dimarts, 29 de gener del 2013

Amour

Michael Haneke
Georges i Anne, una parella que ja arriba a la vuitantena, veuen com, després d'un llarg i feliç matrimoni, la seva vida s'esmicola quan la salut d'Anne comença a deteriorar-se. 
Sense concessions. Així planteja Michael Haneke aquesta història. No hi ha floritures, ni llàgrima fàcil, ni subterfugis. La història és tal com és, crua, despullada d'artificis. Una història en què els successius actes d'amor es succeeixen en explosions crítiques les quals, malgrat tot, són plenes de tendresa. Una història explicada amb molts plans fixes, que enregistren allò que fan els protagonistes posant-hi distància emocional. Una història explicada amb seqüències que podríem qualificar de temàtiques, sense deixar-se cap ni un dels punts que, com fites cap l'abim, van puntejant tot el procés. 
Una història explicada sense música incidental, de tal manera que es subratlla, encara més, la importància de la música en la vida dels protagonistes. Una història en la qual l'heroïcitat consisteix en afrontar el dia a dia i en prendre decisions enfront de situacions que no es simplifiquen en un "o blanc, o negre". Una història en la qual el director adopta, malgrat l'aparent distançament, una posició ètica i en la qual s'endinsa en el terreny de la responsabilitat envers els altres. Una història explicada a través d'un monumental treball d'actors, impressionants Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant.
Una història que colpeix, sobretot si, com és el cas, es té a la vora i es viu a la pròpia pell. Si lluitem per tenir una vida digna, no podem tenir una mort digna? Però aquí no hi ha un termòmetre que ens indiqui que sí, que ja es pot apretar el botó, que ja es pot desconnectar. I després hi ha la pregunta que apareix sempre: fins a quin punt aquella persona n'és conscient, del seu estat. Una de les situacions més cruels amb la que et pots trobar quan estàs amb una persona que té un sever grau de deteriorament cognitiu és quan, per la raó que sigui, un dia fa un gest, una mirada, que ens fa creure que ens entèn, que ens sent. De manera espontània el primer que fem és alegrar-nos-en però, immediatament, s'apodera de nosaltres el vertigen provocat per la possibilitat de que sí, que aquella persona sigui realment conscient del seu estat. És fotut morir un cop, però és molt pitjor morir cada dia, i així eternament. L'infern deu ser això.

dilluns, 28 de gener del 2013

Explosió! El llegat de Jackson Pollock
Fundació Miró
Després de la Segona Guerra Mundial es va crear un clima, entre un sector d'artistes i d'intel·lectuals, de desconfiança cap el seu propi llegat cultural. Fruit d'aquest clima es varen generar diferents manifestacions artístiques que subvertien el propi concepte d'art tal i com s'havia entès fins aleshores. Una de les més importants i amb més repercussió fou l'obra de Jackson Pollock. I, més que l'obra, el procés seguit fins arribar a l'obra. 
Un procés en el qual intervé amb la mateixa importància el gest que l'elabora, i que deixa a l'atzar el resultat final, de tal manera que l'artista rebutja poder controlar aquest resultat. Degoteig, pintura vessada, explosió... A partir d'aquí apareixen diferents artistes que exploren aquest concepte, el d'art, fins el límit. Niki de Saint Phalle, per exemple, omple petits contenidors de pintura i els incrusta en una superfície de guix per després foradar-los a trets, de tal manera que la pintura s'escampa sense que ella la dirigeixi. O Yves Klein, que pinta amb el cos de les models i en deixa l'empremta damunt la tela, inspirat en l'ombra d'una víctima d'Hiroshima, impresa damunt una paret. En aquestes intervencions artístiques el públic hi juga cada vegada més un paper important, fins el punt de determinar el camí que seguirà el procés artístic. Performances, Action Painting, Body Painting... 
L'exploració dels límits de l'art arriba a d'altres disciplines, amb les que es vincula: la dansa i, sobretot, la música, essent-ne el màxim exponents el be-bop i la música de John Cage amb la seva paradigmàtica obra 4' 33''.
L'exposició de la Fundació Miró fa un breu però interessantíssim recorregut per aquest capítol de la història de la segona meïtat del segle XX, amb una excel·lent tria de peces per il·lustrar-lo. 


