El hòbbit: un viatge inesperat/ The hobbit: An unexpected journey

Peter Jackson

Primera part de les aventures d'en Bilbo Saquet el qual, acompanyat per tretze nans i per Gàndalf el Gris, intenta recuperar l'antic regne dels nans, Erèbor, ara en mans del drac Smaug.
El hòbbit va ser escrit per J.R.R. Tolkien el 1932 com un conte per als seus fills. No va ser fins vint anys més tard, i després de gairebé 10 de fer i refer, que va publicar El Senyor dels Anells. A l'hora de fer la recreació cinematogràfica s'han invertit els termes, i El hòbbit apareix com una obra posterior a la trilogia de l'Anell. I aquest és un llast que, al meu entendre, arrossega la pel·lícula, i que ha estat reconegut pel propi Jackson: si hagués començat filmant El hòbbit, el resultat hauria estat molt diferent, però ara es veu condicionat (ell o les productores?) pel to, pel caràcter i fins per l'estètica de El Senyor dels Anells. Així ens trobem amb una història que es veu arrossegada per un to èpic excessiu per tal com sobrepassa, de molt, el de l'original literari. 

Quan varen estrenar la primera part de la trilogia de El Senyor dels Anells em vaig empipar molt perquè considerava que guionistes i director s'havien centrat exclussivament en els episodis bèl·lics, que dotaven a la pel·lícula d'una innegable espectacularitat i que podien atreure un nombre considerable d'espectadors, però que traïen el caràcter de saga escandinava de l'obra, i tot el corpus de creació d'una cosmologia i de lluita entre el bé i el mal que conté, a més de l'immens treball antropològic i filològic dut a terme. L'opció presa a l'hora de fabricar la pel·lícula desvirtuava una impressionant obra literària.

Molt em temo que amb El hòbbit em pugui passar una cosa semblant. Insisteixo en el to exageradament èpic de la pel·lícula, quan el que recordo de la lectura era l'aire de conte lluny d'angoixes existencials; a més, és constatable que, entre el públic, els qui hem llegit el llibre estem pendents de si el que es veu a la pantalla surt o no surt a l'original literari, a més de preguntar-nos com s'ho farà Peter Jackson per omplir tres pel·lícules. I que no són pas curtes! Potser per això es treu de la màniga l'aparició de Galadriel o allarga l'aparició de Ràdagast, el mag bru. Els combats també són excessius (insisteixo: posant-los de costat amb el llibre) tant per la durada com per la vertiginositat amb què s'exposen. Fins i tot en la filmació del viatge, aprofitant els extraordinaris escenaris naturals de Nova Zelanda, abusa un pèl de les imatges aèries, com si fos una d'aquestes sèries documentals que de tant en tant es programen a televisió. De fet una de les millors escenes de la pel·lícula, l'encontre entre Bilbo i Gòl·lum, té lloc en un moment de repòs, d'aturada de la vertiginositat.

Fantàstic Martin Freeman; en algun lloc he llegit que és com si hagués nascut per ser hòbbit, i ho refermo totalment. Res a afegir a l'excel·lent treball d'Andy Serkis com a Gòl·lum i de Ian McKellen com a Gàndalf: ja els coneixíem de la trilogia anterior. M'ha agradat molt, també, la caracterització dels nans (potser és el que ajuda a trencar el to èpic i recuperar l'aire de conte), i una mica massa capficat el personatge de Thorin.
Era necessari el 3D? Suposo que, comercialment, sí. Del punt de vista artístic, potser és innecessari. O potser és innecessari per mi i pels que, com jo, portem ulleres perquè no ens hi filem i a sobre hem d'afegir-hi l'altre coi d'ulleres. Però tot sigui per l'espectacle. En qualsevol cas, un gran i entretingut espectacle.
(Nota addicional: jo vull una casa com la d'en Bilbo, i viure en un poble com el dels hòbbits)

Indiana Jones and the Last Crusade

Steven Spielberg

Indiana Jones, aquest cop amb l'ajuda del seu pare, ha d'anar a la recerca del Sant Graal. Fins aquí el resum. Ara, la pregunta: a sant de què ara ens posem a parlar de l'Indiana Jones? Doncs el motiu més immediat és la projecció que es va fer, divendres i dissabte passat, d'aquesta pel.lícula al cinema Urgell de Barcelona, dins la programació de Phenomena, una iniciativa que cal conèixer. Des de fa gairebé un any, amb una periodicitat mensual, es celebren unes sessions cinematogràfiques on es projecten, en sessió doble, alguns dels grans èxits cinematogràfics de finals dels 70 fins els 90. Totes en versió original i còpies en 35 mm. La iniciativa ha agafat una tal dimensió que les sessions, que varen començar en dijous, s'han traslladat als divendres i en alguns cassos s'han hagut de programar en dos dies. Fa goig veure el cinema Urgell, que amb gairebé 1800 localitats deu ser el darrer gran cinema de Barcelona, ple de gom a gom, amb un públic entusiasta, capaç de recitar de memòria els diàlegs de les pel.lícules i que aplaudeix fins el darrer nom dels títols de crèdit. Per aquí han passat Terminator, Alien, Jaws, The Shine, etc... Aquest darrer dia, a més de l'esmentat Indiana Jones, es va projectar Die Hard (La jungla de vidre), amb en Bruce Willis quan encara tenia cabell.

I ara parlem de l'Indiana. El 1928, el rus Vladímir Propp va publicar la seva anàlisi dels contes populars, identificant els elements que els són comuns i que els caracteritzen: l'heroi troba a faltar quelcom, algú li diu on ho pot trobar, .... Són els elements que, encara que no sempre hi siguin presents en la seva totalitat, fan que la història sigui, a més de previsible, fàcilment assimilable. I aquí rau la saviesa de Spielberg: ha sabut utilitzar aquesta estructura per muntar les seves pel.lícules. Evidentment algunes de les característiques dels contes populars s'han transformat (d'una boirosa edat mitjana passem a la meïtat del segle XX), però ha sabut també mantenir-ne una peça clau: la lluita del bé i el mal com a missatge de fons, i la fàcil identificació de bons i dolents, en un exercici de volgut maniqueïsme. En aquesta tercera entrega de la nissaga, torna a utilitzar els dolents més recurrents i que ja li havien donat bon resultat a la primera: els nazis. I com en els contes sempre hi ha un personatge que acompanya l'heroi i li fa de contrapunt, aquí hi situa la figura del pare de l'Indi, encarnat per un sublim Sean Connery. Algú podria pensar que Harrison Ford no dóna la talla; ben al contrari, el seu paper és encertadíssim, però és que aquí sembla menor per la dimensió que Sean Connery li dóna al seu personatge. Domina tota la pantalla i amb un sol gest de la cara és capaç de transmetre tot el que vol dir. Si a tot això li afegim una estructura formal clàssica, de presentació (on es desvelen alguns dels secrets de l'Indiana adult), nus i desenllaç, cadascuna en la proporció correcta, i un ritme trepidant, amb situacions còmiques que van amanint de somriures tota la història, entendrem per què la pel.lícula funciona tant bé. Jo, com a mínim, m'ho he passat pipa!!