diumenge, 26 de febrer del 2012

La doctrina del shock/ The Shock Doctrine

Michael Winterbottom
Documental basat en el llibre del mateix títol de Naomi Klein, publicat en castellà per Ed. Paidós. La tesi és la següent: de la mateixa manera que un shock traumàtic causa a l'individu desorientació i pèrdua dels mecanismes de defensa de la pròpia voluntat (i els exemples aquí van des de les teràpies d'electroxoc fins a la pràctica de la tortura), shocks d'abast social (guerres, atemtats, desastres naturals,...) anorreen la capacitat de resistència del col.lectiu i permeten la desregulació total dels mecanismes econòmics i la implementació de mesures ultraliberals. Un nom propi destaca, com a protagonista, per damunt de tots els altres: el de Milton Friedman, economista i apòstol del liberalisme més radical, de la desregulació gairebé total. Les seves propostes (les seves i les del seu equip, els Chicago Boys), varen ser aplicades al Xile de Pinochet i a l'Argentina dels generals, ferotges dictadures dels anys 70, però també a suposades democràcies com la Gran Bretanya de Margareth Tatcher o els EUA de Reagan. En tots els casos el resultat ha estat l'augment espectacular de l'atur i s'han disparat les diferències entre les rendes més altes i les més baixes. Sistemàticament s'han anat succeïnt els esdeveniments que han fornit de munició els aplicadors d'aquestes mesures: l'ensulsiada de l'Europa de l'Est, amb el cop dictatorial final encapçalat per Ieltsin; les successives guerres del golf, que han protegit els interessos petroliers i han fet florir el negoci de la seguretat privada, com el cas de Blackwater; els atemtats de l'onze de setembre, que han creat el clima de pànic necessari per anular tota resistència a les mesures d'involució democràtica dins els propis EUA (que oportuna que resulta, ara, la pel.lícula de Clint Eastwood, J. Edgar!). Fins i tot desastres naturals com el tsunami de l'Indic han permès el desplaçament de milers de persones que vivien a les costes i l'oportunitat de construïr-hi enormes complexos hotelers. Pel que fa als efectes del Katrina, el propi Friedman explica que el fet que es destruïssin tantes escoles i que la població hagués de fugir era una magnífica oportunitat per refer el sistema educatiu i privatitzar-lo.
Al final, la conclusió s'explica a través d'una anècdota atribuïda al president Roosevelt que, tot i no saber-se del cert si és real, és significativa. Es diu que l'any 37 algunes organitzacions progressistes i els sindicats varen reunir-se amb Roosevelt per demanar-li que inclogués les seves propostes a la política del New Deal. El president els va escoltar amb atenció fins el final; aleshores els va dir: tot això està molt bé, però ara sortiu aquí a fora i obligueu-me. I ho van fer: milers de vagues es varen produïr aquell any per exigir millores en les condicions de les classes treballadores. Quantes vagues va haver-hi als EUA l'any 2007, pregunta Klein: 21! Es així, sense perdre la pròpia història i lluitant per evitar que ens imposin el que ens expliquen que és inevitable.
La pel.lícula està feta sense gaires malabarismes: imatges d'arxiu que il.lustren el què s'explica (quin mal que em fan , encara ara, veure les imatges del cop de Xile!), amb breus aparicions de l'autora, Naomi Klein, en diferents conferències, així com declaracions d'alguns dels personatges que s'esmenten, incloent-hi el propi Friedman.
Tot i que la pel.lícula és del 2009, la seva reposició a la Filmoteca ha servit per recuperar-la i comprovar-ne la total vigència. Més ara que, en una situació de crisi econòmica -causada per les mateixes polítiques desreguladores- es vol aprofitar per aprofundir en un procés d'involució social amb l'excusa que no hi ha més remei i amb el cinisme de voler-nos fer creure que tots en som responsables.
Una darrera apreciació, aquesta relacionada amb la meva estrena a la nova filmoteca. Ja sabia, perquè així estava anunciat, que la pel.lícula es projectava a partir d'un DVD. El que no podia preveure, tractant-se d'un equipament acabat d'estrenar, és que la pel.lícula es veuria malament, pixelada, i que fins i tot s'aturaria i ens deixaria, en dues ocasions, gairebé deu minuts asseguts a la sala amb cara de babaus i mirant la pantalla en blanc. Semblava talment que el DVD l'haguessin comprat al top manta del xamfrà!!
Per si la voleu veure, aquí la teniu

