diumenge, 23 de febrer del 2014

Cuando todo está perdido/ All is lost

J.C. Chandor
Un navegant solitari, del qual no sabem el nom, veu com, en ple Oceà Índic, el seu veler topa amb un contenidor a la deriva, la qual cosa li provoca seriosos desperfectes.
Una història de supervivència, de la lluita de l'home per intentar evitar allò que sembla inevitable, de la lluita de l'home enfrontat al poder de la natura. Un sol personatge, convertit en nàufrag, que ha de fer front a totes les desgràcies derivades del fet d'anar a la deriva enmig de l'oceà. És inevitable pensar en History of Pi, o en 127 hours. Fins i tot en Gravity
Tot i que el guió podria fàcilment caure en el dramatisme més previsible, la contenció en la direcció, en la posada en escena -que fins i tot subratlla la bellesa de l'oceà, malgrat aquest sigui, en aquest cas, l'enemic a vèncer- i la renúncia als efectes espectaculars, li donen a la pel·lícula un to de versemblança que en multiplica l'efecte positiu i en remarquen la lectura trascendent. Posats a ser austers, la pel·lícula s'inicia ja en ple oceà i mai no sabem res del protagonista, ni tant sols el nom. Només atenem al present, un present despullat de paraules, tret d'un o dos renecs inevitables quan la cosa es posa molt lletja. No hi entenc ni un borrall, de navegació i, per tant, segurament se m'escapen detalls que potser un expert jutjaria fora de lloc, però l'efecte que m'ha produit la història és d'autenticitat. A això també hi contribueix la interpretació serena, continguda, realista, d'en Robert Redford, perfecte en el seu paper de navegant solitari i de nàufrag.
Fa anys fèiem conya sobre si era millor veure En busca del fuego en versió original o doblada. Amb aquesta passa gairebé el mateix. Poques paraules, un sol actor. Sobta, amb això, l'extensa llista dels crèdits finals. 
Curiosament, i sense pretendre explicar com acaba la història, la traducció castellana del títol -Cuando todo està perdido- dóna més pistes sobre com va la cosa que no pas el títol original -All is lost. Qüestió subtil, de detall. En qualsevol cas, conyes i enigmes apart, l'he trobat una molt bona pel·lícula, capaç de mantenir la tensió durant una hora i tres quarts amb només un actor i aigua, molta aigua.


dijous, 20 de febrer del 2014

Nebraska

Alexander Payne

En Woody, un home ja gran amb senyals evidents de demència i a qui li agrada una mica massa el mam, s'entesta en anar des d'on viu, a Hawthorne, Montana, fins a Lincoln, a Nebraska, a més de mil quilòmetres, convençut que ha guanyat, en un sorteig, un milió de dòlars. Veient que no hi ha manera de convence'l del contrari, i davant la tossuderia d'en Woody, el seu fill David decideix acompanyar-lo. 
Em resulta difícil parlar gaire de Nebraska, perquè senzillament no em surt altra cosa que dir que m'ha encantat. L'he trobat tendra, plena de detalls d'una gran sensibilitat, un punt trista, emotiva. Potser perquè tots plegats no estem tan lluny de situacions amb les que ens podem identificar, m'ha tocat la fibra.
Nebraska, estructurada en forma de road movie, parla de la família, de les il·lusions i les mesquineses, de les relacions entre les persones i del que sabem o deixem de saber de les vides de les persones que tenim més properes. En aquest sentit m'ha agradat moltíssim com en David va reconstruint, com si fossin les peces d'un trencaclosques incomplert, la vida del seu pare i com, a partir d'aquest coneixement, va evolucionant la visió que en té d'ell. Dramàtica però sense perdre un punt d'humor, el viatge, també metafòric, va acostant cada cop més el fill en la comprensió del pare. Tot això filmat en un bellíssim blanc i negre que ajuda a subratllar el món aïllat, lluny del glamur i del somni americà, el món fred, gairebé a mig fer (genial la visita al Mont Rushmore) de l'Amèrica profunda (un món, per altra banda, ben conegut de Payne, fill de Nebraska).
En Bruce Dern, veterà amb un enorme currículum, fa aquí el paper de la seva vida, en la pell d'en Woody. Ell du el pes principal de la pel·lícula, però tota la resta del repartiment està a la mateixa alçada, i el repartiment inclou un treball de càsting digne dels millors Coen (atenció als dos cosins d'en David!). Boníssima, també, la música de Mark Orton. Fins ara, Nebraska donava nom a un dels grans títols d'en Bruce Springsteen; ara, a més, dóna nom a una gran pel·lícula.


