L'Abe és un reconegut professor de filosofia que arriba en plena crisi existencial a una petita però prestigiosa universitat. "No sé si és que hem aconseguit crear un estil propi o és que ens estem repetint". No recordo ben bé de quin grup de música era el membre que va dir la sentència anterior, però crec que la finíssima línia que separa una visió de l'altra és la que separa també els seguidors i els detractors d'Allen. Deixeu-me aclarir que jo pertanyo al primer grup, però que puc entendre perfectament els segons. L'autoria d' Irrational Man és indiscutible des del primer moment. Pel·lícula d'intensos diàlegs al voltant de l'existència, de la filosofia, de la culpa, de l'amor i de la mort. Això sí: sense ni una engruna, aquest cop, de comèdia, sense cap acudit. Ja s'ha dit, però corroboro que es tracta d'una pel·lícula emparentada amb Match Point, amb Delictes i faltes, amb El somni de Cassandra. Filmada amb el to clàssic, la llum i els espais -interiors i exteriors- que fan també tant identificable l'autor. Tot això es col·loca a la columna de l'"haver".
Però com ja fa uns quants anys, també és identificable la columna del "deure": Irrational Man no és una gran pel·lícula perquè està inacabada; si de cas, és un bon esborrany d'una gran pel·lícula, però en l'afany de signar una obra cada any, Allen es queda a mitges. Voluntat pròpia, pressió de les productores? Em produeix una sensació semblant a la dels darrers amb un altre artista admirat meu com és en Paul Auster. S'obren tants possibles camins a la pel·lícula, podrien haver-hi tants nous matissos, que el resultat final em sembla matusser, poc el·laborat, com aquells textos que no es reescriuen ni, sobretot, no es deixen reposar. Al final, de la pel·lícula, el record que em quedarà serà la interpretació d'en Joachim Phoenix.
La Jasmine, acostumada a una vida de luxe sens fre veu com, tot d'una, el seu món s'ensorra, i va a cercar refugi a casa de la seva germana, que viu a San Francisco. Woody Allen va aquest cop a California. L'anterior vegada havia estat a Annie Hall, i el màxim que n'havia dit era que la principal aportació californiana a la cultura consistia en poder girar a la dreta amb els semàfors en vermell. Aquest cop s'ho mira amb molt més carinyo, potser perquè l'indret triat és San Francisco que, tal i com fa dir a un dels personatges, té un to molt més europeu que la resta de ciutats. I, malgrat ser el primer cop que hi filma, no cau en la temptació de fer una postal, com havia fet amb Barcelona, París o Roma. Hi surt, sí, el Golden Gate Bridge, i es veuen Chinatown i Alcatraz, però no passeja per les corbes de Lombard St., ni agafa el cablecar, ni surt la torre Transamerica ni tant sols fa una llambregada a la City Lights Bookstore.
He sentit dir que Woody Allen és un gran director d'actrius. No crec que sigui una qüestió de direcció, sinó que els seus personatges femenins estan dotats d'una profunditat i d'una gamma de matisos que permet lluïr-se de debò a les actrius que els interpreten (i, tot i així, no puc deixar de recordar com em varen impressionar Colin Farrell i Ewan McGregor a Cassandra's Dream). En qualsevol cas, i sigui per la raó que sigui, el principal actiu de Blue Jasmine és la extraordinària interpretació de la Cate Blanchet, protagonista absoluta des del primer fins a l'últim moment, capaç d'expressar amb el cos, amb el gest, amb la cara o amb la paraula l'amplíssima paleta de matisos que el progressiu enfonsament moral del seu personatge requereix. És capaç de llençar-se al buit, de viure en un món progressivament allunyat de la realitat, i de fer-ho aguantant uns primers plans que no la incomoden gens ni mica, i que fins i tot sembla que l'estimulin en els seus monòlegs delirants. Al seu costat, excel.lents interpretacions de tota la resta d'actors. Destacar la Sally Hawkins en el paper de Ginger, la germana, i l'afecte amb què tracta tant el nòvio actual com l'ex d'aquesta, personatges primaris, senzills però que desprenen honestedat.
Caldria canviar Nova Orleans per San Francisco, i la calor humida del sud per la boira i el vent fred del Pacífic, però no he pogut evitar pensar en el tramvia anomenat desig, sense la tensió sexual de l'obra de Williams però amb el mateix desballestament psicològic de la protagonista, que vol seguir creient que viu en un món de mentida, irreal, tant de mentida i irreal com el seu propi nom, mentre sonen les notes de Blue Moon. Al final, la conclusió és senzilla: millor entomar la vida tal i com et ve. Crec que el Woody Allen de les grans ocasions ha tornat.
