dissabte, 27 d’octubre del 2012

Palestina. En la franja de Gaza

Joe Sacco
Planeta DeAgostini
Crònica de l'estada que l'autor va fer a Palestina durant l'hivern del 91/92, en l'època de la primera Intifada.
A través de les pàgines d'aquesta crònica Joe Sacco va dibuixant -en sentit literal- les seves experiències  a través dels territoris ocupats com si es tractés d'un diari de viatge, com si en comptes d'anar recollint material per després traduïr-lo a forma il.lustrada anés anotant les seves observacions a la Moleskine pròpia del viatger. I no ho dic en to pejoratiu, ans al contrari, perquè aquesta opció fa que el lector es senti més proper a la narració gràcies paradoxalment a la distància que aconsegueix crear, defugint cap postulat maniqueu. I això que Sacco no amaga, en cap cas, la seva simpatia pels palestins, sense que aquesta simpatia per les persones que constitueixen el poble palestí es pugui confondre amb simpaties per la "causa palestina". Sacco recorre Cisjordània, de la mà dels habitants de Ramallah, de Nablus, d'Hebron, i també la franja de Gaza, a les ciutats i als camps de refugiats, on va recollint, una darrera l'altra, la mateixa història: l'enderrocament de les cases, els morts a totes les families, l'abús sistemàtic i indiscriminat per part de l'exèrcit israelià, la presó i la tortura, l'agressió impune dels colons... Històries desesperançades, de frustració i dolor, històries explicades per àvies, per joves, per nens, sempre arraulits pel fred intens i la humitat, sobre terres de fang i sempre, sempre, amb un te a la mà. Però Sacco també ens explica l'opressió de les dones palestines, o el control de qualsevol dissidència ideològica i fins i tot l'assassinat dels suposats col.laboracionistes.
Coneixia l'existència del còmic Palestina però no va ser fins que el vaig fullejar casualment a la biblioteca que me'n vaig adonar que corresponia a una experiència viscuda el 1992, i això em va acabar de decidir perquè va ser aquest any, el 1992, que vaig estar a Israel, o a Palestina, encara no sé com n'haig de dir. Recordo la tensió que es respirava a l'ambient, un ambient que s'acostava molt a la paranoia; però clar, el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que l'empaitin de veritat. A Tel Aviv uns coneguts israelians ens ensenyaven les mascaretes anti-gas que tenien preparades en previsió d'un atac iraquià. També a Tel Aviv ens varen desallotjar de la platja per una amenaça de bomba, i una noia d'Ashkelon que ens acollí a casa seva ens descrivia com  els projectils palestins llançats des de Gaza queien vora casa seva. Aquesta mateixa noia ens advertia horroritzada que no ens acostéssim a la Porta de Damasc, a Jerusalem, on en realitat els àrabs ens venien raïm i es feien fotografies amb nosaltres abans d'assaborir un magnífic i aromàtic cafè. Pels carrerons de la ciutat vella, a la zona àrab, els botiguers es queixaven del menyspreu amb què els soldats israelians els tractaven. Nosaltres, mentre travessàvem Cisjordània, patíem per no ser apedregats per la nostra matrícula groga, del cotxe llogat a Tel Aviv, diferent de les blaves dels cotxes palestins. I més al sud, passat Jericó, recordo els controls militars des dels quals es veien els filats dels camps de refugiats. Ja en aquell moment ens costava imaginar que allò es podria arreglar.
Han passat 20 anys des de llavors i les coses no tant sols no s'han arreglat sinó que han empitjorat notablement. La política expansionista d'Israel s'ha multiplicat de la mà de la progressiva dretanització del seu govern, i el radicalisme islamista s'ha fet amb el control dels territoris ocupats, inicialment governats per una Autoritat Nacional Palestina caracteritzada per la seva corrupció. No sembla que a l'horitzó hi hagi cap perspectiva de solució, i no sembla que el camí pel qual s'ha optat hi ajudi. A "Palestina", el propi Joe Sacco suggereix que potser la única, encara que gairebé utòpica, solució, fos l'existència d'un únic estat que aplegués jueus i palestins.
Amb un blanc i negre expressiu, detallista, de traç fi recolzat en un ús exacte de les trames, que fan recordar el còmic underground de Robert Crumb, "Palestina" resulta un excel.lent treball periodístic.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Looper

