diumenge, 29 de gener del 2012

Downton Abbey

Julian Fellowes
Downton Abbey és el nom de la finca senyorial on viuen els comtes de Grantham. La sèrie narra les peripècies de la familia dels comtes, per un costat, i les dels majordoms, criats i resta de servei que hi treballa. Són històries que es desenvolupen gairebé sempre en paral.lel però entre les quals s'estableixen nombrosos ponts i que, de vegades, fins i tot es creuen.
D'entrada cal dir que Downton Abbey és un culebrot; un culebrot exquisit, això sí, però culebrot, i crec que cal partir d'aquesta premisa a l'hora de posar-s'hi al davant per tal de no crear segons quines expectatives. Té tots els elements que li calen: hi apareixen escàndols, enveges, amors, xantatges i fins i tot crims, però tot, tot, amb aquella pulcritud britànica que produeix una sensació de comfortable benestar, sense cap barroeria, sense cap sobressalt. Les diferents situacions dramàtiques es van succeïnt de manera harmoniosa, de manera que no es trepitgen mai i quan una sembla que es resol n'hi ha una altra que li pren el relleu. Tot ben mesurat, tot molt precís. 
Els personatges estan ben definits a cadascun dels àmbits: el comte és una persona recta, hereva de la mil.lenària tradició de la noblesa rural britànica; la seva dona, una milionària nordamericana, no té tants miraments nobiliaris a l'hora de vetllar pel futur de les seves tres filles, tres noies malcriades i capricioses. Matthew, cosí llunyà del comte i futur hereu de la possessió per la manca de descendents masculins dels comtes actuals té, malgrat no ser més que un advocat de Manchester, un arrelat orgull i un desenvolupat sentit de l'honor. Per damunt de tots ells la comtesa vídua, mare del comte, probablement el personatge més potent de tots, interpretat per una impressionant Maggie Smith. D'aquest personatge, una aristòcrata de la vella escola que només pretén que res no canvii l'ordre natural de les coses, en destaco un moment de la primera temporada que vaig trobar genial: quan algú fa referència al cap de setmana i ella es gira, amb la mirada sincerament estranyada, tot dient: "Week-end? What's week-end?"
A les dependències dels servents els rols estan més ben dibuixats: hi ha els dolents, dolents (la senyoreta O'Brien i Thomas, el lacai); els beneïtons (Daisy, l'ajudant de cuinera i William, el segon lacai); els bons molt bons (el senyor Bates, ajudant de cambra del comte, i Anna, la donzella) i com a trípode que tot ho sustenta els tres caps: la senyora Hugues, com a majordona; la senyora Patmore, cuinera, i el senyor Carson com a majordom en cap. Abans hem esmentat Maggie Smith, però seria injust no destacar la formidable interpretació d'absolutament tots els actors i actrius que hi intervenen. Això és un mèrit indiscutible del director, però caldria fer un esment especial dels responsables del càsting.
A la sèrie és present en tot moment un sistema de lleialtats verticals i de solidaritats horitzontals. Amb tot, és un enfoc plenament conservador, atès que queda clar que les barreres de classe no es trencaran per la lluita dels de baix sinó, si de cas, es relaxaran per la benvolença dels senyors que poc a poc van veient que el món en què han nascut va canviant. En aquest sentit és significatiu que el personatge que menysprea els servents no sigui cap membre de la família aristocràtica sinó el personatge de sir Richard Carlisle, un milionari que basa la seva fortuna en el món de la premsa.
És una sèrie perfecta per veure amb el cafetó, ben arrepapat al sofà. Si a fora fa fred, millor. A la primera temporada hi ha una major complexitat en els personatges. S'estableixen les diferents línies dramàtiques i s'acaba amb l'inici de la Primera Guerra Mundial. A la segona, marcada per la guerra, els personatges van quedant més etiquetats en papers estereotipats. Veurem què ens prepara la tercera. 

