divendres, 27 de setembre del 2013

The Killing (2)

Veena Sud
Malgrat que la Sarah Linden ha deixat el cos de policia de Seattle, l'aparició d'en Holden, el seu antic company, amb elements que poden relacionar un assassinat actual amb un antic cas que ella havia investigat, la duu a tornar a investigar.
Les dues primeres temporades de The Killing havien estat dedicades en la seva totalitat a la resolució d'un sol cas; de tant, en tant, però apareixien flaixos que quedaven en una zona fosca, incomprensible i que ara, a la tercera temporada, prenen sentit. Elements -uns dibuixos- que adquireixen protagonisme en aquest nou cas. Seattle segueix sota una pluja persistent -tinc una amiga que hi va viure i que n'està enamorada, però jo no sé si m'hi sortirien escates- però en aquesta ocasió l'atenció es desvia del port i les illes per anar a parar al submón dels adolescents sense sostre, víctimes de la droga i la prostitució, una Seattle sòrdida i que ens mostra la seva cara menys amable.
Com sempre, més enllà de la trama policial, el pes fort recau en la personalitat dels protagonistes. La principal protagonista, la Sarah, forma part d'aquesta generació de dones brillants en la seva feina però amb seriosos problemes de personalitat i d'adaptació social, que es completa, bàsicament, amb la Carrie Mathison de Homeland i la Sonya Cross de The Bridge. Al costat de la Sarah -molt bé la Mireille Enos, un Holden molt ben interpretat per Joel Kinnaman. Per damunt de tots, però cal destacar la extraordinària interpretació de Peter  Sarsgaard en el paper de Ray Seward, el pres condemnat a mort la innocència del qual vol demostrar la Sarah. És, per mi, el millor de la temporada.
Pel que fa a la trama, haig de confessar que s'aguanta bé durant tota la temporada excepte un final que no m'ha agradat, de l'estil "a que no us ho esperàveu" més épatant que una altra cosa. Res, durant tota la sèrie, pot indicar que aquella sigui la solució i, per tant, és cosa dels guionistes treure's de la màniga una sortida o una altra. Però clar, no totes les sèries poden ser The Sopranos, The Wire o Breaking Bad.

dissabte, 21 de setembre del 2013

L'estiu que comença

Sílvia Soler
Ed. Planeta
Relat de les vides de la Júlia Reig i de l'Andreu Balart, des d'una mica abans de néixer fins arribar a la cinquantena; unes vides que gairebé sempre discorren en paral·lel, tot i que, de vegades, divergeixen i d'altres s'entortolliguen.
Francament, m'esperava més novel·la i menys culebrot. Cinquanta anys en la vida d'unes persones donen per molt, i es pot buscar al seu interior per anar dibuixant com creixen les emocions, els pensaments, com es va configurant la personalitat, com els fets que les afecten, uns directament, uns altres de manera més tangencial, modelen les persones que acaben esdevenint, sempre en procés de canvi constant. I no és que la Sílvia Soler no ho faci, però, al meu entendre, va una mica massa directa. Vull dir que, si vol explicar que la Júlia estava trista, diu "la Júlia estava trista"i, no sé, potser m'agradaria més entrar en el terreny de les imatges, de l'interior profund i també de l'epidermis, que no fos tan descriptiu de fets com de sensacions. 
La novel·la està escrita en un estil clàssic, de vegades rodoredià -ho dic com a elogi- que desprèn, potser per això mateix, un cert aire melangiós, sempre mirant enrere i amb allò que fou com a valor primordial. El darrer capítol es titula "És tard i vol ploure", que ve a ser una manera nostrada de traduïr el Carpe Diem, i reforça aquesta sensació de temps passat, temps perdut. Malgrat el classicisme estilístic, que per moments agafa un to massa impostat, l'autora juga de vegades amb una -volguda- manca de concordança que pot fer mal als ulls.
He parlat de culebrot, i és que no he pogut evitar imaginar-me el relat com una sèrie, (no massa llarga, diguem que d'una temporada) de tevetrès. I crec que aquesta sensació me l'ha donat aquest pujar i baixar de les tensions, dels moments de felicitat, que presagien que una desgràcia està a punt d'ocórrer, fins el punt que, sense endevinar-ne el detall, sí que es pot pensar que algunes de les situacions plantejades són previsibles. Però, ep, el llibre es fa llegir. Guionistes, ja ho sabeu: jo deixo anar la idea. Si finalment es duu a terme, no demano res més que una petita cita als crèdits finals. Gràcies. 

