dilluns, 27 de maig del 2013

Litoral

Wajdi Mouawad
Produïda per Sala Atrium
Dirigit per Raimon Molins
Teatre Romea
Litoral s'inicia quan en Wilfrid, mentre està fotent el clau de la seva vida, rep una trucada per comunicar-li la mort del seu pare. Comença així la llarga odissea d'en Wilfrid per enterrar el cos del seu progenitor, algú a qui gairebé no ha conegut perquè, quan va morir la mare d'en Wilfrid en néixer aquest, va marxar aclaparat pel dolor.
Litoral és una obra llarga, de dimensions i maneres de gran teatre clàssic, més encara pel complex, dens i bell llenguatge poètic de l'autor que Raimon Molins, alhora director de l'obra, ha traduït tan bé. Una obra farcida, sobretot a la segona part -al meu entendre, la millor- de monòlegs plens d'imatges poètiques. Característiques de teatre clàssic també per tal com ens parla de l'amor i de la mort, del somni, i de la recerca de la pròpia identitat. Deixeu morir els morts, deixeu-los descansar, com a única fórmula de poder salvar els vius. "Allà, on es creuen els camins, pots trobar l'altre". Raimon Molins ens explica, al text introductori, com l'obra de Mouawad crea la construcció del jo a partir de l'acceptació de l'altre; si a Sartre l'altre era el problema, aquí l'altre és la condició necessària perquè jo sigui jo. Només trenca aquesta estructura clàssica la inclussió del teatre dins el teatre, incloent l'aparició d'un equip de filmació que apareix des d'una altra magnitud.
L'autor, Wajdi Mouawad, és d'origen libanès, i tota l'obra és creuada transversalment per l'experiència traumàtica de la guerra, de l'èxode i la bogeria que duu associades; una situació que fa que Wilfrid no pugui trobar lloc on enterrar el seu pare, en el seu peregrinatge als origens, perquè els cementiris ja estan plens. 
Sembla com si l'autor tingués tantes coses per explicar -Litoral només és la primera part d'una tetralogia que inclou l'exitosa Incendis- que les volgués encabir totes en les tres hores de l'espectacle. Crec que això representa un llast per a l'obra, en el sentit que costa, a l'espectador, saber exactament què és el que ens vol dir, enmig de tantes històries laterals d'una llargària desproporcionada amb el cos principal. Al meu entendre, amb una esporgada milloraria. També m'ha resultat una mica atropellada la interpretació d'en Marc Rodríguez, que dificulta la comprensió del text -insisteixo: dens i bell-, amb un registre massa uniforme. A l'altre extrem, la pausa, la dicció perfecta i el domini escènic d'en Lluís Marco. També m'ha semblat irregular la selecció de la música: què hi fa Sakamoto aquí?
Brillant m'ha semblat l'escenografia i el ritme de l'obra. Una obra produïda per la Sala Atrium que el seu director dedica a M.LL. -Mercè Lleixà- que fou la qui li injectà el verí definitiu del teatre.



2 comentaris:

  1. mmmm no, definitivament no es el teatre que fa per mi

    ResponElimina