L'última nit a Twisted River /Last night in Twister River

John Irving

Ed. 62

Quan en Daniel decideix salvar el seu pare del que ell creu que és l'atac d'un ós, no pot imaginar-se les conseqüències tràgiques que tindrà aquest acte. A partir d'aquella nit -l'última nit que passen a Twisted River- en Daniel i el seu pare es convertiran en fugitius i la seva vida esdevindrà una fugida constant.
Fa unes setmanes vaig acabar de llegir la darrera novel·la de John Irving, En una sola persona. A la ressenya que en vaig fer i en els posteriors comentaris ja vaig expressar la meva devoció per aquest autor. Novel·les d'una extensió considerable que, en acabar-les creen un buit difícil d'omplir. L'orfandat creada en aquell moment em va dur a recuperar l'anterior novel·la d'Irving, L'última nit a Twisted River, una novel·la que, quan la vaig llegir, em va agradar però que va rebre crítiques no gaire favorables.
Un cop rellegida, haig de dir que L'última nit a Twisted River m'ha agradat encara més que el primer cop que la vaig llegir. Potser és el fet de saber de què va que m'ha permès gaudir-ne amb més profunditat (li comentava a una amiga que jo sóc dels que, encara ara, em miro amb un no amagat plaer el dos a sis del Bernabeu). Tot adquireix molts més matisos, la realitat es multiplica en fractals... És, com li deia, com si passés de veure una obra en dues dimensions a veure-la en 3D.

L'última nit a Twisted River manté algunes de les constants de les obres d'Irving (l'ofici d'escriptor del protagonista, la relació de nois amb dones més grans, la localització a Nova Anglaterra, la pèrdua d'algú estimat i el dolor que se'n deriva), però no entra en temes d'identitat sexual, o només de refilada en el tema de la recerca del pare. Sí que apareix la visió polièdrica de la realitat, exposada de manera que anem descobrint noves visions -i noves interpretacions- d'aquesta. Per a fer-ho estructura la narració de manera que va endavant i endarrera en el temps, i és el lector el qui va col·locant les peces que li permeten arribar a la visió global de la història. Causalitats amagades -Irving és un mestre en demostrar que l'aleteig d'una papallona en un indret del món pot provocar un huracà a les antípodes d'aquest- però també deixa lloc a l'atzar com a un dels elements determinants a les nostres vides ("era un món d'accidents") 

Tot i que l'eix de la novel·la s'estructura a partir de la vida d'en Daniel i el seu pare, l'autèntic protagonista de l'obra és un amic seu, en Ketchum, un vell llenyataire rude i primari, que es converteix en un dels personatges més entranyables d'Irving. Un personatge, en Ketchum, que es sent desplaçat per l'acceleració dels temps, com aquells personatges de les pel·lícules de Sam Peckinpah ("Un llenyataire dels temps dels cavalls com en Ketchum s'adonava que, a mesura que s'estenien les màquines amb rodes de cautxú, els arbres es talaven a una velocitat més elevada. I en Ketchum no era home de velocitats elevades"). I no només es refereix als canvis tècnics; també dóna la seva càustica visió política del país: "Iowa també és un nom pell-roja, oi? Abans eren per tot arreu, aquests pell-roges. I mireu què els va fer, el nostre país! Fa pensar en la nostra idea de nació, no trobeu?" o "Hem estat un imperi en declivi des que tinc memòria (...). Som una nació perduda". I encara: "A parer seu, l'únic que justificava l'existència de lleis -i l'acceptació de qualsevol tipus de norma- era que els imbècils eren més nombrosos que els sensats". Un Ketchum llibertari :"Agafen el que estava bé i ho engeguen a fer punyetes amb normes i regles!". 
La dimensió política va més enllà de les opinions d'en Ketchum. La presència dels atemptats de l'11-S com a teló de fons en un moment de la història dóna peu a Irving a llençar-s'hi de ple: "...opinava que el president (George W. Bush) era un imbècil llefiscós i un fill de papà curt de gambals". Idees que s'exposen de manera explícita ("la treia de polleguera la ignorància dels nordamericans sobre la resta del món, o la seva manca de voluntat per vèncer-la"), però que apareixen de manera més subliminal en diverses escenes, amb una especial menció de l'escena genial de la paracaigudista nua aterrant en una cort de porcs, i el seu paracaigudes, amb els colors de la bandera nordamericana, arrossegant-se pel fang i la porqueria. 

L'última nit a Twisted River té una especial càrrega poètica; com en les seves anteriors - i la posterior- novel·les, arrenca del dolor i la presència de la mort :"No hi puc fer res, si les persones que conec no deixen de morir, papa". La mort fins i tot com a motor creatiu: "un escriptor hauria de saber que, de vegades, costa molt de morir". En aquest cas, també vull destacar una escena ben especial: la manera - que no desvelaré- com s'escampen les cendres del cuiner al riu. 
De les moltes lectures que admet la novel·la, cal destacar la dedicada al propi procés creatiu, a la feina de l'escriptor; en aquest cas Irving aprofita que el seu protagonista és escriptor, per desvetllar les seves reflexions sobre l'ofici : "Com sempre, va començar la història pel final. No només n'havia escrit el que creia que seria la darrera frase, sinó que ja tenia una idea força definida de l'argument del nou llibre". "Quan sorgien dues d'aquelles frases consecutives, una immediatament després de l'altra, l'escriptor experimentava una fascinació especial pel procés creatiu". "Als mitjans de comunicació la vida real era més important que la ficció; els elements d'una novel·la que, com a mínim, es basaven en l'experiència personal, eren més interessants per al públic general que els trossos de 'pura' invenció (...) Aquella era una creença habitual, tot i que la tasca d'un escriptor de ficció era imaginar una història completa (...) ja que les històries reals no eren mai tan completes com ho podrien ser les novel·les". Tot i que ens adverteix dels perills de vincular allò que s'escriu amb la pròpia experiència: "En qualsevol novel·la hi ha zones que són perillosament properes per al novel·lista". John Irving fa aparèixer Kurt Vonnegut i Salman Rushdie a la novel·la, i fins es cita a ell mateix i s'hi refereix citant els crítics "Els crítics també van puntualitzar que l'autor, tal vegada sobrevalorat, es repeteix". 
Tot un exercici metaliterari que es va cargolant sobre sí mateix per arribar a un final sorprenent i que, al meu parer, arrodoneix un llibre excel·lent. A destacar, també la traducció, de Francesc Rovira.