El planeta terra es troba amenaçat per violentes tempestes de pols i per plagues que acaben amb els conreus. La NASA envia naus a explorar més enllà de la galàxia per tal de trobar algun planeta on sigui possible reprendre la vida humana. Quan Christopher Nolan s'hi posa, no s'hi posa per poc. Faci una pel·lícula sobre Batman o una de ciència ficció sempre busca llençar un missatge trascendent, explorar les contradicciones filosòfiques i morals que el tema li aporta. Se'n sortirà mes o menys, però ho intenta. Jo crec que, a Interstellar, se'n surt més que menys. Només té un problema i és que, com tots els novel·listes nordamericans que porten anys intentant escriure La Gran Novel·la Nordamericana, Nolan cerca fer La Gran Pel·lícula Definitiva Que Ho Expliqui Tot, i en aquest intent toca tants temes que es crea un inevitable desequilibri entre el resultat de cadascun d'ells. Tot i així, probablement a Interstellar és on millor se n'ha sortit.
Es podria pensar que el leitmotiv d'Interstellar és el de la paradoxa temporal que la Relativitat i les més recents teories de la Física Quàntica posen sobre la taula ("sóc físic: no temo la mort; temo el temps", diu un dels personatges); però també, en un pla molt més proper, es pot adduir que el tema principal de la pel·lícula sigui el de les relacions entre un pare i la seva filla ("els pares estem aquí per construir records pels nostres fills", diu un altre personatge). O, potser, sobre el bé individual enfrontat al col·lectiu. O potser es tracta només d'una pel·lícula d'aventures, aventures, això sí, més properes a Conrad que a Verne.
En qualsevol cas, és una llarguíssima pel·lícula a la qual no li fa por ser lenta i reflexiva quan li cal, evitant el recurs trepidant que sí que utilitza en una segona part que ho exigeix, per arribar a un final en el qual l'habitació blanca de 2001 es converteix en el darrere d'una biblioteca. Magnífic espectacle visual, i unes interpretacions igualment magnífiques, amb un Matthew McConaughey a qui ja li ha quedat la cara -i la veu, quina veu!- de True Detective, encapçalant un repartiment on tothom brilla a una gran alçada.
El periodista deportivo és la primera de les tres noveles dedicades a Frank Bascombe, un ex-aspirant a escriptor que després de renunciar a la literatura fa, com indica el títol de la novel·la, de periodista esportiu (a la tercera novel·la de la sèrie, Acció de Gràcies, el trobem fent d'agent immobiliari). Richard Ford deu ser l'escriptor més existencialista de tots els novel·listes actuals ("en la mayoria de los casos, todos podríamos ser otro"); encara que sigui un periodista esportiu ("lo único que pido es participar fugazmente en las vidas de otros, hablar con una voz llana y sincera, no tomarme a mi mismo demasiado en serio, y luego distanciarme. Porque, al fin y al cabo, una cosa es escribir de deportes y otra cosa muy distinta es vivir la vida"), no deixa de sentirse com l'escritor que, en realitat, és. I ho deixa ben clar: "Los escritores, todos los escritores, necesitan pertenecer a algún sitio. Solo que los escritores de verdad, desgraciadamente, son socios de un club de un solo miembro".
Bascombe té una mirada al món que podria semblar resignada però que, en realitat, obvia -o ho pretèn- el passat ("para mi, no hay esperanza a menos que olvidemos las cosas que han pasado y que se han dicho") i no planteja cap interès en el futur, convençut que aquest és imprevisible i atzarós, i que no paga la pena amoinar-s'hi ("en la vida no hay temas trascendentales. Las cosas suceden, y luego se acaban, y eso es todo"). El que passa és que, a més, tot s'esdevé en un context social, i cultural , hiper-individualista, ("No llames. La amistad es una mentira de la vida. No llames"), enmig d'un Nova Jersey creuada per autopistes i plena de ciutats de vacances abocades al mar. Colpit per la mort prematura del seu fill, en Frank va d'un costat a l'altre com podria anar-hi una bola de pinball. Res a fer, res a pensar, només ara i aquí. ("La tristeza, la verdadera tristeza es relativamente breve, pero el duelo puede ser muy largo").Aquesta primera novel·la de la sèrie no té, a diferència de la tercera, el punt de sentit de l'humor que faria més païble el llarg discurs sobre la soledat que, en el fons, és. Fins es podria arribar a pensar que es tracta d'un llarg elogi de la mediocritat, i sense cap esperança. Fins i tot en alguns moments pot semblar que tingui la visió reaccionària que associem al seu origen al sureny Mississipi.
