The Sopranos va ser la primera sèrie que vaig veure "a la carta", fora del seguiment regular en horaris televisius pre-establerts. De fet, va ser la primera que vaig veure així de l'època digital, perquè abans ja ho havia fet amb Star Trek, però aquesta ho havia fet tot comprant els vídeos de la sèrie -us en recordeu, dels vídeos? que si beta, que si vehacessa?. Abans, les sèries sempre les havia seguit respectant escrupulosament el seu horari d'emissió, des de Bonanza fins el CSI Las Vegas.
En realitat, vaig veure The Sopranos quan ja feia força temps que s'havia acabat la sèrie a la televisió, i comptant amb un munt d'opinions favorables, que m'impelien a veure-la jo també. I ho vaig fer, i em va agradar. Va ser així que vaig entrar en aquesta nova era actual, la de les sèries que han anat adquirint una qualitat cinematogràfica i quasi literària. Va ser amb The Sopranos que vaig descobrir HBO -is not TV, is HBO- i em vaig anar enganxant a sèries de la productora com Band of Brothers, Deadwood, The Wire, i fent el salt a d'altres com en el cas de Six Feet Under o Mad Men.
M'han vingut unes enormes ganes de tornar-la a veure. Potser aquest seria un bon propòsit per a l'estiu: homenatjar James Gandolfini tot veient, de nou, The Sopranos. Ja us ho explicaré.
