diumenge, 7 de desembre de 2014

Interstellar

Christopher Nolan
El planeta terra es troba amenaçat per violentes tempestes de pols i per plagues que acaben amb els conreus. La NASA envia naus a explorar més enllà de la galàxia per tal de trobar algun planeta on sigui possible reprendre la vida humana.
Quan Christopher Nolan s'hi posa, no s'hi posa per poc. Faci una pel·lícula sobre Batman o una de ciència ficció sempre busca llençar un missatge trascendent, explorar les contradicciones filosòfiques i morals que el tema li aporta. Se'n sortirà mes o menys, però ho intenta. Jo crec que, a Interstellar, se'n surt més que menys. Només té un problema i és que, com tots els novel·listes nordamericans que porten anys intentant escriure La Gran Novel·la Nordamericana, Nolan cerca fer La Gran Pel·lícula Definitiva Que Ho Expliqui Tot, i en aquest intent toca tants temes que es crea un inevitable desequilibri entre el resultat de cadascun d'ells. Tot i així, probablement a Interstellar és on millor se n'ha sortit. 
Es podria pensar que el leitmotiv d'Interstellar és el de la paradoxa temporal que la Relativitat i les més recents teories de la Física Quàntica posen sobre la taula ("sóc físic: no temo la mort; temo el temps", diu un dels personatges); però també, en un pla molt més proper, es pot adduir que el tema principal de la pel·lícula sigui el de les relacions entre un pare i la seva filla ("els pares estem aquí per construir records pels nostres fills", diu un altre personatge). O, potser, sobre el bé individual enfrontat al col·lectiu. O potser es tracta només d'una pel·lícula d'aventures, aventures, això sí, més properes a Conrad que a Verne. 
En qualsevol cas, és una llarguíssima pel·lícula a la qual no li fa por ser lenta i reflexiva quan li cal, evitant el recurs trepidant que sí que utilitza en una segona part que ho exigeix, per arribar a un final en el qual l'habitació blanca de 2001 es converteix en el darrere d'una biblioteca. Magnífic espectacle visual, i unes interpretacions igualment magnífiques, amb un Matthew McConaughey a qui ja li ha quedat la cara -i la veu, quina veu!- de True Detective, encapçalant un repartiment on tothom brilla a una gran alçada.

divendres, 21 de novembre de 2014

El periodista deportivo/ The sportswriter

Richard Ford
El periodista deportivo és la primera de les tres noveles dedicades a Frank Bascombe, un ex-aspirant a escriptor que després de renunciar a la literatura fa, com indica el títol de la novel·la, de periodista esportiu (a la tercera novel·la de la sèrie, Acció de Gràcies, el trobem fent d'agent immobiliari).
Richard Ford deu ser l'escriptor més existencialista de tots els novel·listes actuals ("en la mayoria de los casos, todos podríamos ser otro"); encara que sigui un periodista esportiu ("lo único que pido es participar fugazmente en las vidas de otros, hablar con una voz llana y sincera, no tomarme a mi mismo demasiado en serio, y luego distanciarme. Porque, al fin y al cabo, una cosa es escribir de deportes y otra cosa muy distinta es vivir la vida"), no deixa de sentirse com l'escritor que, en realitat, és. I ho deixa ben clar: "Los escritores, todos los escritores, necesitan pertenecer a algún sitio. Solo que los escritores de verdad, desgraciadamente, son socios de un club de un solo miembro"
Bascombe té una mirada al món que podria semblar resignada però que, en realitat, obvia -o ho pretèn- el passat ("para mi, no hay esperanza a menos que olvidemos las cosas que han pasado y que se han dicho") i no planteja cap interès en el futur, convençut que aquest és imprevisible i atzarós, i que no paga la pena amoinar-s'hi ("en la vida no hay temas trascendentales. Las cosas suceden, y luego se acaban, y eso es todo"). El que passa és que, a més, tot s'esdevé en un context social, i cultural , hiper-individualista, ("No llames. La amistad es una mentira de la vida. No llames"), enmig d'un Nova Jersey creuada per autopistes i plena de ciutats de vacances abocades al mar. Colpit per la mort prematura del seu fill, en Frank va d'un costat a l'altre com podria anar-hi una bola de pinball. Res a fer, res a pensar, només ara i aquí. ("La tristeza, la verdadera tristeza es relativamente breve, pero el duelo puede ser muy largo").Aquesta primera novel·la de la sèrie no té, a diferència de la tercera, el punt de sentit de l'humor que faria més païble el llarg discurs sobre la soledat que, en el fons, és. Fins es podria arribar a pensar que es tracta d'un llarg elogi de la mediocritat, i sense cap esperança. Fins i tot en alguns moments pot semblar que tingui la visió reaccionària que associem al seu origen al sureny Mississipi. 

