dilluns, 28 de novembre del 2011

Indiana Jones and the Last Crusade

Steven Spielberg
Indiana Jones, aquest cop amb l'ajuda del seu pare, ha d'anar a la recerca del Sant Graal. Fins aquí el resum. Ara, la pregunta: a sant de què ara ens posem a parlar de l'Indiana Jones? Doncs el motiu més immediat és la projecció que es va fer, divendres i dissabte passat, d'aquesta pel.lícula al cinema Urgell de Barcelona, dins la programació de Phenomena, una iniciativa que cal conèixer. Des de fa gairebé un any, amb una periodicitat mensual, es celebren unes sessions cinematogràfiques on es projecten, en sessió doble, alguns dels grans èxits cinematogràfics de finals dels 70 fins els 90. Totes en versió original i còpies en 35 mm. La iniciativa ha agafat una tal dimensió que les sessions, que varen començar en dijous, s'han traslladat als divendres i en alguns cassos s'han hagut de programar en dos dies. Fa goig veure el cinema Urgell, que amb gairebé 1800 localitats deu ser el darrer gran cinema de Barcelona, ple de gom a gom, amb un públic entusiasta, capaç de recitar de memòria els diàlegs de les pel.lícules i que aplaudeix fins el darrer nom dels títols de crèdit. Per aquí han passat Terminator, Alien, Jaws, The Shine, etc... Aquest darrer dia, a més de l'esmentat Indiana Jones, es va projectar Die Hard (La jungla de vidre), amb en Bruce Willis quan encara tenia cabell.
I ara parlem de l'Indiana. El 1928, el rus Vladímir Propp va publicar la seva anàlisi dels contes populars, identificant els elements que els són comuns i que els caracteritzen: l'heroi troba a faltar quelcom, algú li diu on ho pot trobar, .... Són els elements que, encara que no sempre hi siguin presents en la seva totalitat, fan que la història sigui, a més de previsible, fàcilment assimilable. I aquí rau la saviesa de Spielberg: ha sabut utilitzar aquesta estructura per muntar les seves pel.lícules. Evidentment algunes de les característiques dels contes populars s'han transformat (d'una boirosa edat mitjana passem a la meïtat del segle XX), però ha sabut també mantenir-ne una peça clau: la lluita del bé i el mal com a missatge de fons, i la fàcil identificació de bons i dolents, en un exercici de volgut maniqueïsme. En aquesta tercera entrega de la nissaga, torna a utilitzar els dolents més recurrents i que ja li havien donat bon resultat a la primera: els nazis. I com en els contes sempre hi ha un personatge que acompanya l'heroi i li fa de contrapunt, aquí hi situa la figura del pare de l'Indi, encarnat per un sublim Sean Connery. Algú podria pensar que Harrison Ford no dóna la talla; ben al contrari, el seu paper és encertadíssim, però és que aquí sembla menor per la dimensió que Sean Connery li dóna al seu personatge. Domina tota la pantalla i amb un sol gest de la cara és capaç de transmetre tot el que vol dir. Si a tot això li afegim una estructura formal clàssica, de presentació (on es desvelen alguns dels secrets de l'Indiana adult), nus i desenllaç, cadascuna en la proporció correcta, i un ritme trepidant, amb situacions còmiques que van amanint de somriures tota la història, entendrem per què la pel.lícula funciona tant bé. Jo, com a mínim, m'ho he passat pipa!!

dijous, 24 de novembre del 2011

L'home i la terra. Llum i ombra

Edward Burtynsky
Centre d'Art Tecla Sala


Edward Burtynsky és un fotògraf canadenc que,des de fa més de trenta anys, treballa a la recerca de les transformacions produides per la intervenció humana en el paisatge.
L'exposició mostra una trentena d'imatges de gran format en les quals contrasta fortament la bellesa plàstica de les imatges amb la temàtica de les fotografies, sempre centrades en els efectes de l'acció humana sobre la natura. A través de les imatges podem copsar la geometria de les pedreres, o la plasticitat gairebé abstracta de les explotacions mineres, o la meravellosa gamma cromàtica dels residus.
En paraules del catàleg de l'exposició, "Burtynsky ens proposa fotografies inquietants que provoquen una certa incomoditat en l'espectador, testimonis impressionants d'una lluita èpica i devastadora amb la naturalesa que (...) tenen un misteriós atractiu que emociona per la seva força, la seva dimensió i la seva monumentalitat".
Una exposició breu però que convé no perdre's perquè no és gaire habitual en les nostres contrades poder gaudir de treballs fotogràfics d'aquesta categoria.
A l'exposició es projecta el documental "Manufactured Landscapes", que també podeu veure aquí