La sal de la tierra és un documental que refà la trajectòria del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Des del moment en què la seva dona Lélia va comprar una càmera de fotografiar i ell va començar a jugar-hi, fins l'actualitat, en què es pot considerar un dels grans de fotografia mundial. Wim Wenders ens demostra com n'és de gran, com a documentalista, i sap extreure el fil del pensament de Salgado sense fer nosa en cap moment, cedint-li tot el protagonisme, en un crescendo emocional que fa que l'espectador empatitzi totalment amb el fotògraf. Imatges fixes i fragments de documentals filmats pel fill de Salgado, Juliano, que comparteix l'autoria del documental amb Wenders, s'intercalen amb la imatge del propi fotògraf adreçant-se a l'espectador mentre, amb veu serena, explica les circumstàncies de cada fotografia i les reflexions que aquestes circumstàncies li provocaren.
Salgado no és fotoperiodista, sinó fotògraf de projectes llargs. Per treballar es submergeix en el món que vol retratar fins que, d'alguna manera, la fotografia apareix davant seu. Això no obstant no el fa defugir el que sobtadament li apareix al davant, i és capaç de recórrer els cent cinquanta quilòmetres de mort que el separen de Kigali per documentar l'horror. Un horror que el va portar a renegar de la humanitat i a renunciar a la fotografia, fins que un projecte més esperançador, Gènesi, el va dur altre cop a voltar món amb la càmera a les espatlles. Un projecte, Gènesi, que encara s'és a temps de gaudir a Caixafòrum. Documental i exposició, una porta sublim al món de Salgado.
Quan pensem en el treball de Sebastiao Salgado el primer que ens ve al cap són imatges que es refereixen a l'explotació del treball humà i dels recursos naturals. Gènesi, en canvi, recull un treball durant els quals Salgado ha volgut documentar aquells espais naturals que encara resten al planeta i la vida dels grups humans que d'una manera harmònica hi viuen des de fa segles, lluny de la barbàrie modernitzadora. En aquest sentit no és tant un treball de denúncia en la línia d'aquells als quals ens té acostumats, com una mirada d'advertència sobre la necessitat de preservar allò que encara queda sense pervertir.
Quan era petit i, sobretot, quan estava malalt per la grip o les angines, m'encantava estar-me al llit i mirar uns àlbums de cromos -no sé si de xocolates Ametller o de la Nestlé- en que la temàtica era sempre sobre llocs exòtics, tribus d'aquelles que es travessen el nas amb un os i ocells pintats de colors increïbles. En certa mesura el treball de Salgado representa també un viatge a aquests àlbums d'infantesa: el viatge comença per les gèlides aigües antàrtiques i acaba a les selves amazòniques, passant per tot Àfrica, pel gran nord glaçat i trepitjant les terres de Papua, les Galàpagos i Madagascar.
En el seu llarg viatge Salgado utilitza el blanc i negre saturat que el caracteritza, jugant sempre amb el contrast i utilitzant òptiques mitjanes o grans angulars. Imatges d'una gran nitidesa en que fa tot un mestratge del que és el treball de composició i el treball sobre ritmes i textures. Salgado, a més, toca tots els pals del reportatge geogràfic: va des del paisatge fins als plans de detall, sense oblidar el retrat. A més, en un vessant que no li coneixia, se'ns mostra com un excel·lent fotògraf naturalista, amb imatges de la fauna salvatge d'una gran bellesa. Coincidint amb la pel·lícula que sobre la seva obra s'acaba d'estrenar, l'exposició de Caixafòrum se'ns revela com una visita imprescindible per veure el treball d'un dels grans mestres de la fotografia.
Sis històries sense cap connexió entre elles se succeeixen en aquesta pel·lícula; sis històries, sis contes breus, en la millor tradició contista argentina. Un viatge en avió, una venjança amb mata-rates, una picabaralla entre conductors, una grua que s'enduu el cotxe, un accident a mitja nit i un casament. Aquests són es diferents escenaris, i es fa difícil destacar-ne cap, perquè totes les històries són boníssimes, amb un sentit de l'humor que de vegades frega el surrealisme i d'altres s'interna en el gore.
Sis històries el denominador comú de les quals és la pèrdua del control: tot d'una allò que discorre de manera rutinària, fins i tot plaent, agafa una velocitat de vertígen i uns viaranys de malson. No tenen desperdici -tot i que escurçar-les un parell o tres de minuts no els faria cap mal- i tenen, a més, una virtut essencial: l'autor les sap acabar, i ho fa de manera gens previsible, la qual cosa acaba d'arrodonir la bona sensació que es té del relat. Per l'espectador d'aquí, a més, un alicient afegit (almenys per a mi) és gaudir del castellà argentí, amb totes les floritures retòriques i els modismes que li són propis.
