El cant del cucut/ The Cuckoo's Calling

Robert Galbraith
Ed. Proa

En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal.
El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter. 

El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu.
Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.

Canciones de amor a quemarropa/ Shotgun lovesongs

Nickolas Butler
Libros del Asteroide

En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble.
Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva.
Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.

Fotografia: Dennis Knuth

Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. 
"Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo.
Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia".
Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.

Libros del Asteroide

Crímenes que no olvidaré

Alicia Giménez Barlett
Destino

Recull de nou narracions breus protagonitzades per la inspectora Petra Delicado i el sots-inspector Fermín Garzón. Són històries escrites durant un interval de disset anys, potser històries d'aquelles que un bon dia varen quedar en un apunt com a possible esborrany d'una novel·la o potser directament històries que ja varen néixer breus, amb voluntat de conte. En qualsevol dels casos són històries molt ben escrites, amb una protagonista que progressivament va adquirint un to cada cop més escèptic respecte de la humanitat, i que impregna la narració d'un aire de cinisme ben equilibrat, que defuig qualsevol espurna de maniqueïsme. 

Històries distretes, variades, ben escrites, d'una novel·lista que ha sabut crear un personatge que cada vegada dóna la sensació que sap trobar el seu camí de manera independent, per sí sola, i que l'escriptora només ha de deixar que flueixi.

Desig de xocolata

Care Santos
Ed. Planeta

Tres històries  situades en tres moments històrics diferents, tres històries unides pel fil conductor d'una peça de porcel·lana, una xocolatera.
La història -les histories- corren enrere en el temps: comencem situats en el moment actual amb la xocolatera feta miques i acabem a Sèvres, al segle XVIII, mentre una delicada mà aristocràtica selecciona els components necessaris per fer la peça.

Desig de xocolata està molt ben escrit, amb un bon domini de les descripcions i dels diàlegs, i amb paràgrafs que obliguen a una relectura atenta: "Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits com tu, però després es queden amb els avorrits i normalets com jo. Saps per què? perquè tard o d'hora descobreixen que durant la vida es passa més temps fora del llit que a dins". 
Cadascuna de les tres histories podria ser una història independent, però Care Santos les ha sabut unir de manera que configuren una única història, la de la xocolatera, tot traçant un panorama ben documental i creïble de la historia de la xocolata i els seus secrets. (Tinc de veí en Cristian Escribà: li hauré de preguntar sobre la bondat del que la novel·la explica).
La novel·la no té pretensions de trascendència -si obviem el trascendent que pot ser trobar la trascendència a les coses intrascendents. Però, més enllà d'aquest desafortunat joc de paraules, Desig de xocolata és una novel·la tan deliciosa com la xocolata que l'amara.

El periodista deportivo/ The sportswriter

Richard Ford

El periodista deportivo és la primera de les tres noveles dedicades a Frank Bascombe, un ex-aspirant a escriptor que després de renunciar a la literatura fa, com indica el títol de la novel·la, de periodista esportiu (a la tercera novel·la de la sèrie, Acció de Gràcies, el trobem fent d'agent immobiliari).
Richard Ford deu ser l'escriptor més existencialista de tots els novel·listes actuals ("en la mayoria de los casos, todos podríamos ser otro"); encara que sigui un periodista esportiu ("lo único que pido es participar fugazmente en las vidas de otros, hablar con una voz llana y sincera, no tomarme a mi mismo demasiado en serio, y luego distanciarme. Porque, al fin y al cabo, una cosa es escribir de deportes y otra cosa muy distinta es vivir la vida"), no deixa de sentirse com l'escritor que, en realitat, és. I ho deixa ben clar: "Los escritores, todos los escritores, necesitan pertenecer a algún sitio. Solo que los escritores de verdad, desgraciadamente, son socios de un club de un solo miembro". 

Bascombe té una mirada al món que podria semblar resignada però que, en realitat, obvia -o ho pretèn- el passat ("para mi, no hay esperanza a menos que olvidemos las cosas que han pasado y que se han dicho") i no planteja cap interès en el futur, convençut que aquest és imprevisible i atzarós, i que no paga la pena amoinar-s'hi ("en la vida no hay temas trascendentales. Las cosas suceden, y luego se acaban, y eso es todo"). El que passa és que, a més, tot s'esdevé en un context social, i cultural , hiper-individualista, ("No llames. La amistad es una mentira de la vida. No llames"), enmig d'un Nova Jersey creuada per autopistes i plena de ciutats de vacances abocades al mar. Colpit per la mort prematura del seu fill, en Frank va d'un costat a l'altre com podria anar-hi una bola de pinball. Res a fer, res a pensar, només ara i aquí. ("La tristeza, la verdadera tristeza es relativamente breve, pero el duelo puede ser muy largo").Aquesta primera novel·la de la sèrie no té, a diferència de la tercera, el punt de sentit de l'humor que faria més païble el llarg discurs sobre la soledat que, en el fons, és. Fins es podria arribar a pensar que es tracta d'un llarg elogi de la mediocritat, i sense cap esperança. Fins i tot en alguns moments pot semblar que tingui la visió reaccionària que associem al seu origen al sureny Mississipi. 

