
Els dos protagonistes són antagònics al principi però acaben necessitant-se l'un a l'altre. En Marc és una persona immadura, indecisa, que no s'atreveix a assumir les responsabilitats de l'adult; en Quim Gutiérrez l'interpreta amb una certa falta d'energia i d'expressivitat, sobretot perquè al costat té un immens José Coronado, en el paper d'Enrique, que es menja ell solet la pantalla.

Los últimos días m'ha semblat una pel·lícula més que digna, amb força picades d'ullet a l'espectador local (m'agrada especialment la referència al transbordament de Sants, com a indret a evitar, o l'ús del Palacio del Cinema, un dels darrers grans cinemes de la ciutat, ara amb un futur incert).
Potser el més fluix és el final (no el què diu, que ara no explicaré, sinó com ho diu). Final ple de flous i amb estètica d'anunci de "vuelta al cole en el Corte Inglés" en una  Barcelona presa per la vegetació com si es tractés d'Angkor Bat. 
Les pel·lícules localitzades a llocs que coneixes bé són perilloses precisament per això. No em vaig poder empassar el que va fer Woody Allen i, en canvi, allò que aterroritzava de REC era que aquella escala era com la de casa meva. En el cas de Los últimos días crec que la connexió funciona perfectament bé. També és cert que no sé com pot funcionar la pel·lícula projectada per a públics no barcelonins, i si hi connectaran de la mateixa manera. Pel que fa a nosaltres, vàrem sortir del cinema mirant Aribau amunt, per si de cas.