dimecres, 18 de setembre del 2013

Feeling mortal

Kris Kristofferson
BARTS
Al món hi ha indrets, llocs, tan amarats d'història que aquesta fa que trascendeixi i el visitant es mogui notant el pes d'aquesta història en qualsevol gest, per més quotidià que aquest sigui. Penso en llocs com Jerusalem o Istanbul. En un concert de Kris Kristofferson passa una cosa semblant. Tant li fa que el registre vocal del cantant s'hagi reduït tant per la franja dels greus com per la dels aguts. Tant li fa que no sempre tingui una gran agilitat amb la guitarra. Tant li fa que no sempre se'n recordi de les lletres. Allà al davant hi ha Kris Kristofferson, una llegenda viva, des de la seva imponent presència d'aire escandinau, com les seves arrels confirmen. Ell sol amb la guitarra i l'harmònica, amb un llum zenital que despulla l'actuació de tota parafernàlia. I Kristofferson, amb una actuació generosa i honesta, va encadenant, gairebé sense repòs, durant gairebé una hora i tres quarts, els temes corresponents al seu darrer treball i també alguns dels grans èxits dels molts que ha creat al llarg de la seva fructífera carrera. Pocs acords, gairebé sempre arpegiats, i només, de tant en tant, alguna modulació, algun canvi de tonalitat. Però amb això en té prou Kristofferson per a bastir un corpus formidable, sempre edificat sobre el poder de les seves lletres. Cançons d'amors fugissers, de perdedors, de carretera, de frontera.
Fotografia manllevada -ja em disculparàs- del bloc Rockviu, de Xavier Mercadé
Triga poc -el tercer tema- en arribar Me and Bobby McGee, i acaba el concert amb Why Me, un altre dels clàssics.  És el Kristofferson que compartia sostre amb la Janis -per a la qui té un record quan canta Me and Bobby McGee-, el Kristofferson que escombrava els estudis mentre Dylan gravava Blonde on Blonde, el que compartia escenari amb Johnny Cash i Willie Nelson, i també el Kristofferson que treballava a les ordres de Sam Peckinpah, Scorsese, Cimino, Tim Burton o Richard Linklater. Però, a més de ser el músic que renova el classicisme -i sacseja el conservadurisme- del country de Nashville, també és el músic compromès, el que s'oposa a la guerra, el que, malgrat tenir origens texans i ser fill de militar -ell mateix ho va ser-, és capaç de consolar Sinnead O'Connor metre el sector ultraconservador del públic la xiulava, tot engegant-los amb seu famós Don't let the bastards get you down! Per això, ahir, va dedicar una cançó a una iraquiana, mare, artista, dona, víctima dels borbardejos nordamericans, en el seu únic moment de descans, quan va convidar Marta Gómez, una cantant hispana, a cantar una cançó inspirada en aquest fet. Història amb majúscules. 

dijous, 12 de setembre del 2013

La dona de verd

Arnaldur Indridason/ Grafarthögn
La Magrana
La troballa d'una costella humana en unes obres als afores de Reykjavík duu l'inspector Erlendur Sveinsson a investigar uns fets ocorreguts cinquanta anys enrere.
És difícil, en un país com Islàndia, trobar un argument criminal que sigui creïble. Islàndia és un país amb una mica més de tres-cents mil habitants, on gairebé tothom es coneix, on el màxim perill que hom pot trobar és topar amb una ovella que creua la carretera just quan tu passes, on pots veure algú treballant amb el portàtil en una terrassa que el deixa per anar al lavabo sabent que el trobarà en tornar. Per això el més versemblant és fer el que fa Arnaldur Indridason i cercar les arrels del crim en un passat que, si bé és recent en el temps, és llunyà sociològicament parlant pel vertiginós canvi experimentat per la societat islandesa aquests darrers temps. Una societat, l'actual, jove i moderna, però que manté un fort lligam amb la potència secular de les sagues, les creences en éssers fantàstics i un fort sentiment d'orgull nacional. Una societat i una mentalitat que no sempre ens és fàcil d'entendre. No és debades que, en arribar a l'aeroport de Reykjavík, un cartell adverteix: "Benvinguts a Islàndia. Un país on moltes coses són diferents a com esteu acostumats que siguin".
En la línia de la millor novel·la negra, la trama policíaca serveix a l'autor per retratar la societat islandesa i també la psicologia dels seus habitants, a través de la complexitat dels seus protagonistes. Una societat i una psicologia, tant individual com col·lectiva, que no s'entèn sense el poderós paisatge islandès, un paisatge primigeni, on les forces de la natura són poderosament presents en tot moment (pensem que, a la web de la metéo islandesa, hi ha un apartat dedicat a les aurores boreals, un altre dedicat als icebergs, i un altre dedicat a terratrèmols i erupcions volcàniques).
Arnaldur Indridason acaba de rebre el premi RBA de novel·la negra; una literatura, la islandesa, força desconeguda, fins i tot la figura del Nobel Halldór Laxness, en un país que deu tenir l'índex d'escriptors per habitant més alt del món.