diumenge, 13 de gener del 2013

El capital/ Le capital

Constantin Costa-Gravas
D'una manera gairebé inesperada, Marc Tourneuil es converteix en president d'un dels bancs més importants del món. 
En alguns llocs he vist que es definia El capital com un thriller financer. Em sembla una definició correctíssima, però se m'acut que també es podria encabir dins del cinema de gàngsters. La peculiaritat, en aquest cas, és que es tracta de gàngsters aparentment respectables, tots ells responsables de l'ordre financer universal, que gaudeixen d'una posició privilegiada a l'hora de determinar el destí de la humanitat, però que actuen entre ells com tantes vegades hem vist al cinema que actuen les bandes de mafiosos que es mouen, per diferenciar-los, fora de la llei. Potser aquesta semblança m'ha vingut al cap quan he relacionat l'actuació de Tourneuil, el protagonista de la pel·lícula, amb la Michael Corleone: la mateixa fredor, el mateix tremp, diria que la mateixa mirada.
He trobat la pel·lícula un pèl irregular en el seu desenvolupament i el que m'ha passat, sobretot, és que m'he perdut molt aviat pels viaranys dels tripijocs especulatius i econòmics, de tal manera que per seguir el que seria la trama d'intriga que va articulant la història he hagut de fer un acte de fe; de tant en tant algun dels personatges deixa anar una falca més populista i entenedora, de manera que el públic respiri fons en adonar-se que encara sap qui són els bons de la pel·li. Pel que havia sentit a dir sobre aquesta, el cert és que m'esperava un producte més profund i, alhora, més subtil. Vol ser didàctica, i en això perd profunditat -i, en alguns moments, fins i tot adopta un cert to grotesc- però tot i així és massa enrevessada en termes financers, i els llecs com jo ens perdem a les primeres de canvi.
Fa molts anys que Costa-Gravas fa cinema, i es nota en el fet que, tècnicament, la pel·lícula és correctíssima, així com el treball dels actors, sobri i convincent. I atenció! si aquesta pel·lícula s'hagués realitzat fa cinc anys, tothom hauria acusat Costa-Gravas de demagog; vist tot el què ha passat aquests darrers temps, la pel·lícula és d'una rabiosa actualitat.