diumenge, 19 de febrer del 2012

La Vampira del Raval

Josep Arias Velasco, Albert Guinovart, Jaume Villanueva
Teatre del Raval
La Vampira del Raval ens trasllada a la Barcelona del 1912 i ens relata la història d'Enriqueta Martí, un sinistre personatge que realment va existir i que segrestava, prostituïa i sacrificava nens i nenes per tal de satisfer les més baixes necessitats de l'alta societat barcelonina.
Un personatge i una història a l'alçada Jack l'Esbudellador o Sweeney Todd; un personatge i una història que, d'haver viscut al Bronx, seria universalment conegut, se n'haurien fet desenes de pel.lícules. Però, clar, això va passar a Barcelona. Una Barcelona de pinxos, putes, macarres i misèria que no són més que instruments de les elits benestants: jutges, polítics, clergues i aristòcrates. Una Barcelona que, vista en perspectiva, podria resultar morbosament atractiva, cool, però que aquí, just quan podríem caure en la banalització de l'horror, sap agafar el to adequadament dramàtic amb un ús intel.ligent d'uns titelles que representen els nens segrestrats. Però, sense estalviar la responsabilitat criminal que li correspon a l'Enriqueta Martí, l'obra deixa clara la responsabilitat igualment criminal dels que utilitzaven els seus serveis més quan, un cop detinguda, es va esborrar tota la implicació d'aquests amb el cas. Només una desviació de la història real en explicar la fi d'Enriqueta Martí. Però és que, com adverteix Pep Cruz, la gent de teatre ho tergiversa tot.
L'obra està plantejada com una representació de Music Hall, conduïda per un prodigiós Pep Cruz, que fa l'efecte de trobar-se dalt de l'escenari com a casa. Hi contribueix el marc en què es representa, el Teatre del Raval, que manté tot el regust de teatre de centre parroquial (i dic això amb tota l'estimació del món: en aquest mateix teatre el meu sogre hi feia els Pastorets, de jove). És un marc petit, íntim, que permet la necessària proximitat entre l'escenari i la platea, amb els músics situats en un racó d'aquesta. Hi ha teatre dins el teatre, amb picades d'ullet a l'actualitat i música, molta música. 
Música que té el segell inconfusible de l'Albert Guinovart, amb la seva especial gràcia per fer melodies i crear polifonies envolvents. Només un però, i és la manca de concordança entre la música i la lletra de les cançons: en molts casos la lletra no té l'accentuació adequada i obliga la música a anar forçada, a posar corxeres quan no toca i a fer melismes estranys.
Hem esmentat Pep Cruz, però cal afegir-hi tota la nòmina de músics i actors, que se'n surten prou bé del repte de cantar i ballar, començant per Mercè Martínez i acabant en un magnífic Mingo Ràfols.