divendres, 7 de febrer del 2014

Standby. On!

Pegasus
Luz de Gas
Grandiós. La cita servia per a presentar el nou treball discogràfic de Pegasus, el primer d'ençà de la retrobada, però va servir per molt més. Va servir per retrobar el so compacte, precís, contundent, d'uns músics que, com em comentava fa pocs dies un amic, quan els tens al davant no pots fer altra cosa que reverències. Pegasus no viu de glòries passades: té moltes coses noves a dir encara. En Santi Arisa té una precisió metronòmica i alhora fa cantar com ningú la bateria, extraient-li sons que només ell sap d'on els treu. La precisió rítmica es completa amb el baix d'en Rafael Escoté que, alhora, extreu línies melòdiques properes al lirisme d'en Pastorius. Al davant, Max Sunyer i Josep Mas"Kitflus" van establint un diàleg, de vegades vertiginós i d'altres més pausat, l'un, amb un so que sovint bruteja volgudament, l'altre, amb aquella posició de les mans tan poc ortodoxa sobre el teclat. I als quatre membres fundacionals del grup s'hi afegeix, per multiplicar la contundència percussiva en Dan Arisa, que fa anar les percussions amb una energia abassegadora. 
Pegasus funciona com una màquina precisa, sense que ningú destaqui per sobre dels altres més enllà dels moments d'improvisació, de solos, amb una comunicació músico-telepàtica que fa que tot es transformi en un tsunami sonor que arrossega tot i tothom, tant si s'explaien en melodies de to més líric com si es deixen anar pel funk més arrauxat. 
Mentre els escoltava, en els pocs moments en què l'univers sonor que creaven em deixava raonar una mica, buscava nexes, punts de referència musicals, i el meu escàner particular anava de Weather Report a Pat Metheny, tot passant per Chick Corea. Però encara que s'hi puguin trobar tots els vincles que es vulgui, el millor que es pot dir de Pegasus és que sona a Pegasus. Poca broma: un grup que ha actuat a Montreux i al Carnegie Hall i que ara, amb tota la saviesa acumulada, sonen d'aquesta manera, s'ha de tenir molt en compte. Tinc la sort de tenir amistat amb en Santi des de fa uns quants anys i sé, pel que em comenta, com de difícil és arribar a una fita com la d'ahir. És un luxe, per un país com el nostre, tenir uns músics d'aquesta categoria, i no hauria de permetre, de cap manera, que les mesquineses del mercat malmetessin un projecte com aquest. No sé com s'ha de fer, però... llarga vida a Pegasus! 