dilluns, 17 de novembre de 2014

La sal de la tierra/ The salt of the earth

Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado
La sal de la tierra és un documental que refà la trajectòria del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Des del moment en què la seva dona Lélia va comprar una càmera de fotografiar i ell va començar a jugar-hi, fins l'actualitat, en què es pot considerar un dels grans de fotografia mundial. Wim Wenders ens demostra com n'és de gran, com a documentalista, i sap extreure el fil del pensament de Salgado sense fer nosa en cap moment, cedint-li tot el protagonisme, en un crescendo emocional que fa que l'espectador empatitzi totalment amb el fotògraf. Imatges fixes i fragments de documentals filmats pel fill de Salgado, Juliano, que comparteix l'autoria del documental amb Wenders, s'intercalen amb la imatge del propi fotògraf adreçant-se a l'espectador mentre, amb veu serena, explica les circumstàncies de cada fotografia i les reflexions que aquestes circumstàncies li provocaren. 
Salgado no és fotoperiodista, sinó fotògraf de projectes llargs. Per treballar es submergeix en el món que vol retratar fins que, d'alguna manera, la fotografia apareix davant seu. Això no obstant no el fa defugir el que sobtadament li apareix al davant, i és capaç de recórrer els cent cinquanta quilòmetres de mort que el separen de Kigali per documentar l'horror. Un horror que el va portar a renegar de la humanitat i a renunciar a la fotografia, fins que un projecte més esperançador, Gènesi, el va dur altre cop a voltar món amb la càmera a les espatlles. Un projecte, Gènesi, que encara s'és a temps de gaudir a Caixafòrum. Documental i exposició, una porta sublim al món de Salgado.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Gènesi

Sebastiao Salgado
Caixafòrum
Quan pensem en el treball de Sebastiao Salgado el primer que ens ve al cap són imatges que es refereixen a l'explotació del treball humà i dels recursos naturals. Gènesi, en canvi, recull un treball durant els quals Salgado ha volgut documentar aquells espais naturals que encara resten al planeta i la vida dels grups humans que d'una manera harmònica hi viuen des de fa segles, lluny de la barbàrie modernitzadora. En aquest sentit no és tant un treball de denúncia en la línia d'aquells als quals ens té acostumats, com una mirada d'advertència sobre la necessitat de preservar allò que encara queda sense pervertir.
Quan era petit i, sobretot, quan estava malalt per la grip o les angines, m'encantava estar-me al llit i mirar uns àlbums de cromos -no sé si de xocolates Ametller o de la Nestlé- en que la temàtica era sempre sobre llocs exòtics, tribus d'aquelles que es travessen el nas amb un os i ocells pintats de colors increïbles. En certa mesura el treball de Salgado representa també un viatge a aquests àlbums d'infantesa: el viatge comença per les gèlides aigües antàrtiques i acaba a les selves amazòniques, passant per tot Àfrica, pel gran nord glaçat i trepitjant les terres de Papua, les Galàpagos i Madagascar.
En el seu llarg viatge Salgado utilitza el blanc i negre saturat que el caracteritza, jugant sempre amb el contrast i utilitzant òptiques mitjanes o grans angulars. Imatges d'una gran nitidesa en que fa tot un mestratge del que és el treball de composició i el treball sobre ritmes i textures. Salgado, a més, toca tots els pals del reportatge geogràfic: va des del paisatge fins als plans de detall, sense oblidar el retrat. A més, en un vessant que no li coneixia, se'ns mostra com un excel·lent fotògraf naturalista, amb imatges de la fauna salvatge d'una gran bellesa.
Coincidint amb la pel·lícula que sobre la seva obra s'acaba d'estrenar, l'exposició de Caixafòrum se'ns revela com una visita imprescindible per veure el treball d'un dels grans mestres de la fotografia.

diumenge, 26 d’octubre de 2014

Relatos salvajes

Damián Szifrón
Sis històries sense cap connexió entre elles se succeeixen en aquesta pel·lícula; sis històries, sis contes breus, en la millor tradició contista argentina. Un viatge en avió, una venjança amb mata-rates, una picabaralla entre conductors, una grua que s'enduu el cotxe, un accident a mitja nit i un casament. Aquests són es diferents escenaris, i es fa difícil destacar-ne cap, perquè totes les històries són boníssimes, amb un sentit de l'humor que de vegades frega el surrealisme i d'altres s'interna en el gore.
Sis històries el denominador comú de les quals és la pèrdua del control: tot d'una allò que discorre de manera rutinària, fins i tot plaent, agafa una velocitat de vertígen i uns viaranys de malson. No tenen desperdici -tot i que escurçar-les un parell o tres de minuts no els faria cap mal- i tenen, a més, una virtut essencial: l'autor les sap acabar, i ho fa de manera gens previsible, la qual cosa acaba d'arrodonir la bona sensació que es té del relat. Per l'espectador d'aquí, a més, un alicient afegit (almenys per a mi) és gaudir del castellà argentí, amb totes les floritures retòriques i els modismes que li són propis. 