dijous, 16 de febrer del 2012

Sherlock

Steven Moffat, Mark Gatiss
Recreació contemporània del personatge de Sherlock Holmes. En aquest cas Sherlock duu mòbil, s'orienta amb GPS i té una pàgina web. Estètica de video-clip, planificació acuradíssima en un Londres presidit per la nòria del London Eye, l'edifici-obús de Norman Foster, els grafitti de Banksy i els gratacels de Liverpool Streeet. Té moltes virtuds aquesta sèrie, i una d'elles ha estat la de fer-me remenar pels prestatges de casa i desempolsegar els tres o quatre reculls d'històries de Sherlock Holmes. Agafo la primera, Un estudi en escarlata, i ho poso de costat amb el primer capítol de la sèrie, Un estudi en rosa, per veure en què s'assemblen i en què no. El primer que cal dir és que a la sèrie no s'ha volgut posar en imatges les novel.les i històries que va escriure sir Arthur Conan Doyle sinó que s'han agafat elements d'aquí i d'allà per crear històries noves, actuals. Que ningú hi busqui una trasllació en imatges fidel a l'original literari. En aquest sentit, els creadors de la sèrie han fet el mateix que Spielberg amb el personatge de Tintín. Hi ha elements claríssims, com la presentació de John Watson, el seu retorn de l'Afganistan i la seva primera trobada amb Sherlock; d'altres, com les deduccions que fa sobre la família de Watson, que són extrets d'altres novel.les, en aquest cas El signe dels quatre. Però allò que és més important en les obres de Conan Doyle és el propi personatge de Sherlock, per damunt de la intriga detectivesca que s'hi desenvolupi. En aquest sentit, si per McLuhan el medi és el missatge, per Sir Arthur Conan Doyle el personatge és la història. Certament que Holmes fa aportacions, i importants, al que era la incipient narrativa detectivesca: l'aplicació de mètodes científics, l'ús de la deducció lògica. Però en la majoria de casos el lector -ara l'espectador- no té els elements suficients per seguir els raonaments del detectiu. Simplement es queda admirat quan, a posteriori, aquest refà el procés deductiu que ha seguit. El que fa el lector és admirar-se per aquest personatge misògin, cocainòman - a la sèrie de televisió és addicte al tabac- que es relaxa tocant el violí i que té una gran manca d'habilitats relacionals. A més, els seus interessos són tan peculiars com ell: no coneix els principis més bàsics del funcionament del sistema solar però és capaç d'identificar fins a un centenar de tipus diferents de cendra de tabac. A la sèrie es manté aquest subratllat de la personalitat de Sherlock, fins i tot exagerant-ne alguns trets fins el punt de convertir-lo en un personatge sovint repel.lent, desagradable, però alhora amb un fort magnetisme. En algun moment el seu germà el defineix com a algú amb síndrome d'Asperger, com el Sheldon de The Big Bang Theory.  També com en aquest cas, i com li passa a Watson, trobem a Sherlock insuportable i, malgrat això, no podem deixar d'estimar-lo, perquè és, alhora, fràgil. 
En canvi, si bé els creadors de la sèrie han mantingut com a principal focus de la història la personalitat del detectiu, han deixat de banda altres qüestions que formaven part del cor de la novel.la. En aquest cas, a Un estudi en escarlata hi ha un tema central que és el de la venjança i la justícia, tant humana com divina, tema que no apareix en absolut a la proposta televisiva on, en canvi, i a diferència de la novel.la, s'esmenta ja a Moriarty.
A tots els capítols hi ha enllaços amb les diferents obres de Conan Doyle: a Un escàndol a Belgravia, inspirat en Un escàndol a Bohèmia, hi apareix el personatge d'Irene Adler, l'única dona per la qual Holmes sent admiració. Al darrer capítol (per ara) és destacable com s'ho fan per, sense sortir de Londres, fer referència a les cascades de Reichenbach, unes cascades situades a Suïssa que és on l'escriptor va fer desaparèixer el detectiu - a El problema final-, abans que la indignació dels lectors l'obliguessin a ressucitar-lo. A la sèrie, les cascades apareixen en una pintura de Turner robada i retrobada per Holmes, i a la traducció d'un dels noms que adopta el seu adversari Moriarty. Solucions enginyoses, connexions ben trobades que ens porten constantment a l'obra original. 
Benedict Cumberbacht fa un excel.lent paper de Sherlock, amb Martin Freeman, futur Bilbo Baggins, com a perfecte contrapunt. Fins ara se n'han fet dues temporades, de tres capítols cadascuna (capítols llargs, d'hora i mitja de durada) i ja se n'anuncia una tercera. Amb tot, l'extensa obra holmesiana pot fer preveure que, si les coses rutllen tant bé com fins ara, encara hi hagi corda per més. Benvingut sigui. (Ah, i això sí: que sigui en versió original!)

dijous, 9 de febrer del 2012

El viaje de María

Miguel Gallardo


Pels qui ja heu vist "María y yo", us tornarà a emocionar. Pels qui encara no l'heu vist, us vindran ganes de veure-la. Aquest cop no hi ha comentaris: només gaudiu.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Los descendientes/ The descendants