diumenge, 8 de setembre del 2013

La paix impossible

Don McCullin
Église des Dominicains, Perpinyà
Visa pour l'Image 2013
Don McCullin. Sensesostre irlandès
Retrospectiva del treball d'un dels darrers mites del fotoperiodisme, que mai abans havia exposat a Perpinyà. La selecció, organitzada per Robert Pledge, aplega des dels primers treballs de McCullin, a la seva Anglaterra natal, fins els darrers treballs a Síria, passant per tots els grans escenaris dels conflictes del darrer terç del segle XX i del que portem del XXI: Xipre, Irlanda del Nord, Berlín, Vietnam, Líban, Biafra, Bangladesh..., i encara amb una mirada als seus veïns anglesos més marginats i desposseïts. 
Tal i com es presenta l'exposició, a Don McCullin se l'ha anomenat "el Goya de la fotografia", per tal com és capaç de mirar directament als ulls dels éssers atrapats per l'horror. Susan Sontag digué d'ell que feia un "recorregut heroïc a través de les regions marcades per l'horror i el patiment". I aquest viatge no deixa intacte el fotògraf, que malgrat que un cop i un altre es sent atrapat pel xuclador vertiginós que el porta a reflectir en imatges allò del què hem de fugir, allò que hem de rebutjar, arriba a plantejar-se, davant la reiteració de la barbàrie humana, si de debò serveix per a res, el seu esforç i el seu compromís. Potser per això, per trobar una llacuna de pau en el seu esperit, fotografia, també -i l'exposició ho recull- el suau paisatge anglès. Però la crida és massa forta i McCullin, amb 78 anys, tornava el desembre passat a Síria!
Don McCullin. Anglaterra
Don McCullin. Vietnam
Don McCullin. Xipre
Don McCullin
Vint-i-cinquena edició de Visa pour l'Image. Puc dir, orgullós, que n'he estat fidel seguidor des de la primera edició i que només he fallat, en contra de la pròpia voluntat, en dues o tres edicions. Crec fermament que, per aprendre a fotografiar, s'han de veure moltes fotografies i el festival aplega, cada any, obres dels mestres, i els qui som aficionats a la fotografia, o considerem la fotografia el nostre mitjans d'expressió tenim al Visa una oportunitat única per fer una immersió en aquest llenguatge visual.
Al llarg d'aquests anys el festival s'ha consolidat fermament, malgrat uns temps actuals en què l'ofici de fotoperiodista es troba en una autèntica cruïlla davant la realitat digital i l'esclat de les xarxes socials. Recordo encara com havíem de descobrir on era el Convent dels Mínims, un espai que queia a trossos, literalment, i el descobríem al capdamunt del barri de Sant Jaume, aquells carrers en pujada on escoltàvem parlar en català a les famílies gitanes que l'habiten. Ara Perpinyà s'ha endreçat, s'ha rentat la cara i ha anat guanyant espais rehabilitats any rere any.
La capital del Rosselló se'ns presenta amable i acollidora, tant si anem a veure un partit de l'USAP com si anem al Visa.
Vint-i-tres exposicions repartides majoritàriament per un radi relativament petit. La pluja torrencial que va caure el dia que hi vàrem anar va impedir que en veiéssim algunes que havíem destacat, però tot i així en vàrem veure un bon gruix. Per qui hi estigui interessat, destaco els treballs de Pascal Maitre sobre Kinshasa, la de Michael Nichols sobre els lleons del Serengeti, la de Majid Saeedi sobre l'Afganistan, la de John G. Morris sobre l'avenç aliat a França el 1944 i una gran retrospectiva sobre Joao Silva, a més de la ja esmentada de Don McCullin.
Com ja he dit, una de les exposicions d'aquest any és la que recupera un treball -inèdit fins ara- de John G. Morris realitzat l'estiu de 1944, acompanyant l'avenç de les tropes aliades per França. Un treball impecable emmarcat dins del més gran conflicte bèl·lic que ha patit la humanitat. Precisament pensant en la magnitud d'aquesta barbàrie em va fer pensar molt un comentari del meu fill, fet com aquell qui no diu res: malgrat la brutalitat que va representar la II Guerra Mundial, les imatges mostrades, tot i no estar exemptes de l'horror de la guerra, no li provoquen -deia ell- l'efecte de crueltat i de violència desfermada d'imatges de conflictes actuals, sigui a Síria, a l'Iraq o a on sigui. Què és el que ho fa, això, em pregunto: la guerra és diferent? És diferent la mirada dels fotògrafs que la documenten? O és l'exigència de l'espectador, cada vegada més insensibilitzat per l'abundància d'imatges, la que demana del fotògraf unes imatges cada cop més cruentes?. Jo no sé respondre. 