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Happy Valley

Sally Wainwright
La Catherine és una sergent de policía que s'ha d'encarregar de resoldre el segrest de la filla d'un important industrial de la zona.
El valley del títol té tots els ingredients per tal de ser tan happy com promet: suaus turons coberts per verds prats, travessats per bucòlics rierols que, de tant en tant, són creuats per un medieval pont de pedra. Però al damunt d'aquest escenari s'hi ha desenvolupat una humanització industrialitzada que provoca un gest de rebuig a l'espectador; tots els qui coneixeu una mica el País Basc us heu trobat, segur, amb alguna d'aquelles meravelloses valls en les quals s'alça, tot d'una, un esgarrifós conjunt de blocs de pisos destinats a encabir la mà d'obra necessària per fer funcionar les fàbriques. Doncs el mateix, però a Anglaterra. I el que és pitjor, no es tracta d'un paisatge industrial, sinó post-industrial, amb el que això comporta d'atur, marginació i drogues. 
En aquest paisatge es desenvolupa la trama d'aquesta sèrie britànica -dic britànica com a sinònim de pulcritud i qualitat- que, si l'hagués de signar un director de cinema, segur que un dels noms que apareixerien seria el de Ken Loach.
Personatges complexos, plens de matisos, que sobreviuen com poden a les seves misèries i al seu passat, personatges reals, propers, en una història ben travada i que té la mesura justa (només sis capítols). Uns personatges complexos que es mouen en una societat també complexa, que no amaga les seves febleses. A diferència de sèries com Broadchurch, en que la història grata sota un idílic entorn natural i humà, aquí les misèries són evidents, estan a la vista. La realització és, com ja he dit, d'una extrema pulcritud. Cada capítol, a més, és una lliçó magistral d'interpretació, també en la més pura tradició britànica. Fa de mal dir posar-ne algun per davant dels altres però, sisplau, fixeu-vos en Steve Pemberton en el paper de Kevin. Uns sèrie desconeguda i per descobrir.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Boyhood

Richard Linklater
Crònica de dotze anys de la vida d'en Mason, des de que tenia sis anys fins que en fa divuit.
Si alguna coordenada té amoinat en Richard Linklater, aquesta és la temporal. A la meravellosa trilogia dels Before..., l'acció de cada pel·lícula, protagonitzada pels mateixos personatges, estava separada per intervals de nou anys; en total, des del començament fins el final, divuit anys que són divuit anys reals en els personatges. A Boyhood ho fa diferent: durant dotze anys ha anat filmant, any rere any, l'evolució dels personatges de la història, de manera que els veiem fer-se grans de debò. Un exercici que, com el mateix Linklater reconeix, suposava un risc enorme de cara a aconseguir qui ho financés. El resultat era un misteri per un projecte de dotze anys. Al cap i a la fi, les pel·lícules de l'anterior trilogia són unitats en sí mateixes i el risc és gairebé el que qualsevol pel·lícula; en canvi, a Boyhood t'hi jugues la feina de dotze anys.
Diguem-ho sense embuts: el resultat m'ha semblat formidable. I no només pel malabarisme de la seva producció sinó, sobretot, pel farcit de la pel·lícula: és una pel·lícula on oficialment no passa res, però on en realitat passa tot, ja que viatja al centre mateix del sentit de la vida. Del "De què va tot?. De què va tot? No ho sé! Però el que compta és que sentis" que confessa en Mason pare, vital i esbojarrat enmig de l'ultraconservadora Texas, fins al molt més pessimista clam de la lluitadora i infatigable Olivia, ja cap al final: " Jo em pensava que hi hauria molt més!"