Alexander Payne
Matt King és un ric advocat hawaià la dona del qual està en estat de coma degut a un accident. King té dues filles, de 10 i de 17 anys, de les quals, en realitat, sap ben poca cosa. A més, descobreix que la seva dona tenia un amant. Per acabar-ho d'adobar, King es troba en la tessitura d'haver de decidir la venda d'unes terres que són patrimoni familiar.
Al protagonista se li trastoca el present amb la situació de la dona, i se li enfonsa el passat en assabentar-se que aquesta tenia un amant. De manera transversal, però no menys important, hi ha la consciència que va adquirint d'haver de preservar un llegat que els hi ha estat concedit. Es tracta d'una història d'emocions i, com a tal, seria molt fàcil, amb tots els elements que conté, que caigués en un previsible melodrama. I en canvi, transcorre pel relat amb un ajustadíssim equilibri entre el drama i la comèdia; sempre té a punt una oportuna sortida que ho amaneix, que fa que, malgrat no es perdi ni un sol gram de dramatisme, no es visqui com una història de llàgrima fàcil. Les emocions hi apareixen amb naturalitat i amb recursos cinematogràfics que han de quedar gravats a la memòria: m'impressiona especialment el pla de l'interior de la piscina, quan la filla gran s'acaba d'assabentar que la situació de la mare és irreversible i expressa tot el seu dolor, tot el que la colpeja... a sota l'aigua! Els personatges estan dibuixats amb total versemblança: ens són propers per tal com riuen, pateixen, s'avergonyeixen o ploren com ho faria qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos en com corre George Clooney: desgarbat, maldestre, sense cap glamur. El director fins i tot ens estalvia un possible discurs d'aquells més o menys previsibles, quan King s'adreça a la familia per comunicar-los la seva decisió sobre la venda dels terrenys familiars, i fa un canvi de pla que ens porta de nou a la llar per acabar-nos regalant una meravellosa escena final, sense paraules, només amb gestos. 
La crítica ha destacat el treball de George Clooney que s'expressa a través de petits gests,  de silencis (portem una temporada de grans actuacions silencioses: recordem Gary Oldman i Ryan Gosling). Cal afegir-hi també l'actuació de les dues filles, perfectes en el seu paper. Només estic en desacord amb la crítica en una cosa: s'ha dit que a la pel.lícula s'hi retrata un Hawai lluny de la seva imatge estereotipada d'indret paradisíac; doncs a mi m'han agafat unes ganes enormes d'anar-hi!

dijous, 2 de febrer del 2012

El cor és un caçador solitari/ The heart is a lonely hunter

Carson McCullers
Ed. 62
La narració discorre a través d'un any en la vida d'un seguit de personatges del sud empobrit dels Estats Units, al punt més àlgid de la Gran Depressió, just abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial. En una població remota i gairebé oblidada del pas del temps, es creuen les vides d'unes persones que viuen en una situació de pobresa crònica, gairebé al llindar de la marginalitat. 
Es un relat pausat, sense sobressalts, que s'explica des de la visió del món dels personatges, uns personatges molt primaris i simples, però que es mouen constantment, sense ni tant sols saber-ho, en la seva recerca del sentit de la vida. Un text, però, que arrossega tota la violència, no sempre continguda, que conté la pobresa i les tensions racials.
Els personatges que articulen la narració són personatges molt ben dibuixats, a través de pinzellades del seu pensament, de les seves sensacions i dels seus sentiments: de Biff, el propietari del Cafè New York, i de Blount, el comunista passavolant, que bé podria ser un personatge de Woody Guthrie. Entrem dins el cor i el cap de Mick, la noieta adolescent, rebel i que sent la música dintre seu: "Els seus pensaments eren plens de tota mena de músiques. N'hi havia que les havia sentides per ràdio, i d'altres eren dintre seu sense que mai les hagués sentides enlloc". El doctor Copeland, negre que somia en l'alliberament del seu poble: "Jo em presentaré davant Jesús amb tots els meus fills i els meus néts, i els fills dels meus néts, i els parents i els amics, i li diré: 'Jesús, tingueu compassió d'aquesta pobra gent de color'. I llavors Ell posarà la mà damunt els nostres caps i de cop i volta ens tornarem blancs com el cotó".  I, com a pal de paller de totes les relacions que s'hi estableixen, el senyor Singer, un sord-mut apreciat per tots per la seva capacitat, atenció, d'escoltar tothom. 
El text va fluint lentament però imparable, carregat de sediment, com si es tractés del curs baix d'un gran riu, quan ja ha travessat tot el continent i esdevé savi. Imatges que generen sensacions, que ens fan llegir el llibre a través de tots els sentits : "els seients entapissats de vellut exhalaven una olor malenconiosa". Cal destacar, a més, la traducció de Ramon Folch i Camarasa.
Una lectura que va atrapant de mica en mica fins submergir-te en ella, d'aquestes que confonen el sentit temporal. Com diu, referint-se a Singer, "ja feia més d'un any que l'amic era fora. Un any que no semblava ni llarg ni curt, sinó com independent del sentit ordinari del temps".