Acció de gràcies / The lay of the land

Richard Ford
Ed. Empúries

En Frank Bascombe és un agent de la propietat immobiliària que es prepara per a celebrar el Dia d'Acció de Gràcies.
Tercera novel·la dedicada a Frank Bascombe. Habitualment, els personatges que protagonitzen sèries de novel·les solen ser homes d'acció, soldats, detectius, policies,... El que no és gens habitual és que el protagonista de la sèrie sigui un discret agent de la propietat immobiliària. I és que la literatura de Richard Ford no ho és gaire, de convencional.
Com si es tractés de l'Ulisses de Joyce, l'acció -per dir-ho d'alguna manera- té lloc durant les quaranta-vuit hores prèvies a la celebració del gall dindi. Només un final en què Richard Ford recorre a un esdeveniment imprevist i exterior fa que es trenqui la dinàmica adquirida fins aleshores. Pel camí qualsevol gest, qualsevol objecte, pot transportar al protagonista -està escrit en primera persona- als racons més remots de la memòria, com si es tractés de Proust (abans Joyce, ara Proust, déu n'hi do!) I tot per bastir una profunda, sincera i descarnada reflexió sobre el sentit de l'existència, molt propera a l'existencialisme. I, per més que Ford miri cap al passat, no fa més que insistir en la seva inutilitat i en el poder únic que conté el present ("Les coses que no arribaràs a fer no es decideixen al final de la vida, sinó en algun punt de la prolongada i grisa etapa intermèdia, quan no pots veure la llumeneta de cap dels dos extrems")

La prosa és extraordinària, i té un to d'un humor irònic, gens exempt de mala bava, que endolceix el profund dolor que amaga : "potser ella m'envejava per estar malalt, per com la malaltia t'ajuda a enfocar i a veure més clara la teva vida, i ho redueix tot a un sol tema que no pots qüestionar. En podríem dir la casella gran, a l'exterior de la qual ja no n'hi ha cap altre". Un lloc destacat l'ocupen les descripcions, tant de persones ("Tot i tenir els braços i les mans secs i coriacis com els d'un caiman, té un cap rodó a mig camí entre el rosa i el carbassa, com si l'haguessin bullit. Porta els cabells blancs pentinats cesàriament, de darrere cap endavant, fent un serrell que (en funció del barber on vagi) pot ser un trist i simple serrell d'avi o bé una cabellera de llargària Beatle que li dóna una aparença d'uns setanta anys, que és més o menys la pinta que fa ara. Si a tot això hi afegeixes que quan es treu les ulleres l'ull esquerre se li desvia estràbicament, que porta un gran audiòfon en forma de bola a cada orella, que s'afaita la cara matusserament i que sempre s'acosta massa quan parla (ruixant-te de gotetes de Listerine), obtens un producte humà que no sempre és atractiu") com si es tracta de llocs o de moments: "Una olor acre i dolça de fulles cremades flota en l'aire, procedent dels jardins del darrere de l'altra banda de la carretera Mullica, on un propietari somia despert repenjat al seu rascle, amb la mànega preparada, escrutant les flames impassibles i les volutes de fum..." Richard Ford és minuciós i detallista, i la seva escriptura no és gens mandrosa, ans al contrari: recargola tots els rínxols que troba, un per un.  Sap circular per l'entramat soterrani de la vida de les persones, de les seves motivacions profundes a través dels seus símptomes externs. Llibre de solituds, Acció de Gràcies és també un extraordinari quadre de Hopper.

La solitud dels nombres primers/ La solitudine dei numeri primi

Paolo Giordano
Ed. 62

Els nombres primers són uns nombres que només són divisibles per u, o per ells mateixos. Aquesta peculiaritat els fa especials, uns nombres que destaquen d'entre l'infinit. I encara, entre ells, n'hi ha que són encara més especials: són aquells que són gairebé consecutius l'un amb l'altre, només separats per un nombre parell. El disset i el dinou, posem per cas. O en Mattia i l'Alice.