Com en tota la filmografia d'aquest director, la història desprèn una naturalitat extraordinària; hi ha una escena en què es celebra l'aniversari d'en Mason i li regalen un pastís. Un cop ha bufat les espelmes, tota la familia aplaudeix: jo vaig estar a punt d'aplaudir, també, de tant endins de la història com et fa sentir. Insuperables Ethan Hawke i Patricia Arquette, insuperables els sorprenents Ellar Coltrane i Lorelei Linklater. I atenció a la música. 
Una història amb uns personatges dels que aviat et sents formant part del seu entorn. De fet, un cop acabada -potser amb un quart d'hora menys de metratge també se n'hagués sortit- i just en sortir del cinema, ja els trobava a faltar. Per treure's el barret.


dilluns, 29 de setembre de 2014

Acció de gràcies / The lay of the land

Richard Ford
Ed. Empúries
En Frank Bascombe és un agent de la propietat immobiliària que es prepara per a celebrar el Dia d'Acció de Gràcies.
Tercera novel·la dedicada a Frank Bascombe. Habitualment, els personatges que protagonitzen sèries de novel·les solen ser homes d'acció, soldats, detectius, policies,... El que no és gens habitual és que el protagonista de la sèrie sigui un discret agent de la propietat immobiliària. I és que la literatura de Richard Ford no ho és gaire, de convencional.
Com si es tractés de l'Ulisses de Joyce, l'acció -per dir-ho d'alguna manera- té lloc durant les quaranta-vuit hores prèvies a la celebració del gall dindi. Només un final en què Richard Ford recorre a un esdeveniment imprevist i exterior fa que es trenqui la dinàmica adquirida fins aleshores. Pel camí qualsevol gest, qualsevol objecte, pot transportar al protagonista -està escrit en primera persona- als racons més remots de la memòria, com si es tractés de Proust (abans Joyce, ara Proust, déu n'hi do!) I tot per bastir una profunda, sincera i descarnada reflexió sobre el sentit de l'existència, molt propera a l'existencialisme. I, per més que Ford miri cap al passat, no fa més que insistir en la seva inutilitat i en el poder únic que conté el present ("Les coses que no arribaràs a fer no es decideixen al final de la vida, sinó en algun punt de la prolongada i grisa etapa intermèdia, quan no pots veure la llumeneta de cap dels dos extrems")
La prosa és extraordinària, i té un to d'un humor irònic, gens exempt de mala bava, que endolceix el profund dolor que amaga : "potser ella m'envejava per estar malalt, per com la malaltia t'ajuda a enfocar i a veure més clara la teva vida, i ho redueix tot a un sol tema que no pots qüestionar. En podríem dir la casella gran, a l'exterior de la qual ja no n'hi ha cap altre". Un lloc destacat l'ocupen les descripcions, tant de persones ("Tot i tenir els braços i les mans secs i coriacis com els d'un caiman, té un cap rodó a mig camí entre el rosa i el carbassa, com si l'haguessin bullit. Porta els cabells blancs pentinats cesàriament, de darrere cap endavant, fent un serrell que (en funció del barber on vagi) pot ser un trist i simple serrell d'avi o bé una cabellera de llargària Beatle que li dóna una aparença d'uns setanta anys, que és més o menys la pinta que fa ara. Si a tot això hi afegeixes que quan es treu les ulleres l'ull esquerre se li desvia estràbicament, que porta un gran audiòfon en forma de bola a cada orella, que s'afaita la cara matusserament i que sempre s'acosta massa quan parla (ruixant-te de gotetes de Listerine), obtens un producte humà que no sempre és atractiu") com si es tracta de llocs o de moments: "Una olor acre i dolça de fulles cremades flota en l'aire, procedent dels jardins del darrere de l'altra banda de la carretera Mullica, on un propietari somia despert repenjat al seu rascle, amb la mànega preparada, escrutant les flames impassibles i les volutes de fum..." Richard Ford és minuciós i detallista, i la seva escriptura no és gens mandrosa, ans al contrari: recargola tots els rínxols que troba, un per un.  Sap circular per l'entramat soterrani de la vida de les persones, de les seves motivacions profundes a través dels seus símptomes externs. Llibre de solituds, Acció de Gràcies és també un extraordinari quadre de Hopper.