dilluns, 3 de febrer del 2014

Blacksad. Amarillo

Juan Díaz Canales/ Juanjo Guarnido
Norma Editorial
Cinquena entrega de la sèrie dedicada a John Blacksad. John Blacksad és un detectiu privat, un tipus dur, a l'estil dels grans clàssics com Philip Marlowe o Sam Spade, amb l'única peculiaritat que en John Blacksad...és un gat! Aquesta és la característica més rellevant i diferencial de l'obra de Juan Díaz Canales (guió) i Juanjo Guarnido (dibuix i color): tots els seus personatges són animals, encara que amb el cos humanitzat. Però, a diferència dels animals del Maus d'Art Spiegelman, on els diferents animals es corresponen a col·lectius determinats (els jueus, els alemanys, els polonesos), en aquest cas cada individu és un animal diferent, que més aviat es relaciona amb el paper que juga a la història, o amb el seu tarannà. Així podem trobar un cambrer que és un porc amb samarreta imperi, o un cap de policia racista i corrupte representat per un gegantí ós polar, la cantant seductora que és una gata (maula), mentre que l'advocat llepa i sense escrúpols encaixa bé amb la cara de la hiena. 
Abans he dit que l'opció de representar tots els personatges com a animals és la característica més rellevant d'aquesta obra. No és cert. La característica més rellevant és la seva extraordinària qualitat.
Pel costat dels guions -per ara cada volum es pot seguir de manera independent, tot i que algun personatge reapareix- segueixen les pautes de la gran novel·la negra nordamericana, o millor encara, tal i com els autors expliquen, dels grans clàssics del cinema negre nordamericà. Per reforçar-ho, els creadors han decidit situar l'acció als Estats Units dels anys cinquanta. Tota l'estètica es correspon a aquesta època, i ens permet enganxar-nos-hi ràpidament, pel pes del mite glamurós que ens n'hem creat.
Juan Díaz Canales hi fa aparèixer tots els grans escenaris: clubs de jazz sòrdids, plens de fum, carrerons amb gats i cubells d'escombraries, alcohol, Cadillacs, Pontiacs i De Sotos, i en aquest background hi apareix el submón de la droga, els poders polític i policial corruptes, el paper de la premsa, i també el racisme i els supremacistes blancs, la caça de bruixes, la guerra freda, els antics nazis o, com en aquesta darrera entrega, els beatniks, amb especial dedicatòria a Allen Ginsberg, Neal Cassidy i a Jack Kerouac (fins i tot l'escriptor protagonista escriu la seva obra en un únic rotlle de paper, tal i com va fer Kerouac amb On the road). Enmig de tot això, un John Blacksad condemnat a la solitud i que malgrat el seu caràcter desenganyat creu en la justícia, malgrat malfiar-se de la llei. 
Pel que fa a la imatge gràfica, ens trobem davant d'un dibuix vigorós, detallista quan cal, tremendament expressiu, que desplega tota la gamma de plans possible, dels primeríssims primers plans a grans plans generals,  i amb punts de vista a base de picats i contrapicats que li donen un dinamisme extraordinari. A tot això cal afegir-hi un tractament del color que multiplica, tant per la tria cromàtica com pel treball de llums i ombres, la seva càrrega expressiva.
Només apuntar que aquesta fantàstica obra s'ha hagut de produïr originalment a França, davant la impossibilitat de poder trobar qui s'hi jugués els calers aquí.