dimecres, 25 de gener del 2012

L'escala de l'evasió

Joan Miró
Fundació Joan Miró
L'exposició "L'escala de l'evasió" no és exactament una retrospectiva de l'obra de Joan Miró, sinó un recorregut per la seva obra, ordenat cronològicament, i estructurat al voltant de dues idees: el compromís de l'artista amb la seva terra i el compromís de l'artista amb el moment històric que li toca viure. Aquest itinerari permet anar veient l'evolució en el procés de creació del llenguatge plàstic de Miró. 
S'inicia en el moment en què Miró tempteja en els nous llenguatges que desenvolupen les avanguardes artístiques, localitzades fonamentalment a París. Pintures amb influències fauvistes, cubistes i sobretot surrealistes, amb una forta presència figurativa. D'aquesta època destaca La masia, una pintura en la que Miró ja concreta un alfabet propi i on ja apareix l'escala que dóna títol a l'exposició i que serveix alhora de nexe entre terra i cel i també de camí de fugida, d'evasió. Una masia fortament arrelada a la terra, com també ho és el Cap de pagès català.
El procés cap a l'abstracció surrealista queda interromput per la guerra civil i la guerra mundial, moment que ocupa el segon àmbit. Davant l'horror que es viu, Miró necessita retornar a un cert figurativisme que li permeti expressar-se. Compromès amb el seu temps, Miró pren partit per la causa republicana. La Natura morta amb sabatot i el Cap d'home reflecteixen perfectament aquest moment.
En el tercer àmbit, trobem un Miró que va desprenent cada vegada més el seu llenguatge de tot allò que li sembla accessori: els colors esdevenen colors purs, les línies es simplifiquen. Allà on abans hi havia un ocell, ara hi ha una línia que és el rastre del seu vol; allà on hi havia una forma, ara hi ha un esquitx que és el rastre de l'acte de pintar. Pintures, com la sèrie de els Blaus, que tenen com a única finalitat la contemplació, fins arribar a la darrera sèrie en que fins i tot arribar a cremar, destruïr la pròpia tela sobre la que pinta.
Una bona excusa, l'exposició, per retrobar-se amb un artista que obliga l'espectador a pensar no només sobre l'obra d'art en sí sinó sobre l'existència mateixa.


dijous, 19 de gener del 2012

Drive

Nicolas Winding Refn
El protagonista de la pel.lícula és un mecànic anònim que combina la seva feina amb fer d'especialista per a pel.lícules de Hollywood i que, de tant en tant, es fa un sobresou fent de conductor en atracaments. Coneix una veïna seva i al seu fill, amb els quals estableix una relació afectiva. Un seguit de circumstàncies el porten a participar en un atracament que acaba essent un fracàs.
Ja fa temps que la crítica parla de "Drive" com d'una pel.lícula que acabarà sent de culte, i té tots els números perquè així sigui. Es tracta d'un thriller, d'una pel.lícula d'acció que funciona a velocitat lenta. El personatge, de qui no arribem a saber el nom, ve d'un passat que desconeixem però que ha deixat en ell la seva empremta i acaba desapareixent per l'horitzó, com els herois dels westerns clàssics, com Alan Ladd a Shane o Clint Eastwood a Pale Rider. La pel.lícula tampoc pretén aprofundir en els aspectes psicològics que el mouen; simplement es limita a anar estirant el fil narratiu, amb una distància que fa encara més colpidors els esclats de violència que es van succeïnt. El conductor no té cap pla premeditat; simplement condueix i, a mesura que es va trobant en les diferents situacions, actua. 
I, planant per damunt la història de gàngsters i atracaments, una història d'amor subtil, poètica, tendra i, sobretot, trista.
Sobèrbia l'actuació de l'aparentment inexpressiu Ryan Gosling i de la resta d'actors. Banda sonora magnífica i una posada en escena i un tempo perfectes. Una pel.lícula amb una especial capacitat de seducció.

