dissabte, 30 d’agost del 2014

Fargo

Noah Hawley
En Lester Nygaard és un mediocre venedor d'assegurances, un home gris, sense ni un bri d'autoestima i resignat a la seva sort. Un dia coneix per atzar en Lorne Malvo i aquest fet li canviarà per sempre més la vida, a ell i a tota la comunitat.
Haig de reconèixer que quan em varen dir que hi havia una sèrie anomenada Fargo, més o menys connectada amb la extraordinària pel·lícula dels Coen, em va pujar la mosca al nas. D'entrada m'hi vaig posar d'esquenes, maleïnt el suposat sacril·legi que això suposava: per mi Fargo, la pel·lícula, és una obra mestra. Haig de reconèixer, també, que abans d'acabar el primer capítol ja m'havia assegut d'una altra manera i que ràpidament vaig buscar la manera de baixar el segon.
Com una incontenible tempesta, com un núvol tòxic que penetra per tots els racons, el Mal arriba a la petita i endormiscada comunitat de Bemidji, a Minnesota i ho fa amb tanta contundència que deixa sense possibilitat de resposta els seus habitants, incapaços de processar el què està passant, com ho expressa la constant incredulitat d'en Bill, el cap de policia. Què passa qual en una comunitat on la màxima aspiració de tothom és saludar-se pel matí, ajudar al veí a treure la neu del jardí i esperar el concurs anual de pesca, hi arriba el Mal, amb majúscules? Doncs, per un costat, trenca tota la bastida sobre la que els membres de la comunitat han fonamentat les seves vides; per l'altra, però, pot fer sortir a la superfície el costat fosc d'alguns dels membres aparentment pacífics d'aquesta innocent comunitat. Jo crec que més enllà de la versemblança que pot tenir el guió, cal veure'l en la línia de narració plena de paràboles dels Coen, i d'aquest deixar-se anar que també comparteixen amb en Tarantino. És exemplar com narren la venda de l'ànima al diable per part d'en Lester Nygaard, i destacaria també el magnífic retrat de l'Amèrica profunda, conservadora, que fan, magníficament il·lustrada pel personatge d'en Bill, el cap de policia. La resolució final (o les resolucions, més ben dit) i, sobretot, com són viscudes per la comunitat, donen per moltes hores de debat.
La sèrie compta amb els germans Coen com a productors, i hi ha constants picades d'ull a la pel·lícula original: des de l'embaràs de l'oficial de policia fins els plans boirosos de carreteres rectes i inacables en els seus horitzons nevats. En cap cas, però, no es tracta ni de la mateixa història ni de la pel·lícula estirada en deu capítols. La direcció de cada capítol és exquisida, precisa, digna del millor cinema. S'hi poden posar pegues a algunes parts del guió, unes perquè queden mig penjades, altres per inversemblants. Però malgrat l'advertiment inicial de que es tracta d'una història basada en fets reals, que ningú no s'ho cregui: tot és ficció i com a tal s'ha d'agafar.
El que mereix una consideración a part és el capítol destinat a les interpretacions (un fet que també distingeix True Detective, per exemple) . Difícilment es por establir una jerarquía de qualitat, perquè tots, des del protagonista principal fins el darrer figurant, tots fan una feina extraordinària. Destaquen, clar, per percentatge de protagonisme i risc interpretatiu en Billy Bob Thornton en el paper de Lorne Malvo i en Martin Freeman en el de Lester Nygaard. Però cal esmentar també Allison Tolman, en el difícil paper de l'oficial Solverson (imagineu-vos, haver d'ocupar un paper que tots teníem atribuit a la Frances McDormand) i en Colin Hanks en el paper del poli bonàs i maldestre Gus Grimly, sense deixar de costat en Bob Odenkirk (el Saul de Breaking Bad!).
Deu capítols que basteixen una excel·lent obra amb ordit cinematogràfic.