diumenge, 20 de novembre del 2011

Un dios salvaje/Carnage

Roman Polanski


Dos nens s'esbatussen en un parc. Els pares de l'agressor van a veure els pares de l'agredit, per disculpar-se i mirar de posar pau. Tot molt correcte, tots molt ben educats, fins que la situació es va carregant i esclaten, per fi, totes les tensions acumulades no només entre els dos matrimonis sinó dins dels mateixos.
La pel.lícula es basa en una obra teatral de l'autora francesa Yasmina Reza, i tret d'un parell d'imatges exteriors, a l'inici i al final de la pel.lícula, la resta transcorre dins l'espai d'un apartament  -un espai recreat minuciosament i que transmet una total credibilitat -. Roman Polanski, però, juga amb la càmera d'una manera tan precisa que no ens cal sortir de les quatre parets. La fidelitat al text dramàtic justifica, també, la inusual curta durada de la pel.lícula (1 hora i 20 minuts). Però és una hora i vint minuts d'una intensitat que va creixent progressivament, que dóna temps a veure com es va congriant la tempesta fins que per fi esclata i totes les convencions, hipocresies i correccions polítiques salten pels aires. Diàlegs esmolats, un tempo brillant. I, tot i ser d'una gran intensitat dramàtica, l'espectador es fa un fart de riure. Jo no he vist l'obra teatral original, però la seva traslació a cinema és esplèndida. El guió el varen elaborar a quatre mans Roman Polanski i la pròpia Yasmina Reza i els quatre actors (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly) tenen unes interpretacions brillantíssimes, amb contenció quan cal i desbocament quan toca. 

dissabte, 19 de novembre del 2011

To de re per a mandolina i clarinet

Jordi Turtós i Àngel Leiro

Documental que pretén buscar el com va néixer, què va ser i per què es va extingir el moviment de música progressiva anomenat Ona Laietana, nascut al voltant de la sala Zeleste (el podreu veure clicant aquí). Per fer-ho reuneix un grup de músics actuals -Roger Mas, Ramon Faura, Sisu Coromina i Francesc Bombí-Vilaseca- que es qüestionen sobre el moviment, les seves característiques i el seu llegat. A aquestes preguntes s'intenta respondre a través de la veu d'alguns dels seus protagonistes: els creadors de Zeleste, Rafael Moll i Víctor Jou, i alguns dels personatges del seu univers: Rafael Zaragoza, Xavier Batllés, Víctor Amman, Jaume Sisa, Gay Mercader,... El film fou presentat a començaments de novembre al Festival de Cinema Documental In-Edit Beefeater i emès fa pocs dies al programa Sputnik de TV3, que n'és productora.
No vaig poder anar a l'estrena de la pel.lícula, i tampoc l'havia vist per televisió, així que sort que un bon amic -gràcies, Humbert!- em va fer arribar l'enllaç. Sort, perquè toca de ple el punt G de la meva memòria músico-sentimental. Perquè jo em vaig fer gran, musicalment parlant, a Zeleste. En l'ambient en què em movia -el cau, la veritable escola- escoltàvem molt de rock britànic (King Crimson, Cream, Jethro Tull, Pink Floyd, Rollings) i nordamericà (Hendrix, Dylan, Stephen Stills). També havíem anat seguint a Màquina!, a Pau Riba, i a Om. Però entrar a Zeleste va ser entrar, de cop, al món de la sonoritat de Miles Davis i John Coltrane, i de tot el que se'n derivava: Chick Corea, Herbie Hancock, Weather Report...Tot d'una el món de l'harmonia i del timbre s'obria a nous universos. I s'hi afegia la recerca dels sons de la terra: Toti Soler i l'Orquestra Mirasol són els culpables de que jo volgués ser músic. I s'hi van afegir Música Urbana, i Iceberg, i en Santi Arisa i en Jordi Sabatés, i Secta Sònica i la Dharma... Quan escoltava en Xavier Batllés o en Carles Benavent, volia ser baixista; també, després de veure en Santi Arisa, volia tocar la bateria, i la guitarra després d'un concert amb en Max Suñé. I, a més dels músics, els escenaris: el Saló Diana, les Jornades Llibertàries, el primer Canet Rock... 
El documental presenta algunes imatges que semblaven irrecuperables, com en Toti Soler interpretant la Sardana Flamenca, i alguns comentaris que m'agradaria destacar: la imatge que fa en Pau Riba, explicant com el franquisme havia bastit una resclosa que no deixava passar la llibertat i com aquesta ho va inundar tot quan la resclosa va petar,... abans que s'optés per canalitzar-la, afegiria jo. Destacaria també, per propera, la descripció que fa Joan Saura de la sensació que es tenia en entrar a Zeleste i trobar-te en Xavier Batllés tocant el baix. També és destacable l'autocrítica que es fan els música d'ara: "ells (els de l'Ona Laietana) tocaven per gust, i nosaltres ens cobrem l'IVA entre col.legues!". Finalment, l'acta de defunció d'aquella onada, amb el clam reivindicatiu que fa en Manel Joseph: "Nosaltres (la Plateria) no en som responsables!!" i situant com a causes el canvi del context sòcio-polític, com a marc general, i l'aparició de l'heroïna i el punk com a factors més directes.
Un magnífic document per a recuperar la memòria històrica, i moltes hores de bona música. 