diumenge, 15 de gener del 2012

El invierno del dibujante

Paco Roca
Ed. Astiberri
L'any 1957 cinc dels més reputats dibuixants d'Editorial Bruguera, Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya, decideixen independitzar-se i funden una capçalera pròpia, "Tio Vivo". Ho fan moguts per l'afany de ser els propietaris dels seus propis dibuixos i deixar enrere les draconianes condicions a que els sotmetia Bruguera, que els obligava a renunciar a qualsevol dret sobre el seu treball. L'aventura no va durar més d'un any: des de Bruguera es va fer el possible per enfonsar-la i a finals del 58 quatre d'ells -tots excepte Giner- retornaven a la disciplina de l'imperi editorial.
Aquest episodi de la història del còmic del nostre país és el tema d'aquest treball de Paco Roca. Un treball,  com tots els d'aquest autor (veure "Arrugas", en aquest mateix bloc), pletòric de tendresa i admiració cap els protagonistes de la història. Personatges, tots, que fugen de posicions extremes de bons i dolents, personatges complexos, amb llums i ombres. Personatges, tots, perdedors, amb la llosa d'una post-guerra que enfosqueix el paisatge. L'hivern del títol no és només de calendari, sinó també d'estat d'ànim col.lectiu. Uns dibuixants, els que protagonitzen la història, que a través d'unes historietes aparentment innocents i adreçades a un públic infantil, fan un retrat extremament crític de la realitat en què viuen -recordem Carpanta!- Hi apareixen un novell Ibáñez, un Víctor Mora que ja s'ha significat com a enemic del règim o un extraordinari i amoral Vázquez. I un personatge, Rafael González, cap de la redacció, que és la imatge de l'amargor, les il.lusions estroncades i la solitud.
La narració és plena de silencis explícits, d'el.lipsis perfectament calculades. De vegades els petits gests, expressats en primers plans, suporten tot el pes narratiu. Paco Roca desenvolupa, al llarg del còmic, dues accions paral.leles: l'una a l'estiu del 57, en el moment en què els cinc companys es llencen a l'aventura. L'altra, a l'hivern del 58, quan retornen, derrotats (derrotats?) a l'editorial. Per reforçar la comprensió dels salts temporals, i també per donar un reforç cromàtic als dos diferents moments emocionals- eufòria el primer, abaltiment el segon-, l'autor utilitza diferents gammes: vermellós per un (color càlid); blau per l'altre (color fred). Poc a poc anem omplint el puzzle de la història i veiem el paper que hi varen jugar Vázquez, o Ledesma, o les seqüències en que els cinc dibuixants fan plans tot fent el vermut o al nou despatx. És colpidora l'escena en què Escobar, a l'estudi de casa seva i amb el seu fill als genolls, rebrega els fulls que tenia preparats per a Tío Vivo mentre per la radio s'emet un discurs de Franco.
Dibuix de línia clara, amb gran quantitat de detalls que demostren l'esforç documental que ha fet Paco Roca per fer el treball. Només, posats a ser torracollons, un parell de detalls que no em quadren: a la pàgina 103 hi apareix una parada de castanyes amb el rètol escrit en català. No estic segur que l'any 58 això fos possible. L'altre: a la pàgina 27, en una conversa, un dibuixant explica que la seva dona, sempre que va a Barcelona, vol anar a Galerias Preciados. Jo diria que l'any 57, a Barcelona, no existien uns grans magatzems amb aquest nom: al Portal de l'Angel, on més s'instal.larien, hi havia Can Jorba. Però vaja, tonteries que no enfosqueixen, en absolut, un gran treball. Un treball que et deixa amb un mig somriure a la cara, un somriure tenyit de tristor.
És de gran interès, per acabar de tenir una visió més profunda de la creació del còmic, l'entrevista que podeu enllaçar aquí.