Tot i un començament un xic desconcertant, que pot arribar a semblar forçat, La solitud dels nombres primers es converteix en una narració plena de poesia i tendresa, trista. Dos personatges que són a la vora, ells també únics, peculiars, "ell rebutjant el món i ella sentint-se rebutjada pel món". Una història de solitud i també d'amor "vivien la lenta i invisible compenetració dels seus universos, com dos astres que graviten al voltant d'un eix comú, en òrbites cada vegada més properes el destí de les quals és clarament el de fusionar-se en algun punt de l'espai i del temps". L'autor utilitza un llenguatge precís,  de traces científiques, fruit potser de la seva formació com a físic, però alhora ric en imatges d'una gran riquesa expressiva: "La seva mare sovint abandonava les frases a la meitat, com si n'oblidés el final mentre les pronunciava. Aquelles interrupcions deixaven a l'aire i en els seus ulls bombolles de buit, i en Mattia cada vegada s'imaginava que les feia esclatar amb la punta del dit".  
Una història absorbent i escrita amb una enorme sensibilitat.

Homes d'honor

Xavier Bosch
Ed. Proa

Segona entrega de les històries protagonitzades per en Dani Santana. Un cop abandonat el diari, el trobem ara a la televisió. 
En Xavier Bosch no pretèn endinsar-se en les profunditats de l'essència humana, ni vol fer un tractat sobre la trascendència. Escriu sobre el que coneix, i ho fa bé. Però, noi, a mi no deixa de produir-me un cert regust de quelcom impostat. Potser és perquè em sembla que a la novel·la li falta frescor, naturalitat. Tota ella està molt calculada, fins el punt que dóna la sensació de ser un producte de laboratori. Frases curtes i contundents, cadascuna d'elles una sentència. Sap trobar, és innegable, descripcions precises i enginyoses ("Quatre operaris- bata blava, guants i la modèstia desl qui es lleven d'hora"). 

Un protagonista individualista, que va a la seva, amb el seu particular codi ètic i un episodi del passat que li fa de llast. Hi afegeix unes dosis de sexe, un poc de violència -no gaire, la creïble pel context en què passa l'acció- i ho diposita tot sobre un llit de denúncia, social i política en general, i del món periodístic en particular ("A tu ja t'estaria bé, suposo, aquest periodisme d'aparador que es porta ara, majoritari, més pendent de la forma que del fons"). Els lectors sempre ens sentit més predisposats a que ens agradi una novel·la si aquesta fot algun calvot al poder. I que toqui l'actualitat: aquest cop és l'incendi del Liceu i la presència de la màfia a casa nostra. Potser ha escrit la novel·la perquè era l'única manera d'endinsar-se en aquest terreny? Sembla, pel que deixa escrit, que es pot entendre així:
"...el Santana va tornar a casa adolorit de cos i amb l'ànima a les fosques.
-Potser sí que ha arribat el moment d'escriure tot això.- La raquel mirava de col·locar-li el coixí sota l'espatlla embenada- Escriu la novel·la sobre el que no es pot explicar a la televisió".
És així? En tot cas, acaba tancant el cercle deixant-ho just on havia començat. Però no és un cercle. És una cinta de Moebius.

La mala dona

Marc Pastor
La Magrana

A la Barcelona de principis del segle XX, l'inspector Moisès Corvo mira d'esbrinar què hi ha de cert en les enraonies que parlen d'un vampir que segresta criatures.
Una de les històries més terribles, fascinant i encara massa desconeguda, és la d'Enriqueta Martí, la "vampira del Raval", aquella assassina en sèrie que va terroritzar els sectors més humils del proletariat barceloní pels voltants del 1910. En Marc Pastor, de ben segur també fascinat per la història i el personatge, en fa l'eix central de la seva novel·la, una novel·la que ens passeja amb una enorme traça narrativa per aquella Barcelona, i que ens la mostra amb tota la seva misèria, en un moment en què la distància entre les classes socials, entre els que ho tenien tot i els que no tenien res, era abismal. Retrat d'una ciutat i una societat ben documentat, com ben documentada està tota la història criminal que conté. En Marc Pastor sap de què parla -forma part de la policia científica dels mossos- i ho explica amb un llenguatge ric, fluid i directe, utilitzant una gran varietat de recursos narratius per explicar tota la història amb rigor periodístic i fer-la, alhora, lleugera i de lectura absorbent. 

El seu personatge, en Moisès Corvo - a qui rescataria en una posterior novel·la, Bioko, però situant-lo temporalment abans que aquesta- és un anti-heroi individualista, un personatge que es fabrica el seu propi codi ètic i la seva moral ("Ja no és el defensor de la bona gent, perquè ja no creu en la bona gent"). I, tot i així, el seu cinisme queda molt lleuger comparat amb l'amoral codi d'aquells que estan al darrere dels crims més horrorosos:
"(...) Algú ha de proveïr als consumidors del que busquen. Algú els ha de donar el perill. És tan lícit com vendre pa o carn. Els humans el necessitem per viure, perquè si no ens moriríem d'avorriment. I jo sóc el venedor. Jo dono el que els meus clients busquen.
- Hi ha uns límits.
- Quins? La meva clientela no els coneix. La llei? Les lleis es poden canviar. De fet, els meus clients es dediquen a canviar-les quan els convé."
 Segona aproximació a aquesta història en un altre registre: l'altra havia estat un musical, La vampira del Raval, que ja m'havia atrapat. Segona novel·la que llegeixo d'aquest autor, i també m'ha atrapat.