Rian Johnson
L'any 2074 els viatges en el temps són possibles però és gairebé impossible desfer-se de ningú. Per fer-ho, els gàngsters envien l'individu que volen eliminar al passat, on uns sicaris, anomenats loopers, s'encarreguen de fer-lo desaparèixer. Però aquests mateixos gàngsters no volen deixar testimonis incòmodes i arriba un dia en què cada looper es veu obligat a assassinar el seu propi jo del futur.
Les paradoxes temporals han donat molt de joc en el terreny de la literatura i el cinema de ciència ficció, i Looper n'és un clar exponent. Tota ella és centrada en aquesta paradoxa, i en la possibilitat, o no, de que des del futur es pugui modificar el passat -amb la qual cosa el futur que ha de modificar el passat canvia, i ja no podrà fer-ho: heus aquí la paradoxa. Tancats en un bucle -loop, d'on deriva el nom de la pel.lícula- els actors de la història, tenen capacitat per trencar-lo? La presència recurrent de rellotges ens recorda quin és l'eix al voltant del qual gira la història.
Una història que comença de manera trepidant, que absorbeix l'espectador en un xuclador vertiginós durant la primera mitja hora de la pel.lícula per després ralentir-se i, llàstima, adoptar unes coordenades més estandaritzades i previsibles. Al final es recupera el tempo, però ja dins d'un esquema que es correspon més al cinema d'acció i no tant a la proposta inicial. Em queda el dubte de saber si és aquest el camí triat inicialment pel director o, com en tantes altres ocasions, són els productors els qui l'han imposat.
És inevitable, al llarg de tota la pel.lícula, establir connexions amb altres referents cinematogràfics o literaris. Tot i defugir l'estètica de Blade Runner, el futur que ens presenta ens hi fa pensar, un futur, en aquest cas, sense pluja ni to blavós, sinó més àrid, polsós i de colors torrats, i on la societat s'endevina sense control, on els desheretats sobreviuen com poden per uns carrers on les armes esdevenen argument. La referència a Terminator també és recurrent, com fins i tot a Total Recall/Desafio Total, però crec que hi ha lloc per trobar elements de les pel.lícules de superherois -els poders telequinètics podrien ser un precedent de X-Man?- , d'estètica de Matrix i, posats a fer, la seqüència de la grangera intentant treure la soca davant la mirada del nen em va recordar Shane. Més referències al western? Des dels noms dels personatges: Joe, Jesse, Kid... fins als pistolots que duen. Clar que els pistolots també ens parlen de Dirty Harry/Harry el Brut... No hi manca la persecució pel mig d'un camp de panís, com feia Cary Grant a North by Northwest/Perseguit per la mort.
Pel que fa als actors, Joseph Gordon-Levitt interpreta magníficament el seu paper, amb un punt de l'hieratisme del Ryan Gosling de Drive; al davant, un Bruce Willis més pausat, però que no renuncia a la seva escena Die Hard/ La jungla de vidre, suat, amb samarreta i engegant trets a tort i a dret. La tercera en discòrdia és Emily Blunt, correcta però eclipsada pels dos protagonistes masculins.
Una pel.lícula, malgrat aquesta sensació d'anar de més a menys, com a mínim interessant.




dijous, 18 d’octubre del 2012

Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me

Gerard Guix
Columna Edicions
Fa cinc anys que en Gerard i l'Anastàsia estan junts, després d'haver-se conegut de manera gairebé fortuïta a Londres. La relació entre els dos es troba en un punt crític en el mateix moment en què en Gerard, que és escriptor, no veu la manera de sortir del forat creatiu en què es troba. Ara els dos fan un viatge a Suïssa, amb l'esperança de trobar sortida a totes les crisis, la personal i la professional.
El llibre està organitzat en cinc capítols, cadascun dels quals correspon a un dia diferent. Els dos primers estan narrats en primera persona per en Gerard mentre que els tres següents és l'Anastàsia la qui pren la veu i ajuda a donar una visió més polièdrica del que passa.
Haig de confessar que mentre llegia els primers capítols vaig estar a punt de deixar el llibre en alguna ocasió, i no perquè no estigui ben escrit ni perquè no tingui interès, sinó per la meva incapacitat d'empatitzar mínimament amb el personatge protagonista. L'he trobat un carallot: vanitós, immadur, incapaç d'estimar ningú que no sigui ell mateix,...( tu no ets així, oi, Gerard?). Però en Gerard Guix (el de veritat, el que ha escrit el llibre) té l'habilitat d'anar escampant de tant en tant, com si fos la sorpresa del tortell de reis, algun element prou intrigant per fer vèncer les prevencions i tirar endavant.
Un endavant relatiu, perquè la novel.la no es correspon a una estructura linial; més aviat és un loop infinit, com si el què llegim fos només un fragment d'una banda de Moebius narrativa. Pel camí va deixant portes obertes, preguntes sense resposta. Ja m'agrada, ja, això de fer que el lector hagi d'elaborar  la història per sí sol, però sempre em quedo amb el dubte de si això ha estat volgut, a que l'autor ha pensat que no calia o es deu, simplement, a que l'autor no ha sabut com tancar-ho.
Utilitzant recursos com la repetició de paràgrafs en situacions desplaçades en el temps, és una successió descriptiva minuciosa, que arriba al més petit detall, de manera que permet llegir-la com si davant nostre es projectessin les imatges, i l'analogia no és gratuïta, perquè el cinema hi és present de manera fonamental. Com fonamental és, també, la banda sonora que hi ha present i que ajudaria a situar-la en allò que en diríem una "novel.la generacional".
"Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me" ens parla de les relacions de parella, de l'amor, de la memòria, del què és real i el què no ho és, però també té elements de thriller.
Una darrera qüestió: el llibre és, entre d'altres coses, un homenatge a Audrey Hepburn i, com és natural, es fa referència sovint a "Breakfast at Tiffany's". El que no entenc és per què la tradueix sempre com a "Esmorzar amb diamants", quan tenim en català un dels cims de la traducció de títols, obra de Ramon Folch i Camarasa: "Desdejuni a can Tiffany". No em digueu que no és insuperable!