dilluns, 9 de gener del 2012

Marea negra

Daniel Beltrá
Roca Barcelona Gallery
Daniel Beltrá és un fotògraf madrileny afincat a Seattle especialitzat en temàtica medi-ambiental i que fa ja temps que col.labora amb Greenpeace. 
El 20 d'abril de 2010 la plataforma petroliera Deepwater Horizon s'enfonsà al Golf de Mèxic, provocant la mort d'onze treballadors i una fuita de petroli que es va convertir en un enorme desastre ecològic. Quan Daniel Beltrá va rebre la trucada de Greenpeace, ho va tenir clar: "És pel tema del Golf, no?" I se n'hi va anar, pensant que seria feina d'una dies, sense saber que s'hi passaria dos mesos. Fotoreportatge en el qual destaquen les fotografies aèries que documenten el desastre però que són alhora, d'una gran bellesa plàstica. Com encertadament diu Adam Martín a l'entrevista que li va fer pel diari Ara, té "ull d'artista i mirada de periodista". Imatges reals que adquireixen categoria abstracta, com si fossin pintures. Com en el treball d'Edward Burtynsky (vegeu aquest mateix bloc), fotografies boniques de coses terribles.
Per aquest treball, Beltrá, que ja acumula un considerable nombre de guardons, va rebre el prestigiós Veolia Environnement Wildlife Photographer Of The Year. L'exposició, que conté una cinquantena de fotografies, catorze de les quals de gran format, és una magnífica ocasió de gaudir de primera mà d'un treball fotogràfic de primer ordre.
L'exposició és també un excel.lent motiu per a conèixer un espai, el Barcelona Roca Gallery, per mi desconegut fins ara i que representa una molt grata sorpresa. L'austeritat de línies exteriors dóna pas a un interior on predomina el negre i els angles rectes, definint un espai expositiu atractiu i que submergeix el visitant en una atmosfera envolvent. L'edifici és obra de l'estudi de Carlos Ferrater OAB i per si sol ja paga la pena la visita.




dissabte, 7 de gener del 2012

Persèfone (variacions mortals)

Comediants
Teatre Lliure
Coré, filla de Zeus i Demèter, és segrestrada per Hades, que se l'endu al món subterrani. Allà es converteix en Persèfone, deesa dels inferns.
El personatge de Persèfone ens condueix en un viatge al fil de la vida i la mort. Ens parla dels conflictes que genera el seu sol esment, i dels rituals i pors que l'envolten. Al final, després de sis mesos, Persèfone torna amb la seva mare, Demèter i ens porta, de nou, la festa de la vida.
L'espectacle s'organitza en cinc parts, cinc capítols conduïts per Persèfone/Àngels Gonyalons, en què Comediants desplega tot el seu arsenal escènic: hi ha màscares, ombres xineses, desplegables de paper, titelles gegants, acrobàcies de circ... Com a contrapunt del personatge de Persèfone hi ha, en escena, la figura del músic/home orquestra Ramon Calduch que juga, de vegades, el paper de cor grec. I malgrat que a Persèfone hi ha elements de musical, de teatre d'ombres, de circ, no acaba de ser ben bé res, ni una cosa ni l'altra. Tot plegat se'ns presenta deslligat, inconnexe. Està clar que hi ha moments en què apareix la màgia que sempre ha caracteritzat el treball de Comediants, sobretot a través del joc de projeccions que es fa sobre l'enorme escenari. Però quan la màgia de Comediants ha estat més efectiva no ha estat a partir de muntatges aparatosos sinó a través de sorprendre'ns amb jocs de mans escènics fets a partir d'elements d'aparença innocent i quotidiana. I malgrat que els elements que componen l'espectacle són ben saborosos, ens falla l'element que ho haria de lligar tot. El resultat és com voler fer una paella amb arròs llarg: no s'amara del sabor del brou. Hi falta intensitat i convicció i passem de les profundes reflexions del personatge principal a les previsibles i estereotipades intervencions d'alguns dels altres personatges que hi apareixen d'una manera desmanegada, sempre amb el fons d'una música que tampoc acaba de donar-li la força necessària. Vaja, que per a la propera vegada caldrà fer servir arròs bomba.


