Limónov

Emmanuel Carrère
Anagrama

Biografia d'Eduard Limónov, poeta, delinqüent, polític de conviccions feixistes i comunistes, nostàlgic de la URSS, mercenari amb els serbis, sense-sostre prostituït als parcs de Manhattan, majordom de multimilionari, fundador del partit nacional Bolxevic, presoner als camps de treball acusat de terrorisme, escriptor de culte entre l'elit parisina,...

Emmanuel Carrère ja ens adverteix d'entrada: Limónov existeix, i jo l'he conegut. Un personatge com aquest, que desperta repugnància alhora que fascinació per la vida que duu, sembla sorgit de la imaginació d'algun escriptor amb vocació hipster. Un personatge amb una biografia tal que desborda qualsevol límit imaginable, en un constant exercici de més difícil encara, penetrant progressivament en una espiral que el duu als abismes més foscos del món actual per arribar a completar, com ell mateix diu, "una vida de merda", en un món de merda. Viatge a les clavegueres del món, provocant a tothom, des dels benpensants als abanderats de la correcció política, envoltat d'skinheads que duen creus gammades i demanen el retorn de l'antiga Unió Soviètica. Contracultura a la russa, desbordada, esquarterada, alcoholitzada... Limónov es converteix en el més punk dels punks. Podria ser matèria per a Bukovski, però, pel que sembla, la història que ens explica Carrère és real, i el propi autor s'hi fica enmig, intentant debades dissimular, a través del discurs raonat, l'admiració que li desperta irracionalment el personatge biografiat que té vocació d'heroi i que, si ha de triar entre el diner i la glòria, tria aquesta darrera.  

Escrit amb una contundència i una precisió d'obra major, manté en tot moment un ritme que fa difícil interrompre'n la lectura. Perquè, a més, Emmanuel Carrère fa un retrat impressionant de la Rússia que va del final de la Segona Guerra Mundial fins avui mateix, dels temps d'Stalin als de Putin, una realitat que se'ns escapa segons la nostra lògica occidental.
En aquest enllaç trobareu una interessant entrevista amb l'autor del llibre.

Steve Jobs

Walter Isaacson
Rosa dels Vents

Quan l'octubre de l'any passat va morir Steve Jobs, els diaris de mig món varen parlar de la mort d'un geni, d'un visionari, que sense Jobs el món ja no tornaria a ser el que era. I aquesta és la pregunta que em vaig fer: realment una sola persona pot ser tan determinant en el devenir del món, de la humanitat? Per intentar esbrinar una mica més de què anava tot plegat he agafat aquesta biografia que, malgrat el que pugui semblar, i malgrat comptar amb la col.laboració del propi Jobs, no és cap hagiografia. No li raca presentar Steve Jobs com un individu sovint insuportable, antipàtic, cregut i groller. Que el gènere biogràfic pot ser de la més alta qualitat literària ho proven les obres d'Stefan Zweig o Manuel Chaves Morales. No és el cas; aquest es limita a la descripció cronològica dels fets, feta a partir de centenars d'entrevistes. Però això, clar, no té res a veure amb la pregunta que em formulava.

Una cosa està clara: l'aparició dels Macintosh va canviar la relació que tenia fins aquells moment la humanitat amb els ordinadors. Fins aquell moment, les persones havien de fer esforços per acostar-se al llenguatge dels ordinadors; a partir d'aquell moment, varen ser els ordinadors que varen haver d'acostar-se al llenguatge de les persones. L'aparició d'una interface propera a l'usuari va girar la relació com un guant. És sabut que aquest havia estat un invent de Xerox, però també és cert que els directius de Xerox no feien cap cas del treball dels seus enginyers, i que varen ser Steve Jobs i Steve Wozniak els qui varen veure l'enorme potencial que tenia el que estaven desenvolupant. També és cert que, si per Wozniak hagués estat, hauria regalat sense manies els seus prototips o els hagués deixat oberts, per tal que tothom pogués manipular-los, desenvolupar-los, i que va ser Jobs qui va donar una estructura d'empresa a les idees que tenien i que va insistir fins a forçar que es tractés d'aparells integrats, tancats. No es tractava de fabricar ordinadors per a aficionats a la informàtica, sinó d'electrodomèstics que pogués utilitzar tothom sense ni entendre un borrall de programacions ni de xips. "Wozniak seria el geni amable que inventaria aparells atractius que, en altres circumstàncies, hauria regalat a qualsevol, i Jobs seria qui pensaria la manera de fer que fossin pràctics per als usuaris, els empaquetaria, els comercialitzaria i, així, aconseguiria que guanyessin un grapat de dòlars".

A començaments dels 70, els ordinadors eren uns aparells intractables, amb una pantalla de color blau fosc i un rectangle que feia pampallugues a mesura que es teclejava, havent de pitjar unes tecles de funcions que calia memoritzar. Enfrontar-se a un ordinador era intentar penetrar en un avenc de llenguatge críptic, intimidatori, només apte pels iniciats. A mitjans dels 80 hi havia ratolins, les pantalles tenien aparença d'escriptori i si calia eliminar un document l'arrossegaves a la paperera i ja està. Quin paper hi havia jugat Jobs en això? Possiblement, al final, hauríem arribat a llocs més o menys similars (no iguals!), però l'empremta technozen, minimalista, en la cruïlla entre les humanitats i la tecnologia de Jobs ha condicionat el camí seguit fins aquí. 

Hi ha altres elements a tenir en compte, i es relacionen amb el context en què tot plegat es va donar: l'empemta de la investigació lligada a la indústria militar, el context històric viscut a Califòrnia de barreja entre tecnologia i contracultura i el paper estimulador d'universitats com Stanford. Però hi ha d'haver algú que ho catalitzi, i aquest ha estat Jobs. Abans de Newton les pomes ja queien dels arbres, però va ser ell qui va elevar aquest fet tan quotidià a la formulació de la Llei de Gravitació universal. Tindríem bombetes elèctriques, si no hagués existit Edison? Probablement sí, però el camí seguit per arribar-hi hauria estat un altre, potser més llarg. De la mateixa manera, el món dels ordinadors personals (i de la indústria musical, i dels cinema d'animació) no seria exactament el mateix sense les aportacions, i la personalitat, de Jobs. 

Una personalitat que el portava a exigir més enllà de l'exigible, incloent-se ell mateix en aquesta exigència. Tal com el defineixen, tenia una especial habilitat per a crear un "camp de distorsió de la realitat". Com un dels seus enginyers afirmava "com que no sabia que fos impossible, ho vaig aconseguir". Visionari? "La millor manera de controlar el futur és inventar-lo". Jobs feia seva la frase atribuïda a Henry Ford: "si hagués demanat a la gent què volia, m'haurien dit que cavalls més ràpids". Per això apareixen abans que enlloc ordinadors que no admeten disquets, dispositius tàctils, botigues de música a xarxa...El seu nivell d'exigència era tan gran que s'extenia als envoltoris i a les botigues, creant una cultura nova. "Hem creat un producte tecnològic que defineix un estil de vida". I això, sense Jobs, no hauria estat possible. Mireu, si no, què va passar a Apple els anys en què no va ser-hi. El mateix Bill Gates en destaca la seva "capacitat de centrar-se en les poques coses que realment importen". Més enllà de la polèmica sobre sistema obert o tancat, és indubtable que el món tecnològic en què ens movem duu l'empremta d'Steve Jobs. I, dit això, apago el meu MacBook.