Plens de vida / Full of Life

John Fante
Ed. de 1984

En John i la seva dona, la Joyce, són a punt de tenir el seu primer fill. Les coses els van força bé: els xecs per la feina d'en John com a guionista arriben puntualment, i han pogut comprar-se una casa a Los Angeles. Però els tèrmits els fan una mala passada, i demanen ajuda al pare d'en John.
Plens de vida és un llibre ple de vida. En un llibre on no hi passa res del que sol passar als llibres, hi trobem el traç de la senzillesa, de les coses quotidianes, de l'amor. L'estil de Fante és sec i directe, sense floritures, i això no és obstacle per trobar-hi un text ple de tendresa i amb un gran sentit de l'humor.

En aquest cas, l'autor beu de la seva pròpia memòria, la d'un fill d'un immigrant italià, d'un home dels Abruzzi que en algun moment recorda aquell Bonasera de The Godfather, aquell que comença la pel·lícula dient "I believe in America". En aquest cas Fante ha deixat enrere els moments més crítics, aquells que recorden la font de la literatura beatnik ("Havia dormit a la Sunshine Mission i em fumava les burilles que agafava dels cendrers de sorra que hi ha a la porta dels ascensors. Hi havia dies que anava sense mitjons"). Però estem a la meïtat dels anys cinquanta, a les portes de l'American Way of life i la situació econòmica ha millorat. Semblaria que la matèria narrativa s'ha esvaït, però John Fante sap narrar i fer literatura a partir de les coses més senzilles, com Wallace Stegner, com tants autors nordamericans, els textos dels quals sovint podrien convertir-se en lletres de cançons.  L'enfrontament -entranyable, però- entre pare i fill, el neguit de l'avi per viure prou com per a conèixer el seu nét, l'estupor d'un futur pare davant els sobtats i, per ell incomprensibles, canvis d'humor de la seva dona ("l'embaràs de la dona era una mala època per a l'home"), les pors, dubtes, fins i tot les contradiccions entre el seu passat catòlic i el recent fervor religiós de la seva dona, tots aquests blocs temàtics van configurant aquesta breu novel·la. Tot, escrit amb aquest llenguatge directe que li dóna aquesta sensació de naturalitat, de senzillesa. Però, és tant difícil fer-ho senzill!!

Se sabrà tot

Xavier Bosch
Ed. Proa

En Dani Santana, director del tercer diari més important del país, el Crònica, pronuncia el seu discurs de comiat, quan amb prou feines fa un any que havia acceptat el càrrec.
Si hagués de triar quin és el tema que recorre la novel·la d'en Xavier Bosch, diria que és el referit a la relació entre premsa i poder. Aquesta temàtica el duu a escriure una narració que constantment desperta en el lector les preguntes fonamentals respecte del codi deontològic del periodisme.
Amb maneres de novel·la negra, Se sabrà tot -un títol que em sembla una cacofonia poc afortunada - fa un retrat del món de la premsa i de la Barcelona actual, una Barcelona reconeixible en els referents triats, una Barcelona actual, on té un pes fonamental el canvi en l'estructura demogràfica degut a la immigració i on apareix com una amenaça real el fonamentalisme islàmic.

M'ha sorprès positivament la traça narrativa d'en Bosch, que munta una història amb un ritme força àgil, amb un llenguatge directe, que es fa llegir, farcida de frases contundents, gairebé sentències, d'aquelles que es fan subratllar: "Mai no et creguis res fins que ho neguin oficialment". Dispara contra els periodistes sense compromís "Mai no preguntaven res perquè no tenien res a preguntar", i fa una encesa defensa del periodisme compromès amb la veritat, alhora que carrega contra el periodisme dirigit per la lògica del mercat (tot i els matisos amb què relativitza les conclusions contundents: "Tu escriu el que vegis, que la història ja dirà què ha passat"). 
Es fa difícil no relacionar Se sabrà tot amb el breu pas d'en Xavier Bosch per la direcció del diari Avui. No cal que hi volguem veure una correspondència exacta -cadascú que pensi el què vulgui- però sí que, sens dubte, moltes frases, gestos i moments els ha viscut en pròpia pell.
El millor que en puc dir és que m'han vingut moltes ganes de llegir la resta de la trilogia protagonitzada per en Dani Santana. M'hi poso. 