dijous, 5 de gener del 2012

El topo / Tinker, Taylor, Soldier, Spy

Tomas Alfredson
George Smiley, un agent ja retirat, rep l'encàrrec d'esbrinar qui és el talp que està infiltrat als serveis secrets britànics. (tractant-se d'una pel.lícula d'espies, millor que no digui res més).
Pel.lícula d'espies basada en la novel.la homònima de John Le Carré, qui també ha col.laborat en l'elaboració del guió. Espies, aquests, sense glamour, sense Aston Martin, sense (gaires) bufetades, sense cocktails, sense gadgets, sense smòquing i sense noies despampanants que se'ls pengin al coll a cada pas. Aquí tot és més rutinari, més lent, més avorrit, si es vol. Mobles de fusta vella i tecnologia que ara ens pot fer riure. (M'agraden especialment les cabines insonoritzades on fan les seves reunions: em recorden el "Superagente 86") . Un món fonamentalment masculí, on l'homosexualitat hi juga un paper important. I un món on, sobretot, res no és el que sembla. Tot el fil argumental és un constant "fem-que-sembli-que-fem-que-sembli-que-fem-que sembli". I aquí és on jo m'he perdut. 
Hi ha dos camins per a construïr un thriller: el primer és fer que l'espectador sàpiga des del començament tota la trama i se'l faci patir en funció de si el protagonista s'apropa o s'allunya de la veritable resolució; l'altre és just al contrari, i consisteix en fer que l'espectador vagi desembolicant la troca juntament amb el protagonista. Per fer això darrer cal, aleshores, que l'espectador pugui compartir els elements de què disposa el protagonista i acompanyar-lo en el seu raonament. La pel.lícula -i el llibre en què es basa- opten per aquesta segona opció. El cas és que, quan llegeixes el llibre (jo ho havia fet fa temps i m'havia agradat molt, com gairebé tots els de l'autor) sempre tens l'opció de tornar enrere i repassar aquell detall, aquella frase que primer t'havia passat desapercebuda i que tot d'una resulta fonamental. Això, a la pel.licula no ho pots fer i, si es dóna el cas que ja no saps per què fulanet fa una cosa, o menganet en dedueix una altra, acabes per fer un acte de fe i creure que sí, que el que fan ho fan per alguna raó que ells deuen saber i que a tu se t'escapa, i et sents una mica beneït. Certament, el cas es resol a partir d'un parany; per tant, qualsevol pot ser el qui hi caigui. Ni el mateix Smiley sap del cert a qui caçarà. Però, perquè un parany resulti efectiu, cal saber quan i on parar-lo, i això és el que no (em) queda clar a la pel.lícula.
Pel.lícula, per altra banda, d'una factura impecable, amb un excel.lent treball d'actors, d'aquests actors britànics d'escola teatral encapçalats per un impressionant Gary Oldman que aconsegueix transmetre el que ha d'aconseguir un bon espia: passar desapercebut. Ni un gest de més, precisió absoluta en una autèntica celebració del silenci. John Hurt, Colin Firth, Benedict Cumberbatch, Ciaran Hinds, tots estan perfectes. Com  perfecte és el muntatge, el ritme, la posada en escena, tot d'una precisió mil.limètrica.  La música del gran Alberto Iglesias posa el contrapunt idoni a l'acció, com ja ho havia fet amb The constant gardener, una altra obra basada en un text de John Le Carré. 

dimarts, 3 de gener del 2012

Tornen els Cinemes Méliès

En aquest cas l'entrada no és sobre una pel.lícula, sinó sobre una notícia relacionada amb una sala de cinema. La notícia, bona notícia, és que els Cinemes Méliès tornen a obrir aquest proper dia 5 de gener. Després que el mes de juny passat un incendi obligués a tancar-les, tornen a obrir de nou, amb fidelitat a la seva aposta pel cinema clàssic i el cinema d'autor contemporani. Justament els Cinemes Méliès era un d'aquests pocs llocs on poder veure aquelles pel.lícules que, al circuit comercial més general, desapareixien massa aviat. A més, segons afirma el seu responsable, Carles Balagué, volen fer una aposta decidida pel cinema documental, del qual el propi Balagué n'és un expert director. Les sales estaran equipades amb nous projectors digitals, mantenint però, un projector de 35 mm. Per a la rentrée es coneixen, de moment, dos títols: Melancolia, de Lars Von Trier i Habemus Papam, de Nanni Moretti.

