La sal de la tierra/ The salt of the earth

Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

La sal de la tierra és un documental que refà la trajectòria del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Des del moment en què la seva dona Lélia va comprar una càmera de fotografiar i ell va començar a jugar-hi, fins l'actualitat, en què es pot considerar un dels grans de fotografia mundial. Wim Wenders ens demostra com n'és de gran, com a documentalista, i sap extreure el fil del pensament de Salgado sense fer nosa en cap moment, cedint-li tot el protagonisme, en un crescendo emocional que fa que l'espectador empatitzi totalment amb el fotògraf. Imatges fixes i fragments de documentals filmats pel fill de Salgado, Juliano, que comparteix l'autoria del documental amb Wenders, s'intercalen amb la imatge del propi fotògraf adreçant-se a l'espectador mentre, amb veu serena, explica les circumstàncies de cada fotografia i les reflexions que aquestes circumstàncies li provocaren. 

Salgado no és fotoperiodista, sinó fotògraf de projectes llargs. Per treballar es submergeix en el món que vol retratar fins que, d'alguna manera, la fotografia apareix davant seu. Això no obstant no el fa defugir el que sobtadament li apareix al davant, i és capaç de recórrer els cent cinquanta quilòmetres de mort que el separen de Kigali per documentar l'horror. Un horror que el va portar a renegar de la humanitat i a renunciar a la fotografia, fins que un projecte més esperançador, Gènesi, el va dur altre cop a voltar món amb la càmera a les espatlles. Un projecte, Gènesi, que encara s'és a temps de gaudir a Caixafòrum. Documental i exposició, una porta sublim al món de Salgado.

Pina

Wim Wenders

Durant molts anys d'amistat, Wim Wenders i Pina Bausch s'havien plantejat la possibilitat de fer un treball conjunt. Quan el 2009 la ballarina i coreògrafa alemanya va morir, Wenders va decidir tirar endavant una pel.lícula a través de la qual, tant ell com els ballarins que treballaven amb Pina Bausch poguessin homenatjar-la (al cartell de la pel.lícula hi ha una frase reveladora de la seva intencionalitat: "Una pel.lícula per a Pina Bausch). Però la pel.lícula va una mica més enllà del que seria el clàssic documental, perquè s'estructura a partir d'oferir diferents coreografies en escenaris diversos, des de l'escenari teatral a escenaris urbans, industrials i naturals. Molt poques paraules, però sempre coincidint en subratllar la capacitat de Pina Bausch de saber extreure de cadascun dels ballarins tot el seu potencial expressiu i creatiu. Coreografies sempre arriscades; segons Wenders(veure entrevista)"la dansa era, per a Pina, la seva arma contra la pena i el dolor del món, i també contra la mort. Quan afirmava: 'Balleu, balleu, o estarem perduts', ho creia de debò". Valentia creativa, que portà el treball expressiu del cos més enllà dels marges canònics de la dansa; eclecticisme musical, per tal com podia utilitzar tan aviat música de Txaikovski com de Caetano Veloso. Filmada originalment en 3D, la pel.lícula de vegades té un ritme una mica massa pla, però tot i així  és una magnífica oportunitat de veure les propostes coreogràfiques de Pina Bausch, sobretot per aquells que no vàrem tenir la sort de veure-la en directe.