diumenge, 25 de maig del 2014

Southcliffe

Tony Grisoni
Soutcliffe és una petita localitat de la costa anglesa que es veu sacsejada per una matança inexplicable.
Precedida per crítiques que la valoraven com una petita joia, aquesta petita minisèrie (4 capítols) defuig els vessants policíac o judicial per endinsar-se d'una manera molt més subtil, i evitant fer judicis de valor, en el rastreig dels signes que podien fer preveure la tragèdia i que, d'alguna manera, porten a explicar-nos que la violència a la societat no té nom i cognoms, que no cal esperar a que aparegui un psicòpata, sinó que, com la boira que impregna el poble on passen els fets, és present en tot moment a la vida quotidiana. Ambiciosos objectius que no sé si s'acompleixen del tot. Per un costat l'estructura narrativa, que fa constants salts temporals, ajuda a reconstruir la història com si fos un mosaïc, però no sempre afavoreix la comprensió del que es vol explicar. Per altra banda trobo que falta una mica més de penetració en els diferents elements que formen el microcosmos de Southcliffe, i tot plegat queda una mica massa difós. Cadascú acaba per fer-se la seva pròpia versió del què ha passat, i això m'agrada, però m'hi falta algun ingredient. Però cal veure-la, perquè surt del comú de les sèries.

dissabte, 17 de maig del 2014

Lawrence of Arabia

David Lean
Si alguna vegada el cinema ha estat espectacle, Lawrence of Arabia n'és un dels seus màxims exponents. Espectacle visual construit no sobre la pirotècnia d'efectes especials -en contra dels quals, tot sigui dit, no tinc res- sinó sobre la història d'un personatge fascinant i, sobretot, construit sobre la creença total en la potència d'un paisatge. 
Certament, T.E. Lawrence és un personatge fascinant, però em fa l'efecte que el grau de coneixement que tenim d'ell és desproporcionat respecte de la importància històrica que va tenir. La responsable d'aquest fet és, sens dubte, la pel·lícula de David Lean. Com Bentley, el periodista de la història, que buscava un heroi per poder confegir una història, també Lean el va saber trobar. I és que el personatge, sobredimensionat o no, no deixa indiferent:
- Ep, això fa mal!
- Clar, que fa mal.
- I quin és el truc?
- El truc és que no t'importi que faci mal.
Amb aquesta guia, Lawrence es llença on d'altres ni tant sols s'haurien imaginat, i capgira el mandrós devenir dels fets.
- Per a alguns res no està escrit fins que no ho escriuen ells mateixos.
Un Lawrence a qui dóna vida un Peter O'Toole en un dels papers de la seva vida, i que sap dotar al seu personatge d'una profunditat psicologica extraordinària, amb una interpretació on es posa a la pell d'un Lawrence (Orens, que li deien els beduïns) shakespearianament torturat i que constitueix, al meu parer, i malgrat tenir un bri d'histrionime, una de les grans interpretacions de la història del cinema.
Lawrence of Arabia és també tot un manual sobre els efectes del colonialisme. De manera subtil, anem veient com es desfila el cabdell de la conxorxa de les potències europees, com es reparteixen el món, com traeixen les expectatives d'alliberament dipositades en elles. Entre Lawrence of Arabia i Queimada, de Gillo Pontecorvo, es podria fer una tesi doctoral sobre colonialisme. A més, veiem perfectament la impossibilitat de sobeposar unes estructures polítiques i administratives de motlle occidental damunt unes altres estructures tribals. A Lawrence of Arabia queden més clares que mai les divisions i disputes d'uns grups tribals que després han col·lapsat la possibilitat de tirar endavant tot l'aglomerat d'estats en què s'ha dividit el mitjà orient. En un pla anecdòtic, alguns personatges, especialment el d'Auda (el personatge interpretat per Anthony Quinn) semblen sortits de Tintín al país de l'or negre. En un pla més seriós, els qui han volgut impedir que el món àrab esdevingués una potència només han hagut d'alimentar la seva divisió. D'això, l'estat d'Israel n'ha fet magisteri.
Lawrence of Arabia és també una banda sonora, prodigiosa, de Maurice Jarre. Una banda sonora que ja forma part de la memòria musical col·lectiva. Fa uns quants anys vaig veure en directe el propi Jarre dirigint l'OBC a l'Auditori de Barcelona; era tant gran el poder d'evocació d'aquella banda sonora que, tancant els ulls, l'Auditori es convertia d'immediat en Wadi Rum. 
Wadi Rum, el desert d'Arabia, Aqaba... La potència extraordinària del desert i la meravellosa fotografia de la pel·lícula són els altres grans protagonistes de la història. Impossible quedar-se indiferent. I això que els propis beduïns li deixen ben clar a Lawrence que a ells no els agrada el desert, i se'n foten d'ell:
- No deus ser un d'aquests anglesos romàntics enamorats del desert?
Potser sí, però també s'acaba enamorant de la gent que l'habita.
Fa uns anys -massa: de tot fa massa anys!- vaig tenir l'oportunitat meravellosa d'anar pel desert del Sinaí, a lloms de dromedari, per uadis i oasis, i dormint al ras. Érem quatre blanquets i tres beduïns. Els beduïns ens explicaven que el seu somni era anar algun dia... a Dinamarca! S'imaginaven -amb raó- que allà tot era verd. Nosaltres, pel nostre costat, des de dalt del dromedari -res d'anar eixarrancat: cama dreta plegada sota l'esquerra- de tant en tant deixàvem que la mirada es perdés infinit enllà i, aixecant el braç tot assenyalant-lo, dèiem, emocionats: "Aqaba!"