dimarts, 16 de setembre de 2014

Anja Niedringhaus. Homenatge

Anja Niedringhaus
Visa pour l'Image
L'Anja Niedringhaus era una fotoperiodista "valenta, talentosa i consumada", tal com diu el fulletó del festival. Va morir l'abril del 2014 assassinada per un policia afganès. El festival Visa pour l'Image li ofereix un homenatge tot recollint una selecció de les seves millors obres.
Un any més (i van...) Visa pour l'Image recull a Perpinyà una selecta tria del fotoperiodisme mundial, i un any més dóna peu no només a l'exposició dels reportatges sinó, sobretot, a la reflexió sobre el paper del fotoperiodisme en el món actual.
He triat com a capçalera d'aquesta entrada el recull dedicat a l'Anja Niedinghaus perquè crec que les seves imatges acompleixen el manament que en Jean-Paul Griolet, president de l'Associació Visa pour l'Image, prescriu com a responsabilitat del fotoperiodista: "despertar la nostra consciència, promoure la tolerància i el respecte mutu, enaltir la bellesa del món, condemnar les barbàries així com tots els racismes, fanatismes i degradacions d'aquest planeta, el llegat del qual deixarem als nostres fills..." Les fotografies de l'homenatge triat defugen la facilitat obscena de la imatge crua, descarnada i impactant i amb una saviesa enorme travessen el discurs immediat per explicar-nos les fondàries del que exposen. La imatge d'en Bush amb el gall dindi rostit enmig de les tropes de l'Iraq és més eloqüent que centenars de paraules que se'n pugui escriure; l'escorcoll d'un nen per un soldat, la pregària dels metges vestits de verd al terra de l'hospital...L'Anja Niedringhaus tenia, sens dubte, el talent de captar l'instant precís que deia en Cartier-Bresson.
Però, al marge d'aquesta, que em serveix d'excusa per iniciar l'entrada, volia fer esment de tres altres exposicions que ens obliguen especialment a reflexionar sobre el paper del fotoperiodista. La primera és la de Jorge Silva, titulada La Torre de David. La Torre de David és una gratacels de 45 pisos, situat en ple centre de Caracas. A mig construir, el seu constructor, David Brillembourg va fer fallida, i la torre ha estat progressivament ocupada per gent sense sostre, okupes que poc a poc l'han anat omplint fins arribar a les 3000 persones. Tot i semblar que podria tractar-se d'un infern sense control i cau de violència (la sèrie Homeland hi va situar una part de la història), la torre és regida per diferents comités i assemblees fins el punt que el fotògraf, Jorge Silva, explicava que es sentia més segur dins la torre que al carrer. La reflexió proposada ve del fet que, lluny de robar furtivament les imatges, o d'infiltrar-se a l'estil del periodisme gonzo, Jorge Silva va demanar permís als habitants de la torre i va conviure obertament amb ells per tal de fer el reportatge. El fotògraf que es submergeix en el món que retrata.
La segona exposició que em fa reflexionar és el resultat d'un treball coordinat pel fotògraf Christophe Simon. Volent documentar la passió que es viu al Brasil pel futbol, va facilitar càmeres fotogràfiques i quatre rudiments tècnics a un grup de 18 adolescents d'una favela de Río per tal que fossin ells els qui, a través de la seva mirada, fotografiessin la passió pel futbol. El resultat és magnífic i combina les fotografies dels nois i noies amb les del propi Simon. El fotògraf que obre camins a d'altres mirades.
Finalment el Festival proposava una exposició que pretenia justament posar sobre la taula com ha canviat la producció i l'intercanvi d'imatges amb la generalització de dispositius amb capacitat per fotografiar: imatges del tsunami preses amb mòbils, el cadáver de Gaddafi o, la primera de totes, les de Zapruder el día que varen assassinar Kennedy.
Surts de Perpinyà amb els ulls plens d'imatges i el cap vinga donar-hi voltes. Ben mirat, objectiu acomplert.


dimarts, 2 de setembre de 2014

Las vidas de Grace/ Short Term 12

Destin Cretton
La Grace treballa en un centre d'acollida per a joves amb dificultats. Al centre també hi treballa en Mason, la parella de la Grace.
Als cartells promocionals de la pel·lícula hi diu, sota el títol, "una bonica història de generositat i esperança". I sí, ho és, i mira que aquesta mena de subtítols sovint distorsionen el contingut real de les pel·lícules a les quals es refereixen. Però en aquest cas l'encerten. Perquè és una història bonica, malgrat la tremenda duresa del què s'hi narra, una duresa augmentada per una opció de moviment de càmera que ens acosta a la intimitat dels personatges sense però violentar-los. 
Una història plena de generositat, una generositat augmentada per l'empatia que els vetlladors d'aquest centre creen amb els nois i noies interns. Aquesta capacitat d'empatitzar ve reforçada de manera dramàtica per la pròpia càrrega emocional que porten tots els personatges, una càrrega que en el cas dels treballadors del centre els permet acostar-se als nois i noies però que també els bloqueja en les seves pròpies vides. 
I d'esperança, perquè si bé la pel·lícula comença amb la narració d'una anècdota que, al final, acaba malament, acaba amb una altra que acaba bé. I tot això sense gens de sucre ni de recurs a la llàgrima fàcil que un tema com aquest podria suggerir. El director ha sabut trobar camins paral·lels per explicar-nos situacions molt dures evitant l'exhibicionisme fàcil i obscè. Dues escenes sobresurten en aquest sentit: el conte d'un pop i un tauró que volen ser amics, i el rap que un dels nois del centre composa. No hi ha paraules per a descriure-ho -i així ho manifesten els personatges- però posen la pell de gallina. Una pel·lícula magnífica, vaja.

