dimarts, 29 de gener de 2013

Amour

Michael Haneke
Georges i Anne, una parella que ja arriba a la vuitantena, veuen com, després d'un llarg i feliç matrimoni, la seva vida s'esmicola quan la salut d'Anne comença a deteriorar-se. 
Sense concessions. Així planteja Michael Haneke aquesta història. No hi ha floritures, ni llàgrima fàcil, ni subterfugis. La història és tal com és, crua, despullada d'artificis. Una història en què els successius actes d'amor es succeeixen en explosions crítiques les quals, malgrat tot, són plenes de tendresa. Una història explicada amb molts plans fixes, que enregistren allò que fan els protagonistes posant-hi distància emocional. Una història explicada amb seqüències que podríem qualificar de temàtiques, sense deixar-se cap ni un dels punts que, com fites cap l'abim, van puntejant tot el procés. 
Una història explicada sense música incidental, de tal manera que es subratlla, encara més, la importància de la música en la vida dels protagonistes. Una història en la qual l'heroïcitat consisteix en afrontar el dia a dia i en prendre decisions enfront de situacions que no es simplifiquen en un "o blanc, o negre". Una història en la qual el director adopta, malgrat l'aparent distançament, una posició ètica i en la qual s'endinsa en el terreny de la responsabilitat envers els altres. Una història explicada a través d'un monumental treball d'actors, impressionants Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant.
Una història que colpeix, sobretot si, com és el cas, es té a la vora i es viu a la pròpia pell. Si lluitem per tenir una vida digna, no podem tenir una mort digna? Però aquí no hi ha un termòmetre que ens indiqui que sí, que ja es pot apretar el botó, que ja es pot desconnectar. I després hi ha la pregunta que apareix sempre: fins a quin punt aquella persona n'és conscient, del seu estat. Una de les situacions més cruels amb la que et pots trobar quan estàs amb una persona que té un sever grau de deteriorament cognitiu és quan, per la raó que sigui, un dia fa un gest, una mirada, que ens fa creure que ens entèn, que ens sent. De manera espontània el primer que fem és alegrar-nos-en però, immediatament, s'apodera de nosaltres el vertigen provocat per la possibilitat de que sí, que aquella persona sigui realment conscient del seu estat. És fotut morir un cop, però és molt pitjor morir cada dia, i així eternament. L'infern deu ser això.

6 comentaris:

  1. M'has fet venir ganes de anar al cinema. Això sí, procuraré anar-hi un dia que no em senti toveta. Àgata

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pel·lícula és dura però per treure's el barret. Això sí, és important veure-la un dia que estiguis amb la moral alta.

      Elimina
  2. buff quan de drama i romanticisme veig per aquí, massa per mi, treu, treu, millor que no la vegi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que no veure-la, el que cal desitjar és no viure-la

      Elimina
  3. M'ha agradat molt el que has escrit. La pel·lícula em va agradar menys, malgrat els excel·lents actors. Potser plovia sobre mullat i no va afegir res al que ja he experimentat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Allau. Sí, quan toca d'aprop no saps ben bé com posar-t'hi ( a mi també em va passar)

      Elimina