dijous, 5 de setembre del 2013

Stoner

John Williams
Ed. Baile del Sol / Ed. 62 
Història de la vida de William Stoner, l'únic fill d'una humil família de pagesos de Missouri, des del seu naixement fins al final dels seus dies com a professor de la Universitat de Missouri, a Columbia.
Pocs llibres m'han semblat més tristos que Stoner. La grandesa d'aquesta extraordinària nove·la rau en la força del protagonista, un home aparentment insubstancial però la intel·ligència del qual anem descobrint, alhora que anem descobrint la constant i permanent fiblada de decepcions que li provoquen tant la vida familiar com l'acadèmica. 
Stoner, el personatge, commou. Poques, molt poques decisions agosarades pren al llarg de la seva vida: hi ha un dia que decideix deixar de costat els estudis sobre agricultura i dedicar-se a estudiar literatura, i un altre en què es proposa ser professor; més endavant, no només voldrà ser professor, sinó un bon professor, i deixarà que la rauxa amari les seves classes per tal d'encomanar l'amor a la literatura als seus alumnes. Finalment, encara tindrà l'oportunitat de conèixer l'amor sense límits i es deixarà endur per la passió. Totes aquestes decisions, aquests moments de la seva vida, li proporcionaran una empenta i una energia vital que arribarà fins que les enveges, les convencions o les aparences tornin a creuar-se al seu camí. "Tenía cuarenta y dos años y ante él no veía nada de lo que deseara disfrutar y había poco de lo pasado que le importara recordar". Una frase com aquesta, lapidària, contundent, ens podria fer pensar en una persona sense personalitat, resignada, sense caràcter. Però John Williams atribueix aquest capteniment gairebé a la genètica, a segles de lluitar aferrissadament per extreure el mínim d'una terra erma, i encara a mercè del què els elements decideixin fer: "William Stoner conocía el mundo de una manera que pocos de sus colegas más jóvenes podrían comprender. Por dentro, bajo su memoria, yacía la experiencia de la dureza, el hambre, la resistencia y el dolor. Además del recuerdo fugaz de sus primeros años en la granja de Booneville, llevaba siempre dentro de su consciencia el conocimiento sanguíneo de su herencia, transmitida por ancestros cuyas vidas fueron oscuras, duras y estoicas y cuya ética común era la de mostrar a un mundo opresivo rostros inexpresivos, duros y fríos." Estoïcisme davant les adversitats de l'amor, de les rivalitats acadèmiques, de la inacabable processó de destorbs que li proporciona la vida quotidiana.
La novel·la está escrita en una prosa elegantíssima, classicista, rica en llenguatge i rica en recursos per explorar l'interior de les persones. Una grandíssima novel·la.