diumenge, 11 de maig del 2014

House of cards

Beau Willimon
En Francis Underwood és el cap de la majoria demòcrata al congrés nordamericà. Molest per no haver estat nomenat Secretari d'Estat, inicia una llarga i recargolada estratègia per tal d'anar escalant llocs en la piràmide del poder. En aquest camí tindrà el suport i la inspiració de la seva dona, la Claire, tant o més ambiciosa que ell.
"La democràcia està sobrevalorada". Amb aquesta contundent declaració de principis en Frank Underwood retrata perfectament quina és la seva guia ètica. A mig camí entre Game of Thrones, West Wing i Yes, Minister, House of cards és un manual contundent de quins són els mecanismes de poder, i de fins on pot arribar l'ambició. 
En Frank i la Claire Underwood tenen una especial habilitat en percebre quin és el punt feble dels seus oponents i, a partir d'aquí, establir l'estratègia per a deixar-los fora de joc. Cal aplaudir el treball de direcció i d'interpretació que permeten descobrir, de manera molt subtil, els canvis en la mirada dels protagonistes que expressen, d'una manera clara, com s'han activat els seus sensors de febleses alienes. Formidables Kevin Spacey i Robin Wright, i genial l'estratègia narrativa de trencar el discurs linial per adreçar-se directament a l'espectador. 
Tots dos saben com i quan administrar la informació, que tant pot ser real com falsa, i d'aquesta manera van deixant que els seus adversaris es vagin enredant en la teranyina que ells mateixos van teixint. És un treball pacient, calculat, fred, sense escrúpols, i estan disposats a sacrificar a qui sigui per tal d'assolir els seus objectius. Són molt, molt dolents. Em resisteixo a ser més explícit per no fer allò que en anglès s'anomena spoiler, i que aquí traduiríem per tocada-de-pebrots-per-haver-explicat-el-final. Res, només indicar que, excepte algunes solucions una mica matusseres i el dibuix d'un president més aviat tòtila, el guió és precís i manté constantment l'atenció de l'espectador. 
A més dels referents televisius esmentats, caldria posar com a inspiradora de la sèrie l'obra de Maquiavel, El príncep. Hi ha un detall, però, que li falla: per a Maquiavel, el príncep ha de ser temut però no odiat; jo crec que al final de la segona temporada, en Frank Underwood és temut, però també odiat. Ara, a esperar la tercera.