dissabte, 30 d’agost de 2014

Fargo

Noah Hawley
En Lester Nygaard és un mediocre venedor d'assegurances, un home gris, sense ni un bri d'autoestima i resignat a la seva sort. Un dia coneix per atzar en Lorne Malvo i aquest fet li canviarà per sempre més la vida, a ell i a tota la comunitat.
Haig de reconèixer que quan em varen dir que hi havia una sèrie anomenada Fargo, més o menys connectada amb la extraordinària pel·lícula dels Coen, em va pujar la mosca al nas. D'entrada m'hi vaig posar d'esquenes, maleïnt el suposat sacril·legi que això suposava: per mi Fargo, la pel·lícula, és una obra mestra. Haig de reconèixer, també, que abans d'acabar el primer capítol ja m'havia assegut d'una altra manera i que ràpidament vaig buscar la manera de baixar el segon.
Com una incontenible tempesta, com un núvol tòxic que penetra per tots els racons, el Mal arriba a la petita i endormiscada comunitat de Bemidji, a Minnesota i ho fa amb tanta contundència que deixa sense possibilitat de resposta els seus habitants, incapaços de processar el què està passant, com ho expressa la constant incredulitat d'en Bill, el cap de policia. Què passa qual en una comunitat on la màxima aspiració de tothom és saludar-se pel matí, ajudar al veí a treure la neu del jardí i esperar el concurs anual de pesca, hi arriba el Mal, amb majúscules? Doncs, per un costat, trenca tota la bastida sobre la que els membres de la comunitat han fonamentat les seves vides; per l'altra, però, pot fer sortir a la superfície el costat fosc d'alguns dels membres aparentment pacífics d'aquesta innocent comunitat. Jo crec que més enllà de la versemblança que pot tenir el guió, cal veure'l en la línia de narració plena de paràboles dels Coen, i d'aquest deixar-se anar que també comparteixen amb en Tarantino. És exemplar com narren la venda de l'ànima al diable per part d'en Lester Nygaard, i destacaria també el magnífic retrat de l'Amèrica profunda, conservadora, que fan, magníficament il·lustrada pel personatge d'en Bill, el cap de policia. La resolució final (o les resolucions, més ben dit) i, sobretot, com són viscudes per la comunitat, donen per moltes hores de debat.
La sèrie compta amb els germans Coen com a productors, i hi ha constants picades d'ull a la pel·lícula original: des de l'embaràs de l'oficial de policia fins els plans boirosos de carreteres rectes i inacables en els seus horitzons nevats. En cap cas, però, no es tracta ni de la mateixa història ni de la pel·lícula estirada en deu capítols. La direcció de cada capítol és exquisida, precisa, digna del millor cinema. S'hi poden posar pegues a algunes parts del guió, unes perquè queden mig penjades, altres per inversemblants. Però malgrat l'advertiment inicial de que es tracta d'una història basada en fets reals, que ningú no s'ho cregui: tot és ficció i com a tal s'ha d'agafar.
El que mereix una consideración a part és el capítol destinat a les interpretacions (un fet que també distingeix True Detective, per exemple) . Difícilment es por establir una jerarquía de qualitat, perquè tots, des del protagonista principal fins el darrer figurant, tots fan una feina extraordinària. Destaquen, clar, per percentatge de protagonisme i risc interpretatiu en Billy Bob Thornton en el paper de Lorne Malvo i en Martin Freeman en el de Lester Nygaard. Però cal esmentar també Allison Tolman, en el difícil paper de l'oficial Solverson (imagineu-vos, haver d'ocupar un paper que tots teníem atribuit a la Frances McDormand) i en Colin Hanks en el paper del poli bonàs i maldestre Gus Grimly, sense deixar de costat en Bob Odenkirk (el Saul de Breaking Bad!).
Deu capítols que basteixen una excel·lent obra amb ordit cinematogràfic. 

