Con faldas y a lo loco /Some like it hot

Billy Wilder

Joe i Jerry (Tony Curtis i Jack Lemmon) són dos músics que malviuen al Xicago de l'any 29. Involuntaris testimonis de la matança del dia de Sant Valentí, han de fugir i es refugien en una orquestra formada exclussivament per noies, adoptant la personalitat de Josephine i Daphne.

Nova pedra dels amics de Phenomena per edificar el monument al cinema, ara que les sales tanquen i els ives s'apugen. No m'agraden les ordenacions del tipus "la millor pel·lícula..." o "el millor disc..." o el què sigui; per tant, no qualificaré Some like it hot de cap altra manera que no sigui la de dir que és una obra mestra, que hauria de ser patrimoni de la humanitat, que és el cànon de la comèdia i que poder-la veure en pantalla gran i versió original -i amb una cervesa a la mà- és un dels plaers pels quals aquest estiu serà recordat. El títol original, Some like it hot, fa referència a la música de jazz que interpreta la inoblidable orquestra de senyoretes Sweet Sue and Her Society Syncopators, on una Marilyn Monroe en tot el seu esplendor canta i toca l'ukelele. Una pel·lícula farcida de diàlegs sense desperdici:
- Amb qui éreu el Dia de Sant Valentí?
- Escoltant "Rigoletto".
- Vinga! Nom, adreça!
- És una òpera, imbècil!
No sé d'on va sortir la versió castellana del títol, Con faldas y a lo loco; recordo, sí, que des de la televisió catalana es va llençar un concurs d'idees per trobar-li el títol en català, guanyant finalment la proposta d'anomenar-la Ningú no és perfecte, que és la darrera frase del film.

Una frase, aquesta -Nobody's perfect-, que respon a la desesperada confessió de Lemmon -I'm a man!-  i que arrodoneix una comèdia en la qual Billy Wilder escarneix sense manies el paper galdós dels homes en el seu paper d'assetjadors i entabanadors d'innocents noies. Una de les millors i subtils caricatures és la que correspon a l'escardalenc grum que pretén seduïr Josephine (Tony Curtis).
Com a curiositat, dir que, si bé a la ficció de la pel·lícula l'acció de la segona meïtat passa a Florida, en realitat està filmada a San Diego, al luxós Hotel del Coronado, un indret que es pot visitar i que constitueix un punt de peregrinació cinèfila.

¿Qué ocurrió entre mi padre y tu madre?/ Avanti!

Billy Wilder

Divendres al vespre. El millor moment de la setmana. Et relaxes, et deixes anar. Es el moment de sopar la pizza que les consideracions dietètiques desaconsellen. Tot fent un zapping mandrós, ensopeguem just el començament d'una pel.lícula d'aquelles que venen de gust de veure en un moment així: "¿Qué ocurrió entre mi padre y tu madre?" (ho escric així, en castellà, perquè al canal on la fan està doblada al castellà, sense possibilitat de veure-la en VO; això tindrà les seves conseqüències).
Billy Wilder va signar aquesta comèdia el 1972, en plena maduresa creativa. Un film sensacional, amb domini del temps, del ritme, amb un Jack Lemmon pletòric, fent un recital d'expressivitat facial i gestual. Però no seré jo qui ara descobriré ni la pel.lícula, ni el seu autor. La raó per la qual escric aquest post és una altra.

Estàvem veient tant amples la pel.lícula, doblada al castellà, quan, tot d'una, el so va passar a la versió original i varen aparèixer uns subtítols. Vaig agafar el comanament, convençut que, sense voler, havia petjat algun botó que no tocava. Però no, remenar el comanament no em va servir de res. Però no va durar gaire: incomprensiblement, el so va tornar altre cop a "normalitzar-se" i varen desaparèixer els subtítols. "Coses de la tecnologia", vàrem pensar, i vàrem seguir veient la pel.li. Però la cosa no va acabar aquí; al cap d'una estoneta, va tornar a succeïr, i encara un altre cop més endavant. I aleshores ens en vàrem adonar: els fragments que apareixien en versió original subtitolada corresponien a les escenes en que Jack Lemmon o Juliet Mills apareixen nus, de vegades una mica i de vegades de manera més evident. I és que aquests fragments deurien haver estat censurats en el seu moment i, per tant, mai doblats. Per això ara, en projectar-se la versió doblada de la pel.lícula, no hi ha més remei que, o bé doblar-los de nou, o bé fer el que va fer la cadena televisiva. I vet aquí que en vàrem treure un doble profit: vàrem gaudir d'una pel.lícula extraordinària i el meu fill, que té setze anys i sempre havia sentit a parlar de la censura com d'una cosa de la prehistòria, va poder comprovar, en directe -i atònit- com les gastava.