diumenge, 2 de febrer del 2014

El mapa i el territori/ La carte et le territoire

Michel Houellebecq
Ed. Empúries
A través de la història d'en Jed Martin, fotògraf i pintor, Michel Houellebecq s'endinsa en el món de l'art, o de les relacions familiars, o, més encara, de la solitud i del sentit de l'existència.
Tenia una certa recança en començar el llibre d'en Houellebecq. No havia llegit anteriorment res d'ell i, en canvi, en algun lloc havia llegit que es tractava d'un personatge controvertit, polèmic, provocador, ferèstec.
Probablement l'autor de El mapa i el territori sigui tot això, però el cert és que, a mi, la novel·la m'ha agradat molt. Amb una enorme capacitat d'observació, i per a desgranar tot allò que observa, l'he trobat molt ben escrit, amb un ritme impecable i un desenvolupament que m'ha tingut amatent des que el vaig començar. M'ha portat, sí, a l'univers sartrià -el problema és l'altre-, més enllà de les ganivetades que etziba al món de l'art -hauria de dir al negoci de l'art. Segur que, pel camí, se m'han escapat un munt de referències al món de la cultura francesa; llegit en el seu context, deu ser molt més punyent encara. A més, m'ha agradat l'enginyosa manera que té de ser a la novel·la com un personatge més, la qual cosa li permet posar en boca seva tot el que li ve al cap i destil·lar tota la misantropia de que és capaç parlant de sí mateix en tercera persona, com un personatge més de la ficció. Això inclou la sorpresa de la tercera part del llibre (sorpresa que no revelaré, perquè és un factor important a l'hora de la lectura).
El personatge central, en Jed Martin, és també, un personatge poc sociable. Refugiat ja de ben jovenet en la lectura i el coneixement dels clàssics, entre d'altres "s'havia familiaritzat amb els principals dogmes de la fe catòlica, que havien deixat una empremta tan profunda en la cultura occidental, mentre que els seus contemporanis generalment sabien menys coses de la vida de Jesús que de la de Spiderman".
Tot el text és farcit d'apunts crítics sobre el paper de l'art en el món contemporani. El propi títol fa referència a una hipotètica obra d'en Martin, en la que presenta el territori no en la seva imatge real sinó a través de la seva representació en els mapes Michelin. La realitat i la seva representació, la seva abstracció. És el mapa el territori? I en una altra sèrie d'obres, en Martin, a les pintures que l'acaben fent milionari, presenta retrats de personatges paradigmàtics del món occidental. La seva obra més emblemàtica és, per ell el quadre que representa Steve Jobs i Bill Gates a Palo Alto (l'altre quadre emblemàtic d'en Martin, una pintura que se li resisteix, representa Damien Hirst i Jeff Koons
Cínic i despietat amb els seus contemporanis, Houellebecq descriu alguns dels trets que els atribueix amb una mestria formidable: "...podien esperar una acollida privilegiada per part dels hotelers: una parella jove de ciutat sense fills, estèticament molt decorativa, encara en la primera fase de l'amor, i per això disposats a meravellar-se per tot, amb l'esperança de forjar-se una reserva de bons records que els haurien de servir a l'hora d'afrontar els anys difícils..." O, més endavant "pel que havia pogut observar, l'existència dels hones s'organitzava entorn del treball, que ocupava la major part de la vida, i es realitzava en organitzacions de dimensió variable. En acabar els anys d'activitat laboral, s'obria un període més breu, marcat pel desenvolupament de diverses patologies. Alguns éssers humans, durant el període més actiu de la seva vida, intentaven també associar-se en microagrupaments, qualificats de famílies, que tenien com a objectiu la reproducció de l'espècie". Per arrodonir-ho. "¿Quina és la primera pregunta que se li fa a un home quan ens volem informar del seu estatus? En algunes societats, se li pregunta primer si és casat, si té fills. En la nostra societat, ens informem en primer lloc sobre la seva professió. El que defineix per damunt de tot l'home occidental és el seu lloc en el procés de producció." I això li dóna, a l'obra, una dimensió que va més enllà de la purament narrativa per entrar de ple en la reflexió filosòfica. 
Així, com un observador extern i aliè a l'espècie humana, Houellebecq ens enfronta al nostre pitjor mirall, el que reflecteix la inutilitat de l'existència. i com a interlocutor d'en Martin, Houellebecq es posa a sí mateix, un personatge sí, ferèstec, associal, políticament incorrecte : " El sol surt a les nou; entre que em rento i em prenc uns quants cafès ja gairebé és el migdia, només haig d'aguantar quatre hores de dia, normalment me'n surto sense grans estralls". Si a la primera part la narració gira al voltant del procés d'en Martin -artístic i personal- en la segona el nus fonamental el constitueixen els diàlegs entre els dos personatges. La tercera part recondueix, d'una manera sorprenent, i en un pla inesperat, tot el que anterioment s'ha anat congriant: el desenllaç ja no és el punt àlgid, i encara es permet un epíleg de ficció futura que fa que el terrabastall de pensament anterior vagi calmant-se a poc a poc, fins a retornar a una mena d'Arcàdia rural i feliç, i ... a la caldera inicial.
Com he indicat al principi, no he llegit cap altre treball d'en Houellebecq. Per això demano als qui pacientment llegiu aquest bloc, què m'aconselleu? M'hi poso? Ein?