L'altra

Marta Rojals
Ed. La Magrana

L'Anna, dissenyadora gràfica amb trenta-set anys repicats, comparteix vida amb en Nel però s'embolica amb en Teo, un skater sord de vint-i-un anys.
Era molt difícil, gairebé impossible, no tenir al clatell el record de Primavera, estiu, etc, mentre es llegeix L'altra. Jo no me n'he sortit, i suposo que això m'ha condicionat la lectura i la valoració que en faig.
L'altra està molt ben escrit. La Marta Rojals té una capacitat d'observació privilegiada i una fluidesa a l'hora d'escriure que desprèn una naturalitat encomanadissa, que et fa entrar a la novel·la com si fos un xuclador. Crec que té la capacitat enorme d'explorar els tres nivells en què García Márquez deconstruia la vida d'una persona: la vida pública, la vida privada i la vida secreta. De fet, per buscar el referent a la seva increïble capacitat d'escriure amb aquesta naturalitat, no cal ni remetre's a la seva anterior novel·la: seguint els seus magnífics escrits a Vilaweb n'hi ha prou per a no perdre'n l'hàbit.
L'altra, però, desprèn un aire més sever:"Al cap i a la fi, la batalla de la vida va de perdre". Molt dura aquesta frase, que ens retrata, també, la duresa d'un personatge, l'Anna, que carrega una motxilla pesadíssima a les seves espatlles, una motxilla feta d'unglades de gos en una cisterna, d'alès al clatell en un túnel, d'unes cames que s'endevinen estirades darrere un sofà. 

L'Anna ho vol tenir tot sota control. S'estima en Nel, algú a qui ens dibuixa més aviat maldestre però amb la capacitat de rescatar-la quan més ho necessita. S'estima en Nel, però li pesa la rutina, l'hàbit. "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d'un tacte regular?" I el món, a més, trontolla en una crisi per a la qual ningú no l'havia preparat: "La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava".  En aquest context, i amb aquesta motxilla, tot gira al voltant de la comunicació, o de la incomunicació. No és casual que en Teo, el noiet per qui perd l'oremus, sigui sord. Fins i tot quan estan junts es comuniquen pel mòbil. I la tecnologia li permet a l'Anna refugiar-se: "El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil (...) No cal ni passar per la feinada de sentir-ho (...) Delegar l'empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica 'M'agrada' perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L'Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d'un simulador de vol". Trobo genial aquesta analogia amb el simulador de vol.

La Marta Rojals no se n'està, com ja havia fet abans, de reservar-se una sorpresa final, una sorpresa que explica molt del que ha anat passant, una sorpresa de la qual ens ha donat pistes però que no hem sabut interpretar, una sorpresa, en definitiva, que ens revela qui és "l'altra". 
L'altra reuneix també tots els elements per tal que sigui considerada una novel·la "generacional". Abans era la música, ara la tecnologia, les Brompton, un món hipster, de lectors de Time Out (potser hi falta alguna referència a Banksy?). Crec de debò que L'altra és una molt bona novel·la. I, malgrat tot, no puc deixar de tenir una certa sensació de déjà vu, de fórmula d'èxit, de...no sé què. Però deuen ser manies meves. Marta, si llegeixes això, disculpa'm-ho.

La dona a 1000º/ Konan við 1000º

Hallgrímur Helgason
Ed. 62

La Herra és una dona ja gran, malalta de càncer, que viu en un garatge de Reykjavík. Gairebé no es pot moure del llit, però amb l'ajut del seu portàtil es manté connectada amb el món. Decidida a acabar amb el patiment que la malaltia li provoca, ha demanat hora ja al crematori. Mentre no arriba la data estipulada, la Herra fa un repàs a tota la seva vida, des d'Islàndia fins l'Argentina, passant per l'Alemània de la II Guerra Mundial.
No sé qui s'encarrega de redactar les frases que apareixen a les faixes dels llibres, però quan llegeixo el què diu la que duu La dona a 1000º no em puc estar de pensar que qui l'ha escrit ha llegit un altre llibre. Una novel·la per riure tot l'estiu? La dona a 1000º té, certament, moments puntuals d'un humor subtil, corrosiu però, per damunt de tot, és una novel·la extraordinàriament dramàtica, d'una gran duresa, colpidora, esborronadora, diria. I increïblement bona. Molt.
Podríem dir que són tres els grans blocs temàtics que van apareixent i desgranant-se a la novel·la. Per un costat, Islàndia. Aquest país, paradís ara dels hipster era, fins la meïtat del segle XX, una de les zones més pobres i desolades d'Europa. Amb un clima inhòspit i una terra incapaç de donar gairebé cap fruit, tota la vida s'acumula a la franja litoral i els elements de supervivència s'havien de cercar al mar. Per acabar-ho d'adobar, de tant en tant una erupció volcànica amaneix la rutina (això encara passa ara, clar) i, estant com estan els volcans sota inmenses masses glacials, es desfermen unes rierades que ho arresseguen tot. En aquest marc físic, ens presenta una Islàndia del passat poblada per gent molt pobre, primària, amb estructures familiars més pròpies de clans, amb un únic horitzó senyalat per l'emigració. En contraposició, la Islàndia d'ara, amb la que l'autor tampoc no és gaire benèvol, enriquida sobtadament i habitada per voltors financers que no dubten en dur-la arrossegant a la ruïna.