divendres, 4 de gener del 2013

Victus

Albert Sánchez Piñol
La Campana
Martí Zuviria fou un barceloní que va formar-se com a enginyer militar a França, amb Vauban, i que, després de diferents tombs, va viure la Guerra de Successió i el setge de Barcelona que va acabar amb la derrota de l'onze de setembre de 1714. Victus s'articula al voltant de les memòries de Zuviria que, supervivent d'aquell fet, dicta, ja nonagenari i des de Viena, a una imaginària transcriptora.
Si hagués de definir amb una paraula Victus diria que és un llibre intel·ligent. Intel·ligent perquè ha sabut triar el registre adequat per desenvolupar, en paral·lel, els dos plans en què discorre la novel·la, el de les històries particulars dels seus protagonistes i el del marc històric en que aquestes històries tenen lloc. I per fer-ho tria una veu, la de Martí Zuviria -algú que realment va existir- que és l'antítesi de l'heroi: covard, sense problemes per canviar de bàndol, inmoral, desagradable i groller -especialment amb la suposada transcriptora de les memòries, una austríaca anomenada Waltraut (que, per cert, és el nom d'un vi excel·lent). Però, a més, té l'habilitat de fer-ho des de l'òptica d'un Zuviria ja al final de la seva vida, la qual cosa li permet ser tot l'irreverent i iconoclasta que vol i així, d'aquesta manera, carrega sense maníes ni prejudicis contra la major part dels personatges d'aquella història dels quals en sabem el nom propi, i especialment contra les classes dirigents, fossin d'on fossin. Unes classes dirigents que, en el cas de les de Barcelona, se'ns apareixen encarcarades, porugues, encotillades per les formes i sempre a remolc del poble barceloní, quan el que pretenen elles és, per damunt de tot, salvar els seus privilegis i sobreviure com a classe. 
Dos personatges sobresurten d'aquest quadre: Vauban, el gran enginyer militar francès, i Antonio de Villarroel, general castellà i darrer defensor de Barcelona. El drama de Barcelona porta inevitablement a Zuviria a lluitar fins el darrer moment a les muralles barcelonines. Per qui lluita? Per un nen, un nan, un vell i una puta. Al seu costat tot un poble que, alterant tota lògica, es decideix a arribar fins el final, tensant tant la situació que, en paraules del propi autor, es plantegen alhora dues guerres: una d'extermini, una altra de supervivència. Per qui lluita, el poble? No lluita per grans ideals, ni per frases que passin a la història; lluita per no morir, i lluita perquè al costat de cada defensor de la ciutat hi ha el pare, o el nebot, el germà. I darrere les dones. A Victus es contraposa la lògica cartesiana apresa de l'escola de Vauban amb la irracional temeritat d'un poble que fa que, quan es calculava que una ciutat assetjada, per més ben defensada que estigués, no pogués aguantar més de 34 dies, Barcelona resistís tretze mesos. 
A Victus no hi ha herois, sinó víctimes, l'única heroïcitat de les quals és, si de cas, la capacitat de prendre decisions en les situacions més extremes. Amb personatges plens de contradiccions, Victus defuig tot maniqueïsme. I no s'estalvia sentències, quan cal: "Agafeu un erm, poseu-li un tirà, i ja teniu Castella". Amb la impunitat que li dóna la distància espacial i temporal, Zuviria es permet poder deixar de volta i mitja reis, pàtries i mites. "Espanya no existeix, és una construcció mental".
Novel·la que aplega molts gèneres, no cau en els paranys ni els llocs comuns dels best-sellers, però sap mantenir en tot moment la tensió. Té, també, la traça de fer-se amena tot i estar documentadíssima. Novel·la, a més, d'una absoluta actualitat, tant pel que fa al paper de les classes dirigents, com a l'impossible encaix de Catalunya dins Espanya; tal com es planteja, són irreconciliables una Castella el principal argument de la qual és l'orgull i la testosterona, amb una Catalunya la principal virtud de la qual, la capacitat de dialogar i pactar, és considerada pels castellans com a mostra de feblesa.



dimecres, 2 de gener del 2013

Treme

David Simon
Eric Overmyer
Què té Treme que no tinguin totes les altres? Cultura. La sèrie sobre la Nova Orleans post-Katrina reivindica, per damunt de tot, la cultura com a eix vertebrador d'una societat, com a catalitzadora de l'esforç de reconstrucció d'una ciutat esborrada del mapa per l'huracà. I quan diem cultura, volem dir cultura popular, amb un paper preponderant per a la música, però sense oblidar la gastronomia o la tradició oral dels vells indis.
S'ha acabat la tercera temporada i, com a la vida real, la major part de les històries obertes a la primera no s'han tancat. Treme és una sèrie on no hi ha blancs ni negres, sinó tots els matisos del gris; res no és del tot bo o del tot dolent. Les diferents històries que es van creuant abasten des de l'especulació urbanística a la corrupció policial, sense oblidar les imposicions de la indústria -tant si és de restauració com musical- passant pel sistema educatiu o el periodisme d'investigació i, si bé hi ha alguns episodis on es fa present la violència present a la ciutat, per damunt de tot es tracta del dia a dia de la gent que vol recuperar la normalitat de la seva existència.
La voluntat de ser fidels al pols real de la ciutat i de documentar-se amb rigor ha fet que Simon i Overmyer (com ja varen fer a una de les possiblement millors sèries de la història de la TV, The Wire), hagin optat per fer-hi intervenir habitants de Nova Orleans i que molts dels personatges que apareixen a la sèrie estiguin basats, ells també, en personatges reals. Aquesta ha estat una de les claus de la gran acollida que la sèrie ha tingut a la ciutat.
Només la llista dels músics que han passat per Treme ja fa feredat. A través dels diferents episodis hi hem vist, i escoltat, Elvis Costello, Dr. John, Ron Carter, Fats Domino, The Neville Brothers, Allen Toussaint, John Boutté o Steve Earle, entre d'altres.
Fa una mica més d'un any, quan vaig iniciar aquest bloc, ja vaig fer una entrada referida a aquesta sèrie.  Ara insisteixo: és la sèrie que tots els amants de la música necessitem veure.