dijous, 31 de juliol de 2014

The Big Bang Theory

Chuck Lorre
Bill Prady
El Leonard, en Howard, en Raj i en Sheldon són quatre brillants científics que viuen a Pasadena, on treballen a la prestigiosa Caltech. Tot el que tenen de brillants científics, però, els manca en habilitats socials, i la seva relació amb els altres segueix camins més aviat tortuosos i poc reixits. Aquesta mancança es fa encara més evident quan es posa en contrast amb el personatge de la Penny, la veïna d'en Leonard i en Sheldon, una noia sense cap mena d'inquietud intel·lectual però amb els peus molt ben posats a terra, que ha vingut d'una granja de Nebraska amb la idea de convertir-se en una estrella de Hollywood.
He acabat la setena temporada d'una de les séries còmiques que més m'han fet riure les darrers anys (malgrat l'irritant riure de llauna que es dispara cada cop que se suposa que algú ha dit quelcom graciós). Set temporades, repartides en capítols de vint minuts, que lògicament han tingut els seus alts i baixos, moments més encertats i d'altres que no tant, però mantenint sempre un to original, d'humor net jugant amb els dobles sentits. Al llarg de les set temporades s'han anat incorporant diversos personatges, sobretot femenins, que han estat els que han aixecat més polèmica per si feien perdre el sentit original a la sèrie o no. Jo crec que els guionistes s'han anat adaptant i han estat prou flexibles per deixar només aquells personatges que s'ha vist que no nonés no alteraven l'idea original sinó que obrien un ventall més ampli de possibilitats situacionals.
El pal de paller al voltant del qual s'articula la sèrie és el contrast entre el món en què viuen els quatre científics i el món real, encarnat pels personatges que els envolten. Ells són fanàtics dels còmics de super-herois, de la literatura fantàstica, dels videojocs, dels jocs de rol i d'Star Trek. El seu nirvana particular el tindrien en una eterna edició del Comic-con (convenció a la qual van més d'un cop al llarg de la sèrie). 
Aquest contrast de què parlava pren la seva màxima expressió amb el personatge d'en Sheldon Cooper, un brillant físic teòric especialitzat en la Teoria de Cordes afectat, però, per la Síndrome d'Asperger. Capaç de formular equacions tenint en compte un munt de variables alhora però incapaç de fer front a la més petita alteració de les seves rutines quotidianes, en Sheldon és un personatge capaç de fer emmalaltir dels nervis a qui l'envolta, però que alhora genera una tendresa que et duu a voler protegir-lo del món que li és hostil. Un personatge tractat amb humor però amb un profund respecte i coneixement (creieu-me: he conviscut amb persones amb Asperger). El personatge, a més, ve potenciat per la més que brillant interpretació que d'ell en fa Jim Parsons, un actor que ja ha rebut diversos premis per aquest treball, i no sé si al qual li serà gaire fàcil interpretar altres personatges.
Un altre dels punts forts de la sèrie és la seriositat dels plantejaments científics que s'hi exposen. L'assessorament que rep fa que qualsevol de les múltiples expressions (ja siguin parlades o escrites) estiguin contrastades i obeeixin a la més rabiosa actualitat en aquest camp. Potser per aquest tractament, amb humor però rigorós, que es fa de la ciència, per la sèrie ha passat una nòmina impressionant de persones relacionades amb la ciència i la tecnologia, George Smoot Steve Wozniak, Stephen Hawking, Buzz Aldrin, a més d'un munt d'actors que hi han fet diversos cameos per donar l'aval de l'altre món que dominen, el dels còmics i la ciència-ficció. 
Hi ha una certa incertesa sobre la continuïtat de la sèrie. Hores d'ara, hauria d'estar a punt de començar la gravació de la vuitena temporada, però no està clar que això sigui així. La pròpia dinàmica de la sèrie fa que el marge que tenen per crear situacions es vagi estrenyent, perquè els personatges segueixen una vida pròpia que els allunya d'aquell inicial món friki. Potser seria el moment de fer una mini-temporada de comiat. El record que en tindríem, si la sabessin acabar, seria fantàstic.

dilluns, 28 de juliol de 2014

La solitud dels nombres primers/ La solitudine dei numeri primi

Paolo Giordano
Ed. 62
Els nombres primers són uns nombres que només són divisibles per u, o per ells mateixos. Aquesta peculiaritat els fa especials, uns nombres que destaquen d'entre l'infinit. I encara, entre ells, n'hi ha que són encara més especials: són aquells que són gairebé consecutius l'un amb l'altre, només separats per un nombre parell. El disset i el dinou, posem per cas. O en Mattia i l'Alice.
Tot i un començament un xic desconcertant, que pot arribar a semblar forçat, La solitud dels nombres primers es converteix en una narració plena de poesia i tendresa, trista. Dos personatges que són a la vora, ells també únics, peculiars, "ell rebutjant el món i ella sentint-se rebutjada pel món". Una història de solitud i també d'amor "vivien la lenta i invisible compenetració dels seus universos, com dos astres que graviten al voltant d'un eix comú, en òrbites cada vegada més properes el destí de les quals és clarament el de fusionar-se en algun punt de l'espai i del temps". L'autor utilitza un llenguatge precís,  de traces científiques, fruit potser de la seva formació com a físic, però alhora ric en imatges d'una gran riquesa expressiva: "La seva mare sovint abandonava les frases a la meitat, com si n'oblidés el final mentre les pronunciava. Aquelles interrupcions deixaven a l'aire i en els seus ulls bombolles de buit, i en Mattia cada vegada s'imaginava que les feia esclatar amb la punta del dit".  
Una història absorbent i escrita amb una enorme sensibilitat.