El segon gran tema del llibre és el que fa referència a la dona, així en genèric, i ho aconsegueix adoptant en tot moment el punt de vista de la protagonista, amb una fantàstica capacitat d'entrar no només al cos de la dona sinó dins el seu pensament i encara més enllà, dins la seva cosmogonia. Aquesta és una de les millors sorpreses del llibre, perquè està escrit per un home amb prou sensibilitat per fer-ho, i que té el valor i l'honestedat de carregar sense cap mena de condescendència contra els homes, l'argumentari dels quals sovint no va més enllà de l'ús de la violència. 
El tercer gran tema és el que fa referència a la II Guerra Mundial i a la relació, sovint ambígua, entre Islàndia i els nazis. Aïllada pel mar i per la seva climatologia, Islàndia va ser vista pels fact`tums nazis com el gressol on encara es servaven intactes les essències germàniques. Els islandesos, aleshores encara sota la sobirania del rei danès, no van fer gaires escarafalls als afalacs que venien d'Alemània. Iniciada la guerra, anglesos i nordamericans varen decidir envaïr-la per assegurar-se aquest important enclavament i evitar que fossin els alemanys els qui es situessin dominant l'Atlàntic Nord, a quatre passes d'Amèrica.

L'autor fa una descripció impressionant del que representà la guerra i el nazisme tot situant a la protagonista a Alemània durant la guerra, arrossegada per un pare enlluernat pels nazis i que acaba vestint l'uniforme de les SS. L'horror i l'abim que és capaç de reflectir a través de les pàgines més crues de la novel·la la situen, al meu entendre, al mateix nivell que Les benèvoles, de Jonathan Littell, o de passatges de Vida i destí, de Vassily Grossman. 
Per aconseguir transmetre tot aquest univers l'autor utilitza un llenguatge poètic d'una gran riquesa, amb un gran domini de l'el·lipsi i ple d'imatges que creeen en el lector una atmosfera que fa que allò que es llegeix no entri només pel significat literal de les paraules sinó per tot aquest univers de suggestió. El text està dividit en una gran quantitat de capítols sovint molt breus, que van i vénen en el temps, per configurar un constant anar i venir entre el passat rememorat i el present que es viu. 
Una novel·la extraordinària. Només un retret, en aquest cas adreçat a l'editorial: la versió catalana és una traducció de l'espanyol. És a dir, traducció de traducció. No hi havia l'opció de traduïr-ho directament de l'islandès? 

El mapa i el territori/ La carte et le territoire

Michel Houellebecq
Ed. Empúries

A través de la història d'en Jed Martin, fotògraf i pintor, Michel Houellebecq s'endinsa en el món de l'art, o de les relacions familiars, o, més encara, de la solitud i del sentit de l'existència.
Tenia una certa recança en començar el llibre d'en Houellebecq. No havia llegit anteriorment res d'ell i, en canvi, en algun lloc havia llegit que es tractava d'un personatge controvertit, polèmic, provocador, ferèstec.
Probablement l'autor de El mapa i el territori sigui tot això, però el cert és que, a mi, la novel·la m'ha agradat molt. Amb una enorme capacitat d'observació, i per a desgranar tot allò que observa, l'he trobat molt ben escrit, amb un ritme impecable i un desenvolupament que m'ha tingut amatent des que el vaig començar. M'ha portat, sí, a l'univers sartrià -el problema és l'altre-, més enllà de les ganivetades que etziba al món de l'art -hauria de dir al negoci de l'art. Segur que, pel camí, se m'han escapat un munt de referències al món de la cultura francesa; llegit en el seu context, deu ser molt més punyent encara. A més, m'ha agradat l'enginyosa manera que té de ser a la novel·la com un personatge més, la qual cosa li permet posar en boca seva tot el que li ve al cap i destil·lar tota la misantropia de que és capaç parlant de sí mateix en tercera persona, com un personatge més de la ficció. Això inclou la sorpresa de la tercera part del llibre (sorpresa que no revelaré, perquè és un factor important a l'hora de la lectura).
El personatge central, en Jed Martin, és també, un personatge poc sociable. Refugiat ja de ben jovenet en la lectura i el coneixement dels clàssics, entre d'altres "s'havia familiaritzat amb els principals dogmes de la fe catòlica, que havien deixat una empremta tan profunda en la cultura occidental, mentre que els seus contemporanis generalment sabien menys coses de la vida de Jesús que de la de Spiderman".

