dissabte, 5 de maig del 2012

Un adiós especial /Special exits

Joyce Farmer
Ed. Astiberri
Crònica dels darrers anys de la vida de Lars i Rachel, el pare i la madrastra de Laura, que fa el que pot per fer més suau el pendent cap a la decrepitud i la mort als quals estan abocats irremeiablement.
Crònica punyent, sincera, que defuig heroïsmes i que està amarada d'amor i d'impotència, de dubtes i fracassos i, alhora, de petites victòries, de moments emotius. Lars i Rachel viuen sols, a South Los Angeles, un barri que amb els anys s'ha anat deteriorant. A mesura que passa el temps la seva capacitat de ser autònoms es va perdent, tant si es tracta de tenir una alimentació adequada com si es tracta d'una qüestió de salut, mèdica. Van perdent mobilitat, capacitat de desplaçament, i la seva llar és cada dia més un magazem d'andròmines i un cau de pols. I Laura ho veu, i dubta, i no sap si els ha de forçar a anar a una residència, o se'ls ha d'endur a casa, o hi ha de posar una persona que els cuidi. I faci el que faci sempre tindrà el dubte de si ha fet bé, i patirà perquè malgrat tingui el marit que li faci costat, a l'hora de la veritat un sempre està sol quan cal prendre decisions. Una situació que a molts ens pot ser molt propera. I malgrat la duresa i el patetisme de la història, sempre hi ha un punt de tendresa i alhora un cert volgut distançament que evita el posicionament fàcil (la mateixa Joyce Farmer ho justifica en aquesta entrevista).
L'autora, Joyce Farmer, és una de les pioneres del còmic underground i aquest treball, que li va costar tretze anys, es pot considerar l'obra de la seva vida. El dibuix és detallista i carregat, en la línia de Robert Crumb, però una mica tosc. Fins i tot la disposició de les vinyetes (totes iguals, sempre vuit per pàgina) li dóna una certa fredor i fa que es vegi com un documental, sense elements que n'augmentin l'expressivitat. Particularment, no és el tipus de dibuix que m'agrada, però aquest fet queda, al meu entendre, superat per la intensitat de la història, una història que ens fa pensar també, inevitablement, en un altre gran treball: Arrugas, de Paco Roca.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada