dissabte, 24 de novembre del 2012

El planeta de los simios /Planet of the Apes

Franklin Schaffner
Una nau espacial arriba a un planeta desconegut deprés de 18 mesos de viatjar a una velocitat propera a la de la llum, per la qual cosa han passat, en temps cronològic terrestre, 2006 anys. En un principi el planeta sembla inhòspit, però poc a poc els astronautes van trobant formes de vida cada vegada més complexes, fins que descobreixen que es troben en un món dominat pels simis, en el qual els humans són tractats com animals salvatges evolutivament inferiors.
Després de massa temps sense que els de Phenomena ens fessin gaudir amb les seves propostes, per fi han retornat. Problemes amb l'empresa Balañá els han desplaçat del cinema Urgell al Comèdia, però això no els ha fet perdre gens ni mica de convocatòria. El programa del retorn l'han constituït dos grans èxits del cinema dels seixanta: Por un puñado de dólares (Per un pugno di dollari, 1964), i El planeta de los simios (Planet of the apes, 1968).
No n'estic gaire segur, però diria que vaig veure El planeta de los simios (així, sense títol en anglès) al Cine América, al Paral.lel. Del que sí que n'estic segur és que em va impactar. Em va impactar el to directe i explícit de crítica a l'integrisme religiós, al fanatisme com negació de l'evidència científica. a l'obscurantisme i, en un brillant i inesperat final, a la humanitat. Hem de pensar que això s'esdevenia en l'Espanya del tardofranquisme, una Espanya guiada pel nacionalcatolicisme, on l'integrisme, el fanatisme i l'obscurantisme eren el paisatge comú i en la que qualsevol crítica havia de ser recoberta per una espessa capa de metàfores, imatges suggerides i dobles sentits que fossin capaços de superar una patètica censura i que ens obligava a esmolar l'enginy si volíem treure l'entrellat dels missatges tan crípticament amagats. El planeta de los simios que, no ho oblidem, s'estrenava a Espanya l'any 68, pocs dies després del mes de maig, es presentava com una crítica punyent i sense disfresses, utilitzant el senzill recurs d'invertir les expressions de l'equació de relació entre humans i simis, de manera que l'espectador podia fàcilment identificar el missatge crític només canviant els termes d'aquesta equació. 
En el moment en que vaig veure-la per primer cop no crec que fos conscient del paper que el tractament del so i la música de Jerry Goldsmith, música de caràcter experimental, juga en la creació d'un ambient d'irrealitat, així com també els escenaris naturals on va filmar-se, tant la costa californiana del final com, sobretot, el Lake Powell del principi. 
Per cert: jo sempre havia cregut que el simi que acompanya la doctora Zira es deia Aureli (Aurelio segons el doblatge castellà), fins el punt que, entre els amics, anomenàvem -de manera certament cruel- Aurelio quan ens volíem referir a algú especialment lleig o d'aspecte simiesc. Ara he vist que, a la versió original, el nom és Cornelius. Tinc mala memòria o aquí li havien canviat el nom?
Aprofitant la tirada de la pel.lícula se'n varen fer un parell més, no gaire afortunades. També Tim Burton en va fer un remake, que no he vist, però crec que, més de quaranta anys després de la seva estrena, El Planeta de los simios és una gran -i actual- pel·lícula. 

diumenge, 18 de novembre del 2012

En lloc segur/ Crossing to safety

Wallace Stegner
Libros del Asteroide
En Larry i la Sally Morgan visiten els seus amics, en Sid i la Charity Lang, per retrobar-se durant el que seran les darreres hores de la Charity. Fluctuant entre el present i el passat, En lloc segur és la crònica de la seva amistat, una amistat plena de moments dolços però també d'amargs, una crònica farcida de lleialtat, dubtes, desacords però, per damunt de tot, d'amor.
Només val la pena llegir un llibre si es mereix ser rellegit. No recordo si la cita- que, evidentment, no és literal- és d'en Cabré però, més enllà de la seva autoria, en aquest cas s'escau a mida pel llibre que comento. Puc dir que En lloc segur és un dels llibres més meravellosos que he llegit mai. Fa tres anys el vaig llegir i ara hi he tornat. Escrit des de la maduresa del seu autor -va ser el seu darrer treball- desprén una sensibilitat extraordinària i encomana al lector l'embolcall d'emocions que, amb una prosa precisa, sense artificis, descriu l'escriptor. En lloc segur és un dels millors exemples que es pot escriure sense recórrer a recursos impactants per tal de mantenir l'interès del lector. No li cal sexe, ni violència -elements que em semblen molt bé quan calen- sinó el reposat descabdellament de les emocions de tota una vida per tal de mantenir la tensió narrativa. El mateix autor, a través del narrador de la història, ho explica: "Com es pot fer un llibre perquè el llegeixi algú sobre unes vides tan tranquil.les com aquestes? On són les coses que els novel.listes aprofiten i els lectors esperen? On és la gran vida, la dilapidació evident, la violència, el sexe pervertit, el desig de mort? On són les infidelitats, les promiscuïtats, els divorcis convulsius, l'alcohol, les drogues, els caps de setmana de disbauxa? On és l'odi, les ambicions polítiques, les ànsies de poder? On és la velocitat, el soroll, la lletjor, tot allò que ens fa qui som i que fa que ens reconeguem en la ficció?" I Wallace Stegner fa un exercici de valentia suprema i prescindeix, un per un, de tots els elements que acaba d'exposar. A través del text es desprèn una profunda sensació de sinceritat, la sensació que tot és real, de que allò que es descriu s'ha viscut realment, i sempre amb una prosa realista vestida d'una enorme elegància, amb un ús precís dels adjectius, de les imatges, de la metàfora. 
El text està escrit en primera persona per en Larry, un personatge que ha arribat a fer-se un lloc en el món de la literatura que no oblida com varen ser els seus amics els que, quan arribaven a Iowa procedents d'un llunyà Nou Mèxic, els varen treure de la precarietat i els varen incloure al seu món, un món que, en aquell moment, era a anys llum del seu: "Vam endinsar-nos en el seu univers newtonià com un parell d'asteroides, ens van capturar amb la seva tirada gravitatòria, ens van convertir en llunes i ens van posar en òrbita al seu voltant". I tot això a canvi de no res, de poder gaudir d'estar junts. "Ens han convidat a les seves vides, de les quals mai no serem desallotjats ni en sortirem".  Unes vides que abasten tota una munió de gent fins la qual arriba la seva influència: "Les seves lleialtats no eren nacionals, regionals, polítiques ni religioses, sinó tribals". I no s'està de reconèixer el paper que cadascun dels elements ha jugat durant aquests anys, ni de ser crític, quan li cal, sobretot pel paper de control absolut exercit per la Charity, sobre tots ells i molt especialment sobre el seu marit, en Sid. Però el desacord sempre és tractat amb un profund respecte i una especial voluntat d'entendre les raons que empenyen cadascú a fer el que fa. Alts i baixos que sempre es superen per la voluntat ferma de fer-ho i per la sòlida estructura d'amor sobre la qual es basteixen les relacions: "El que ens havia passat a la Sally i a mi era que havíem recuperat el futur com a possibilitat". La natura, el paisatge, juga també un paper clau a la novel.la -de fet, a tota l'obra de Wallace Stegner- i adquireix un protagonisme que va més enllà que el de servir de teló de fons: "Els boscos (...) són més que un lloc conegut i estimat. Són un hàbitat al qual en altres temps estàvem plenament adaptats, una mena de regne plàcid on espècies com la nostra podíem evolucionar sense objeccions i trobar el nostre esglaó en l'escala de l'ésser". Amb una òptica propera al panteïsme, deixa sempre un regust d'enyor per una arcàdia perduda.
De vegades passa que arribes a un autor a través d'un llibre que et produeix un impacte tal que ja és teu per sempre. Em va passar amb Robertson Davies i El cinquè en joc i amb Wallace Stegner i En lloc segur, també, i això m'ha permès llegir-ne altres textos amb una predisposició positiva especial. A tenir en compte la molt bona traducció de Dolors Udina.
No sé fer això de llistes tipus "els cent millors llibres que he llegit", o coses per l'estil, però si em preguntessin allò tant suat de quins llibres posaria a la maleta si anés a una illa deserta, En lloc segur hi seria. I si la maleta fos petita, també l'hi encabiria.



dimarts, 13 de novembre del 2012

The Last Waltz

Martin Scorsese
En deu anys, el festival In-Edit de cinema documental musical s'ha convertit en una cita obligada pels amants d'aquest gènere. I a fe que n'hi ha, perquè només calia veure les llarguíssimes cues que es formaven davant els cinemes Aribau i Aribau Club per comprovar que la proposta aixecava grans expectatives. El programa, certament, prometia, i era difícil fer tria. 
Aquest cop, finalment, ens vàrem decidir per revisitar un clàssic: The Last Waltz, la pel.lícula que Martin Scorsese va filmar en ocasió del concert de comiat que va oferir The Band el 1976. Ja l'havíem vist quan es va estrenar aquí, i posteriorment en DVD. Però tornar-la a veure -i escoltar- en pantalla gran i ben sonoritzada la torna a situar com una de les grans pel.lícules documentals de música de tots els temps. De fet, i aprofitant l'avinentesa del festival, s'ha publicat una llista de les considerades millors pel.lícules d'aquest gènere i The Last Watz, com no podia ser d'altra manera, hi ocupa un lloc privilegiat (a mi personalment se'm fa difícil establir un ordre en un llistat d'aquests; si de cas, el prenc com a referència no pel valor ordinal sinó com a arxiu). 
A més de The Band, protagonista indiscutible i merescut, d'una trajectòria impressionant i no només com a grup acompanyant de Bob Dylan (vull fer constar que considero The Basement Tapes com un dels millors i més desconeguts discs que varen fer junts), a més de The Band, deia, hi ha lloc per a tota l'escena de la música popular nordamericana -Canadà inclòs: del Neil Young que ve del nord i parla d'Ontario al Dr. John que arrenca el gumbo de New Orleans, els sons plens de gospel dels Staples o el blues de Chicago de Muddy Waters, les difícils harmonies de Joni Mitchell, el to èpic de Neil Diamond o la improvisació de Ronnie Hawkins, amb l'afegitó de la potència irlandesa de Van Morrison i el blues -això sí, amb flegma britànica- d'Eric Clapton. I Paul Butterfield. I Emmylou Harris -que no va poder anar al concert i la varen gravar després. I les intervencions poètiques de Michael McClure i Lawrence Ferlinghetti, el darrer sobrevivent de la generació beat (fa un parell d'anys vaig estar a la seva llibreria de San Francisco, la Citylighs Bookstore, i encara hi va cada dia!). Fins i tot hi ha temps perquè al final, en una interpretació eucarística i esplèndida de I Shall be Released, hi intervinguin Ringo Starr i Ron Wood. I, naturalment, el mestre, Bob Dylan.
Música popular, o d'arrel popular, amb tonades i ritmes que s'encomanen fàcilment i amb textos que parlen d'amors impossibles, de perdedors, de rebels, de carretera... Algú va dir que Amèrica és una carretera. I és a aquest concepte que s'agafa Martin Scorsese per donar una dimensió molt més gran al documental. Si la pròpia filmació del concert ja era extraordinària, amb les càmeres entre els músics, jugant amb les llums, el relat que aconsegueix dels membres de The Band sobre la seva pròpia trajectòria encara ho subratlla més. La pel.lícula d'Scorsese ha marcat posteriorment un patró de com han de fer-se aquest tipus de treballs. La relació de Scorsese amb la música sempre ha estat molt estreta: ha fet pel.lícules sobre els Rollings, sobre Dylan, sobre George Harrison, sobre el blues...i sobre The Band amb els que, a més, tenia una forta amistat. Scorsese sap què vol dir el concepte "carretera".  Setze anys de carretera, de carretera de veritat, de tocar en locals buits i honky tonks, d'entrar a supermercats a pispar menjar, donen prou pòsit per fer que la música de The Band sigui del tot sincera, autèntica, que vagi a l'arrel de tot. Una narració que s'intercala amb les imatges del concert i que, vista ara, amb només Robbie Robertson i Garth Hudson com a supervivents, s'envolta d'un halo de nostàlgia. Una nostàlgia que ve reforçada per les notes del vals que donen nom a la pel.lícula. Per si no l'heu vist, aquí us la deixo. 
Watch The Band - The last waltz.avi in Music  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

dissabte, 10 de novembre del 2012

Que ningú no et salvi la vida

Flavia Company
Ed. Proa
Un bon dia, en Víctor va impedir que l'Enzo morís ennuegat per una oliva. Anys més tard, i amb l'Enzo prop de la mort, en Víctor vol cobrar-li el favor.
"Que ningú no et salvi la vida" també es podria titular "El moribund, l'amic, la filla i el taxista", com si es tractés d'una pel.lícula de Peter Greenaway. Cadascun d'aquests personatges s'encarrega de narrar, en primera persona, els quatre capítols en què es divideix la novel.la, quatre capítols que serveixen per donar una visió polièdrica, en el temps i en l'espai, de la història que se'ns explica. Tot i que, de fet, el més important de la novel.la no és la història, no són els fets -que, en realitat, només s'intueixen- sinó tots els sentiments, les emocions i, sobretot, les consideracions morals que travessen els diferents personatges. És una novel.la que, sobretot, parla de la culpa i el càstig: no és perquè sí que, d'una manera explícita, plani per damunt de les seves pàgines la referència a Crim i càstig, la breu però intensa obra de Dostoievski. Per altra banda també es pot considerar que té un cert component mefistofèlic: en salvar-te/allargar-te la vida, quin contracte estableixes amb la persona salvadora? Però, a més, parla de la soledat, de l'amor, de l'amistat, de la mort, del perdó, de la veritat i la mentida...
La novel.la està escrita amb un llenguatge precís d'una gran densitat conceptual, que obliga el lector a aturar-se i reflexionar, amb algunes frases d'aquelles de tornar enrere per rellegir-les de nou: "Les creences eren una font de malentesos, una plantilla que es col.locava sobre la realitat per fer-la casar amb els propis límits". O aquesta altra, en una conversa: "Tinc fe. Quina sort, comenta ell. Bé, no és només una sort, es defensa ella, és una feina. D'acord, i per què et sembla que has arribat a sentir pau? Ella sospesa les paraules abans de dir-les; no he fet mal a ningú, assegura per fi, i tampoc no he estat superba intentant de fer el bé a qui no m'ho ha demanat". Són només algunes de les moltes frases, sentències, que habiten el llibre i articulen la història. Una història amb un final sorprenent i atrevit, com aquelles pel.lícules en què, al final, el crim queda sense resoldre, on es qüestiona sobre la veritat i la mentida, la culpa i el penediment. 

diumenge, 4 de novembre del 2012

Skyfall

Sam Mendes
Silva és un ex-agent de l'MI6 que considera que va ser traït per M. i que penetra al cor mateix del Servei Secret britànic amb la intenció de venjar-se'n.
Haig de dir, d'entrada, que Skyfall m'ha semblat la millor pel.lícula de la sèrie de James Bond des de fa molts, molts anys. I crec que, per aconseguir-ho, es basa en la solvència d'una direcció magnífica, a càrrec de Sam Mendes, i de dues premises fonamental en el guió: a) simplificar la trama, de manera que l'espectador no hagi d'estar donant voltes i voltes a veure si allò que sembla que és és el que sembla i es pugui centrar a gaudir del que veu, i b) recuperar alguns elements del passat més glamurós de Bond. Per il.lustrar aquest darrer aspecte, res més significatiu que un diàleg que tenen M i Bond quan aquest intenta protegir-la del seu enemic: "On anem ?", pregunta M. "Al passat, a un terreny que ens sigui favorable", respond Bond. I la pel.lícula és plena de símbols que refermen aquesta opció, començant per l'aparent mort de Bond del principi de la història: mor el Bond d'ara per renéixer un Bond que s'aferra als valors del passat.
La franquícia Bond va tenir el seu punt més àlgid als seus inicis, quan Sean Connery li donava la dosi precisa de seducció, violència, masclisme i tradició britànica que sociològicament el públic estava delerós de consumir. Amb l'excepció de "On Her Majesty's Secret Service", protagonitzada per un correcte però massa tou George Lazenby, Sean Connery va protagonitzar entre 1962 i 1971 els anys més gloriosos de la saga. Després va agafar el relleu Roger Moore, avalat per la popularitat de la sèrie televisiva "El Santo", però el món dels setantes era molt diferent al de la dècada anterior i el personatge de Bond, encara un gentleman, va anar esdevenint una caricatura d'ell mateix, fins el punt que el propi Connery va produïr i protagonitzar "Never says never again", un remake de "Thunderball", de manera simultània a l'estrena d'"Octopussy"i enfrontat a la franquícia. Un parell de pel.lícules protagonitzades per Timothy Dalton varen tancar aquesta etapa. El 1995 reneixia de nou la sèrie, ara protagonitzada per Pierce Brosnan, però molt condicionada per la correcció política imposada pel moment i que desvirtuava la pròpia essència del personatge creat per Ian Fleming i que de correcte no en tenia res: un assassí professional al servei de les estructures més reaccionàries i que encarnat en Brosnan era educat, respectuós amb les senyores, no fumador i que si matava ho feia sense esquitxar. Aquesta filigrana arribava als despatxos i de la mateixa manera que desapareixia Moneypenny, M era ara una dona - per altra banda, magnífica Judi Dench. 
Skyfall recupera alguna de les essències primitives, tot i que encara li queda terreny per recórrer. Es recupera part de l'escenografia original -atenció al despatx de M a l'escena final- i alguns dels seus elements més emblemàtics, com l'Aston Martin ple de gadgets mortífers. Skyfall representa una constant dialèctica entre passat i present, entre conservació i renovació, i guanya la primera opció. Bond només té sentit agafant-se als valors més reaccionaris, als valors imperials davant un enemic eteri, una ombra. Són alliçonadors el poema de Tenysson i la imatge de l'illa on Silva té el quarter general, amb un gran símbol de la pau a terra, tot cobert de runes. Bond ja no és el jovenet que pot amb tot, fins el punt que no supera les proves per ser readmès al servei, però ho compensa amb tota l'experiència que ha acumulat durant els anys. És cert que en aquest episodi un dels elements tradicionals i característics de Bond, les Noies Bond, té un protagonisme molt menor a l'habitual i que la imatge de Daniel Craig no suggereix la d'un gentleman; de fet, a les primeres pel.lícules de Bond, algú amb la imatge de Craig hauria fet de sicari dels dolents. Però almenys a Skyfall suavitza una mica la mirada i, de manera significativa, a la seqüència inicial, quan entra al vagó de tren ple de gent després d'haver-ne arrencat el sostre, el primer que fa es posar-se be l'americana i caminar amb elegància.
Pel que fa a l'entramat de la pel.lícula hi ha una mena de duel amb connotacions freudianes entre una mare -M- que no dubta a sacrificar els seus dos fills - Bond i Silva-, i entre aquests dos fills -no us perdeu la paràbola de les rates!. La relació materno-filial ve reforçada per l'afirmació de la pròpia M: "Els orfes són el nostre millor planter". Però  mentre Silva -magnífic Javier Bardem, però per què tots els directors s'entesten en que el protagonista sigui el seu cabell?- no supera la que considera traició de la mare, Bond és capaç d'avantposar el sentit de la lleialtat al sentiment de sentir-se sacrificat, per arribar, gairebé al final, a escenificar una mena de Pietà a la inversa, amb la mare jaient en braços del fill.
Pel que fa a la direcció, la pel.lícula és vibrant, dinàmica, i amb moments d'una especial bellesa visual (la seqüència a l'hotel de Xangai, el casino de Macau, fins i tot l'escena on M medita davant els fèretres de les víctimes de l'atac a l'MI6), sense que els efectes especials li restin el protagonisme a la història en sí mateixa. Fins i tot hi ha lloc per algun homenatge cinèfil, com l'arribada de Silva amb helicòpter mentre pels altaveus sona una música a tota potència -, en una clara picada d'ullet a Apocalypse Now, tot i que aquí Wagner és substituït pel rock'n roll. Detalls d'una certa exquisidesa (els quadres que apareixen no són qualsevol: un Turner i un Modigliani) o la referència a Tennyson, recolzats per la música de Thomas Newman - a més del tema original de John Barry- i un tema inicial cantat per Adele fan que es pugui pensar que ens trobem davant d'un renaixement del millor Bond.