Tot el text és farcit d'apunts crítics sobre el paper de l'art en el món contemporani. El propi títol fa referència a una hipotètica obra d'en Martin, en la que presenta el territori no en la seva imatge real sinó a través de la seva representació en els mapes Michelin. La realitat i la seva representació, la seva abstracció. És el mapa el territori? I en una altra sèrie d'obres, en Martin, a les pintures que l'acaben fent milionari, presenta retrats de personatges paradigmàtics del món occidental. La seva obra més emblemàtica és, per ell el quadre que representa Steve Jobs i Bill Gates a Palo Alto (l'altre quadre emblemàtic d'en Martin, una pintura que se li resisteix, representa Damien Hirst i Jeff Koons) 
Cínic i despietat amb els seus contemporanis, Houellebecq descriu alguns dels trets que els atribueix amb una mestria formidable: "...podien esperar una acollida privilegiada per part dels hotelers: una parella jove de ciutat sense fills, estèticament molt decorativa, encara en la primera fase de l'amor, i per això disposats a meravellar-se per tot, amb l'esperança de forjar-se una reserva de bons records que els haurien de servir a l'hora d'afrontar els anys difícils..." O, més endavant "pel que havia pogut observar, l'existència dels hones s'organitzava entorn del treball, que ocupava la major part de la vida, i es realitzava en organitzacions de dimensió variable. En acabar els anys d'activitat laboral, s'obria un període més breu, marcat pel desenvolupament de diverses patologies. Alguns éssers humans, durant el període més actiu de la seva vida, intentaven també associar-se en microagrupaments, qualificats de famílies, que tenien com a objectiu la reproducció de l'espècie". Per arrodonir-ho. "¿Quina és la primera pregunta que se li fa a un home quan ens volem informar del seu estatus? En algunes societats, se li pregunta primer si és casat, si té fills. En la nostra societat, ens informem en primer lloc sobre la seva professió. El que defineix per damunt de tot l'home occidental és el seu lloc en el procés de producció." I això li dóna, a l'obra, una dimensió que va més enllà de la purament narrativa per entrar de ple en la reflexió filosòfica. 

Així, com un observador extern i aliè a l'espècie humana, Houellebecq ens enfronta al nostre pitjor mirall, el que reflecteix la inutilitat de l'existència. i com a interlocutor d'en Martin, Houellebecq es posa a sí mateix, un personatge sí, ferèstec, associal, políticament incorrecte : " El sol surt a les nou; entre que em rento i em prenc uns quants cafès ja gairebé és el migdia, només haig d'aguantar quatre hores de dia, normalment me'n surto sense grans estralls". Si a la primera part la narració gira al voltant del procés d'en Martin -artístic i personal- en la segona el nus fonamental el constitueixen els diàlegs entre els dos personatges. La tercera part recondueix, d'una manera sorprenent, i en un pla inesperat, tot el que anterioment s'ha anat congriant: el desenllaç ja no és el punt àlgid, i encara es permet un epíleg de ficció futura que fa que el terrabastall de pensament anterior vagi calmant-se a poc a poc, fins a retornar a una mena d'Arcàdia rural i feliç, i ... a la caldera inicial.
Com he indicat al principi, no he llegit cap altre treball d'en Houellebecq. Per això demano als qui pacientment llegiu aquest bloc, què m'aconselleu? M'hi poso? Ein?  

Memòria d'uns ulls pintats

Lluís Llach
Empúries

En Germinal, en David, la Mireia i la Joana són quatre amics que creixen junts a la Barceloneta dels anys vint fins que la guerra els escapça, de manera brutal i dramàtica, l'Arcàdia feliç en què vivien.
No tenia massa expectatives en la novel·la d'en Llach. Com a músic, com a cantant, m'ha agradat unes vegades més i unes altres no tant, però no creia que Memòria d'uns ulls pintats anés més enllà d'una estratègia editorial aprofitant l'empenta mediàtica del seu autor. I, la veritat, m'ha agradat molt més del què em pensava. El primer que se'm passa pel cap en referir-me a la novel·la es dir que llaqueja, i no ho dic com a qualificatiu negatiu. Llaqueja per tal com és identificable la tipologia del llenguatge emprat, d'imatges i les metàfores utilitzades, l'adjectivació... Al llarg de tota la novel·la es pot identificar aquesta impromta. Un llenguatge, però, que pel costat negatiu fa poc creïble el to del narrador, un Germinal ja gran que explica els seus records a un improbable realitzador cinematogràfic que vol fer-ne una pel·lícula. No es correspon al to oral que se suposa que ha de tenir: és massa elaborat, massa guarnit, massa impostat. 