dijous, 17 de novembre del 2011

Arrels nòmades

Pius Alibek
Ed. La Campana

A través d'Arrels nòmades Pius Alibek ens narra els primers anys de la seva vida a l'Iraq, des de la infantesa a Ankawa, al Kurdistan, en el sí d'una familia de la minoria assíriocaldea, fins als anys de servei militar, sense oblidar el pas pel seminari, la universitat, la vida a Bàssora i Bagdad,...
Amb un estil fresc i proper Pius Alibek ens acosta a una realitat que, més que llunyana, descobrim que és propera, perquè ens mostra com arreu la gent pateix, plora, riu, somnia i estima igual. La seva narració transita per l'àmbit de la memòria més personal i es desvergonyeix a l'hora d'explicar-nos els seus pensaments més íntims. Llegir-lo és un plaer que s'acompanya, a més, d'aquella secreta satisfacció que experimentem en ullar dins la vida dels altres. 
Podeu veure l'entrevista que li varen fer a VilawebTv amb motiu de la publicació del llibre clicant aquí

dimecres, 16 de novembre del 2011

Hallellujah

Jeff Buckley



Sí, heu llegit bé, Jeff Buckley. Encara que el tema sigui original de Leonard Cohen i que la popularitzés Rufus Wainwraight, la versió que més m'agrada és aquesta. La va incloure a l'àlbum "Grace"-tot ell molt recomanable- i després d'escoltar-la molts cops encara m'emociona: deu ser per l'emoció que encomana ell mateix en interpretar-la. És un monumental i sentit homenatge a Leonard Cohen.
                   

A la caza del amor/ The pursuit of love


Nancy Mitford
Libros del Asteroide

A la caza del amor narra la història d'una familia de classe alta britànica durant el període d'entreguerres. Per la finca d'Alconleigh van desfilant els diferents personatges, tots pintats amb un precís sentit de l'humor per l'autora que hi aboca una bona dosi de passatges autobiogràfics.

 La novel.la és irònica i punyent, amb una gran capacitat per les descripcions i destrossa sense pietat, però alhora amb tendresa, les extravagàncies d'una upperclass cada vegada més allunyada de la resta del món. Escrita en primera persona, la protagonista és Nancy, la cosina de la narradora que, en la seva recerca de l'amor, anirà visquent diferents experiències, ben diferents les unes de les altres.
Està traduït per Ana Alcaina i té un molt interessant pròleg a càrrec de José Carlos Llop, que ens situa l'autora i la seva època.
És literatura de la bona, per a gaudir, que fa riure i pensar. 
Per una anàlisi detallada d'aquesta obra, podeu consultar aquí 

dilluns, 14 de novembre del 2011

Tremé


David Simon

Tremé és el nom d'una sèrie de la factoria HBO, creada per David Simon, autor també de la sèrie "The Wire".  Està ambientada a la Nova Orleans post-Katrina (Tremé és el nom d'un barri de Nova Orleans) i va desenvolupant un seguit d'històries que es van creuant, històries de gent normal que vol refer-se i tornar a viure a la seva ciutat com abans de l'huracà.

 Com en la ja citada "The Wire", els personatges són complexos i es fuig del maniqueïsme en la seva descripció. No es cerca el personatge extrem, aquell que està al límit, sinó aquells que podrien ben bé representar una bona part de la població. Els problemes no es resolen d'un dia per l'altre i, sovint, ni tant sols es resolen. Lluny del missatge del "si tu vols, pots", és realista, realisme que s'accentua per la meticulosa posta en escena. Però la gran protagonista de la sèrie, i allò que la fa més destacable, és la música, que està present constantment i que compta, a més, amb la intervenció de músics ben reconeguts: hi apareixen, entre d'altres, Dr. John, Elvis Costello, Ron Carter, Steve Earle,...
Fins ara se n'han produït dues temporades, però tot sembla indicar que se'n farà, almenys, una tercera.

BTTB

Ryuichi Sakamoto
Album publicat el 1999, amb setze temes per a piano. Es tracta de petites peces d'una gran sensibilitat,  i d'una enorme puresa de so, que gairebé és cristal.lí, líquid. BTTB vol dir "Back to the basic", i és ben bé així: totes les peces tenen una aparent simplicitat que fa que toquin encara més la fibra del qui les escolta. No hi ha ni una nota de més (ni en falta cap). És precís i exacte, com si la música ja fos allà i Sakamoto no fes res més que trobar-la. Una joia.
Podeu escoltar l'àlbum sencer aquí

Arrugas


Paco Roca
Ed. Astiberri

"Arrugas" explica les vivències d'un malalt d'Alzheimer durant els primers temps en una residència per a gent gran, i ens permet acompanyar-lo mentre, poc a poc, es va fent conscient de la seva malaltia.
"Arrugas" és entranyable i, alhora, d'una cruesa esfereïdora. Paco Roca ha sabut arribar amb el dibuix allà on la narrativa es troba en un carrer sense sortida. Ha dotat la història d'un humor amarg que la fa encara més colpidora, per real. Es un discurs adult que contrasta vivament amb la línia clara del dibuix que solem relacionar amb històries més infantils.


Per l'any 2012 es preveu l'estrena de la pel.lícula basada en el llibre.