La Catherine és una sergent de policía que s'ha d'encarregar de resoldre el segrest de la filla d'un important industrial de la zona. El valley del títol té tots els ingredients per tal de ser tan happy com promet: suaus turons coberts per verds prats, travessats per bucòlics rierols que, de tant en tant, són creuats per un medieval pont de pedra. Però al damunt d'aquest escenari s'hi ha desenvolupat una humanització industrialitzada que provoca un gest de rebuig a l'espectador; tots els qui coneixeu una mica el País Basc us heu trobat, segur, amb alguna d'aquelles meravelloses valls en les quals s'alça, tot d'una, un esgarrifós conjunt de blocs de pisos destinats a encabir la mà d'obra necessària per fer funcionar les fàbriques. Doncs el mateix, però a Anglaterra. I el que és pitjor, no es tracta d'un paisatge industrial, sinó post-industrial, amb el que això comporta d'atur, marginació i drogues. En aquest paisatge es desenvolupa la trama d'aquesta sèrie britànica -dic britànica com a sinònim de pulcritud i qualitat- que, si l'hagués de signar un director de cinema, segur que un dels noms que apareixerien seria el de Ken Loach.
Personatges complexos, plens de matisos, que sobreviuen com poden a les seves misèries i al seu passat, personatges reals, propers, en una història ben travada i que té la mesura justa (només sis capítols). Uns personatges complexos que es mouen en una societat també complexa, que no amaga les seves febleses. A diferència de sèries com Broadchurch, en que la història grata sota un idílic entorn natural i humà, aquí les misèries són evidents, estan a la vista. La realització és, com ja he dit, d'una extrema pulcritud. Cada capítol, a més, és una lliçó magistral d'interpretació, també en la més pura tradició britànica. Fa de mal dir posar-ne algun per davant dels altres però, sisplau, fixeu-vos en Steve Pemberton en el paper de Kevin. Uns sèrie desconeguda i per descobrir.
Crònica de dotze anys de la vida d'en Mason, des de que tenia sis anys fins que en fa divuit. Si alguna coordenada té amoinat en Richard Linklater, aquesta és la temporal. A la meravellosa trilogia dels Before..., l'acció de cada pel·lícula, protagonitzada pels mateixos personatges, estava separada per intervals de nou anys; en total, des del començament fins el final, divuit anys que són divuit anys reals en els personatges. A Boyhood ho fa diferent: durant dotze anys ha anat filmant, any rere any, l'evolució dels personatges de la història, de manera que els veiem fer-se grans de debò. Un exercici que, com el mateix Linklater reconeix, suposava un risc enorme de cara a aconseguir qui ho financés. El resultat era un misteri per un projecte de dotze anys. Al cap i a la fi, les pel·lícules de l'anterior trilogia són unitats en sí mateixes i el risc és gairebé el que qualsevol pel·lícula; en canvi, a Boyhood t'hi jugues la feina de dotze anys.
Diguem-ho sense embuts: el resultat m'ha semblat formidable. I no només pel malabarisme de la seva producció sinó, sobretot, pel farcit de la pel·lícula: és una pel·lícula on oficialment no passa res, però on en realitat passa tot, ja que viatja al centre mateix del sentit de la vida. Del "De què va tot?. De què va tot? No ho sé! Però el que compta és que sentis" que confessa en Mason pare, vital i esbojarrat enmig de l'ultraconservadora Texas, fins al molt més pessimista clam de la lluitadora i infatigable Olivia, ja cap al final: " Jo em pensava que hi hauria molt més!".
Com en tota la filmografia d'aquest director, la història desprèn una naturalitat extraordinària; hi ha una escena en què es celebra l'aniversari d'en Mason i li regalen un pastís. Un cop ha bufat les espelmes, tota la familia aplaudeix: jo vaig estar a punt d'aplaudir, també, de tant endins de la història com et fa sentir. Insuperables Ethan Hawke i Patricia Arquette, insuperables els sorprenents Ellar Coltrane i Lorelei Linklater. I atenció a la música. Una història amb uns personatges dels que aviat et sents formant part del seu entorn. De fet, un cop acabada -potser amb un quart d'hora menys de metratge també se n'hagués sortit- i just en sortir del cinema, ja els trobava a faltar. Per treure's el barret.