dijous, 24 de juliol de 2014

Cels

Wajdi Mouawad
Dir. Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya
Cinc agents del Servei Secret estan tancats, en un lloc aïllat del Canadà, pendents de seguir la pista del que pot arribar a ser un brutal atac terrorista.
Cinc personatges que amb prou feina saben res l'un de l'altre, però que tenen, cadascú d'ells, un fil que els vincula al món exterior. Cinc experts que intenten esbrinar quin terrible descobriment va dur a llevar-se la vida al sisè personatge. 
Una obra que per moments és un thriller fascinant on, això sí, s'hi barregen la poesia i Tintoretto. "Si la poesia i la matemàtica estan tan relacionades, pot ser que el terrorisme i la poesia també ho estiguin?". Obra densa, d'aquelles en les que caldria aturar-se un moment a cada frase, o tenir el text per poder-lo païr. Així com en el seu moment Jackson Pollock i la seva generació varen voler posar punt i final a l'art d'un món la construcció cultural del qual no havia evitat els horrors de les guerres del segle XX, així també els joves actuals dinamiten el corpus artístic d'aquest món que ha seguit sense oferir esperança a la humanitat.
Wajdi Mouawad ens presenta un món al llindar de l'apocalipsi, un món contra el qual només hi pot fer front la poesia feta ràbia en el cos dels joves que es revolten. I, malgrat tot, un punt final d'esperança clou l'obra.
Una obra molt exigent amb els actors, que es veuen llençats a enfrontar monòlegs tots ells carregats de trascendència. Cadascú d'ells té un moment o altre per ell -o ella. Tots fan un treball excel·lent, malgrat que potser el focus interpretatiu recau sobretot en un Eduard Farelo en estat de gràcia, completament identificat amb el seu personatge i el seu paper. 
Ja és una pauta que Wajdi Mouawad vulgui, a cada obra, explicar-ho tot, i això les densifica i fins, en determinats moments, les allarga en excés. Obra, a més, d'una gran complexitat tècnica, on les pantalles i les gravacions hi juguen un paper cabdal.

dijous, 17 de juliol de 2014

Homes d'honor

Xavier Bosch
Ed. Proa
Segona entrega de les històries protagonitzades per en Dani Santana. Un cop abandonat el diari, el trobem ara a la televisió. 
En Xavier Bosch no pretèn endinsar-se en les profunditats de l'essència humana, ni vol fer un tractat sobre la trascendència. Escriu sobre el que coneix, i ho fa bé. Però, noi, a mi no deixa de produir-me un cert regust de quelcom impostat. Potser és perquè em sembla que a la novel·la li falta frescor, naturalitat. Tota ella està molt calculada, fins el punt que dóna la sensació de ser un producte de laboratori. Frases curtes i contundents, cadascuna d'elles una sentència. Sap trobar, és innegable, descripcions precises i enginyoses ("Quatre operaris- bata blava, guants i la modèstia desl qui es lleven d'hora"). 
Un protagonista individualista, que va a la seva, amb el seu particular codi ètic i un episodi del passat que li fa de llast. Hi afegeix unes dosis de sexe, un poc de violència -no gaire, la creïble pel context en què passa l'acció- i ho diposita tot sobre un llit de denúncia, social i política en general, i del món periodístic en particular ("A tu ja t'estaria bé, suposo, aquest periodisme d'aparador que es porta ara, majoritari, més pendent de la forma que del fons"). Els lectors sempre ens sentit més predisposats a que ens agradi una novel·la si aquesta fot algun calvot al poder. I que toqui l'actualitat: aquest cop és l'incendi del Liceu i la presència de la màfia a casa nostra. Potser ha escrit la novel·la perquè era l'única manera d'endinsar-se en aquest terreny? Sembla, pel que deixa escrit, que es pot entendre així:
"...el Santana va tornar a casa adolorit de cos i amb l'ànima a les fosques.
-Potser sí que ha arribat el moment d'escriure tot això.- La raquel mirava de col·locar-li el coixí sota l'espatlla embenada- Escriu la novel·la sobre el que no es pot explicar a la televisió".
És així? En tot cas, acaba tancant el cercle deixant-ho just on havia començat. Però no és un cercle. És una cinta de Moebius.