diumenge, 14 d’octubre del 2012

Campanades de boda

La Cubana
La Violeta, barcelonina, la noia de Can Rius, es casa amb en Vickram, un actor indi de Bollywood que va conèixer a Barcelona.
L'espectacle es divideix en dues parts; a la primera, d'estructura més teatral, es presenten les hores prèvies al casori. És una hora i mitja estrident, esbojarrada i vertiginosa, centrada en uns diàlegs que mantenen la línia més "teresinesca" de la companyia. 
A la segona part, durant la qual té lloc el casament, es dispara La Cubana en estat pur, i el públic esdevé, de cop i volta i gràcies a l'efecte màgic de centenars de pameles, convidat de la boda -de part de la núvia. Un enginyós muntatge dual entre l'escenari del teatre i una gegantina pantalla gegant, amb intervencions de la platea i l'inevitable participació del públic, fa que tot plegat acabi en una festa esbojarrada i divertida, que arrossega al riure més terapèutic. D'estètica xarona i desenvolupament de vegades barroer i, sobretot, previsible, res d'això és cap problema si hom sap què va a veure i es presta al joc: en aquest cas, la diversió està assegurada. A destacar les actuacions de Mont Plans i Annabel Totusaus, i la música de Joan Vives.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Adam resucitado/ Adam resurrected

Paul Schrader
Adam Stein és un conegut actor del music hall berlinès dels anys 30. Amb l'arribada dels nazis al poder, Stein, que és jueu, perd la feina i acaba essent deportat, ell i la seva familia, als camps d'extermini, on acaba sobrevivint tot fent de gos pel comandant del camp i tocant el violí mentre els presoners es dirigeixen a les cambres de gas. A principis dels anys 60, Stein és ingressat en una clínica psiquiàtrica del Negev.
 Basada en una novel.la de l'escriptor israelià Yoram Kaniuk, la història pren l'opció que només es pot explicar la bogeria des de la bogeria. Un magistral Jeff Goldblum interpreta Stein, un personatge d'una extraordinària intel.ligència però torturat tant per l'horror viscut com pel terrible sentiment de culpa del supervivent. A la clínica es veu envoltat d'una constel.lació de personatges que no han pogut superar la duresa del món des de la seva condició de jueus, tant per com han estat perseguits com pel pes del pecat original arrossegat. Entre els interns del centre en destaca un nen, mig salvatgina, que actua com un gos i a qui tenen tancat com a tal, i és justament a través d'aquest personatge que Stein aconsegueix redimir-se: des del seu passat d'home-gos aconsegueix que el nen gos esdevingui home. 
Mentre comencen a aparèixer les primeres imatges, sonen les primeres notes de Tanhausser: la cosa promet.Narrada en dos temps diferents, el present de la clínica mental (en una tonalitat gairebé de polaroid) i el passat de l'Europa de la pre-guerra i de la guerra (en un blanc i negre proper al de l'expressionisme) és una pel.lícula dura (que es correspon a una història dura), sense concessions i que deixa el païdor tocat. 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Litus

