L'Audrey Hepburn. Sens dubte, l'argument principal. No hi ha cap altra persona al món que pugui portar aquells barrets, aquelles ulleres de sol i aquell collaret de perles i que segueixi essent tan meravellosa. No cal ni parlar, ja, dels guants, del vestit negre i de la boquilla més llarga de la història del cinema. Definitivament, tothom s'enamora d'Audrey Hepburn.
La història. Una història dura, un Truman Capote directe -tot i que amb final feliç- . Història de perdedors, o de perduts. Una història que també és una història de Nova York i la superficial i frívola societat de l'Upper East Side. Una història on la protagonista, la Holly, és una supervivent que no pot ajudar-se a sí mateixa i només pot deixar descansar el seu neguit enmig del món irreal i fictici dels diamants de Tiffany's. Una història on la Holly fuig de la possibilitat de poder estimar, sota la ficció que és lliure. Una història on Paul (George Peppard) ha de fer valer els seus ulls blaus per arribar on no arriba com a escriptor. Una història on potser l'únic que grinyola és l'excessivament apallassat personatge interpretat per Mickey Rooney.
El títol. Un cop més reivindico la traducció que Ramón Folch i Camarasa va fer del títol original: "Desdejuni a Can Tiffany".
Una nova i fantàstica proposta de Phenomena, completada, en programa doble, amb Singin' in the Rain, que va proporcionar una sessió cinematogràfica inoblidable.