El més destacable de la novel·la és el marc històric que descriu, ben documentat i ben disposat al llarg de tota la narració, incloent un homenatge implícit a la Teresa Rebull en referir-se a les sabates d'en Jaume o, en un pla completament oposat, referències directes a la més abjecta ideologia dels militars colpistes, representades per Millan Astray i la seva voluntat d'assassinar la intel·ligència: "El que no suportava aquell malparit, el que volia anorrear i que veia com un perill per a ell i per a la pàtria era aquell llampec d'intel·ligència que el meu amic desprenia fins i tot sense voler".
Potser hi ha una imatge excessivament idíl·lica dels primers anys, anys de llibertat viscuts a redós de l'Escola del Mar, que contrasta amb el daltabaix posterior. Llach defuig el maniqueïsme en què podria caure però opta per assenyalar obertament, i amb ràbia, les responsabilitats de cadascú, la qual cosa també s'agraeïx. 

Tot i així, la novel·la és, per damunt de tot, una història d'amor, de la descoberta d'un amor homosexual l'acceptació del qual, en el marc ferotge de la postguerra, es fa pràcticament impossible. 
Com a estructura general utilitza el recurs de que ara-que-tot-va-bé-s'espatllarà. L'evolució, en paral·lel, de les misèries de la guerra i de la història d'amor, estructurada com està, però, la fa força previsible. Tot i així, crec que es fa llegir, que un cop començada és difícil de deixar i que fa pensar que en Llach escriptor donarà molt més joc encara.

El cuento de Auggie Wren/ Auggie Wren's Christmas Story

Paul Auster
Lumen

Per mi s'ha convertit ja en un clàssic de Nadal, com els galets o Qué bello es vivir. Fa molt de temps que penso que la narrativa de Paul Auster és una narrativa en forma d'espina de peix, perquè tot avançant a través d'un eix principal, van apareixent una gran quantitat d'històries laterals, cadascuna de les quals té entitat per sí sola. És el cas d'aquest conte, integrat de manera brillant dins la pel·lícula Smoke, en una de les grans actuacions de Harvey Keitel, sol, de cara a la càmera, en un zoom gairebé imperceptible, explicant amb paraules una de les millors històries del realisme màgic novaiorquès d'Auster. Per acabar l'escena, a la pel·lícula, la veu prodigiosa de Tom Waits.
Bon Nadal!

Canadà

Richard Ford
Empúries

"Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard". Així, sense concessions, sense deixar lloc a les sorpreses, s'inicia Canadà. En Dell Parsons explica en primera persona com, quan tot just ell i la seva germana bessona Berner tenien quinze anys, varen veure com la policia s'enduia els seus pares, acusats d'haver atracat un banc i com, a partir d'aquell moment, la seva vida va emprendre un rumb inesperat, fugint la Berner a Califòrnia i anant ell a parar al Canadà per evitar que els Serveis Socials l'internessin en un Centre de Menors. Allà haurà d'aprendre a agafar la vida tal i com ve, fent cas dels fets i deixant de costat les grans declaracions: "(...) fixa't només en el present. No descartis res i procura aconseguir sempre coses que després no t'importi perdre". I li imposa un aprenentatge encara més dur: "Si bé no tothom cometia delictes, tothom enganyava".

Un relat ple de detallisme, amb una enorme capacitat d'observació dels petits gests i detalls que configuren el paisatge de la memòria. Sempre cercant imatges que fan que les sensacions s'entenguin no tant amb la raó com amb la pell. "En realitat, durant aquelles primeres hores, quan vaig pensar en els nostres pares , no va ser per preguntar-me si havien robat el banc o no ho havien fet; sinó que més aviat era com si haguessin travessat un mur o una frontera i com si la Berner i jo ens haguéssim quedat a l'altre costat". Tot expressat amb una distància emocional, que no és exempta de melangia, fins i tot de tendresa, però que li dóna la pausa necessària per poder-ho assumir. Al cap i la fi, tal i com explica: "Hi ha persones que volen ser presidents de bancs. D'altres volen robar bancs". Amb el temps, la perspectiva li permet destriar allò que realment va ser important d'allò altre que, malgrat semblar-ho, en realitat només era accessori.

Un altre element de pes en la narració és el paisatge natural, que com en els casos de Wallace Stegner o Peter Mathiesen hi juga un paper protagonista molt important.
Una història que insisteix en que, malgrat totes les circumstàncies que ens envolten, el camí que hom segueix és el que un mateix es traça : "... adaptar-se, passar d'una manera de viure que no va bé a una altra que hi vagi". Què està bé i què no, on és la frontera entre la voluntat i el determini, quina és la consciència que es té de cap on ens mena el camí que estem seguint? "El que trobo fascinant és com s'anaven acostant al punt sense retorn (...) No eren delinqüents. És extraordinari fins on abasta la normalitat; com encara l'albires, com si fossis en un rai i t'anessis endinsant en el mar mentre el tros de terra es va fent cada vegada més petit." O, en un altre paràgraf: "El esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són".
Una novel·la on res no és gratuït, que s'ha de llegir a poc a poc. Una novel·la que, des del primer moment, ja dóna la sensació que s'està llegint quelcom important.