dilluns, 2 de gener del 2012

Concert d'Any Nou

Orquestra Filharmònica de Viena
Renou a la cuina i al menjador. Preparar els platets pel vermut, posar les copes, les estovalles de mudar,... Damunt el marbre de la cuina una estesa de canelons encara per enfornar. Olor de beixamel- la de gratinat vindrà més tard, quan els tiets ja hagin arribat-. I, de fons, valsos i polques.
No sé des de quan el primer dia de l'any el tinc associat al concert de Viena -i als salts d'esquí de Garmisch-Parterkirchen, que aquest any ens han escatimat. La televisió va arribar a casa a mitjans dels seixanta i suposo que des d'aquell moment l'he anat escoltant cada any, si exceptuem el parèntesi d'aquells anys de joventut en què freudianament s'ha de matar el pare (no oblidem que estem a Viena) o, en el cas que ens ocupa, es mata el cap d'any, el concert, el vermut i fins i tot els canelons.
A casa nostra per aquestes dates també se'n fan un munt, de concerts de valsos, però a mi no m'agrada. Trobo que és fer veure que ets el que no ets. Si volem fer concerts d'any nou fem-los de rumbes, posem per cas, o de pasdobles. Per concerts dedicats a la familia Strauss, el de Viena, ara que tots podem anar-hi a través de la televisió, i deixem-nos d'orgues.
L'escenari és imposant: el Musikverein. Tinc un amic que, per l'aniversari, li varen regalar assistir-hi a un concert (no el d'Any Nou, que aquest t'ha de tocar per sorteig). Què no donaria jo per anar-hi! Amb aquelles flors! I això que, si ets a la sala, en directe, et perds les coreografies que cada any es munten: noi coneix noia, hi ha quelcom que els separa, s'acaben retrobant. I, si ets a la sala, et perds els reportatges que fan sobre Àustria en general i Viena en particular. Escenaris de puzzle, res a veure ni amb el tercer home ni tant sols amb Rex, el gos policía. Clar que, si el vius en directe, t'estalvies l'insuportable comentarista televisiu, aquell que fa acudits que només li fan gràcia a ell.
Els directors, després d'una primera època en que sempre era el mateix, ara van canviant. Recordo, perquè feia pinta de trempat, Lorin Maazel. Però també tinc presents les imatges de Zubin Mehta, Claudio Abbado o Riccardo Muti. Aquest any ha estat Mariss Jansons, director letó. Uns més expressius, vehements, d'altres amb una conducció més discreta. Hi ha qui diu que els músics de la Filharmònica són tan bons que no els cal director per a tocar. Jo crec que és exactament a l'inrevés: són tan bons que són capaços d'interpretar fins a la més subtil indicació del director que els guia.
El repertori porta, cada any, alguna sorpresa. Aquest any m'ha sorprès la presència de Txaikovski, que és capaç de fer una melodia exquisita amb només quatre notes. I al final ja se sap: un intent infructuós d'interpretar "El Bell Danubi Blau", els desitjos pel nou any que comença, la interpretació, ara sí, del vals sencer i, per acabar, la Marxa Radetzky, que és quan es pot comprovar que, entre el públic (aquest any hi hem pogut veure Julie Andrews) hi ha molta gent que no sap seguir la pulsació picant de mans. I l'any que ve, Sant Tornem-hi: serà el millor senyal per indicar que encara hi som. Molt Bon Any Nou a tothom i, si voleu tornar a veure el concert d'enguany, feu clic aquí