Marta Buchaca
Sala Flyhard/ Espai Lliure
Fa tres mesos que en Litus va morir en un accident de cotxe. La nòvia, l'amic, el company de pis, el col.lega i el germà es troben amb la intenció de recordar-lo. Però hi ha massa preguntes al voltant de la mort d'en Litus, i de la pròpia convocatòria de la reunió.
Com si fóssim al menjador on es produeix la reunió, som els testimonis de com els personatges despullen els seus sentiments en un procés dur i sense concessions, carregat d'emocions i contradiccions, i de dolor. Cal deixar-se portar per la nostàlgia, o mirar el futur? Què és més difícil, llevar-se la vida o seguir viu tot fent-se adult? La naturalitat del text, que té la virtud  de transmetre una enorme espontaneïtat, ens permet empatitzar amb els personatges; en un muntatge de petit format, a tocar dels actors, és impossible no emocionar-se o riure amb ells. 
Marta Buchaca, autora i directora, ha bastit una obra amb un extraordinari domini del tempo dramàtic, amb un fantàstic equilibri entre la tensió i els moments d'humor que funcionen a la perfecció com a vàlvules de descompressió i permeten als espectadors poder sobreviure al dramatisme que els actors saben transmetre en un excel.lent treball interpretatiu.
Si alguna cosa em sap greu és haver trigat massa temps en veure aquesta obra, perquè no en queda gaire, de temps, per a recomanar-la. Vaig fer tard en anar al seu espai original, a la petita sala d'Hostafrancs, i ara ho he aconseguit a l'Espai Lliure: els que no l'hagueu vist, no dubteu en anar-la a veure. Escampeu-ho, feu-ne difussió, comenteu-ho: l'obra s'ho val. 
L'autora i un dels intèrprets, en David Verdaguer, ens comenten l'obra

dijous, 4 d’octubre del 2012

El accionista mayoritario /Basicós metocós

Petros Màrkaris
Ed. Tusquets
El comissari Kostas Kharitos se les ha de veure amb l'assassinat d'un jove model publicitari i amb el segrest d'un vaixell on, a més, hi viatja la seva filla.
Escrita l'any 2006, la novel.la segueix la línia traçada pel seu autor i serveix de marc per fer un retrat de la realitat grega, amb especial incidència en els aspectes sociològics i polítics. Si bé la crisi que es desfermaria més tard i que emmarcaria posteriors novel.les (com "Amb l'aigua fins al coll, ressenyada aquí) encara no havia esclatat amb tota la seva virulència, Màrkaris ja ens dibuixa una Grècia que té una estructura política i econòmica feble, sobretot un cop passada la ressaca dels Jocs Olímpics del 2004. 
En alguna ocasió Petros Màrkaris ha explicat que, esssent com és una persona d'esquerres de tota la vida, li resulta incòmode tenir com a protagonista de les seves novel.les un comissari de policia a qui, a més, ha de fer agradable. En aquesta novel.la aprofita justament el personatge de la filla del comissari per fer que aquesta es qüestioni el paper del seu pare sobretot durant el període de la dictadura dels coronels i, si bé el protagonista es desmarca de la participació en la part més brutal de la repressió, no ignora que, potser de manera més esbiaixada i suau, també hi va ser. Com es pot veure, Màrkaris no amaga els temes més crus del seu món. I, a més, la doble trama de la història que aquí es relata -els assassinats relacionats amb el món de la publicitat i el segrest del vaixell per part d'un grup terrorista- té com a nucli principal la presència de l'extrema dreta, tant la d'un temps passat, en que col.laborava amb els ocupants nazis, com en temps més recents, en què els ultranacionalistes ortodoxos han participat a la Guerra de Bòsnia. Com a curiositat, però també com a mostra de la visió precisa de l'autor, al llibre s'esmenta el partit neonazi Alba Daurada gairebé com anecdòtic; avui en dia és la tercera força política de Grècia.
Quan llegeixo les històries del comissari Kharitos sempre el relaciono amb el Montalbano d'Andrea Camilleri. Ambdós comparteixen un innegable orgull del Sud, tot i que, on Montalbano és cínic, Kharitos és desencantat: un periodista se li adreça dient-li: "Som (tots dos) d'una generació que vàrem començar sent d'esquerres i hem acabat convertint-nos en uns cagats". Desencant crític amb el seu país: "A Grècia, venguis el que venguis, tant si són tomàquets al mercat o programes de televisió, sempre acabes pensant el mateix: mires d'enriquir-te venent els que estan podrits". I el contrapunt sempre l'acaba donant la muller del comissari, que fa temps que no entèn el món en què viu: "L'únic que he aconseguit en aquesta vida ha estat passar de ser una bona filla a ser una bona esposa i mare, i d'anar a comprar amb el cabàs que la mare em despenjava pel balcó amb una corda, a anar al supermercat: No entenc la violència, la voracitat que s'escampa arreu; les vaques es tornen boges, els pollastres agafen la grip, no entenc res". Les novel.les de Petros Màrkaris van molt més enllà d'una simple intriga policiaca, i s'haurien de llegir abans d'anar a Grècia de viatge, per tenir un retrat del país més fidel del que ofereixen les guies turístiques.